tag:blogger.com,1999:blog-240661802024-03-07T05:58:21.857+01:00A Cops amb la VidaL'Alepsi és Psicòloga. Contacta amb mi per saber més. :PAlepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.comBlogger486125tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-14714580020675702842022-01-11T09:57:00.006+01:002022-01-11T09:57:53.509+01:00Coses de l'amistat<p>Tinc la sensació, i això no és quelcom que passi des de fa poc, que el tema de l'amistat se'm fa complicat. Fa temps que hi penso. Molts anys que hi dono voltes. De fet, probablement, en aquest bloc podeu trobar escrits sobre el tema de l'Alepsi joveneta. </p><p>Qui em coneix sempre diu que no paro de fer coses. Les meves parelles sempre s'han sorprès que tingui tantes amigues. És cert que em moc en moltíssims cercles socials, i que, en general, sembla que pugui tenir facilitat per incloure-m'hi (tot i que tinc la sensació que cada cop em costa més, però això ho he parlat amb algunes persones i sembla ser que és cosa de l'edat). </p><p>Em relaciono amb moltíssima gent. Per feina i fora de la feina. </p><p>Però tot i així, la sensació que ser "amiga" m'és complicat hi segueix. Per molt que passin els anys. En vaig aprenent, però sempre patino, sempre hi ha alguna cosa que fa que m'acabi costant i tinc la sensació que això fa que l'altre (o els altres o les altres, sovint son les altres) acabi per deixar-me de banda. </p><p>La clau de la frase anterior probablement és la paraula "sensació". Soc conscient que la meva por a que em deixin de banda (històricament m'ha passat amb gairebé totes les colles d'amigues que he tingut) fa que estigui molt més alerta a aquestes coses. I quan hi ha una petita variació, em salten les alarmes. I em rallo. </p><p>Sento que, com a amiga, estic en desventantge:</p><p></p><ul style="text-align: left;"><li>No m'agrada parlar per telèfon, per tant no et trucaré mai, només si hi ha una emergència o si tu ho necessites molt. </li><li>No tinc gens de memòria. Ni per les meves coses, ni per les de la resta. Probablement no recordaré que avui tenies aquella presentació tan important, o que el teu fill avui fa anys. M'ho apunto a l'agenda, però sovint tinc el cap a tantes coses que ho veig i em passa de llarg. </li><li>No sóc massa detallista. M'agrada sorprendre. M'agrada fer detalls de tant en tant. Però no sóc constant. Igual un dia et faig un súper regal pel teu aniversari i l'any que ve amb prou feines et felicito. I això no vol dir que hagis deixat de ser important per a mi. Simplement, sóc així.*</li><li>Tinc poc temps per quedar. Això és així. Sempre tinc una cosa o altra. Sé que és una qüestió d'organització, però potser sí que faig massa coses i no me'n queda, de temps, per les importants...</li><li>No sé si parlo molt o poc de mi. No sé calibrar-ho. De debò. Sempre que quedo amb amigues tinc la sensació que monopolitzo la conversa, que no paro de parlar de mi, mi, mi, jo, jo, jo... però després, alguna vegada m'ha estat dit que comparteixo poc el que em passa. I és que cada cop que començo a parlar de mi, dins meu hi ha una veueta que em diu "no siguis el centre d'atenció, no siguis egocèntrica". I llavors potser passo per sobre de les meves coses i sembla que no ho vulgui compartir. Res més lluny de la realitat. </li><li>Per la meva feina, em passo el dia escoltant i atenent persones amb problemes. Això crec que fa que quan estic en un entorn social puguin passar dues coses: o que em posi en mode psicòloga, o que em posi en mode desconnexió. Que en realitat no desconnecto, però ho sembla. Jo què sé. Puto cervellet...</li><li>Em costa encarar els conflictes. Molt. Mira que hi porto temps treballant, però és superior a mi. Quan sento que l'he cagat, quan hi ha hagut algun malentès, no sóc capaç (o em costa molt) anar a parlar amb l'altra, i la meva tàctica (de merda) és esperar a que es calmi la tempesta, a veure si se'ns oblida i tot torna a ser com abans. Una merda, però això és el que més em costa. Ara mateix tinc una mena de "conflicte" obert amb una persona, i no sóc capaç de preguntar-li si segueix emprenyada... i crec que això solucionaria bastant la meva rallada, però... no hi ha com ser tonta, què hi farem. </li></ul><div>Això sí, per contraposició a tota aquesta merda que m'acabo de tirar a sobre, he de dir que quan em necessites, hi soc. Que si em parles per whatsapp, si necessites que ens trobem, si vols a algú que t'escolti, sempre hi sóc. Sempre intento ser-hi per tu. </div><div>I, ara que n'he après, si ho vols i ho necessites, sempre estic disposada a una abraçada. Pots comptar amb mi, això suposo que és el bàsic d'una amiga. </div><div><br /></div><div>No sé, no tinc la resposta, evidentment. Tant de bo la tingués. Jo només sé que aquest, el tema de l'amistat, és un tema que sovint em desequilibra, que sovint em fa trontollar. I hi vaig donant voltes. I intento ser millor. Poc a poc. </div><div><br /></div><div>Evidentment, gràcies a les amigues que SEMPRE hi són. Aquelles que ja han entès com funciono (i jo com funcionen elles) i em respecten, i em tenen en compte, i em pregunten "com estàs" de tant en tant, encara que jo no ho faci tant sovint. </div><div><br /></div><div>Gràcies. </div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div>*Soc conscient que aquesta frase "sóc així", és una frase de merda. I que diràs que si vull canviar ho puc fer. Això és el que intento, però no em surt. O no me'n surto sempre. No sé, toca bastant amb el meu sentiment de culpabilitat, això. </div><p></p>Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-44837387115815172142022-01-03T18:56:00.003+01:002022-01-03T18:58:29.343+01:00De nou aquí (fins qui sap quan)<p> I saber que encara puc escriure per aquí. Que l'Alepsi segueix viva, malgrat tot. És curiós com canviem les persones. I alhora com d'iguals som. </p><p>Em llegeixo alguns posts antics i m'hi reconec completament. I penso que potser no he canviat tant, però sí. La vida, definitivament m'ha canviat. Nova ciutat, feines diverses des que vaig acabar la carrera...</p><p>Em sembla brutal que l'Alepsi naixés fa tants anys. Tants com... jo què sé. Potser més de 20. Perquè l'Alepsi va néixer abans de començar el blog, sabeu?</p><p>Va néixer com a nickname als xats de IRC. Sóc vieja. xDDD</p><p>I em flipa mirar enrere i veure tot el que he viscut. I m'agafa vertígen de saber que no ho tornaré a viure, i alhora, alegria de saber que, d'aquí 20 anys més faré el mateix exercici (espero) i podré dir que he viscut molt més. </p><p>I si ha de quedar escrit en un blog que ja ningú llegeix, benvingut sigui. Perquè no sabeu com d'alliberador està sent escriure així, tal com raja, sense pensar en res, ni SEO, ni xarxes ni merdes. Simplement escriure el que em passa pel cap, que és el que feia l'Alepsi en aquells temps. </p><p>Potser això és una mena de propòsit de nou any que no estava previst. Bé, no. Perquè no m'ho vull marcar com a cap obligació. Però sí deixaré la pestanya oberta al meu pobre chrome ple de pestanyetes, i així potser faig aquest exercici més sovint. Perquè de debò que em va bé. Molt. :)</p><p>Au, si m'has llegit, encantada de saber que hi ets. :)</p>Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-34983043620836955072020-01-19T09:07:00.000+01:002020-01-19T09:07:40.192+01:00Relats Conjunts - Joc de seducció<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><img alt="https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27Escur%C3%A7%C3%B3_Negre" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4erYNWPJpkcaKKcfG3E2SgYQ0xKPMx5ikwtWkaF51OevBK__RHWCZUDzY4C1hsArKgspb0Wuelep_o-P38Ci7UN1eajC6lXrdq_y802c-FhZcb1q8jbAL-H0Mvvc9rdwji3oRtw/s400/Rowan-Atkinson-Lescurco-The-Sun_2262383909_63916849_651x366.png" style="margin-left: auto; margin-right: auto;" /></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><a href="http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/01/escurco-negre.html" target="_blank">Imatge de l'Escurçó Negre proposada per RelatsConjunts</a></td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: left;">
Intentes seduïr-me. Mires directament a la càmera i fas un somriure murri. Així com si no volguéssis fer-ho, però mig fent-ho. Només amb la meitat de la cara. Em dius, sense paraules, que només estàs mig content, per tant que he de fer quelcom per acabar-te de contentar. </div>
