25.4.07

Viure

Demà me'n vaig de viatge. Tornaré dimecres que ve (sí, faig un aqüeducte dels grans), suposo que fins llavors no podré actualitzar. Per això us vull deixar amb un post-reflexió.

-------------------------
Ahir vaig tornar a tenir assaig de Gospel. Ja sabeu, i si no ho sabeu seguiu el link de la paraula, que en aquest cor en el que estic no només cantem. Abans de cada assaig fem uns exercicis per conèixer-nos, per fer pinya, i per entendre què vol dir cantar gospel.

No sé si mai us ho he dit, però el gospel és un cant sorgit de les entranyes dels esclaus africans que treballaven de sol a sol. La desesperació màxima a la que arribaven els feia cantar per abstreure's (ja sabeu "quien canta su mal espanta").

Ahir, el director, va voler que experimentéssim una mica amb els nostres sentiments. Com sempre, per parelles, ens va demanar, primer que li descrivíssim a la persona que teniem davant com seria la nostra casa ideal. Allà on ens agradaria viure. L'únic límit era el que la nostra imaginació posés.
Òbviament, tant la meva companya com jo ens vam imaginar una súper casa, amb tots els luxes.
Després ens va demanar que ens imaginéssim amb qui ens agradaria viure. També, posant com a únic límit, la nostra imaginació. Totes dues vam descriure el nostre home ideal.... amb els nostres fillets súper ideals, també! xDDDD

Quan vam tenir tota la nostra fantasia muntada, ens va demanar que ens miréssim als ulls. I va començar a parlar: "un día, mientras disfrutáis de vuestra casa fantástica, llaman a la puerta. Es un hombre con la cara tapada. Os da la mano, y os dice que debéis marcharos de allí. Dejando todo atrás, sólo con lo puesto. Cuando salís, sin entender porqué os arrancan de allí, cerráis la puerta de la casa, y en ese momento, todo se derrumba. La casa, la gente que había dentro, todo. Todo a lo que habíais aspirado en la vida, ha desaparecido. Os vais de la mano del hombre misterioso. Que os lleva lejos..."

"El otro día, 33 jóvenes como vosotros experimentaron eso. Uno de sus compañeros decidió convertirse en el hombre misterioso, y arrebatarle los sueños a más de 30 compañeros. ¿Qué os hace pensar que vosotros sois diferentes? ¿Qué os hace pensar que mañana mismo, a vosotros no os vendrá a visitar el hombre misterioso? ¿Porqué os creéis más afortunados que ellos?"

"Ahora quiero que penséis que sois la persona que va de la mano del hombre misterioso. No la persona que se queda viendóos marchar. Explicadle a vuestro compañero cómo os sentís. ¿Habéis aprovechado el momento en que teníais vuestro sueño delante? ¿Habéis podido vivir al 100%? ¿Habéis aprovechado cada momento?"

Òbviament, la meva resposta va ser un NO rotund. Crec que no visc la vida. Sóc bàsicament feliç, sí, però... no la visc. Sempre projecto la meva felicitat en un demà. No en l'avui. Sempre visc a l'espera de que quan arribi el dia que.... seré més feliç. I quan arriba, penso, ostres i quan arribi.... encara ho seré més... I la felicitat no s'acumula. La felicitat són petites estones. Petits moments que et fan somriure sincerament. Petites històries, anècdotes, que et fan adonar-te que estàs viu, i que val la pena seguir.
Sóc molt conscient d'això que em passa. I crec que no sóc la única, ni molt menys. Estic intentant canviar-ho, però costa no projectar-me en el que passarà... i aprendre a viure el moment que tinc. Costa molt.

"Pensad que es posible que, mañana, os venga a visitar el hombre misterioso. Que os arrastre con él. ¿No creéis que valdría la pena recibirlo con una sonrisa? ¿Saber que aunque se nos lleve, hemos aprovechado cada pequeño instante?"

Doncs sí. Sí. Definitivament sí.

I aquí em va donar per plorar (i ara mateix em costa mantenir les llàgrimes dins els ulls). I el director, per sort, ens va donar permís per a abraçar-nos amb la persona del davant. I sort en vaig tenir d'aquella abraçada.... i ara en necessitaria una altra. Una abraçada llarga, càlida, tendra però ferma. Una abraçada que em fes sentir que val la pena aprofitar cada petit instant.

Us asseguro que l'abraçada que em va fer la noia aquella, no la oblidaré mai. Crec que vaig començar, en aquell moment, a viure la vida d'una altra manera. I per això ho volia compartir amb vosaltres. Perquè sé que, quan ho necessito, esteu aquí per a abraçar-me, encara que sigui només virtualment. Mil milions de gràcies.

22.4.07

La persistència de la memòria


I ara ja no entenia res. Poc a poc tot s'havia anat desfent. Tot. La sorra, el mar, el penyasegat... tot. Aquell rellotge ho havia dit. Havia donat el seu veredicte. Tres quarts i cinc de vuit. En punt. I sense a part. Un punt i seguit. Perquè sabia que no tot acabava allà. Era, tan sols, l'inici del final. O el final de l'inici. Ni tan sols això tenia clar.

Tres quarts i cinc. L'hora acordada. L'hora en que tot, havia de començar a acabar-se. Potser, qui sap, només trigaria en acabar-se cinc minuts, tot plegat. Potser, qui sap, allò durava fins a l'eternitat. No ho sabia. Però tampoc importava.

Els colors càlids envoltaven la remor del mar. Aquell xiuxiueig inconfusible traslladava la ment a un estat plaent, relaxat. Només aquella remor, constant, que es sentia a l'inici mateix dels llavis. Les olors eren conegudes, el dolç de les paraules, mesclat amb el salat de les mirades, l'àcid dels dits, l'amarg del cor.

Però eren tres quarts i cinc. L'inici del final. L'hora pactada. El moment de la veritat.

La remor del mar va tornar-se més profunda, més conscient. Més propera. Més càlida. Més segura. Menys distant. Més a dins. Més penetrant. Obrí els ulls.

La dolçor del cos calent al seu costat. Un dia més.

L'inici del final. O el final de l'inici.


---------------
Una altra proposta dels "Relats Conjunts".

Feliç diada de Sant Jordi a tots!!

Com estan els caps...

Estic flipant. Molt. Infinit. Al·lucino mandarines.

Mireu que he perdut coses al llarg de la meva vida. Sóc un desastre organitzatiu, i em passo més estona buscant les coses que usant-les. Una desgràcia.

Però avui ja és el súmum. Vamos, el colmo dels colmos.

