11.9.13

11 de setembre

Els 11 de setembre a casa meva sempre han estat especials. No només per la diada, que, de fet, a casa meva no s'ha celebrat mai com a tal, ni pel fet que fos un dia festiu abans de l'inici del curs (ara comencen abans, però quan jo estudiava pràcticament començavem a l'octubre... xD).

L'11 de setembre de cada any mon pare fa anys. Sí, el catxondo va decidir nèixer un dia tan assenyalat. Així que sempre ho hem celebrat "por todo lo alto", fent dinars familiars. Mentre les altres famílies cantaven els segadors, nosaltres entonavem un desafinat "cumpleaños feliz".

I aquest any no serà diferent. Dinar familiar i "cumpleañoas feliz". Però aquest any m'escaparé. En quant acabin les postres (que jo mateixa he preparat, per suposat xD) agafaré el paraigües i marxaré. Perquè sí que és veritat que no tinc un tram adjudicat. Però no em vull perdre la oportunitat de formar part de la nostra història. La història que escrivim dia a dia els catalans i catalanes (no els polítics!) i que avui escriu un gran passatge.

A partir de les 17h seré pel centre de Barcelona, si hi puc arribar. Jo també vull fer "mans a les mans" i contribuir, amb això, a formar més part de la nostra història.

Bona diada a tots! :)

----------
Aprofito i enllaço al blog de la Loreto Giralt, i així afianço la meva participació en la història no només com a persona de carn i ossos, sino també com a persona virtual.

I agraeixo que la Galionar em doni la mà des del seu bloc. :)

I també agraeixo a tot l'equip que ha promogut aquest gest de "donar-nos la mà" virtual.



27.6.13

Relats Conjunts


-Vols dir que l'AVE ha de passar per aquí?
-Sí, sí, mira el plànol.
-Jo no ho tinc tan clar... per molt que es digui AVE, vols dir que ha d'anar tan separat del terra.
-Que sí, que sí. Que el plànol l'ha dibuixat Rajoy en persona. No pot estar equivocat.
-Sí, sí, està clar que ha de ser per aquí.
-Què voleu que us digui... a mi em fa bastant mala pinta...
-Senyors! Què és allò que s'aproxima?
-Hòsties! Un avió!
-Què collons???!!! Si això no és zona de trànsit aeri!
-No ho era. Abans que construïssin el cinquè aeroport. Ara ja tota la ciutat és trànsit aeri... s'ha d'amortitzaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaargh!!!!


-------------
Aquesta és la meva proposta per al Relats Conjunts d'aquest mes. :)

24.6.13

Nit Bus dels collons...


Revetlla de Sant Joan. Anem a casa d'uns amics, a Cerdanyola, a celebrar-la. Vinet, riures, menjar, coques, més vinet, més riures....

Les 4 de la matinada. Decidim tornar a Barcelona, que ja és hora.

Anem a buscar el nit bus. Arribem a la parada i comprovem, contents, que queden cinc minuts per a que passi el següent i que hem tingut molta sort, ja que si el perdéssim, hauríem d'esperar mínim una hora a que passés el següent.

Arriba el nit bus.

-Hola, va cap a Barcelona, oi?
-Sí.
-Doncs dos bitllets.
-No.
-Perdó?
-Que no acceptem bitllets de 20€.
-Eing?

El conductor senyala un cartell que hi ha sobre el seu cap "no s'accepten bitllets més grans de 10€".

-Ja, però... escolti, és que no porto res més.

El conductor en silenci torna a assenyalar el cartell com a tota resposta.

-Però... què he de fer? Quedar-me aquí i esperar al següent?
-Si no tens una altra cosa sí.

Indignació absoluta i màxima. Em giro cap als passatgers del bus:

-Algú té canvi de vint??????

Per sort dues dones em somriuen i em diuen "sí, sí, tranquila, crec que entre les dues portem". Treuen els moneders i van sumant bitllets de cinc i monedes fins que arriben, entre les dues, als vint euros.