<div style="text-align: left;">
T'has portat els teus amics. Em miren seriosa, et fan d'escorta. Tot i que em resultes atractiu, em fas por. </div>
<div style="text-align: left;">
<br /></div>
<div style="text-align: left;">
Guarda't la teva mirada condescendent. No vull jocs per haver-nos de trobar. No vull treballar una cosa que hauria de ser natural. No intentis convèncer-me. Busca-te'n una altra que vulgui entrar en el teu joc. </div>
<div style="text-align: left;">
<br /></div>
<div style="text-align: left;">
---------------------</div>
<div style="text-align: left;">
<i>Ahir a Twitter vam parlar sobre RelatsConjunts i m'he animat a contribuïr per a que aquesta iniciativa que va començar fa ja 14 anys es mantingui viva! :)</i></div>
Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-48205957053980860482019-09-17T07:42:00.000+02:002019-09-17T07:46:40.747+02:00PorÉs difícil d'entendre que, malgrat tot el que sé de tu, a vegades m'entri una por terrible a que desapareguis. Així, sense més. Que, de sobte un dia, obris els ulls i decideixis que marxes.<br />
<br />
I sé que no és probable, de fet, fins i tot diria que és impossible que això passi. Però no puc evitar estar alerta. Atenta a qualsevol petit indici que confirmi que no et mereixo.<br />
<br />
I d'això se'n diu inseguretat i ansietat. I sort que no apareix sempre.Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-2710332595873305262019-09-15T10:12:00.002+02:002019-09-15T10:13:09.478+02:00LlibertatAra estava pensant que quest espai, de sobte, es pot convertir en un espai de llibertat per a mi. Poca gent em llegeix ja, i tot i que això, en la meva època daurada, era un drama (tenia ganes de triomfar i que tothom em coneguès, vés! xDD), ara és una tranquilitat.<br />
<br />
Ara sóc coneguda per la meva vessant professional i moltes vegades això em suposa una limitació gran alhora d'escriure com em dona la gana. Aquí puc no preocupar-me per la "llegibilitat" dels articles, pel posicionament, pel contingut, per il·lustrar cada article amb una foto que tingui un sentit, que pugui ser compartida a xarxes... quina mandra!<br />
<br />
Aquí vinc, vomito el que tinc al cap, sense ordre, sense massa sentit, potser. Però sentint-me més Alepsi que mai. Cervellet, fes la teva màgia! xDAlepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-39749270330490486782019-09-14T09:23:00.001+02:002019-09-14T09:24:58.211+02:00Au fènix<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj63mtBY_v1WvND-i3YpyI3Mo6ty9zk1vXUk4-DHqhH_zEE9OYbid5EoyCauWm0FsBd9ldW2Sabqof1KmbRJYD0uetptuz7P1F8HRdPKWMB0SGXn-sHWzvcZfeO_DfDV5w9wDQL/s1600/au+fenix.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="387" data-original-width="638" height="194" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj63mtBY_v1WvND-i3YpyI3Mo6ty9zk1vXUk4-DHqhH_zEE9OYbid5EoyCauWm0FsBd9ldW2Sabqof1KmbRJYD0uetptuz7P1F8HRdPKWMB0SGXn-sHWzvcZfeO_DfDV5w9wDQL/s320/au+fenix.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
Després de més de dos anys i mig... he resorgit. Literalment.<br />
<br />
Estava morta, aquesta part de mi. La meva part juganera, fresca, divertida, feliç, estava morta. I enlloc de voler-la buscar em vaig resignar a que hagués desaparegut. La vaig matar virtualment.<br />
<br />
Ara porto una temporada donant-li voltes. L'Alepsi ha tornat a la meva vida. Torno a ser jo en molts aspectes. Més madura, més vella, més experimentada, potser no tan divertida com abans. Però em sento jo, de nou.<br />
<br />
Així que igual que la vaig matar, avui he decidit reviure-la. Perquè sí. Perquè aquest era un espai de deixar-me anar, d'escriure el que em passava pel cap, de ser lliure.<br />
<br />
I perquè vull que l'Alepsi segueixi amb mi molts anys. I és possible que si estàs llegint aquesta entrada no entenguis res, però per a mi té tot el sentit del món.<br />
<br />
Així que estic feliç. Avui l'Alepsi reneix.Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-50320909881525566042017-01-19T18:10:00.000+01:002017-01-19T18:10:27.188+01:00AdéuAvui l'Alepsi ha arribat al seu punt i final. Sí. No és un punt i seguit. És un punt i final.<br />
<br />
L'Alepsi s'ha fet gran, ja no és ella. Ja no sóc ella. Ara, qui escriu, és la Sïlvia. Que en guarda l'essència però ja no és la jove i riallera Alepsi.<br />
<br />
Ara l'Alepsi ja és només un record. I creieu-me que he intentat reviure-la els darrers tres o quatre anys un munt de vegades. Però no funciona. Ja no.<br />
<br />
Així que adéu. I us ho dic amb llàgrimes als ulls. L'Alepsi ja només queda en el que va escriure. No tornarà a escriure més.<br />
<br />
Però la Sílvia sí, i potser em buscaré un altre pseudònim, no ens posem dramàtics, tampoc.<br />
<br />
Gràcies per ser-hi.<br />
<br />
<br />Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-47303615807305504722016-11-08T16:25:00.000+01:002016-11-08T16:26:49.122+01:00Em caus malamentA vegades la gent em cau malament. Molt malament. Els miro i penso: de què collons riuen? Perquè fan això o allò altre? Què fa que plorin? Què els fa moure?<br />
<br />
I em fan ràbia. I penso que viuria millor en un món on només hi fos jo.<br />
<br />
I després me n'adono que si només estigués jo al món la gent em cauria igualment malament. Em cauria malament jo, a mi mateixa. I me n'adono que és aquesta, la qüestió: la gent em cau malament quan no m'agrado a mi mateixa.<br />
<br />
I ja. Aquesta és la reflexió del dia.<br />
<br />
I per a aquesta merda has reobert el blog, Alepsi? Doncs sí. Vés.Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-8634635403974760632016-11-02T18:21:00.000+01:002016-11-02T18:21:53.178+01:00Una inundació<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgMeTJNdcL9jdiYNFJ-I7XHx6C1nTLFnpH3CWy-nfwxH6xMSYoarkHwD-BlarCUj0fVDYGuYou1NUOLaGBn74JzKbU3pmjxhIkeUNYRkoSuxa5yQvTzyYPZ9lRwZu15zEzg-Sqh/s1600/java.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="234" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgMeTJNdcL9jdiYNFJ-I7XHx6C1nTLFnpH3CWy-nfwxH6xMSYoarkHwD-BlarCUj0fVDYGuYou1NUOLaGBn74JzKbU3pmjxhIkeUNYRkoSuxa5yQvTzyYPZ9lRwZu15zEzg-Sqh/s320/java.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
Una inundació. Una catàstrofe. Persones que lluiten per viure, per aconseguir mantenir-se fora de l'aigua. Mans que esgarrapen vestits molls. Crits. Silencis. Pluja i aigua. I no hi ha terra a la vista. No hi ha possibilitat de rebre ajuda, la única ajuda possible és la dels propis cossos. Humits, cansats.<br />
<br />
Per desgràcia és un relat massa actual.<br />
<br />
------------<br />
<br />
És una proposta per al <a href="http://relatsconjunts.blogspot.com/2016/10/una-inundacio-java.html" target="_blank">Relats Conjunts d'aquest mes</a>. I aprofito per dir que m'encanta que, després de tants anys, segueixi actiu!Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-72491074133138239132014-03-03T15:29:00.000+01:002014-03-03T15:29:26.094+01:00L'anunci de Viakal... Ja vaig amenaçar per Twitter l'altre dia<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiOeTXC8Umkf0MlOGH2du7bAqRgNvnFhoSBAP7vdr51fWfhBJYKNhejDmraHmxmgZNZyveixKSHIVCgxc34vqq7shMfXWfUn6n7nfkvRP-IJB7-EUq-xxZ3xRBUiJor-3AHHGjR/s1600/Alepsi+1.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiOeTXC8Umkf0MlOGH2du7bAqRgNvnFhoSBAP7vdr51fWfhBJYKNhejDmraHmxmgZNZyveixKSHIVCgxc34vqq7shMfXWfUn6n7nfkvRP-IJB7-EUq-xxZ3xRBUiJor-3AHHGjR/s1600/Alepsi+1.jpg" height="181" width="320" /></a></div>
<br />
I ha arribat el moment. És que de debó que hi ha anuncis que penso: "per a quin coi de persona amb encefalograma pla s'ha pensat aquest anunci?".<br />
<br />
I vull començar amb un que surt cada cop que poso la tele, no sé si és que estic tan obsessionada que només veig aquest o és que els de Viakal s'estan deixant els diners de forma increïble.<br />
<br />
Però bé, anem a per l'anunci:<br />
<br />
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="270" src="//www.youtube.com/embed/2C-55viBW7g" width="480"></iframe><br />
<br />
<b>1. Perquè una neboda?</b><br />