Com es pot perdre un pantaló????????????? Us ho juro que no me l'he tret enlloc! [Fora de casa, vull dir...]
------------------

Total, que res, que al final mentre escrivia això he tingut un insight d'aquells dels meus, i he recordat que estaven penjats darrere de la porta del bany.... ¬¬

En fi.... remenant la casa sencera durant mitja hora de rellotge... Però vaja, ha servit per a que ma germana trobés unes mitges que havia perdut feia temps.... xDDDDDDD

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaai senyor, com estan els caps....

21.4.07

Resum de xat

A veure, que tinc poca paraula, però no tan poca. Us vaig prometre un resum, i aquí està. Agrairé que m'ajudeu a completar-lo, ja que vaig estar absent molta estona i no vaig poder seguir la mega conversa.

No em feu posar una llista dels assistents perquè no recordo a la majoria... em sap greu, la meva memòria és limitadeta, què hi farem!

Doncs res, que la cosa va estar molt bé. Va ser divertit.

Jo feia segles que no entrava en un xat. Ho havia fet al principi de tenir ordinador amb accés a internet (farà cosa de 6 o 7 anys), quan encara no havia descobert el messenger. Entrava als xats de Terra (què típic!), i ala, a xerrar amb desconeguts, que normalment volien sexe!!! Dios! Jo sempre pensava: "a sant de què em proposen sexe si mai ens veurem???" I els deia que no, clar. I m'acomiadava d'ells, fins que trobava a algú que només volgués parlar. Després vaig descobrir lo del cibersexe, però això ja és una altra història. xDDDDD

Total, que amb la vinguda del messenger vaig anar abandonant els xats... i vaig dedicar-me a parlar amb aquelles persones que havia conegut allà (les que valien la pena, mínimament)... la meva llista de contactes, avui, encara supera els 140!!!! I amb 130 no m'hi parlo... xDDDDD

En fi, que em perdo. Tornem-hi. Que deia que va ser molt divertit. Allà a la sala general tothom parlant del gol del Messi (que encara no he vist, però es veu que és una canya), i no sé quines coses més. Molt bon rotllo, molt bon ambient.

Fins i tot, en un moment, va entrar un personatge (recordem que la sala de xat era pública) molt especial... [enganxo el tros de xat tal qual tret de la sala, espero que a cap dels que apareixeu us molesti (ja he tret les frases comprometedores... xDDDD)]

= estoy desnudo alguie = alguan tia per aki

= Metamorfosi = collons, n'ha entrat un en pilotes?

= Alepsi = tapa't que agafaràs fred, tio

= Metamorfosi = jajajaja

= Farlopa = jajajajajaj

= estoy desnudo alguie= jeeje

= estoy desnudo alguie= alguna tia vol verem

=Alepsi= doncs mira no

= the silver blue sea= jajajajajajajajaja

= el veí de dalt= Si tapa't que hi ha jovent i n són hores

=Alepsi= ara ho parlavem

=Alepsi= que no volem més homes

= Alepsi = que ja en tenim prou

= Metamorfosi= ah, no?

= Lapri-david= tu q ets, el de ciutadanos, q va despullat?

= Farlopa= Prous homens.

= estoy desnudo alguie= pos si

= Farlopa= jajajjajajajajaja

= Alepsi = uala!

= Alepsi = què dur!!!

=Alepsi = xDDDDDD

Per a que veieeeeeeeeu! Vam tenir de convidat al molt honorable "estoy desnudo alguie", que diu que és el de Ciutadanos. xDDDDDDDDDD

Val a dir que vaig estar partint-me de riure una bona estona, després d'això! xDDDD
Aquí el Laprí va estar molt encertat! xDDDD

19.4.07

Sonats!

Des de fa uns dies, i per circumstàncies determinades (com us deia en el post anterior), estic assistint a una sèrie de conferències impartides per un gran home com és n'Arcadi Oliveres. Aquest home, serveixi aquest espai com a homenatge a ell, és un crack! Una passada! És un home que ha aconseguit que vora 200 persones haguem estat més de 6 hores (no seguides, clar) escoltant-lo, sense badar boca, seguint cadascuna de les seves paraules. Jo de gran, vull ser com ell (sense barba, a poder ser... xDDD).

El cas és que la última sessió del senyor Oliveres versava sobre tota la parafernàlia aquesta del deute extern. Sincerament, una que és ignorant en temes polítics, en tenia poca idea del que implicava tot allò tan famós del 0.7 i tal i tal. Però ja està, em van quedar els dubtes aclarits (o si més no tots, la gran majoria d'ells).

NOOOO!!! No tanqueu el bloc, encara. No us penso fotre una dissertació sobre el deute extern! Déu me'n guard!!! Jajajajaja!

Simplement, venia a explicar-vos anècdotes 'divertides' que han fet que, al llarg de la història, i gràcies als seus protagonistes, alguns països hagin caigut, cada cop més, en un estat de misèria difícilment solventable.

Primer personatge: Hassan II, rei del Marroc fins que la va palmar. Com tots els reis, ara que hi penso. No tenen jubilació, no? Pobrets, no us fan peneta? A mi molta!!!
En fi. El personatge aquest, es veu que era molt col·lega del govern francès. Sí, sí. Es veu que quedaven per dinar i per sopar, i riures per aquí i trompes per allà. En fi, el que fa la gent milionària.
Total, que es veu que el govern francès el va tractar taaaaaan i tan bé, que l'home, en morir, no se li va acudir una altra dosa que deixar al govern francès, en herència, una fortuna de 50.000 milions de dòlars. Toma ya!
[Es veu que també tenia molt bona relació amb el nostre estimat Juanca i amb el encara més apreciat Bush... així que no us estranyeu si veieu tensions entre aquests dos i el president francès... que es deuen tenir una ràbia que... xDDD]
Total, que la gràcia de la història sabeu quina és? Que el deute extern del Marroc és de 20.000 milions de dòlars.
Ei, és una operació matemàtica fàcil, tu! Deixes 20.000 milions al teu pais per a què solventi el petit inconvenient aquest del deute extern, i 30.000 milions al teu amiguet francès! [que a saber com se'ls va guanyar... xDD]

En fi....