Paguem al conductor i podem fer el camí fins a Barcelona.

I ara la reflexió post-malahòstia màxima.

Anem a veure. Trobo lògic que els conductors de nit bus no acceptin bitllets grans. De 50€ trobaria normal que no acceptéssin, però de 20€ no té cap lògica. I és un raonament gairebé matemàtic:

Posem que una persona puja al bus i compra un bitllet (2,8€). Paga amb un bitllet de 5€ i se li tornen monedes. Ok.

Posem que la mateixa persona, puja al bus i compra un bitllet i paga amb un bitllet de 10€. Se li tornen monedes i un bitllet de 5€ (o tot monedes).

El bitllet de 10€ queda en possessió del conductor. I si no s'accepten bitllets més grans, vol dir, que el conductor fa col·lecció de bitllets de 10€, perquè MAI haurà de tornar-los com a canvi.

Amb la qual cosa, no acceptar un bitllet de 20€ quan jo li volia pagar dos bitllets (és a dir 5,6€) és una subnormalitat. Ja que si me'ls hagués acceptat, m'hagués hagut de donar un bitllet de 10€ de la seva col·lecció i algunes monedes.

Veieu que no té cap mena de sentit?

En fi, sort d'aquelles dues dones. Perquè us ho juro que si no hi hagués hagut canvi al bus, m'hagués negat rotundament a baixar-ne. I haurien d'haver trucat als mossos i tot, si hagués calgut. Us ho juro. Només la idea d'haver d'anar a pidolar canvi a les 4 de la matinada o de trobar un caixer que dongui bitllets de 10€ em posava de tan mala hòstia que no m'hagués importat muntar una escena d'aquelles que fan història.

7.6.13

Un pas més en la meva vida...

Doncs ja me n'he cansat de cops. D'il·lusions i de decepcions. De buscar feina sense trobar-ne. De que em truquin per a una entrevista i mai no ser la candidata ideal.

Ja me n'he cansat de ser un personatge passiu i pacient... per fi he fet el pas. Per fi començo el meu camí com a el que sóc, com a psicòloga.

Sí. Ja tinc despatx, targetes de visita, una web (en construcció encara, s'accepten voluntaris per a ajudar-me amb el disseny... xD)...

Ara només falten els clients.

Si sabeu d'algú que busqui una psicòloga, poseu-vos en contacte amb mi i us donaré les meves referències "reals".

Sí, la meva "neura" amb l'anonimat de l'Alepsi segueix vigent (xDD), però si algú necessita visita, pot enviar-me un correu o un missatge directe per Twitter i jo em destapo i veiem què.

De la mateixa manera, si algú necessita consell o assessorament, ja sabeu on sóc.

Ara ja sóc tota una psicòloga. Ah, i no, abans que ho pregunteu, no tinc divà. No sóc psicoanalítica. Quedi clar. xDD

4.6.13

Camino de Santiago

Imatge extreta d'aquí

Espíritu de sacrificio para llegar a una meta. Eso es lo que me sugiere el camino de Santiago.

Miro a los peregrinos y los veo sudorosos, algunos con lágrimas en los ojos por el dolor de sus pies, otros simplemente cojean y reducen el paso haciendo así sus etapas interminables. 

¿Y yo? Yo no creo en el sacrificio, al menos no así. Yo también sudo y me canso ¿y eso no es acaso un sacrificio? Quizás.

Me pregunto cuántos de los peregrinos se sacrifican por un Dios Todopoderoso y cuántos simplemente por cabezonería, por querer demostrarle a alguien que pueden hacerlo. ¿Quizás a ellos mismos? 
¿Y yo? ¿Qué es lo que me ha traído aquí? ¿El aura mística de los caminos? ¿Demostrarme a mi misma que sí puedo? ¿Demostrárselo a alguien?

No paro de ver peregrinos cojos. Con sus chanclas de descanso paseándose por su final de etapa. Y me preocupan. O me intrigan. ¿Por qué, para qué, este sufrimiento?