Vull dir... podria ser "la teva amiga", "la teva cosina", "la teva churri".... qualsevol d'aquestes opcions hagués estat més creïble, fins i tot per un tema d'edat. Però no. És "la neboda". Aquí hi ha alguna cosa rara d'aquesta noia amb el seu tiet. O del tiet amb la neboda.<br />
<br />
<b>2. Qui són aquestes dues que criden?</b><br />
Després de molt donar-li voltes, entenc que són les companyes de pis del noi aquest. Sí, és de suposar, perquè van tots en pijama. O igual tenen muntat un trio així estable i les dues ties acaben de decidir que el paio se'n pot anar a fer la mar i es queden l'una amb l'altra.<br />
<br />
<b>3. Què collons fa la neboda "tot el cap de setmana" nua a dins del bany?</b><br />
En sèrio... WTF!? O sigui... vas a casa de ton tiet i et tanques al bany i "hasta más ver". Doncs no, reina, no, així no es fan les coses. Explica'ns què fas al lavabo, cotxinota!<br />
La única cosa que se m'acut és que, per alguna raó, la neboda necessitava una neteja a fons. A saber on t'havies posat, marrana!<br />
<br />
4.<b> Una tia se us tanca al bany i la única cosa que us preocupa és que s'hi hagi acumulat calç?</b> De debó? Potser que ens ho fem mirar, no?<br />
<br />
5. <b>Perquè el tiet fa cara de maníac assassí?</b><br />
De debó... aquest noi em fa mala espina. Jo crec que s'ha muntat una mena d'harem i que, en realitat, el Viakal no el fa servir per rentar, el fa servir per amenaçar a les tres noies, a tenor de la cara que se li queda quan té el producte a la mà.<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhedjPrUMbM0MvG51bgbOeKCNkosI7oXsY5xzvKZ6ZYs-lK9ZGp9TnE1nfMZlaDU69b-ItqgR32jB0qOpjutFrc2iktPoJ2RP_z42rA7-ybYsIQ9ylbUgrJjFtjKvoHGIBG1BOd/s1600/viakal.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhedjPrUMbM0MvG51bgbOeKCNkosI7oXsY5xzvKZ6ZYs-lK9ZGp9TnE1nfMZlaDU69b-ItqgR32jB0qOpjutFrc2iktPoJ2RP_z42rA7-ybYsIQ9ylbUgrJjFtjKvoHGIBG1BOd/s1600/viakal.jpg" height="183" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">A mi, aquest somriure, em genera desconfiança...</td></tr>
</tbody></table>
6. <b>Per quins set sous no fan fora a la neboda?</b><br />
És a dir... anem a veure, us queixeu que la tipa s'ha atrinxerat al bany, aconseguiu que surti, el paio fot la demostració de lo net que queda el bany i la neboda us fot un "corte de mangas" i tanca la porta de nou dient-vos "hasta luego". Aquesta tia el que té és un vici.....<br />
<br />
7. <b>I per últim, però la més intrigant... si la neboda ha estat tot el cap de setmana tancada al bany... què han fet els altres tres per pixar i cagar? Eh? Eh???</b>Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-92223035994010578842014-02-24T13:36:00.000+01:002014-02-24T13:37:23.403+01:00Tècniques terapèutiquesDes que vaig començar a anar a la psicòloga, ara ja fa tres setmanes, la meva vida no ha canviat. Em resulta curiós haver estat esperant que això passés, com fa qualsevol persona que no en té ni idea de què implica una teràpia psicològica.<br />
<br />
Però precisament per això em resulta curiós haver-ho estat esperant, perquè jo SÍ que sé què és una teràpia, bé, de fet és que, de normal, sóc jo la que estic a l'altra banda. Ja és ben bé allò de "en casa del herrero, cuchillo de palo" (i ja sé que molts en dieu "cuchara", però a casa meva sempre s'ha dit així i trobo que té més sentit, però bé, que marxo de tema).<br />
<br />
El cas és que, certament, la meva vida no ha canviat, no s'ha produït cap efecte màgic. Però sí que noto que s'ha iniciat un procés. Un procés que no sé on em portarà, però que segur que em fa crèixer, cap a un costat o cap a l'altre.<br />
<br />
Gran part del meu procés terapèutic, tal i com em diu la psicòloga (a la que a partir d'ara podreu conèixer com a "Mireia"), és treballar per a calmar la meva ansietat.<br />
<br />
Des que sóc petita em recordo bastant ansiosa, en gairebé tots els aspectes, però sempre de forma interna. És a dir, jo sempre m'he sentit ansiosa, però molt pocs dels que em coneixen ho saben, sempre he tingut una gran habilitat per mostrar-me segura de mi mateixa, optimista i tranquila davant els altres.<br />
<br />
Només alguns molt observadors, hauran pogut veure com l'ansietat es manifesta en mi destrossant-me els dits... i no és que em mossegui les ungles, és que literalment em destrosso les pells del voltant. En fi, tot molt bonic, eh? xDDDDD<br />
<br />
Així doncs, per treballar aquesta ansietat (que és en part la culpable dels meus atacs de gana i de menjar) estem fent un procés de "meditació guiada" o de "relaxació", cadascú que li posi el nom que vulgui.<br />
<br />
Consisteix en visualitzar un lloc, un paisatge, un entorn, que et sigui agradable. Tanques els ulls i t'hi reclous, l'observes, escoltes els sorolls, sents les olors, el toques i sents les textures de cada petita cosa. És com si, realment, viatgéssis a un lloc tranquil on no hi ha ningú que et pugui molestar.<br />
<br />
El meu paisatge és de mar i muntanya. Puc olorar la sal del mar, puc escoltar les gavines, però estic asseguda a la muntanya, amb els peus penjant i escoltant la meva respiració.<br />
<br />
La tècnica és bona, realment surto de les sessions (hi dediquem uns deu minuts a fer-la) relaxada i tranquila. La qüestió és aplicar-la durant la setmana. La idea és que quan em sento nerviosa o ansiosa, pugui recloure'm una estona en aquest paisatge i així tranquilitzar-me. I, poc a poc, aniré aconseguint entrar més fàcilment. Ara, pràcticament m'hi estic 10 minuts per entrar-hi... i el cap sovint se me'n va a tot el que he de fer durant el dia....<br />
<br />
Com us deia, no ha canviat la meva vida, per suposat, però sí que he entés que sóc jo qui ha de controlar l'ansietat, no ella a mi. Sí, tot allò que ja havia llegit als llibres i que aconseguia transmetre als meus pacients, ara ho puc experimentar, per fi.<br />
<br />
Ja us diré si aconsegueixo controlarla o si em guanya la batalla.Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-80774929156413587392014-02-20T12:48:00.003+01:002014-02-20T15:31:57.591+01:00Libido<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjE0QKAiqqIyek7rdWT5EdnNndP_Ek0xu2P6xSN628-idb6VrBXGVSM34QSkF84JZMa_9Qr52yjBp621MXpew0IEjUb2Fof739A6D6R8YydYgfqaVXH06AQkXGzXLGDtfrS_zKa/s1600/misto.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjE0QKAiqqIyek7rdWT5EdnNndP_Ek0xu2P6xSN628-idb6VrBXGVSM34QSkF84JZMa_9Qr52yjBp621MXpew0IEjUb2Fof739A6D6R8YydYgfqaVXH06AQkXGzXLGDtfrS_zKa/s1600/misto.jpeg" height="240" width="320" /></a></div>
<br />
És ben curiós el cos humà. Bé, al menys el meu.<br />
<br />
De fet... si em permeteu, vaig a recomençar el post, perquè no és ben bé el cos, el que és curiós.<br />
<br />
És ben curiós el cervell humà. Bé, al menys el meu.<br />
<br />
Així millor.<br />
<br />
És curiós perquè controla tot el cos, perquè ens fa anar moltes vegades de bòlit pel món i d'altres moltes no ens dona forces ni per a sortir del llit.<br />
<br />
I és curiós com modula les sensacions i els sentiments i te'ls serveix en safata en el moment menys oportú, quan menys t'ho esperes, just quan t'estàs dient a tu mateixa "no ploris davant d'aquest capullo".<br />
<br />
I també modula la libido. Juntament amb les hormones. Fan una aliança maquiavèlica contra el teu cos: <b>cervell i hormones vs. cos</b>.<br />
<br />
Així no hi ha manera. Em puc passar perfectament setmanes amb una libido normaleta tirant a baixa (ja se sap, lo del matrimoni i tal... xDDDDD) i, de sobte, un dia, no saps perquè, tothom comença a semblar-te especialment atractiu, i en especial algunes persones. I fantaseges amb un o altre, i penses en tot el que podries fer, en el que podries sentir... i, en definitiva, et poses calenta com una perra.<br />
<br />
I coincideix sempre amb el moment específic en el que no pots fer res amb la teva parella, o en el que les oportunitats són menors del que desitjaries.<br />
<br />
Total, que això. Quin post tan... uhm... interessant i endreçat, eh? xDDDDD<br />
<br />