Segon personatge (més divertit, encara): un sonat! [amb tots els respectes] xDDDD Ei, però divertit, el tio. Mireu.
Tot té lloc a Costa d'Ivori. Una antiga colònia francesa que va deixar de ser-ho al 1960. Es veu que França, per qualsevol cosa, se'n va cansar de jugar al Risk amb aquest petit païs africà, i va decidir concedir-li la independència. Per suposat, la cosa no va ser gratuïta. Va ser el govern francès qui va decidir qui seria el nou president: el senyor Houphouët-Boigny. Aquest home va nèixer a Yamoussoukro, un petit poble de 600 habitants. Quan va accedir al poder per obra i gràcia de qui fos qui el designés, va decidir que calia donar-li marxa al seu petit poble, i va decidir, res més, que convertir-lo en capital del païs. Ala! Jajajajaja! I clar, tots els del poble aclamant-lo "oleeeeeeee, oleeeeeeee", i els de l'antiga capital (Abidjan) cagant-se en tota la república francesa i la mare que va parir al senyor catapúm (no pretengueu que escrigui el seu nom tota l'estona xDDD).
Total, que clar, ja m'explicareu quin glamour pot tenir, com a capital, un petit poble de l'Àfrica subsahariana.... doncs el senyor catapúm va decidir que cap ni una! I... què va fer? Doncs en comptes d'estar-se quietet i deixar de banda els seus deliris de grandesa... va decidir capitalitzar el poble. I viiiiiiiinga a gastar diners en fer avingudes, i viiiiiiiiiiinga a gastar milions en fer edificis luxosos (als que ningú podia accedir, clar).... i clar, el 'petit' problema, era que al païs aquest no hi havia indústria especialitzada en aquests afers... així que el colega va anar-se endeutant amb França "sí, sí, ja t'ho pagaré quan em toqui la loteria!" "Però si a Costa d'Ivori no teniu Loterías y Apuestas del Estado!!!!" "Buenu, doncs ja aniré a França a jugar-hi, no pateixis". I els francesos apretant la corda, i fregant-se les mans... perquè el petit païs cada cop depenia més d'ells....
Però això no és tot, no, no! Jajajajaja! El senyor catapúm, va decidir que una capital no és capital ni és res sense una bona catedral. Va fer un parell de trucades als seus col·legues francesos "Oui, je suis monsieur Catapúm (ni ell mateix era capaç de recordar el seu nom... xDD). Je voudrais une petite eglesie" [sí, sí, no us entesteu en corregir-me... xDDD]. I el govern francès va dir: "Oh! Mais oui!! C'est done!!!" (és que ja eren molt internacionals, i amb tants idiomes, se'ls mesclaven al cap). Total, que mister catapúm, va dir que ja posats a fer, no es quedava amb una petita catedral.
"Je voudrais une grand eglesieeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!"
I li va pillar una barraquera tan gran que van enviar a un paio amb un catàleg de les catedrals del món.
"Oui, nous avons le Catedral de Notre Damme"
"Oh! Non, non! Je ne voudrais pas une jorobado" [com se me'n va la bola, per favor]
Total, que després de moltes hores, al senyor catapúm se li van iluminar els ullets veient una catedral que...
"Mais non!!! C'est non une Catedral!!! C'est una basilique!!!!"
"Je voudrais c'est basiliqueeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!"
I va agafar una barraquera com si tingués 5 anys, patalejant i maranejant.
Total, que si mai aneu a Costa d'Ivori no us oblideu de passar-vos per la rèplica de Sant Pere del Vaticà. Òbviament els frescos de Miquel Àngel no hi són, però per fora és igual.
Toma ya!
Per a que us cresqui més la úlcera aquesta que se us ha fet a causa del senyor catapúm... us diré que dels 177 països que hi ha al món, en la classificació de l'índex de desenvolupament humà, Costa d'Ivori està en el número 163. I, òbviament segueix endeutat fins a les dents amb el nostre païs veí....

Tercer personatge (i últim de la llista): un català. Sí, sí. Sabeu allò de que "hay gallegos hasta en la luna"? Doncs es veu que els catalans estem, més o menys, igual de repartits. xDDD
El senyor Balaguer (de nom Joaquim) era president de la República Dominicana. Per a que ens centrem una mica, val a dir que aquesta petita illeta de centreamèrica, es veu, que va ser la primera terra americana que va trepitjar en Colom el 12 d'Octubre de 1492 (i que llavors es va dir la Isla de la Española [que cuando besa es que besa de verdad, però això ja són figues d'un altre paner]).
Total, que el senyor Balaguer, deiem, va ser president del petit païs des de 1960 fins al 1996 (no ininterrompudament, no, quin avorriment, sino). Però el cas és que per l'aniversari del famosíssim "Quinto Centenario", el col·lega, estava de president.
Per celebrar que feia 500 anys que el senyor Colom havia posat els peus en aquella illa es van fer tot un seguit de celebracions "por todo lo alto". Vinga festa, i festa, i festa!
I el senyor Balaguer va dir: "Ja veuràs tu! Fotré un homenatge com cal!!"
I va decidir commemorar l'arribada a les Amèriques, fent un far enooooooooooooorme, no sé si per a que es veiés des de Finisterre.... però més o menys devia de ser aquesta la seva idea.
El cas és que sí, sí, va fer construir un far enorme. Maquíssim. Tots aplaudint! Ole, ole!!! Però clar, no va comptar el col·lega, amb el petit detall de la font d'alimentació del susodicho faro.... doncs res, va tenir a la capital del païs amb restriccions elèctriques durant 5h al dia. Què us sembla? Jajajajaja! És per riure, eh?? ¬¬' [i això que no tinc informació de la mansalva de diners que suposo que va gastar per a la construcció.... ]

Total, que amb aquests tres casos fantàstics, jo crec que puc donar per finalitzada la meva temporada de conferències solidàries. O no. Jajajaja!

[Si us heu llegit els dos articles fins al final crec que us convaliden crèdits i tot a la uni... xDDDD]

----------
Per cert, exitàs de la convocatòria xatera ahir! Faré una crònica en algun moment! xD

17.4.07

Migracions

Animada pel post del Banalista (val la pena tot el bloc, però aquest post en especial, més, i aquest altre, encara més), m'he decidit a donar-vos la meva visió de les migracions. Sí, veureu que últimament, per circumstàncies que ara no venen al cas (però que explicaré més tard o més d'hora*), estic especialment concienciada amb aquest tema.

Bé, de migracions sempre n'ha hagut. Això no és una cosa nova. Els primers homo sapiens, pobres, sense avió ni res, van recòrrer mig món a peu, anant d'un lloc a un altre, per poder menjar i sobreviure. Tots uns aventurers. Clar que ells, per lo general, arribaven a un lloc i s'hi quedaven. I no importava si no tenien papers, perquè encara no s'havien inventat. I fet i fet, doncs mira estaven "en tierra de nadie". Així que es fotien unes farres increïbles sense molestar als veïns de la zona, menjaven el que volien, i resaven al déu que els venia de gust. Eren els amos i senyors de la terra on arribaven. Però sense ser-ne gaire conscients (bé, suposo que tindrien alguna mena de senya de territorialitat, però vaja, no sóc antropòloga, tampoc, "no le pidáis peras al olmo" xDDD).

