18.8.10

Religió

-Mama, ¿porqué Dios es el único que ha bajado del cielo?


Miro a ma cosina atentament. Es queda seriosa, em mira i posa una cara que vol dir “què vols, està en l’edat aquella en què ho pregunta tot”. Encongeix les espatlles cap a mi i quan va a girar-se a donar-li una resposta a son fill, de només tres anys, aquest ja ha trobat una altra cosa millor a fer i li està fotent cops de peu a una pilota.

-Uh... ¿hace preguntas de este tipo muy a menudo?
-¡Buf! Claro, pobrecico, lleva un lío en la cabeza con lo de la resurrección de Cristo, que no es Dios, que es Jesús. Y encima mi madre lo lía explicándole lo de la santísima trinidad...

Se’m queda mirant. Seriosa però amb una brillantor que ja conec als ulls. No, no, no, no. Siusplau, no, no ho facis. No!

-... tu que eres psicóloga....

Merda, ho està fent! No!

-....¿qué le tendría que contestar?

Buuuuuuuuuufffff...

-Mira, ¿sabes qué pasa? Que yo es que en estos temas no me meto. Que yo cualquier día cojo y apostato. Y me quedo más ancha que pancha.

Em mira somrient. Creu que ho dic en broma. A casa meva, tota la meva família, sempre ha estat bastant religiosa-cristiana. I jo també ho vaig estar en la meva època en la que encara les neurones no s’havien alçat reivindicatives i qüestionant-se les coses.

I, de sobte, després d’aquesta conversa em vaig quedar reflexionant.

I ho vaig veure tan clar. Però TAN clar...

Aquesta és la raó per la qual les religions han sobreviscut el pas dels anys!

A una pregunta del tipus “mama, ¿porqué el mundo está hecho así? ¿porqué hay árboles?”, tens dues possibilitats de resposta:

a) Inventar-te, o re-inventar-te, un conte en el que un senyor, un dia es va aixecar inspirat i va decidir que el motiu de la seva existència seria treballar sis dies i construir un món en el que, les coses, sempre depenen d’ell i a ell estem sotmesos.

b) Explicar-li la evolució de les espècies. Començant per la gran explosió... i continuant per els amfibis que van començar a sortir a la superfície...

No em direu que no és molt més ràpid, creatiu i interessant per a un nen saber que, una vegada, va existir un paio que ningú ha vist mai, que va construir el món tal i com el coneixem, que està a tot arreu i que ens vigila.

Invisibilitat, totipotència, totipresència i poderós. La història de la religió és la història d’un súper heroi qualsevol!

11.8.10

Skater Girl


No m’agrada l’estiu. Mai m’ha agradat.


De petita no m’agradava l’estiu perquè, tenir vacances significava estar gairebé tres mesos allunyada de tots els meus amics de l’escola. Perquè tots marxaven lluny, a jugar amb altres amics a altres ciutats i pobles i jo, normalment em quedava a casa amb ma mare i ma germana… o me n’anava a casa de la meva àvia (que me l’estimo molt però no és l’alegria de la huerta, ja m’enteneu).

Ara, de gran sí que m’agrada l’estiu. M’agrada quan tinc vacances. Però aquest any, per tercer any consecutiu… no en tinc. I això m’agobia. Més que pel fet de no poder marxar enlloc ni poder gaudir del sol a la platja mentre em rasco la panxa, pel simple fet de que, els meus amics, segueixen marxant fora a “jugar” amb altres amics…

I la meva rutina s’altera. I em sento sola i abandonada en una ciutat que, fet i fet, aquest any tampoc no ha perdut el bullici característic de les grans ciutats.

Odio sortir de la feina i saber que la meva companya de pis no m’espera a casa, que la meva amiga amb la que me’n vaig a fer un cafè a la tarda no hi és…

Però el que més odio és sentir que tot es descontrola. Que no hi ha un punt de referència… que al despatx arribes avui i han tornat dues persones de vacances i se n’han anat tres. I demà arribaran quatre i marxarà una… i em passo l’estiu acomiadant i rebent gent. I jo pringada al despatx.

Per això cada matí, quan em creuo amb la noia del monopatí – pèl-roja, sempre amb el barret al cap, seriosa, com si el viatge en monopatí fos una lectura d’una tesi doctoral –, li somric i li agraeixo amb la mirada que sigui ella la que posi el punt de rutina que li falta a l’agost.

9.8.10

Seriosa

Ahir mentre passejava pel carrer, cap a casa d’una amiga vaig creuar-me amb un noi jove, ben plantat (bé, del tipus de “ben plantats” que m’agraden a mi... xD). El noi venia mirant-me des que estava a l’altra punta del carrer... però quan va estar a la meva alçada, va abaixar la mirada amb un gest tímid i va passar de llarg.


Jo, molt digna, per suposat, em vaig girar cap a l’aparador que tenia just a la meva esquerra, que em va fer de mirall, i vaig mirar-me fixament. I, de sobte, vaig tenir una revelació.

Vaig fixar-me bé en l’expressió de la meva cara. Les celles tensionades empetitint-me els ulls. La boca contreta en un gest pensatiu-malhumorat. La mirada desafiant, dura.
Em va semblar que tenia al davant a una persona a la que, sincerament, no venia gaire de gust apropar-s’hi. No fos cas que em fotés una queixalada.

Vaig continuar caminant amb la meva imatge gravada al cap. De fet, normalment vaig passejant així pel carrer. Amb un posat seriós i auto-suficient que deu espantar. Quan em poso seriosa me’n poso molt.

I això em va portar a recordar un gran professor que vaig tenir a la facultat i que sempre deia: “en realitat, si somrius com si creguessis que ets feliç, acabes per ser-ne. Encara que, inicialment et sentis com un idiota”.

I, dit i fet, avui he anat caminant a la feina. I m’he esforçat en relaxar-me (encara que sembli una contradicció.. xD). He anat somrient a tort i a dret (val a dir que m’he creuat amb més aviat poques persones, com es nota l’estiu!!) i, efectivament, em sentia una idiota.
Sabeu aquell somriure tontorrón que se’t queda a la cara quan et lleves un matí i recordes que la nit anterior vas fotre el polvo de la teva vida? Doncs això intentava simular... i, la veritat, és que funciona. He arribat a la feina de millor humor que normalment (i això que és dilluns... bffffff) i, fins i tot, la meva companya m’ha dit: “cony, Alepsi, tens el guapo pujat, avui!”.

I és que... potser no cal pendre's la vida tan seriosament, no? :)

3.8.10

Inútils



Si torno a sentir a algú que justifica el racisme amb l'argument de "vénen aquí i ens treuen els llocs de treball", de debó us juro que li arrancaré els ulls.

I mentre ho estigui fent li cridaré, ben fort a cau d'orella (perquè li quedi ben impregnat al cervell) que, en realitat....

"Els que ens treuen el treball, realment, són els inútils que ens trobem a qualsevol empresa".

Sí o no?

Una lacra que tota empresa té a sobre.... però que, en comptes d'enviar-los a prendre pel cul i a podrir-se a la cua de l'atur... atenció: els dona un càrrec de responsabilitat!

Visca!!!!

I així estem... l'estructura piramidal de qualsevol empresa està governada per... inútils titulats!!!

I així ens va. Aguantant que ens donin ordres persones que, en l'escala evolutiva deuen estar per sota de la mitjana mundial.

[cagunlaputa... enteneu ara perquè m'entesto tant en mantenir l'anonimat?]