Ja veieu que l'Alepsi ha tornat desendreçada i porca, com en els seus millors moments. xDDDDDDDAlepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-67417494003848109422014-02-17T18:28:00.000+01:002014-02-17T18:28:39.168+01:00Comercials de carrerAquesta tarda sortia de la meva segona "sessió de canvi personal" (utilitzaré aquest eufemisme per referir-me a la ajuda psicològica que em fa la meva meravellosa i fantàstica psicòloga). Ha estat una sessió maca, repassant la família i la relació familiar amb el menjar. Sembla una tonteria però hem tret moltes coses sobre el tema, i és interessant veure com van lligant-se ja algunes coses en les que jo sola no hagués caigut...<br />
<br />
Però bé, el cas és que en un moment, la sessió s'ha posat emotiva i he acabat deixant caure un parell de llàgrimes. Res greu, simplement, quan una se n'adona de certes coses, doncs....<br />
<br />
Bé, que no, que jo m'havia dit a mi mateixa "Alepsi, escriuràs una entrada sobre el capullo del comercial de carrer i un altre dia amb més objectivitat ja escriuràs sobre la segona sessió", però no hi ha manera, el meu estimat cervell, ja sabeu, sempre va per on li peta...<br />
<br />
Total, que he sortit una mica alterada de la consulta, reflexionant sobre les coses que hem parlat i tal i qual... i de sobte, a punt ja d'entrar al metro, veig a uns tres metres un noi de, com a molt, 23 anys, vestit amb trajo i corbata que va perseguint una noia "disculpa, disculpa, tens un moment?". La noia ha passat d'ell i, tal qual s'ha girat, ha decidit que el seu següent objectiu era jo.<br />
<br />
He apartat la mirada, disposada a no fotre-li ni puto cas. "Tssst! Perdona, se te ha caído eso".<br />
<br />
I sí, he picat. M'he girat, he mirat a terra, m'he cagat en sa puta mare i de retruc en la meva i he girat la cara amb la cella dreta aixecada.<br />
<br />
Ell: "Ríete, cariño! Es una bromita!"<br />
<br />
L'Alepsi, obedient, fa un somriure forçat, pretesament forçat.<br />
<br />
Ell: "Mira, cariño es que quería..."<br />
<br />
La meva cara d'odi devia ser un poema:<br />
<br />
Jo: "No, mira es que... no..."<br />
<br />
Ell: "Que no qué?" el cabrón, tot s'ha de dir amb un somriure permanent.<br />
<br />
Jo: "Nada, nada......... nada...."<br />
<br />
Ell: "Verás, cariño, es que mi compañero quería comentarte una cosa. Estamos buscando gente que trabaje, ¿es el caso?".<br />
<br />
Jo: "Pues no. No lo es". He mentit el millor que sé, posant cara de "m'està tocant els collons sobremanera que em preguntis sobre això".<br />
<br />
Ell: "Ah, pues lo siento, cariño". I m'ha posat una mà condescendent sobre el braç (!!!), com si intentés consolar-me de vés a saber quin drama.<br />
<br />
A tot això jo ja havia reprès la marxa. Amb la meva millor cara d'odi m'he girat "Adiós. Y deja de llamar a la gente desconocida cariño. Da mucha rabia".<br />
<br />
I m'he allunyat, entrant en el metro, mentre sentia com m'explicava que "es una forma de hablar, hija...".<br />
<br />
<br />Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-33031021587639663002014-02-13T13:47:00.000+01:002014-02-13T13:47:47.603+01:00Processos que comencenPels que em coneixeu i pels que no, heu de saber que l'Alepsi sempre ha estat grassa. "Grassoneta", en dirien alguns, intentant que l'eufemisme fos més suau.<br />
<br />
Res, gràcies per les molèsties, però l'Alepsi sempre ha estat grassa. Així, amb totes les lletres i tota la seva sonoritat: grassa.<br />
<br />
I és una cosa que sempre he assumit. He estat grassa des de petita, he crescut havent-me d'enfrontar a riures i comentaris diversos sobre el meu cos. Recordo especialment una vegada en que, amb 14 o 15 anys, estava amb uns amics asseguda en un banc en un parc. Havíem passat per una botiga de xuxes i m'estava menjant una bossa de "gusanitos".<br />
De sobte, una dona gran va passar pel davant, se'm va quedar mirant, i em va dir: "no hauríes de menjar-te això. Que t'engreixes i després no podràs aprimar-te".<br />
<br />
Vaig mirar al meu voltant, tots els meus amics estaven menjant xuxes, tots. Però a la única a la que s'havia dirigit era a mi.<br />
Abans que li pogués contestar, però, la dona va marxar.<br />
<br />
No sé què li hagués dit. He pensat en això moltes vegades i la resposta que he elaborat que més m'agrada és: "Senyora, no hauria de ficar-se en la vida dels altres. Que després es queda sola i ningú l'estima". xDDDD Quan hi penso no puc evitar somriure preveient la cara que se li hagués quedat.<br />
<br />
Però bé, el cas, que me'n vaig del fil (hi ha coses que no canvien, eh? xD), és que sempre he estat grassa. He fet moltes, moltes, creieu-me, moltes dietes al llarg de la meva vida. He passat per 4 o 5 dietistes diferents que m'han dit més o menys el que ja sabia: que cal menjar sa.<br />
<br />
Però és que jo, de sa, ja en menjo. De vegades sí que em faig algun caprici (bé, avui mateix m'he menjat un mini phoskito... Shame on me!), però en general acostumo a menjar d'una forma sana i equilibrada.<br />
<br />
I ja feia setmanes que venia pensant-hi. "Alepsi, saps què has de fer, saps què has de menjar, tens milions de dietes que saps que et funcionen perquè en algun moment t'han fet aprimar... perquè no ho fas?".<br />
<br />
Vaig arribar a la conclusió que m'estava boicotejant a mi mateixa. De forma inconscient estava treballant per a no aprimar-me. Si parléssim en termes de teràpia psicològica, me'n vaig adonar que tenia una resistència a la meva pròpia teràpia: la dieta.<br />
<br />
I de sobte vaig entendre que no necessitava un dietista. No necessitava ja ningú que em digués què és el que he de menjar. Necessitava ajuda d'un altre tipus, una ajuda externa per a aconseguir vèncer la meva resistència a la dieta.<br />
<br />
I avui mateix he començat un procés que, entre d'altres coses, m'ha impulsat a reprendre a l'Alepsi, així que només per això, ja considero que és un bon procés.<br />
<br />
Un procés terapèutic, amb un equip de psicòlegs que em faran treballar per a entendre què està produïnt aquesta resistència inconscient i com puc superar-la.<br />
<br />
En tinc ganes, estic molt motivada, i això ja és molt. No sé si conseguiré aprimar-me o no, però el que sí que sé és que en el procés aprendré a tenir cura de mi mateixa i creixeré com a persona. I si a més m'aprimo, doncs fantàstic.<br />
<br />
I la idea és anar relatant el procés terapèutic aquí, així el comparteixo amb vosaltres (queda algú? xD) i em sentiré més acompanyada. :)Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-33549592081346328372013-09-11T12:07:00.000+02:002013-09-11T12:08:29.214+02:0011 de setembre<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjcbNK-vCkms6h6TBge182qoJXxFbEcC0tamAcTJJJu2OvEF7Iaq96gYuKPrgbznCvMPhYp_x7HeaNqBMlIq99EIH5b95c4C3jN1qHe9LGGREXXv6zwcX0eqsDD-lSKuyg12JuB/s1600/11s.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="235" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjcbNK-vCkms6h6TBge182qoJXxFbEcC0tamAcTJJJu2OvEF7Iaq96gYuKPrgbznCvMPhYp_x7HeaNqBMlIq99EIH5b95c4C3jN1qHe9LGGREXXv6zwcX0eqsDD-lSKuyg12JuB/s320/11s.jpg" width="320" /></a></div>
Els 11 de setembre a casa meva sempre han estat especials. No només per la diada, que, de fet, a casa meva no s'ha celebrat mai com a tal, ni pel fet que fos un dia festiu abans de l'inici del curs (ara comencen abans, però quan jo estudiava pràcticament començavem a l'octubre... xD).<br />
<br />
L'11 de setembre de cada any mon pare fa anys. Sí, el catxondo va decidir nèixer un dia tan assenyalat. Així que sempre ho hem celebrat "por todo lo alto", fent dinars familiars. Mentre les altres famílies cantaven els segadors, nosaltres entonavem un desafinat "cumpleaños feliz".<br />
<br />
I aquest any no serà diferent. Dinar familiar i "cumpleañoas feliz". Però aquest any m'escaparé. En quant acabin les postres (que jo mateixa he preparat, per suposat xD) agafaré el paraigües i marxaré. Perquè sí que és veritat que no tinc un tram adjudicat. Però no em vull perdre la oportunitat de formar part de la nostra història. La història que escrivim dia a dia els catalans i catalanes (no els polítics!) i que avui escriu un gran passatge.<br />
<br />
A partir de les 17h seré pel centre de Barcelona, si hi puc arribar. Jo també vull fer "mans a les mans" i contribuir, amb això, a formar més part de la nostra història.<br />
<br />
Bona diada a tots! :)<br />
<br />
----------<br />
