Conte surrealista

Ara va de debó, ara sí que és el que vaig prometre. Una història que no parlés de res ni de ningú. És el més surrealista que he escrit mai. No intenteu trobar-li el què. No té cap mena de sentit. Simplement, m'he posat a teclejar, i ha sortit això. Us ho dedico, de nou, perquè... perquè... perquè em dona la gana, què collons. I perquè us ho mereixeu, molt, molt, molt. Au, aquí ho teniu. Ja em direu què us sembla.

Hi havia una vegada, en un planeta molt llunyà, un gerani que plorava.

Portava molts dies plorant, tants que la terra que cobria les seves arrels estava abnegada de llàgrimes. Quan posava la vista en la terra inundada encara li venien més ganes de plorar. Sabia que el final estava a prop. Sabia que si seguia plorant s’ofegaria amb les seves pròpies llàgrimes verdes. Però quant més hi pensava, més plorava.

Al planeta no hi havia ningú més. De fet, el planeta no era res més que el test orbitant on estava aquell gerani ploramiques plantat. Anava fent voltes per les galàxies, sense un rumb fix.

El gerani feia temps que es sentia sol. Quan va començar a créixer, no li importava sentir-se sol. Tot era nou al seu voltant i les seves fulles captaven la frescor de la nova vida.

Però ara, se sentia sol. De fet mai no havia parat de crèixer, però ara sentia que necessitava quelcom més. La seva velocitat de rotació al voltant d’una de les llunes de saturn era de 254.987 cm/s. Total, que no anava gaire ràpid per com solen ser aquestes coses. Però el cas és que a ell ja li anava bé prendre’s la vida amb calma... veient passar satèl·lits i planetes al seu voltant molt i molt ràpid.

Estava acostumat a aquestes velocitats, li agradava, de fet, sentir-se insignificant als canvis que succeïen al seu voltant.

Però un bon dia va començar a plorar. No sabia ni que podia fer-ho. Va ser una reacció al·lèrgica, potser. Alguna cosa hi havia a les fulles que estava fent trontollar la seva base emocional. I va començar a plorar.

El que passa, és que tots esteu pensant que el gerani plorava de pena. I us equivoqueu. El gerani plorava d’alegria! El gerani estava encantat d’estar-se abnegant de llàgrimes al seu test. Al gerani ja li agradava la seva existència insulsa. Però sabia, inconscientment, que el cicle de la vida es tancava així, per a tots els de la seva espècie. Morint abnegat en les seves pròpies llàgrimes de felicitat. I convertint-se, potser, en alguna lluna orbitant d’algun planeta molt llunyà.