Total, més endevant, a l'Europa del segle XIX uns quants europeus, res, uns 50 milions, tampoc no us penseu, van decidir que Europa no era suficientment 'cool', i se'n van anar a provar sort a les amèriques (la taxa d'emigració irlandesa, llavors, va ser de vora el 90% de la població, que es diu aviat!). Que era igual si anaven a Amèrica o a la Índia. Ells se n'anaven a fer calerons per portar-los aquí. Sí, sí. Anaven fora d'Europa i arribaven a un lloc "escolti, que té feina per mi? Que em puc fer milionari, aquí?" I ala, a treballar, a fer grans fortunes i quan les tenien fetes, alguns (la majoria, però no tots), tornaven a Europa. Contents com un gínjol, tu! Tu diràs!

A Menorca, per aquell llavors (any amunt, any avall) varen tenir una època chunga, chunga. Les collites eren una bona merda i estaven a punt de palmar-la tots d'inanició. Total, que en pasteres de la època (que imagino que no devien ser gaire diferents a les d'ara, ja se sap, el món avança només per coses importants...), van embarcar-se cap a l'aventura d'anar-se'n a Etiòpia. Ala, tots a sobre un vaixellet... i a veure si hi ha sort i no ens enfonsem pel camí. Per lo general no n'hi havia, van morir molts menorquins en l'intent d'arribada a aquell país.
Quan arribaven a Etiòpia els rebien, els donaven feina, i els acollien (suposo, que com tot, segur que algun 'Etiopí' (algú sap ben bé com és el gentilici?) va queixar-se dels paios aquells... però vaja, com diria ma mare "en todos laos cuecen habas").

Total, que fent una mirada (així ràpida, que el post sinó em quedarà enormement enorme) a la immigració que taaaaaaaaaaaaaaaaaan preocupats ens té, actualment, veiem que les coses no han canviat gaire. Una gent d'uns països on no hi ha per viure, agafa un barquito (de cáscara de nuez, probablement), i ve a països on sembla que la vida és millor.
Si més no, l'esperança de vida creix.

De mitjana, un senegalès (posem per cas), té una esperança de vida d'uns 40 anys. Aquí, al nostre païs (digues-li païs, digues-li nació o com et roti, que ara aquest tema no toca), l'esperança de vida mitjana ronda els 80 anys. Home, doncs què voleu que us digui... jo potser també arriscaria la meva vida per poder tenir 40 anys més de marge per a arribar a alguna cosa que no fos misèria i més de lo mateix.

Clar, és que anem a veure. Imagineu-vos: estem vivint en un pais poooooobre, pobre. En el que tot a la vida és treballar de sol a sol, en unes condicions infrahumanes, per guanyar un sou de misèria que no et permet ni menjar. I un dia, un afortunat del poble que té uns parents a la capital dels que li arriben notícies de tant en tant, us explica que ha vist per la tele imatges d'un pais on la gent canta, riu, plora, i porta vestits mooooooolt elegants. I la gent els aplaudeix molt per cantar. I quan la gent que et mira ja no t'estima, et regalen un cotxe!!! Sí, sí. I que en una altra tele ha vist que pots entrar en una casa, i et donen de menjar, et vesteixen i et fan jocs només per cridar i insultar als teus companys!!!!
Hòstia!!! No us semblaria jauja, el país en qüestió??????

En fi, ho deixo aquí a l'aire... xDDD

Més cosetes... sabieu que els immigrants ens estabilitzen la piràmide d'edat? Sí. Sí. Resulta que, a veure, des dels anys... 80, més o menys, fins ara, què ha fet la població? Follar molt (els més afortunats, clar... xDDD), però amb proteccions antibaby. Oi? I quin és el resultat? Doncs que anem mancats de gent jove (sobretot d'homes, però això ja és un post del psicotaiks, que no té res a veure amb el tema que ens ocupa.. xDDD). Que hi ha molts jubilats, molts pre-jubilats... però de gent en edat laboral plenament activa... cada cop n'hi ha menys. És o no és?
Doncs mireu, venen els immigrants, i patapúm! Gent jove (deuen tenir una mitja d'edat d'uns 25-30 anys), amb ganes de treballar, amb necessitats econòmiques i disposats a fer feines que ni bojos fariem la majoria de nosaltres! [us imagineu a un metge "autòcton", per posar un exemple, collint maduixes per 2€ la hora??? Jajajajaja! No us fa riure? (per si hi ha alguna ànima susceptible a la sala, anava en clau irònica, la cosa)]
I això no és el millor, no, no. Sabeu què??? Que venen amb estudis!!! Sí. Encara que ens pugui resultar sorprenent, molts d'ells venen amb carreres universitàries cursades al seu païs. I això què implica? Doncs que ja han rebut una educació acadèmica que el nostre païs no els ha de proporcionar.

A més, si els contractem, i els donem d'alta a la SS (ja, ja, utopia al màxim per a molts), resulta que cotitzen, i per tant se'ls reté el cony aquest d'IRPF i tal i tal... amb la qual cosa, estan aportant "ingressos" a les arques de l'estat.
Però és que, a banda, consumeixen! I això ho fan tan els "empaperats" com els "no empaperats"! Paguen benzina, menjar, els més afortunats mòbil, els encara més afortunats pis.... i tot això què té en comú? IVA! Total, que per aquesta banda també estan contribuint a les famoses arques.

I ara m'ho estic rellegint i sembla que estigui jo aquí fent apologia dels impostos... xDDDDD
No, no, amb tota la parrafada aquesta [igual m'estic posant pesada ja] volia donar-vos una dada objectiva, i és que, resulta que els immigrants, en mitjana, aporten 5 vegades més a les arques de l'estat, del que se'ls dona.

Total, que ningú vingui a dir-me que si és que estan empobrint el nostre païs (que sí, que jo he sentit barbaritats d'aquest tipus), perquè resulta que des del punt de vista econòmico-egoista, ens és rendible i tot que vinguin!!!

En fi... suposo que el post generarà crítiques a mansalva... però és que hi ha posicions que m'escandalitzen, i comentaris ignorants que em posen de mala hòstia.
I ja està, i jo només volia contribuir una miqueta a tenir un xic més d'informació.... que la podeu obviar, i punt, per suposat (que cadascú, en aquest tema, pensa el que pensa).