Aprofito i enllaço <a href="http://desdelbalc.blogspot.com.es/2013/09/blog-21-enllacat-per-la-independencia.html?showComment=1378740383490#c3596006137861141670" target="_blank">al blog de la Loreto Giralt</a>, i així afianço la meva participació en la història no només com a persona de carn i ossos, sino també com a persona virtual.<br />
<br />
I <a href="http://galionar.blogspot.com.es/2013/09/enllacats-per-la-independencia.html" target="_blank">agraeixo que la Galionar em doni la mà </a>des del seu bloc. :)<br />
<br />
I també agraeixo<a href="http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/" target="_blank"> a tot l'equip que ha promogut aquest gest </a>de "donar-nos la mà" virtual.<br />
<br />
<br />
<br />Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-34890900190601929612013-06-27T09:57:00.001+02:002013-06-27T09:58:17.255+02:00Relats Conjunts<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEheSY5ORD-8rwhgpri9wkCC_3dtba3aT2ILjZIDkC_bAgRm2LuFz1e8qzukqqbCPmiU1Uphnjv0_EyEhfYDGrGbmIN3XqL3o2-ArhhtP3m4_Dgggabfq0aW93bLHAf9ttAb19w_/s1600/Lunch-atop-a-skyscraper-c1932.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEheSY5ORD-8rwhgpri9wkCC_3dtba3aT2ILjZIDkC_bAgRm2LuFz1e8qzukqqbCPmiU1Uphnjv0_EyEhfYDGrGbmIN3XqL3o2-ArhhtP3m4_Dgggabfq0aW93bLHAf9ttAb19w_/s1600/Lunch-atop-a-skyscraper-c1932.jpg" height="251" width="320" /></a></div>
<br />
-Vols dir que l'AVE ha de passar per aquí?<br />
-Sí, sí, mira el plànol.<br />
-Jo no ho tinc tan clar... per molt que es digui AVE, vols dir que ha d'anar tan separat del terra.<br />
-Que sí, que sí. Que el plànol l'ha dibuixat Rajoy en persona. No pot estar equivocat.<br />
-Sí, sí, està clar que ha de ser per aquí.<br />
-Què voleu que us digui... a mi em fa bastant mala pinta...<br />
-Senyors! Què és allò que s'aproxima?<br />
-Hòsties! Un avió!<br />
-Què collons???!!! Si això no és zona de trànsit aeri!<br />
-No ho era. <a href="http://www.naciodigital.cat/noticia/56357/ara/nou/aeroport/madrid" target="_blank">Abans que construïssin el cinquè aeroport</a>. Ara ja tota la ciutat és trànsit aeri... s'ha d'amortitzaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaargh!!!!<br />
<br />
<br />
-------------<br />
Aquesta és la meva proposta per al <a href="http://relatsconjunts.blogspot.com/2013/06/lunch-atop-skyscraper.html" target="_blank">Relats Conjunts d'aquest mes</a>. :)Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-23945613376259514112013-06-24T14:48:00.001+02:002013-06-24T14:48:44.871+02:00Nit Bus dels collons... <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrTGZLinZiELdIK7ItqinSb-NmgFPrsGE606_T1iHJsTy5p9KbwoHzViyzOdP10ZaBaOVKqKPchGK0-9fyL4XAum0RPsFzsJUerGohcOCzi7clSTrtyd2fojyomXZZUPeOXQ0M/s1600/nitbus.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrTGZLinZiELdIK7ItqinSb-NmgFPrsGE606_T1iHJsTy5p9KbwoHzViyzOdP10ZaBaOVKqKPchGK0-9fyL4XAum0RPsFzsJUerGohcOCzi7clSTrtyd2fojyomXZZUPeOXQ0M/s1600/nitbus.jpg" height="240" width="320" /></a></div>
<br />
Revetlla de Sant Joan. Anem a casa d'uns amics, a Cerdanyola, a celebrar-la. Vinet, riures, menjar, coques, més vinet, més riures....<br />
<br />
Les 4 de la matinada. Decidim tornar a Barcelona, que ja és hora.<br />
<br />
Anem a buscar el nit bus. Arribem a la parada i comprovem, contents, que queden cinc minuts per a que passi el següent i que hem tingut molta sort, ja que si el perdéssim, hauríem d'esperar mínim una hora a que passés el següent.<br />
<br />
Arriba el nit bus.<br />
<br />
-Hola, va cap a Barcelona, oi?<br />
-Sí.<br />
-Doncs dos bitllets.<br />
-No.<br />
-Perdó?<br />
-Que no acceptem bitllets de 20€.<br />
-Eing?<br />
<br />
El conductor senyala un cartell que hi ha sobre el seu cap "no s'accepten bitllets més grans de 10€".<br />
<br />
-Ja, però... escolti, és que no porto res més.<br />
<br />
El conductor en silenci torna a assenyalar el cartell com a tota resposta.<br />
<br />
-Però... què he de fer? Quedar-me aquí i esperar al següent?<br />
-Si no tens una altra cosa sí.<br />
<br />
Indignació absoluta i màxima. Em giro cap als passatgers del bus:<br />
<br />
-Algú té canvi de vint??????<br />
<br />
Per sort dues dones em somriuen i em diuen "sí, sí, tranquila, crec que entre les dues portem". Treuen els moneders i van sumant bitllets de cinc i monedes fins que arriben, entre les dues, als vint euros.<br />
<br />
Paguem al conductor i podem fer el camí fins a Barcelona.<br />
<br />
I ara la reflexió post-malahòstia màxima.<br />
<br />
Anem a veure. Trobo lògic que els conductors de nit bus no acceptin bitllets grans. De 50€ trobaria normal que no acceptéssin, però de 20€ no té cap lògica. I és un raonament gairebé matemàtic:<br />
<br />
Posem que una persona puja al bus i compra un bitllet (2,8€). Paga amb un bitllet de 5€ i se li tornen monedes. Ok.<br />
<br />
Posem que la mateixa persona, puja al bus i compra un bitllet i paga amb un bitllet de 10€. Se li tornen monedes i un bitllet de 5€ (o tot monedes).<br />
<br />
El bitllet de 10€ queda en possessió del conductor. I si no s'accepten bitllets més grans, vol dir, que el conductor fa col·lecció de bitllets de 10€, perquè MAI haurà de tornar-los com a canvi.<br />
<br />
Amb la qual cosa, no acceptar un bitllet de 20€ quan jo li volia pagar dos bitllets (és a dir 5,6€) és una subnormalitat. Ja que si me'ls hagués acceptat, m'hagués hagut de donar un bitllet de 10€ de la seva col·lecció i algunes monedes.<br />
<br />
Veieu que no té cap mena de sentit?<br />
<br />
En fi, sort d'aquelles dues dones. Perquè us ho juro que si no hi hagués hagut canvi al bus, m'hagués negat rotundament a baixar-ne. I haurien d'haver trucat als mossos i tot, si hagués calgut. Us ho juro. Només la idea d'haver d'anar a pidolar canvi a les 4 de la matinada o de trobar un caixer que dongui bitllets de 10€ em posava de tan mala hòstia que no m'hagués importat muntar una escena d'aquelles que fan història.Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-42359302015863127192013-06-07T15:47:00.000+02:002013-06-07T15:47:17.636+02:00Un pas més en la meva vida... Doncs ja me n'he cansat de cops. D'il·lusions i de decepcions. De buscar feina sense trobar-ne. De que em truquin per a una entrevista i mai no ser la candidata ideal.<br />
<br />
Ja me n'he cansat de ser un personatge passiu i pacient... per fi he fet el pas. <b>Per fi començo el meu camí com a el que sóc, com a psicòloga.</b><br />
<br />
Sí. <b>Ja tinc despatx, targetes de visita, una web</b> (en construcció encara, s'accepten voluntaris per a ajudar-me amb el disseny... xD)...<br />
<br />
Ara només falten els clients.<br />
<br />
Si sabeu d'algú que busqui una psicòloga, poseu-vos en contacte amb mi i us donaré les meves referències "reals".<br />
<br />
Sí, la meva "neura" amb l'anonimat de l'Alepsi segueix vigent (xDD), però<b> si algú necessita visita</b>, pot enviar-me un correu o<a href="https://twitter.com/alepsi" target="_blank"> un missatge directe per Twitter</a> i jo em destapo i veiem què.<br />
<br />
De la mateixa manera, si algú necessita <b>consell o assessorament</b>, ja sabeu on sóc.<br />
<br />
<b>Ara ja sóc tota una psicòloga</b>. Ah, i no, abans que ho pregunteu, no tinc divà. No sóc psicoanalítica. Quedi clar. xDDAlepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-23105550542481777482013-06-04T17:10:00.001+02:002013-06-06T21:32:53.913+02:00Camino de Santiago<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEji3kjp-xsd95WrtUgywS9-W94bv5Wf8mSf1mbuWOH6CrEceEEEpfbDvZ0Vw0Nsz-0RPZt0ZEHC-CBMsnNq1_ev2iNuaV3s0cGUwLzD71arGF-soYiVbdaopSYbrdh55Bv7HDLC/s1600/camino-de-santiago.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEji3kjp-xsd95WrtUgywS9-W94bv5Wf8mSf1mbuWOH6CrEceEEEpfbDvZ0Vw0Nsz-0RPZt0ZEHC-CBMsnNq1_ev2iNuaV3s0cGUwLzD71arGF-soYiVbdaopSYbrdh55Bv7HDLC/s1600/camino-de-santiago.jpg" height="213" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Imatge extreta <a href="http://caminodesantiago-esobur.blogspot.com.es/" target="_blank">d'aquí</a></td></tr>
</tbody></table>
<br />
Espíritu de sacrificio para llegar a una meta. Eso es lo que me sugiere el camino de Santiago.<br />
<div>
<br /></div>
<div>
Miro a los peregrinos y los veo sudorosos, algunos con lágrimas en los ojos por el dolor de sus pies, otros simplemente cojean y reducen el paso haciendo así sus etapas interminables. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