Ya misma también cojeo. Se avecina una tendinitis en la ingle (en los músculos abductores) y el único remedio, lo sé, es el reposo.

Entonces, ¿qué pretendo?
Supongo que intentar que intervenga una fuerza sobrenatural que se encargue de liberar tensión en mis abductores para poder llegar mañana al final de la siguiente etapa.

¿Y así cada día? Supongo. Hasta que me canse del sacrificio. Hasta que entienda que quizás una retirada a tiempo sea una victoria.

[Post escrit a Los Arcos, mentre realitzava el camí de Santiago....]


12.5.13

Relats circumstancials

Resulta que ara, per circumstàncies que no venen al cas, he caigut en un cercle literari. Sí, sona a "cosa-d'aquelles-de-culturetes-que-van-i-llegeixen-amb-cara-d'interessants". Ho sé. A mi també m'ho semblava.

Però tant em van insistir que, al final, vaig acabar anant-hi. I... he de dir que em va encantar.

Per començar ens vam fotre un senyor sopar. Cadascú va portar una cosa (jo vaig portar un pastís salat) i ens vam ajuntar amb moltíssims plats diferents, cada un millor que l'anterior.

Després del sopar vam retirar coberts i plats, vam deixar les copes de vi i ens vam posar mans a la obra. La cosa consistia en que un d'ells fa una proposta i es deixa una hora (!) per a escriure un relat sobre la proposta.

Brutal! Un Relats Conjunts en viu i en directe!!!

La proposta d'aquesta trobada en concret va ser: "un de nosaltres marxa a viure a Sicília. Al cap de vint anys, anem a veure'l. I mai hauríem imaginat que....".

Us deixo la meva proposta. Molt Alepsi style. Val a dir que quan la vaig llegir en veu alta van riure molt. I jo em vaig sentir fantàsticament bé! Necessitava (no sabia quant) tornar a escriure. A veure si reprenc el blog, i vaig fent, com a mínim, les propostes dels Relats Conjunts.

-Un gato?! Tienes un puto gato, Johny?
-Si, bueno, un placer verte de nuevo a ti también...
Los ojos del minino estaban clavados en ella. La miraba desde el sofá, paciente, con sus ojos caídos, con aquella cara de gato que parece decir "sí, bueno, me interesas pero no te hagas ilusiones, si te acercas huiré".
-Y el resto, ¿cuándo llegan?
-Un puto gato, Jony, tienes un puto gato en casa.
-... se llama Troy....
-Troy. Qué nombre tan absurdo.
Como sí estuviera atento a la charla y hubiera captado la poca simpatía que se le tenía en aquél momento el felino hizo mutis hacia la cocina esperando encontrar su Cat Chow. Cat Chow que, con los nervios del reencuentro, su querido amo no había repuesto.
Volvió al salón. Indignado. Miró a la topa escuchimizada que hacía cinco minutos que había entrado por la puerta. "Desgraciada", pensó, "por tu culpa me he quedado sin comida". Y la miró con su peor cara de desprecio. Cara que ella interpretó como cara de gato. Sin más.

Se abrió la puerta de la calle, gran oportunidad de huída. Oportunidad que su amo interceptó.
Entraron cinco personas.
Abrazos, besos, sonrisas, saludos.
Hasta que le vieron a él. En ese momento aprovechando para hacer la limpieza de patas con lengua rutinaria.
Al sentirse observado, Troy decidió que ya tenía bastante invasión humana. Los miró con cara de "me caéis mal, humanos, como raza superior que soy, planeo venganza". Cara que ellos interpetaron como cara de gato. Sin mas. La comunicación no verbal nunca había sido la gran virtud de los gatos.