----------------
*Només que sapigueu que tot aquest post està basat en una conferència de n'Arcadi Oliveres a la que vaig tenir la sort d'assistir, per aquestes raons que us comentava...

16.4.07

Trobada blocaire!

Jejejeje! Us heu espantat, eh?? No? Ah, vale, millor per vosaltres (els ensurts són molt dolents pel coooooor... xDDDD).

Res, que ahir estava jo tranquilament al messenger (sí, sí, no em torneu a dir que sóc una malalta que prou que ho sé, però clar, comences a parlar d'allò i d'això.... i et donen les mil... i... bé, què us haig d'explicar, em sembla... xDDDD), i de sobte vaig veure que havia rebut un correu de la Yrun. Què mona! Feia dies que no en sabia res, d'ella, i em va fer il·lusió, tu! xD

Total, que la boja aquesta em proposava una cita. Però no una cita qualsevol, no. Una cyber-cita. I proposa que us hi uniu tots els blocaires que volgueu. M'explicava que la cosa seria entrar en una sala de xat determinada a una hora determinada d'un dia determinat, tothom qui vulgui. I així podrem parlar, i conèixer-nos una mica més, sense perdre l'anonimat.

Bé, trobo que és una proposta prou interessant, sí. Així que li dono suport, i us animo a que aneu al post on la Yrun ho explica tot!!!

Per si us fa mandra desplaça-vos fins el bloc de la Yrun (que també tindria tela, la cosa, ronsos, que sou uns ronsos!!!!), us dic que el dia proposat és aquest dimecres, a les 11 de la nit, i el xat és el café clàssic de vilaweb. Jo, a poc que pugui m'hi passaré, a veure com va la cosa! ;)

Ala, que passeu molt bon dilluns, recordeu somriure una estoneta, que és gratis i no fa sortir arruguessss!!!! xDDDDD

12.4.07

Descobriments

Sembla que últimament al cap només tingui una cosa. Sí, sí. I no són els cabells, no. Si esteu malpensant.... sí, efectivament "piensa mal y acertarás". Doncs sí, mira, vés per on, últimament estic susceptible amb el tema. I sí, és que hi ha coses que el provoquen, esdeveniments precipitants que fan que.... bé, no us explicaré la meva vida, ara. xDDDDD

El cas és que m'he plantejat perquè cony (mai millor dit.... xDDD) a mi sempre m'ha picat la curiositat per aquí. Sí, sí. Ja sé què esteu pensant: "qui més qui menys, a tothom li ha picat (de la curiositat, parlem, eh???), Alepsi".
Doncs sí, ja ho sé, que els nens (en general no en genèric... se m'entén oi? Ai, va, no em feu ser políticament correcta que m'estresso, coi!) sempre tenen aquella curiositat de... "mama com es fan els neeeeeens???" i la típica escena de la mare desencaixada per complet.... suant.... amb la llàgrima als ulls i intentant explicar-li a la dolça criatura com és que el "penis del papa entra a la vagina de la mama".... això depèn de l'edat del nen en qüestió (en fi, per a aquests afers, la Tarambana deu tenir la clau... xDDDD).

Total, que sí, que a mi em va picar la curiositat molt petitona. En fi, algun dia us explicaré com vaig arribar a convertir-me en l'assessora d'afers sexuals de tota l'escola d'educació primària... xDDDD
Avui no, avui us vinc a explicar com vaig descobrir que.... quan dues persones s'estimen (més endevant vaig descobrir que.... no calia que s'estiméssin!!!! xDDDD) no tenen perquè engendrar una criatureta... sí, sí, us explicaré com vaig descobrir l'existència del condó! xDDD

Imagineu-vos una Alepsi petitona. De 9 anyets. 4t de primària. "Ooooooooooh! Que mona" estareu pensant.
Doncs sí, mireu, no us ho negaré, jo de petita era una monada. Tot i així... l'Alepsi era la nena mimada de la classe. Bé, de la profe hauria de dir. Jo és que a banda de mona, també era una miqueeeeeeeeta pilota. Però només una mica. Però pilota d'aquelles que fan gràcia... bé, jo m'entenc, no em veieu com a una nena repelent i punt.
El cas és que un dia, a classe de castellà, la profe (que era la mateixa que ens feia naturals) va decidir fer un mix entre les seves dues assignatures. Estavem estudiant el Sistema Solar (ja sabeu, allò dels planetes i tal) i a la vegada la rima consonant.

"Niños, hoy vamos a hacer un ejercicio de rimas un poco especial. Con cada uno de los planetas del sistema solar teneis que hacer una rima".

Doncs dit i fet. Allà que ens hi vam posar.

Pim, pam, pum. Com que l'Alepsi petitona era una alumna aventatjada (i pilota, clar), va acabar la primera. Rauda y veloz, va anar a la taula de la profe:
"Maria Joseeeeeeeeeee. Ya he acabado!!!!" [bé, suposo que en aquell moment ho vaig dir amb ve baixa... ja sabeu, complicacions de la ortografia]

Ella va agafar el meu full, amb la ortografia horrorosa que tenia i va començar a llegir... un a un. Somrient, assentint amb el cap... jo ja era tota una poeta... xDDDDD
Fins que va arribar a Plutó..... sí, sí,

"En plutón hay un condón"

I m'havia quedat jo tan a gust. Tota feliç amb la meva rima. Però us ho juro que encara tinc al cap la cara d'al·lucinada de la profe, que amb un fileeeet de veu em va dir: "Alepsi, esto es un poco feo, eh? Anda vuelve a tu sitio y haz otra rima diferente".

I jo, tota obedient, clar, me'n vaig anar al lloc, preguntant-me perquè nassos ho havia de canviar. Que no li agradaven a la profe les aus? Amb lo rebuscada que era la paraula! Jo que em pensava que s'emocionaria per haver trobat una rima tan bona amb un au que pocs nens de 9 anys coneixien! Que no era un pajarraco qualsevol, que era un "condón"!!!!! [més tard vaig saber que les aus en qüestió portaven l'accent canviat de lloc... i canviaven la "n" per una "r".... cóndor]

Quan vaig sortir del cole, tota frustrada pel canvi obligat i inexplicable al que m'havien sotmés, li vaig explicar a ma mare. Per sorpresa per a mi, la dona, va començar a riure. "Ay hija, tu querías escribir cóndor!!!! Cóndor! Un condón es otra cosa!!". I vinga a riure... i jo al·lucinant.
"Pero entonces, qué es un condón??"
Ma mare es va posar seriosa. "Hija es una cosa que sirve para no tener hijos". I es va quedar tan a gust. I jo, encara que sembli mentida, em vaig quedar satisfeta amb la explicació.