¿Y yo? Yo no creo en el sacrificio, al menos no así. Yo también sudo y me canso ¿y eso no es acaso un sacrificio? Quizás.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Me pregunto cuántos de los peregrinos se sacrifican por un Dios Todopoderoso y cuántos simplemente por cabezonería, por querer demostrarle a alguien que pueden hacerlo. ¿Quizás a ellos mismos? </div>
<div>
¿Y yo? ¿Qué es lo que me ha traído aquí? ¿El aura mística de los caminos? ¿Demostrarme a mi misma que sí puedo? ¿Demostrárselo a alguien?</div>
<div>
<br /></div>
<div>
No paro de ver peregrinos cojos. Con sus chanclas de descanso paseándose por su final de etapa. Y me preocupan. O me intrigan. ¿Por qué, para qué, este sufrimiento?</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Ya misma también cojeo. Se avecina una tendinitis en la ingle (en los músculos abductores) y el único remedio, lo sé, es el reposo.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Entonces, ¿qué pretendo?</div>
<div>
Supongo que intentar que intervenga una fuerza sobrenatural que se encargue de liberar tensión en mis abductores para poder llegar mañana al final de la siguiente etapa.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
¿Y así cada día? Supongo. Hasta que me canse del sacrificio. Hasta que entienda que quizás una retirada a tiempo sea una victoria.<br />
<br />
[Post escrit a Los Arcos, mentre realitzava el camí de Santiago....]</div>
<div>
<br /></div>
<div>
<br /></div>
Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-84930255011492696022013-05-12T22:32:00.002+02:002013-05-12T22:34:10.155+02:00Relats circumstancialsResulta que ara, per circumstàncies que no venen al cas, he caigut en un cercle literari. Sí, sona a "cosa-d'aquelles-de-culturetes-que-van-i-llegeixen-amb-cara-d'interessants". Ho sé. A mi també m'ho semblava.<br />
<br />
Però tant em van insistir que, al final, vaig acabar anant-hi. I... he de dir que em va encantar.<br />
<br />
Per començar ens vam fotre un senyor sopar. Cadascú va portar una cosa (jo vaig portar un pastís salat) i ens vam ajuntar amb moltíssims plats diferents, cada un millor que l'anterior.<br />
<br />
Després del sopar vam retirar coberts i plats, vam deixar les copes de vi i ens vam posar mans a la obra. La cosa consistia en que un d'ells fa una proposta i es deixa una hora (!) per a escriure un relat sobre la proposta.<br />
<br />
Brutal! Un <a href="http://relatsconjunts.blogspot.com/" target="_blank">Relats Conjunts</a> en viu i en directe!!!<br />
<br />
La proposta d'aquesta trobada en concret va ser: "<b>un de nosaltres marxa a viure a Sicília. Al cap de vint anys, anem a veure'l. I mai hauríem imaginat que....</b>".<br />
<br />
Us deixo la meva proposta. Molt Alepsi style. Val a dir que quan la vaig llegir en veu alta van riure molt. I jo em vaig sentir fantàsticament bé! Necessitava (no sabia quant) tornar a escriure. A veure si reprenc el blog, i vaig fent, com a mínim, les propostes dels Relats Conjunts.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiveEyzC5yb0Hr9br4h9BmffyDu0u2Vx6142cc5QXFpOMqMlxjuP7irfFtS65NlDb1j2BlnYnCszaYRaWpij1UBZ_IZsR-OxuJQBvs2q8UWoVvCypcDXrXyC-YcYpJAhIAhlAl2/s1600/gat.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiveEyzC5yb0Hr9br4h9BmffyDu0u2Vx6142cc5QXFpOMqMlxjuP7irfFtS65NlDb1j2BlnYnCszaYRaWpij1UBZ_IZsR-OxuJQBvs2q8UWoVvCypcDXrXyC-YcYpJAhIAhlAl2/s1600/gat.jpg" height="200" width="196" /></a></div>
<br />
-Un gato?! Tienes un puto gato, Johny?<br />
-Si, bueno, un placer verte de nuevo a ti también...<br />
Los ojos del minino estaban clavados en ella. La miraba desde el sofá, paciente, con sus ojos caídos, con aquella cara de gato que parece decir "sí, bueno, me interesas pero no te hagas ilusiones, si te acercas huiré".<br />
-Y el resto, ¿cuándo llegan?<br />
-Un puto gato, Jony, tienes un puto gato en casa.<br />
-... se llama Troy....<br />
-Troy. Qué nombre tan absurdo.<br />
Como sí estuviera atento a la charla y hubiera captado la poca simpatía que se le tenía en aquél momento el felino hizo mutis hacia la cocina esperando encontrar su Cat Chow. Cat Chow que, con los nervios del reencuentro, su querido amo no había repuesto.<br />
Volvió al salón. Indignado. Miró a la topa escuchimizada que hacía cinco minutos que había entrado por la puerta. "Desgraciada", pensó, "por tu culpa me he quedado sin comida". Y la miró con su peor cara de desprecio. Cara que ella interpretó como cara de gato. Sin más.<br />
<br />
Se abrió la puerta de la calle, gran oportunidad de huída. Oportunidad que su amo interceptó.<br />
Entraron cinco personas. <br />
Abrazos, besos, sonrisas, saludos.<br />
Hasta que le vieron a él. En ese momento aprovechando para hacer la limpieza de patas con lengua rutinaria.<br />
Al sentirse observado, Troy decidió que ya tenía bastante invasión humana. Los miró con cara de "me caéis mal, humanos, como raza superior que soy, planeo venganza". Cara que ellos interpetaron como cara de gato. Sin mas. La comunicación no verbal nunca había sido la gran virtud de los gatos. <br />
<br />
Silencio.<br />
-... Jony... Un gato?<br />
Silencio. Silencio que Troy aprovechó para subirse al sofá y acomodarse. Por lo menos que no le robaran el sitio.<br />
-Chicos... 20 años y lo único que tenéis que decirme es en referencia al gato? No me decís nada de las arrugas? De la barriga? De las canas? De las fotos en las que aparezco en actitud cariñosa con una familia que todo parece indicar que es la mía???<br />
-Johny, coño, todo eso ya lo sabemos por FaceBook!!!<br />
-Pero un gato, Jony? Un gato???<br />
-Definitivamente en estos 20 años me he perdido algo...<br />
-Un gato, Jony, un gato!!<br />
-De verdad, chicos, alguien puede explicarme lo que está pasando?<br />
<br />
El humano reponedor de comida se estaba distrayendo demasiado, así que Troy saltó y fue a llamar su atención con su mejor cara de "humano, soy el mejor gato del mundo, aliméntame o desataré mi ira contra tí". Cara que todos interpretaron como cara de gato. Sin más. <br />
-Ja! Os lo dije! Ja! Un gato!<br />
<br />
Acto seguido Eli besó a Jony en las mejillas, en la frente, en las manos....<br />
Troy fue a poner cara de "eh, humana, ese es mi reponedor de comida, no te lo comas" pero se entretuvo demasiado escupiendo una bola de pelo. <br />
-Vale, chicos, de verdad que os agradezco mucho la visita, pero si no me decís de una puta vez qué rollo os lleváis con el gato os volveréis por donde habéis venido.<br />
<br />
-----------Un mes antes---------<br />
<br />
-Chicos, la propuesta para hoy, en vistas de nuestro próximo viaje a Sicilia es la siguiente: "llegamos a asa de Jony y nunca habríamos imaginado que...."<br />
-Me gusta! Pero propongo sumarle emoción: el que acierte o se quede mas cercano a la realidad de Jony tendrá el viaje, la estancia y las comida pagadas por el reto del grupo, ok?<br />
-Aceptamos!<br />
<br />
<div>
Pasaron 60 minutos de dedos tecleando sobre tablets y portátiles, de bolígrafos paseándose sobre moleskines, escribiendo y tachando...<br />
<br />
Eli, tu empiezas.<br />
<br />
"Nunca hubiéramos imaginado que Johnny hubiera superado su fobia a los gatos. No sólo eso: ahora cuidaba de uno!"</div>
<div>
<br /></div>
<div>
------------</div>
<div>
El relat està en castellà perquè hi havia persones de fora que no entenien el català, no us explico el que em va costar ser creativa en castellà.... :P</div>
Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-14531170155973631932013-04-17T08:40:00.002+02:002013-04-17T08:41:27.860+02:00Com sempre, torno amb merdaUn dia més em llevo... i em trobo amb tot el dia per endavant. Tot el dia per a mi. Per a organitzar-me'l i fer el que he de fer. Que no és gaire i és massa, alhora.<br />
<br />
Un dia més esmorzo davant de la pantalla de l'ordinador. Mirant Facebook i tots els portals de feina que conec. Repassant les mateixes ofertes que ja fa més de tres setmanes que estan penjades.<br />
<br />
Les mateixes condicions (infrahumanes) laborals. Els mateixos sous de merda. El mateix horari fastigós. I, sí, els mateixos milions de candidats-contrincants apuntats.<br />