Silencio.
-... Jony... Un gato?
Silencio. Silencio que Troy aprovechó para subirse al sofá y acomodarse. Por lo menos que no le robaran el sitio.
-Chicos... 20 años y lo único que tenéis que decirme es en referencia al gato? No me decís nada de las arrugas? De la barriga? De las canas? De las fotos en las que aparezco en actitud cariñosa con una familia que todo parece indicar que es la mía???
-Johny, coño, todo eso ya lo sabemos por FaceBook!!!
-Pero un gato, Jony? Un gato???
-Definitivamente en estos 20 años me he perdido algo...
-Un gato, Jony, un gato!!
-De verdad, chicos, alguien puede explicarme lo que está pasando?

El humano reponedor de comida se estaba distrayendo demasiado, así que Troy saltó y fue a llamar su atención con su mejor cara de "humano, soy el mejor gato del mundo, aliméntame o desataré mi ira contra tí". Cara que todos interpretaron como cara de gato. Sin más.
-Ja! Os lo dije! Ja! Un gato!

Acto seguido Eli besó a Jony en las mejillas, en la frente, en las manos....
Troy fue a poner cara de "eh, humana, ese es mi reponedor de comida, no te lo comas" pero se entretuvo demasiado escupiendo una bola de pelo.
-Vale, chicos, de verdad que os agradezco mucho la visita, pero si no me decís de una puta vez qué rollo os lleváis con el gato os volveréis por donde habéis venido.

-----------Un mes antes---------

-Chicos, la propuesta para hoy, en vistas de nuestro próximo viaje a Sicilia es la siguiente: "llegamos a asa de Jony y nunca habríamos imaginado que...."
-Me gusta! Pero propongo sumarle emoción: el que acierte o se quede mas cercano a la realidad de Jony tendrá el viaje, la estancia y las comida pagadas por el reto del grupo, ok?
-Aceptamos!

Pasaron 60 minutos de dedos tecleando sobre tablets y portátiles, de bolígrafos paseándose sobre moleskines, escribiendo y tachando...

Eli, tu empiezas.

"Nunca hubiéramos imaginado que Johnny hubiera superado su fobia a los gatos. No sólo eso: ahora cuidaba de uno!"

------------
El relat està en castellà perquè hi havia persones de fora que no entenien el català, no us explico el que em va costar ser creativa en castellà.... :P

17.4.13

Com sempre, torno amb merda

Un dia més em llevo... i em trobo amb tot el dia per endavant. Tot el dia per a mi. Per a organitzar-me'l i fer el que he de fer. Que no és gaire i és massa, alhora.

Un dia més esmorzo davant de la pantalla de l'ordinador. Mirant Facebook i tots els portals de feina que conec. Repassant les mateixes ofertes que ja fa més de tres setmanes que estan penjades.

Les mateixes condicions (infrahumanes) laborals. Els mateixos sous de merda. El mateix horari fastigós. I, sí, els mateixos milions de candidats-contrincants apuntats.

Passejo per les xarxes socials amb l'esperança que, algun dels meus contactes de sobte aparegui i em digui: "Alepsi, tinc la feina per a tu". I s'acabi aquest malson.

Però no. Passa un dia més, una tarda més, una nit més, i tot segueix igual. No hi ha feina per a mi. Per a la que no estic sobrequalificada, em falta experiència, per a la que tinc experiència, em falten títols que la corroborin, per a la que tinc títols em sobra edat, per a la que tinc l'edat adequada, em falten idiomes... i per a la que encaixo... mai arriba la oportunitat.

I me les busco, les oportunitats, gran part del meu dia estic donant-li voltes a possibles projectes que sempre acaben en res. Perquè no tinc els coneixements, perquè no tinc diners o perquè, directament, no són viables.

I passa un altre dia i segueixo igual. I cada cop tinc menys forces per plantejar-me res. Sento que vaig caient en una deixadesa personal, laboral i relacional brutal. I quan me n'adono lluito contra mi mateixa i m'obligo a sortir, a fer coses, a crear. Però cada cop és més difícil.

Avui ja fa quatre mesos que estem així. I les perspectives no són massa bones. I em sento com una merda. I aquest post no li fa gaire favor a la meva persona, però com que encara sóc mig anònima, no crec que cap persona que pretengués contractar-me ho deixi de fer perquè asociï això amb la persona que sóc.