Òbviament, no va ser fins més endevant que vaig descobrir l'abast de la meva rima. Pobra profe, encara deu recordar-se'n. [Ma mare també ho recorda, li ho acabo de preguntar... i encara riu, la dona! xDDDD]

10.4.07

Aclariment

A veure, amors meus del meu cor, homes indignats i dones desconcertades:

L'home ideal NO existeix!!!

Al post anterior quan deia IDEAL volia dir el que no estava en cap dels dos pols. Però dintre d'aquest grup IDEAL hi ha moooooooooltes gradacions, i com us deia als comentaris, gràcies a Déu, no a totes (ni a tots) ens semblen ideals els mateixos homes.

Jo és que em torno molt agressiva quan toquen el meu mascle (encara que només sigui meu per una nit, és meu, i prou, i que cap lagarta se li acudeixi intentar competir amb mi, que li mossegaré un ull....).

A més, sempre vaig armada amb una cullera, que ho sapigueu. Sí, sí, una cullereta de café és un arma magnífica....

Que estic en una disco pim-pam amb un noi i de sobte, quan me'n descuido, ve una tia i intenta apropar-s'hi més del compte??? Cap problema!!
  • Primer: mirada assassina. Normalment ja es donen per al·ludides i fugen.
  • Segon: toc-toc a l'esquena "perdona reina, és meu". Normalment giren cua i vana per un altre.
  • Tercer: intent de mossegada a l'ull. Si la tia s'aparta normalment surt corrents. Si es deixa mossegar l'ull, from lost to the river, i passo al quart pas. [no apte per a persones delicades.... no el llegiu si us fan angúnia certes coses... xDD]
  • Quart: trec la cullereta, l'apropo a un ull i..... PLOP! Normalment si he d'arribar a aquests extrems la tia va tan borratxa que riu i tot.
Uala, sóc una cafre, oi? Estic gore avui! Jajajajajajajaja! Que chunga sóc maaaaaaaaarededeusenyó!!!

Bé, doncs ha quedat clara la idea, no? Que cadascú es busqui al seu home ideal, que n'hi ha molts, però cada cop més amagats sobre capes de metrosexualisme o de garrulisme. Igual si els hi treieu les capes aquestes apareix un home. Que no dic que no.

Però si jo us estimo molt, homes meus del meu cor!!! De qui rajaria jo si no existíssiu, eh? Eh??? xDDDDD

9.4.07

L'home ideal

Aquest és un post que més aviat seria digne d'estar al PsicoTaiks.... Però com que és una conversa entre un amic i la menda lerenda... i és una teoria sortida de la conversa.... doncs el poso aquí. Després, si cal ja farem el trasllat al PsicoTaiks. Espero, carinyets, que no us sàpiga greu. ;)

Amb aquest amic meu parlavem dels prejudicis que envolten els gèneres. Sí, què passa, tinc un amic amb el que puc parlar d'aquestes coses. Que tenim debats apassionants. Jo és que sóc molt... il·lustrada, quan vull, eh??? xDDDD

El cas és que deiem que sembla ser que els homes, com a gènere, estan canviant la concepció d'ells mateixos. Quan abans, el que es portava era ser el típic "macho ibérico", dominant, pelut, malcarat, barroer, masclista..... ara, el que es porta és un home més refinat.

Hi estem d'acord, no? A cap de les noies que conec li agradaria estar amb un "macho ibérico" tal i com l'he definit. Doncs què fan els homes? Diuen: "ostres, el que a elles els agrada és un home sensible, que les cuidi, romàntic, que no tingui problemes en mostrar els seus sentiments, que es cuidi a ell mateix....". I agafen, i comencen a canviar (generalitzo, que és més divertit, però sóc conscient que no tothom segueix aquestes pautes).

I jo, que me n'alegro que els "machos ibéricos" es vagin extingint.... peeeeeeeeerò... hi ha homes que han extremat al màxim això de "canviar".

A veure:
  1. Ser sensible no vol dir plorar veient el telediari.
  2. Cuidar-nos no vol dir trucar-nos cada mitja hora per preguntar-nos com estem.
  3. Romàntic no vol dir que ens porteu un ram de flors cada cop que ens veiem, ni que contracteu un violinista per que ens acompanyi al sopar de McDonald's (clar, et gastes la pasta en violinista, i no et queda per un sopar decent... xDDDD), ni que ens feu un pastisset en forma de cor amb merenga de maduixa per sobre, posant un "t'estimo amor meu". No vol dir que només ens convideu a veure pel·lícules de mocs... d'aquelles en les que les 3/4 parts són com per tallar-te les venes de l'amor i el carinyo que transpiren.... ROMÀNTIC NO VOL DIR HORTERAAAAAAA!!!!!
  4. No tenir problemes en mostrar els sentiments no vol dir anar fent suicidis emocionals a tothora, no caldria. Tampoc vol dir plorar com un descosit quan veus per vuitena vegada "los puentes de Madison". Que sí, que és molt maca i tot el que tu vulguis, però... una acaba immunitzada, ja!
  5. Cuidar-se a un mateix no vol dir que poguem quedar per anar-nos a depilar a la meva esteticien.... i que a tu et costi més car que a mi! No!!! No volem un home que es cuidi més que nosaltres!!!!!!!!!! No s'hi val a deixar-nos en ridícul!!
Total, que amb el meu amic, vam determinar que hi ha tres classes d'home:
  • Els que s'han quedat en l'estat "macho ibérico". Indesitjables a més no poder, serien, bàsicament els fills de puta. Serien aquells que et deixen en ridícul per lo malcarats i ineptes que són. Aquells que "se jactan" de tenir la collonada ben posada....
  • Els que han evolucionat massa. Els "metrosexuals". Aquells que estan tres hores posant-se cremes abans d'anar a dormir. Que es fan la manicura i la depilació. Que s'arreglen les celles per a que no els surti un pèl despentinat. Que van tot el dia pendents de si la camisa els fa una arruga. Que vigilen més la seva dieta que tu mateixa.... Que somiquen amb qualsevol peli romàntico-pastelón i reneguen de les pel·lícules d'acció.... de les de sang i fetge.... Aquells que, la seva estratègia per lligar, és anar fent pena... dient lo desgraciats que són.... lo poc que lliguen... lo corderitos que són.... [no cal acomplir tots els criteris per a ser, segons el meu parer un "metrosexual"... hi ha qui només n'acompleix un... que encara és salvable... hi ha qui els acompleix tots... i ja està perdut! xDDDD]
  • I els homes "ideals", segons el meu parer. Aquells que han evolucionat lo just. Que saben trobar el puntet romàntic a les situacions, que no van bruts i pudents, que van arregladets, però sense anar amb la camisa més planxada que tu... aquells que, si cal, es poden rascar la collonada per demostrar-te que ells són els mascles. I que tu els pots renyar (de bon rollo) dient que "ets un retrògrad!!!", però sabent que no arribarà als extrems de "macho ibèric". És a dir, que et respecta sense agobiar-te!!!
Bé, sé que és complicat ser un "home ideal" (segons el meu parer, torno a dir), però us asseguro que n'he conegut uns quants. No gaires, eh? Diria que.... els puc comptar amb els dits d'una mà... a veure... uhm... mira, no, em sembla que em calen dues mans i tot! Veieu, nois? No és tan complicat!!!!! xDDDD