<br />
Passejo per les xarxes socials amb l'esperança que, algun dels meus contactes de sobte aparegui i em digui: "Alepsi, tinc la feina per a tu". I s'acabi aquest malson.<br />
<br />
Però no. Passa un dia més, una tarda més, una nit més, i tot segueix igual. No hi ha feina per a mi. Per a la que no estic sobrequalificada, em falta experiència, per a la que tinc experiència, em falten títols que la corroborin, per a la que tinc títols em sobra edat, per a la que tinc l'edat adequada, em falten idiomes... i per a la que encaixo... mai arriba la oportunitat.<br />
<br />
I me les busco, les oportunitats, gran part del meu dia estic donant-li voltes a possibles projectes que sempre acaben en res. Perquè no tinc els coneixements, perquè no tinc diners o perquè, directament, no són viables.<br />
<br />
I passa un altre dia i segueixo igual. I cada cop tinc menys forces per plantejar-me res. Sento que vaig caient en una deixadesa personal, laboral i relacional brutal. I quan me n'adono lluito contra mi mateixa i m'obligo a sortir, a fer coses, a crear. Però cada cop és més difícil.<br />
<br />
Avui ja fa quatre mesos que estem així. I les perspectives no són massa bones. I em sento com una merda. I aquest post no li fa gaire favor a la meva persona, però com que encara sóc mig anònima, no crec que cap persona que pretengués contractar-me ho deixi de fer perquè asociï això amb la persona que sóc.<br />
<br />
De fet, ho dissimulo bastant bé, tot plegat.....Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-73054405869241100712013-02-21T19:00:00.001+01:002013-02-21T19:13:18.779+01:00Atur<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgMtGqPNtxRVRpld1WlEvQrAjWePsIizdgQ-aPTzezufEg2Kq1zA4ENMY8yQuW4InqgY_8YSHMd6uC5kFFoNqdrZUIhvZpbldKu9U_SuBBn92eWcx6NrZYuA1iemCqoiaIA71OD/s1600/atur.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgMtGqPNtxRVRpld1WlEvQrAjWePsIizdgQ-aPTzezufEg2Kq1zA4ENMY8yQuW4InqgY_8YSHMd6uC5kFFoNqdrZUIhvZpbldKu9U_SuBBn92eWcx6NrZYuA1iemCqoiaIA71OD/s1600/atur.jpg" height="133" width="200" /></a></div>
Quan et quedes a l'atur passen moltes coses. I no totes són dolentes, per suposat, però costa trobar les bones.<br />
<br />
En realitat quedar-se a l'atur és iniciar un procès de dol, igual que quan se't mor algú proper (ja em permetreu la llicència metafòrica).<br />
<br />
Passes per tot un seguit de fases. A saber:<br />
<br />
<ol>
<li><b>Fase de fals positivisme</b>. És aquella fase inicial en la que t'imbueixes a tu mateix de pensaments com: "cap problema, ara podré dedicar-me a estudiar" o "ara tindré temps lliure per fer el que vulgui" o "cap problema, les coses segur que no estan tan malament, en un mes torno a estar treballant". </li>
<li><b>Fase de topada amb la realitat</b>: sol arribar a la segona setmana. Quan te n'adones que, un altre dilluns et lleves i no has d'anar enlloc. Res ni ningú t'obliga a moure't de casa. I això que podria semblar un luxàs... comença a menjar-te per dins. <br />De sobte et trobes amb el control absolut de la teva vida. Ningú et demana explicacions (o la teva parella, però si tens sort, la podràs enviar a cagar lluny si te'n demana moltes), no has de rendir comptes amb ningú.</li>
<li><b>Fase maníaca</b>: arriba a meitats de la segona setmana o principis de la tercera. T'aixeques un dia i decideixes que no pot ser, que pots fer moltes coses i que aprofitaràs el dia al màxim. T'organitzes una agenda, planifiques un horari de tasques, el mires i et dius a tu mateix: "buah, sóc súperman (o súper woman, en el meu cas)". A més, durant aquesta fase t'apuntes a vint-i-cinc cursos on-line, busques voluntariat per fer, i, com et descuidis, t'enroles a l'excèrcit.<br />I, per suposat, durant aquesta fase el terra de casa teva llueix brillant, els mobles no tenen ni un bri de pols a sobre, fins i tot les finestres de tota la casa vaig rentar, jo!</li>
<li><b>Fase depressiva</b>: arriba al dia següent o al cap de dos dies de la fase maníaca. És una versió chunga de la fase de topada amb la realitat. De sobte te n'adones que sí, que tens un horari, però que no ets capç de seguir-lo. Et maleeixes a tu mateix per no tenir la auto-disciplina suficient per a fer tot el que t'havies proposat i et culpes. I aquesta culpa et porta a l'inmovilisme.<br />I et passes tres dies sense voler ni sortir de casa, fent-te molta pena a tu mateix (i als que estan al teu voltant, que sempre et diran que "noooo, que això és normal", però els faràs peneta...). </li>
<li><b>Fase d'acceptació</b>: d'acord. Això és el que és, i és així. No hi ha cap oferta de treball en la que encaixi, no hi ha res ni ningú que em motivi a tirar endevant, però per alguna raó ho faig cada dia i encara no m'he tirat pel balcó, no? Doncs alguna cosa haurem de fer. Ok. No tens feina, però tens dignitat, oi? Doncs a intentar aprofitar el dia com millor puguem. </li>
<li><b>Fase de recuperació</b>: arriba en algun moment. Depèn de la persona, i depèn de moltes coses, però arriba. I respon a aquell dia en què, de sobte, obres els ulls i et dius a tu mateixa "reina... o agafes tu les regnes d'aquest caos que és ara mateix la teva vida, o ningú ho farà per tu". Te'n vas al lavabo, et mires al mirall, i t'ho tornes a dir. I, avui, t'ho creus. I surts de casa amb el cap ben alt, t'arregles, et pentines, et maquilles, te'n vas al gimnàs... i veus que la gent et mira d'una altra manera, de sobte el sol brilla més i sembla que visquis en un anunci de compreses. </li>
</ol>
<div>
Jo, ara mateix estic a la fase 5. La vaig alternant amb petits episodis d'etapa 4. La etapa 3 va ser catxonda, em va fer gastar-me 4.800€ en un màster. No està mal, no? xDDDDD</div>
<div>
<br /></div>
<div>
<br /></div>
Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-14313448645934303102012-08-10T09:21:00.003+02:002012-08-10T09:33:46.309+02:00ConfessionsJa fa dies que penso en escriure aquest post. I per unes coses o per les altres, mai no m'hi acabo atrevint. De fet, l'he començat a escriure com una prova, a veure què surt, i si en quedo contenta amb el resultat el publico, i, si no, doncs l'esborro i a una altra cosa.<br />
<br />
El cas és que els que em coneixen a la "vida real", saben que la persona que hi ha darrera l'Alepsi sempre ha dit que "l'Alepsi mai tindrà parella, l'Alepsi sempre serà una ànima lliure, l'eterna adolescent".<br />
<br />
I sí, fins ara sí, fins ara l'Alepsi ha mantingut aquella essència juvenil i fresca...<br />
<br />
Però és que resulta que, ara que me n'adono, l'Alepsi també s'ha fet gran. Per molt que jo m'entesti en fer veure que no ha passat el temps i que segueixo sent l'adolescent que era... diguéssim que ja fa uns quants anys que vaig deixar enrere la universitat, el màster i ja fa bastant de temps que treballo i que, en general, faig una vida bastant allunyada de la d'una joveneta universitària.<br />
<br />
Per tant, diguéssim, que ja molt adolescent no sóc. Gens, diria jo. Alguna cosa em queda, i quan me'n vaig de festa amb els amics o quan se me'n va la castanya segueixo comportant-me com si tingués 15 anys (moderadament, no fotem... xD).<br />
<br />
Però el cas és que, en breu, faré un salt bastant important a la meva vida. I com que suposo que això afectarà als meus escrits, i, de fet, ja m'estic morint de ganes d'escriure-hi coses relacionades, he decidit fer el salt conjuntament a la meva vida "privada" i a la vida de l'Alepsi.<br />
<br />
Us deixo un vídeo molt explicatiu.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/jyaTuuHKNPM?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/Ifbct571p2g?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<br />
Actualització: <a href="https://twitter.com/IsaacGoBo/status/233827846278221824" target="_blank">la broma original ja me l'han feta</a>, no cal que me la feu més. xD<br />