De fet, ho dissimulo bastant bé, tot plegat.....

21.2.13

Atur

Quan et quedes a l'atur passen moltes coses. I no totes són dolentes, per suposat, però costa trobar les bones.

En realitat quedar-se a l'atur és iniciar un procès de dol, igual que quan se't mor algú proper (ja em permetreu la llicència metafòrica).

Passes per tot un seguit de fases. A saber:

  1. Fase de fals positivisme. És aquella fase inicial en la que t'imbueixes a tu mateix de pensaments com: "cap problema, ara podré dedicar-me a estudiar" o "ara tindré temps lliure per fer el que vulgui" o "cap problema, les coses segur que no estan tan malament, en un mes torno a estar treballant". 
  2. Fase de topada amb la realitat: sol arribar a la segona setmana. Quan te n'adones que, un altre dilluns et lleves i no has d'anar enlloc. Res ni ningú t'obliga a moure't de casa. I això que podria semblar un luxàs... comença a menjar-te per dins.
    De sobte et trobes amb el control absolut de la teva vida. Ningú et demana explicacions (o la teva parella, però si tens sort, la podràs enviar a cagar lluny si te'n demana moltes), no has de rendir comptes amb ningú.
  3. Fase maníaca: arriba a meitats de la segona setmana o principis de la tercera. T'aixeques un dia i decideixes que no pot ser, que pots fer moltes coses i que aprofitaràs el dia al màxim. T'organitzes una agenda, planifiques un horari de tasques, el mires i et dius a tu mateix: "buah, sóc súperman (o súper woman, en el meu cas)". A més, durant aquesta fase t'apuntes a vint-i-cinc cursos on-line, busques voluntariat per fer, i, com et descuidis, t'enroles a l'excèrcit.
    I, per suposat, durant aquesta fase el terra de casa teva llueix brillant, els mobles no tenen ni un bri de pols a sobre, fins i tot les finestres de tota la casa vaig rentar, jo!
  4. Fase depressiva: arriba al dia següent o al cap de dos dies de la fase maníaca. És una versió chunga de la fase de topada amb la realitat. De sobte te n'adones que sí, que tens un horari, però que no ets capç de seguir-lo. Et maleeixes a tu mateix per no tenir la auto-disciplina suficient per a fer tot el que t'havies proposat i et culpes. I aquesta culpa et porta a l'inmovilisme.
    I et passes tres dies sense voler ni sortir de casa, fent-te molta pena a tu mateix (i als que estan al teu voltant, que sempre et diran que "noooo, que això és normal", però els faràs peneta...). 
  5. Fase d'acceptació: d'acord. Això és el que és, i és així. No hi ha cap oferta de treball en la que encaixi, no hi ha res ni ningú que em motivi a tirar endevant, però per alguna raó ho faig cada dia i encara no m'he tirat pel balcó, no? Doncs alguna cosa haurem de fer. Ok. No tens feina, però tens dignitat, oi? Doncs a intentar aprofitar el dia com millor puguem. 
  6. Fase de recuperació: arriba en algun moment. Depèn de la persona, i depèn de moltes coses, però arriba. I respon a aquell dia en què, de sobte, obres els ulls i et dius a tu mateixa "reina... o agafes tu les regnes d'aquest caos que és ara mateix la teva vida, o ningú ho farà per tu". Te'n vas al lavabo, et mires al mirall, i t'ho tornes a dir. I, avui, t'ho creus. I surts de casa amb el cap ben alt, t'arregles, et pentines, et maquilles, te'n vas al gimnàs... i veus que la gent et mira d'una altra manera, de sobte el sol brilla més i sembla que visquis en un anunci de compreses. 
Jo, ara mateix estic a la fase 5. La vaig alternant amb petits episodis d'etapa 4. La etapa 3 va ser catxonda, em va fer gastar-me 4.800€ en un màster. No està mal, no? xDDDDD