Ala, imprimiu-vos aquest post, i estudieu-vos-el. Hi haurà examen en breu. I jo determinaré qui de vosaltres és un home ideal i qui no. Per suposat no us ho diré, als "machos ibéricos" millor no cabrejar-los titllant-los de retrògrads, als "metrosexuals" no cal aixafar-los la moral dient-los que són més horteres que un "repollo amb llaç", i als "ideals"... a aquests potser sí que els dic algo.... però en la intimitat, que sinó vindran les altres noies i me'ls robaran! :P

------------------------
Per suposat, preneu-vos aquest post com una gran generalització, homes meus! :P

8.4.07

Dia casolà

Com diria el meu amic Farlopa... sóc fatala. Però fatalíssima, afegiria jo....

Porto un munt d'hores tancada a casa jo soleta. Bé, sola amb el meu encostipat, que vulguis que no, em fa companyia.

El divendres a la nit, quan m'enllitava, pensava: "ja veuràs, demà aprofitaràs per no soritr de casa en tot el dia, acabaràs de llegir-te el teu estimat llibre, acabaràs els resums, i posaràs a punt els dos treballs per a només haver-los d'imprimir i entregar!".

.... suposeu el què, no? Doncs res, que aquí, una sevidora es va llevar molt motivada per fer tot això a les 10 del matí. Pim, pam. Cafetonet calentet, un Efferalgan per anar acomiadant el putu refredat.... però clar, de bon matí no et posaràs a estudiar, desperta't del tot fent el cafè a mesura que vas llegint.

I sí. Vaig posar-me a llegir. Però no el meu estimat llibre, no. És que jo sóc.... (bé, no m'autoinsulto que desprès em renyen)... sóc el que no hi ha. M'he començat un llibre apassionant... d'aquells que enganxen des de les primeres pàgines*..... total, que fent el cafè i llegint em van donar gairebé les 12.

I què vaig fer llavors? Doncs vaig venir a l'ordinador, a mirar si m'havíeu deixat comentaris. I què em vaig trobar? (a banda de diversos comentaris?) doncs que hi havia una finestreta taronja fent pampallugues a la barra de tasques..... m'havia deixat el messenger encès!!! Doncs ala, a xerrar!!!

I després d'una horeta, se'm va presentar la Maduixeta a casa, que venia a fer-me sopetes... xDDDDD Bé, no ben bé... vam estar tirades al sofà rajant, per suposat! xDDDDD

I quan ella va marxar, vaig tornar a l'ordinador, disposada a fer la feina que tocava.... i allà estava, de nou, la finestreta taronja fent pampallugues... i vés què havia de fer!!! Doncs ala, a xerrar de nou!

I xerrant, xerrant, xerrant... se'm va fer l'hora de dinar..... i vaig dinar.... i allò seguia fent pampallugues, i jo anava xerrant, i xerrant... i se'm va fer l'hora de sopar.... i allò fent pampallugues, i jo sopant i xerrant.... i vaig determinar que estic enganxadíssima (jo crec que podria dir 'estem')... i xerrant, xerrant.... em van donar gairebé les dues de la matinada..... i els ulls ja no responien, però seguia responent, en plan hipnòtic, a la finestreta taronja..... fins que una força superior ens va obligar a tancar la conversa.... bona nit, un petonet... i fins demà! xDDDD

Total, resum del dia (que encara que no ho sembli, va resultar força productiu). I eviteu-vos la crítica, siusplau, que ja ho sé jo que això no pot ser bo (o sí? xDDD). Lo de no sortir de casa i estar-se tot el dia pendent de la pantalleta taronja fent pampallugues.... no us preocupeu, avui he quedat amb la Maduixeta per anar al cinema. Aquesta tarda!!! Aquest matí faré feina, ho prometo!!!

Merda! Això torna a fer pampallugues! Sempre m'oblido de tancar-lo... ara he de respondre, seria lleig no dir res, no??

xDDDDDD

---------------------------
*El llibre en qüestió, per si a algú li fa gràcia llegir-lo, cosa que recomano molt, és: "La Orden Del Temple". I a diferència del que pugui semblar, no està ambientat a l'edat mitjana, quan els templaris i tot això, òbviament, tracta el tema, però des de la Nova York del 2004. Ja us dic, altament recomanable.... quan me l'acabi li dedico un post.

6.4.07

Aaaaaatxús! [Escampall de virus]

Per fi ha acabat el Casal de Setmana Santa!

Mira que són monus els nens... ja els trobo a faltar avui! Aquells riures a primera hora del matí... aquelles dues nenes "pesades" que sempre van juntes i que tramen sempre el pitjor... però que en el fons tenen molta complicitat amb mi i em fan riure moltíssim... aquell nen tan carinyós que el primer que fa quan arriba al matí és fer un petó a les monitores....

Però el Casal de Setmana Santa (i el de Nadal també) té un inconvenient mooooooooooolt gran que no té el d'Estiu... i és que... sabeu quina ha estat la meva frase més repetida?

"Ai, X (aquí aniria el nom del nen o nena en qüestió), quan tussis/estornudis, tapa't la boca!!!"

Clar, temporada d'hivern, els nens que ho agafen tot.... el primer dia que només està un encostipat, però va escampant els virus per tot arreu.... el segon dia ja en tens quatre que es sumen als esternuts pol·linitzadors...... i al final.......

Les monitores acabem amb el moc penjant i la gola feta un fàstic per culpa dels neeeeeeeeeens!!! I.... cagunlaputa! Resulta que els meus 4 dies de vacances me'ls hauré de passar a casa amb una grip d'aquí a Madagascar.... buaaaaaaaaah! Em fa mal la gola... tinc el cap com un timbal.... i el nas em raja..... snif!!!