<br />Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com11tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-51599530087731511202012-08-05T20:45:00.001+02:002012-08-05T20:51:28.842+02:00Com fer que el teu negoci tingui èxit (I)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiG5uLVLNOYTCmLIzfCX0b5j1tt0jCYFwDuOPh8A-P4dr2DkNoYR3Sb4Oadtd_HRMZQV4bivhyphenhyphen3Jz5q_r46xJQUhMk-db_cOT47686yi9xszUFtp5dmaElDQB-4pc6GgFHYhcqS/s1600/success_baby.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="211" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiG5uLVLNOYTCmLIzfCX0b5j1tt0jCYFwDuOPh8A-P4dr2DkNoYR3Sb4Oadtd_HRMZQV4bivhyphenhyphen3Jz5q_r46xJQUhMk-db_cOT47686yi9xszUFtp5dmaElDQB-4pc6GgFHYhcqS/s320/success_baby.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<span style="font-size: xx-small;">Imatge robada <a href="http://dannybrown.me/2011/01/14/social-media-small-business/" target="_blank">d'aquí</a></span></div>
<br />
O, potser hauria d'haver-lo titulat "com fer que el teu negoci no sigui una 'crónica de una muerte anunciada'". Però ja sabeu, coses del sensacionalisme, m'ha semblat més impactant posar-li aquest títol.<br />
<br />
El cas és que no, jo no sóc autònoma ni tinc cap negoci propi, que això quedi clar per endavant.<br />
Però el que sí que tinc és una llarga experiència en empreses de serveis que m'han obligat a tractar (amb molt de "carinyu" i "piloteig") als clients i no m'ha anat pas malament.<br />
<br />
I tinc sentit comú, o això m'agrada pensar. I, pel que veig, hi ha molta gent que va coixa d'alguna de les dues coses (o de totes dues): de sentit comú i d'experiència.<br />
<br />
Així que 'visto lo visto' us poso aquí uns consells que jo crec que us poden ser molt útils de cara a tractar amb clients i fer que el vostre negoci sigui un èxit (o no estigui abocat al fracàs de bones a primeres, com a mínim).<br />
<br />
El post anava a ser un de sol, amb tot de punts, però com que quedava extremadament llarg he decidit fer-lo per capítols.<br />
<b style="background-color: white;"><br /></b><br />
<div style="text-align: center;">
<b style="background-color: white;"></b></div>
<b>Si vols iniciar un negoci, tingues diverses coses clares:</b><br />
<ol>
<li>Hauràs de fer una <b>gran inversió</b> econòmica, personal, professional i social. Una inversió a tots els nivells. Mentalitza't que, durant un temps, viuràs només per al teu negoci. No siguis il·lús i pensis que d'avui per demà et faràs milionari i podràs vendre la teva empresa a Microsoft per una collonada de milions d'eurus.<br /></li>
<li><b>Què vols fer</b>? De debó, sembla molt obvi, però no ho és tant. "Quien mucho abarca, poco aprieta". No comencis fent un negoci amb la intenció de convertir-te en una multinacional súper famosa, perquè el més probable és que t'estampis. Passet a passet i "de mica en mica s'omple la pica".<br /></li>
<li><b>Què saps fer?</b> Aaaaaaai, petits meus. Actualment em fa l'efecte que, de sobte, tothom sap fer de tot. "Hòstia, què guapo tenir un restaurant, no he rentat un plat en ma vida, però jo crec que puc ser millor que el Bulli, bah, no ha de ser molt difícil". Ja... bé, la cosa no va així. Ho diu <a href="http://www.gordonramsay.com/index2.html" target="_blank">el xef Ramsay</a> (estic enganxada als programes que fa.. xD) i ho diu el <a href="https://twitter.com/drambla/status/228215673459982336" target="_blank">@drambla</a> (que sí, que no té el mateix status que el Ramsay, però just va tuitejar això mentre escrivia aquest paràgraf).<br /></li>
<li><b>El nom</b>. Ai, el nom. Sovint la part més complicada. "Va, pensem un nom per la nostra botiga agrobiòtica". "I si combinem les nostres inicials?" "BP?" "Té ganxo, no?" "Sí, llàstima que ja hi hagi una multinacional que es digui així i que a més vengui benzina..."<br />En fi, aquestes coses. Vigileu, perquè un mal nom pot portar un negoci a la ruina. O més aviat al revés, un nom amb ganxo, amb gràcia, pot ser un molt bon reclam!<br /></li>
<li><b>Els socis</b>. <a href="http://www.youtube.com/watch?v=HPcJUMpyGX8" target="_blank">Cuidaaaao!</a> Cuidadín, cuidadín, que això és una part chunga, del tema. Chunga i delicada, si és que no és el mateix. Podem caure en el parany d'associar-nos amb aquell amic de tota la vida "buah, és que som com germans, ens entenem perfectament, ens ho passarem teta!". Mal asunto. Sempre hi haurà un més tarambana que l'altre, i no seràs tu, tu seràs el pringat que et deixaràs l'esquena i els nervis. <br />D'acord, que sí, que pot funcionar, però... no us confieu, si busqueu socis tingueu clar si la persona que vol associar-se amb vosaltres té els coneixements, les aptituds i l'actitud que tu vols. És el teu negoci i l'has de poder fer a la teva manera tot el possible. </li>
</ol>
<br />
I, fins aquí, la primera entrega. Segona entrega: <b>Si tens un local comercial o una oficina oberta al públic, cuida'l més que si fos casa teva.</b><br />
<div>
<div>
<ol>
</ol>
</div>
</div>Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-24066180.post-39986982078914107082012-08-04T15:03:00.001+02:002012-08-05T20:46:05.066+02:00Timadores<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjEk-59R9JwfjnzECtd41fo4V2kPipAZ4kIAqRLnyypZXq37BGruE-obit8uTws4Zo-mdWSdLN18U0wW7LaYwo7g19X-AYhf8ONBUUFgCr61HJxf9pYoSxcfCYfERzbvEfeh0Zd/s1600/endesa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjEk-59R9JwfjnzECtd41fo4V2kPipAZ4kIAqRLnyypZXq37BGruE-obit8uTws4Zo-mdWSdLN18U0wW7LaYwo7g19X-AYhf8ONBUUFgCr61HJxf9pYoSxcfCYfERzbvEfeh0Zd/s1600/endesa.jpg" /></a></div>
<br />
Ya hace más de un año que venimos poniendo quejas a Fecsa Endesa por sus robos.<br />
<br />
Cada mes nos estiman la factura de consumo y nos cobran más del doble de lo que deberíamos pagar.<br />
<br />
Cada mes llamamos. Y cada mes nos dicen lo mismo: que podemos poner la lectura real en la página de Fecsa Endesa para que las lecturas sean reales.<br />
<br />
Y cada mes les decimos lo mismo: que eso ya lo hacemos y que recibimos el correo electrónico de confirmación de datos recibidos.<br />
<br />
Pero cada (puto) mes nos cobran una factura estimada. Y nadie nos aclara por qué nuestras lecturas reales religiosamente introducidas en la web no las tienen en cuenta (hoy nos han dicho que es que tenemos que recibir no uno, si no dos mails de confirmación... claaaaaaaaaaro y eso lo sabemos por ciencia infusa... en fin, excusas...).<br />
<br />
Cuando nos quejamos nos dicen que no nos preocupemos, que nos devolverán la parte proporcional en la siguiente factura real.<br />
<br />
Y sí, claro que nos lo devuelven, pero nosotros ya les hemos adelantado el IVA.<br />
<br />
Es decir:<br />
<ul>
<li>Pongamos que yo tengo que pagar 50€ al mes, de factura real. Serían 50€ + 18% de IVA*= 59€.</li>
<li>Los listos de Fecsa Endesa, me estiman un consumo el doble del real, es decir, me tarifican 100€. Serían 100€ + 18% de IVA = 118€. </li>
<li>Como me quejo, al mes siguiente, me devuelven los 50€ que me habían cobrado de más pero... tachán, tachááááááán... ¡los 18€ de IVA se los quedan enteritos para ellos! </li>
<li>Además, como lo que te cobran en las facturas nunca es 0, porque además del consumo te cobran el alquiler de los equipos (¿?), el impuesto de electricidad y no sé qué historias más, aunque te devuelvan esos 50€ al mes siguiente, vuelves a pagar IVA... vamos, que ellos nunca pierden y tu vas adelantando dinero. </li>
</ul>
<div>
Y así es como entre todos vamos adelantando estimaciones e IVAs de más... y enriqueciendo a una panda de ladrones de guante blanco que, como siempre en este país, salen impunes de todo esto. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
Nosotros ya hemos puesto dos denuncias en la agencia catalana de consumo, y nos estamos informando para hacer una denuncia más grande contra estos grandes estafadores. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
¿Alguien más se suma?<br />
<br />
Actualizado: ¡he encontrado <a href="http://www.estafaluz.com/" target="_blank">esta gran página</a> donde alguien se ha cabreado lo suficiente como para organizar la información de una forma fantástica!</div>
<br />
<br />
<br />
*Que esto es otra, el 18% de IVA ¿no era para productos no prioritarios? Bueno, que alguien me diga si puede vivir completamente sin electricidad en nuestro país. En fin<br />
<br />
(Aquesta entrada l'he escrit en castellà, per motius d'arribada a tot l'estat. A més, quan m'emprenyo, tot em surt més fluït en castellà, que és en la llengua que em renyava ma mare... xD).Alepsihttp://www.blogger.com/profile/12298571105102667842noreply@blogger.com1