I a sobre he de fer dos treballs per a la universitat... snif!!!
Què dura és la vida del currant, tu! xDDDDDD

4.4.07

SMS

7.25 a.m: pipi pi pip, pipi pi pip, pipi pi pip... CLOC!

M'estiro al llit, badallo tres milions de cops... maleeixo la hora en que vaig decidir treballar per Setmana Santa... recordo lo monus que són els meus nens.... somric... desenganxo les parpelles.... busco el mòbil a les palpentes.... és un ritual que tinc de fa temps, el primer que faig en llevar-me és mirar si algun dels meus amors s'ha decidit a enviar-me un sms mentre jo estava en braços de Morfeu..... (una tonteria de ritual que em fa començar el dia amb una decepció, clar... xDDD).

Missatge!!!!!
De qui deu, ser, de qui deu ser?????
"Segur que és ell, que ja et troba a faltar, què maco!!!"
"No, no, segur que és l'altre que s'ha decidit per fi a declarar-se!!!"
"No, no, seguríssim que és el de més enllà, que baveja encara per tu i et diu que no et pot oblidar..."
[tot això és una mil·lèsima de segon al meu cervell... vaig atabalada ja de bon matí... xDD]

Però res, el meu estimat cervellet ha hagut de topar amb la crua realitat:
"Hola Alepsi. Només et volia donar les gràcies per no haver-me felicitat ahir, que va ser el meu aniversari. Un petó."

¬¬'

Va home, va!!!! Que tenim una edat!!!! Que ja no tens 15 anys!!! (concretament tens més del doble, tiu) Que jo crec que ja pots madurar, no????

Aquest tio és subnormal profund. De debó. Com es nota que no em coneix del tot, col·lega... que jo sóc un despiste amb potes, que no sé ni en quin cony de dia visc!!!! Si amb prou feines recordo les meves dates.... com cony vol que recordi les seves!!!! I més si cauen en temporada vacacional!!!!!

La mare que el va parir... quina ràbia m'ha agafat ja de bon matíííííííííííííííííí!!!!! Òbviament, no penso contestar-li el missatge. Ho faig sovint. Quan es decideixi a deixar el to sarcàstico-irònico-imbècil aquest, ja m'enviarà un missatge de l'estil "Alepsi, on et fiques? Fa dies que no sé de tu...".

Llavors li contestaré alguna cosa de l'estil "Ei!! Tot va bé! Què tal tu?". I mantindrem una conversa d'uns 10 missatges cadascú... fins que a ell se li acudeixi tornar-se a posar en plan idiota..... i llavors tornaré a no contestar-li....

Ja, ja, ja sé què penseu. Que perquè continuo aquesta tonteria de relació, no? Doncs mireu, no ho sé, i estalvieu-vos dir-me que no m'aporta res i que l'engegui. Això ja ho sé jo... no proveu d'entendre'm, no m'entenc ni jo.... [oh quina ràbia fot aquesta fraseeeeeeeeeeeeeeee.... no? xDDDDDD]

2.4.07

Ja estem!

Han arribat les vacances!!!

Vacances?? No, no, per mi no! Jajajaja! Jo, ja sabeu (i si no ho sabeu us ho dic ara mateix) que treballo quan els altres fan vacances... concretament els nens. Quan a l'escola els fan fora i els pares no saben què fer amb ells per a no sobre-sobreexplotar més als avis... els porten al casal de vacances!!! Oleeeee!!!

Allà un seguit de monitors i monitores es trenquen el cap per a fer que els nanos passin unes vacances fantàstiques. [... ara vindria la musiqueta adequada per a un anunci de compreses.... xDDDDD]

Doncs així estem. Avui primer dia, superat amb Notable... no li poso un Excel·lent perquè la pluja, la veritat ens ha trastocat els plans... però amb els nens no em puc avorrir mai. Tot i que em fan enfadar i em fan treure l'Alepsi cascarràbies que porto a dins (no la vulgueu conèixer mai, que us cauria tota jo als peus... xDDD), m'encanta passar les meves vacances amb ells!!! (Bé, a banda està el fet que després cobro... però... xDDDD).

Només amb avui ja em puc quedar amb un perla de nen, que jo, personalment no coneixia d'altres anys. De bon matí, tot just acabat d'esmorzar, se'm posa davant. La situació és: tots dos dempeus, ell mirant amunt, mirant-me a la cara i jo mirant a baix, mirant-lo a ell. Ell en silenci, però amb la carona aquella de voler dir quelcom.
Jo: "Què vols?" [dit amb un to d'Alepsi-mama súper adorable.. xDDD]
Ell: ".........." [i es mira els pantalons i es toca la zona de la bragueta]
Jo: [cagunlaputa, el nen es pixa en dos segons] "què passa??" [to d'Alepsi-mama tement-se el pitjor]
Ell: [continua tocant-se] "..... uns pantalons..."
Jo: [aquest nen no hi toca] "què dius???" [to d'Alepsi-mama preocupada perquè el nen ha perdut l'oremus... xDDD]
Ell: [segueix mirant-me fixament....] ".................. guapa........."

I ha agafat i ha marxat corrents. Deixant a l'Alepsi-mama que no sabia si partir-se de riure o posar-se a plorar de l'emoció. Jajajajajajaja! Sí senyor, així m'agraden els nois! Directes!!! xDDDDD

Després, a la tarda, fent el taller, el molt.... petit (no entraré ara a insultar el pobre nen, que seria lleig... xDDD), s'ha dedicat a fer ronda per totes les monitores a dir-nos "guapes" i a fer-nos petons. Nosaltres que se'ns queia la baba.... i, de sobte, li ha dit a la última:
Ell: "... guapa..."
La última: ".... ai mira, és que que m'ho diguis tu no em puja la moral, eh???"
Les altres monis: "tiaaaaaaaaaaaaaaaaa... jajajajajajajajajajajaja!" [hem rigut molt]
Ell: [cara de: no entenc perquè riuen les lloques aquestes...] "........ et compraré un collaret"
La última: "..... caram tu!"
Ell: "..... quan sigui gran..... voldré estar amb tu...."

Alerta!!!! No ha dit: "voldré ser el teu nòvio", o "voldré casar-me amb tu".... no, no, ha dit "voldré estar amb tu"!!!!!!!

Com puja el jovent, ja intentant lligar amb les monitores... per-fa-vor, que estem desesperades, però amb nens de quatre anys no, homeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!!! xDDDDDDDD