23.7.10

Yupi's World


Últimament tinc la sensació d’estar vivint en un circ. És una sensació peculiar, com si tot el que m’envolta fos de mentida. Com si la realitat fos una pantomima, un conte de fades creat per a que els ciutadans, cada cop més agilipollats, no pateixin i puguin viure feliços.


Ahir vaig anar a sopar a casa de mons pares. De tant en tant faig de bona filla i m’apropo a casa per a que no se n’oblidin de mi, bàsicament. xD
Total, que asseguda al sofà parlant amb mon pare, teníem les notícies de Tele5 de fons (sí, mons pares veuen Tele5... per això guardo el meu anonimat, per a evitar la vergonya, ja sabeu... xDDD).
De sobte va aparèixer una noia xinesa a la tele, fent un informatiu en xinès. El to de veu veu de fons, del presentador de Tele5, anunciava una catàstrofe (sabeu aquella entonació que posen quan la notícia és súper important?).

“...y la chica, enmedio del informativo... se tragó un mosquito! El mosquito fue volando hasta los labios de ésta, que, con toda su profesionalidad, no permitió que eso le afectara. Aguantó hasta la pausa publicitaria y acto seguido tuvieron que llevarla al hospital, en pleno ataque de asma”.

?¿?¿???”?!¿!”?$”$%?%)”(!?¿¿!=?•)=!

Perdona???? Això és una notícia???? Serà la primera persona que s’empassa un mosquit!!!! La mare que els va parir!!!

En serio.... estem perdent el nord. A més, el presentador acabava afirmant que, la seva professió, també té molts riscos. Oh, sí! Poooooobres!!!!

[hòsties.... El Mundo també se’n fa ressò!!! Flipa!]

Pena. Pena em fa en què estem convertint la societat. Que, a les notícies, un espai televisiu que, se suposa, hauria d’actuar amb rigorositat informativa i, valgui la redundància, informar-nos de les coses importants que passen al món, omplin el temps amb merda d’aquest tipus... em toca els collons. Què voleu que us digui!

I sí, ja sé que és estiu i que les neurones es prenen vacances, també... i que la gent, a l’estiu, no està per desgràcies, que el que vol és passar-ho bé i desconnectar.

Però, sabeu què? Les guerres, per posar un exemple, no tenen descans. No hi ha estiu per als milions de persones que passen gana i que lluiten dia a dia en fronts armats per a països que, segurament, ni els van ni els venen.

Però nosaltres seguim vivint als móns de Yupi. Fantàstic. Alimentem la neurona que ens queda amb més merda.

20.7.10

Roques, calentors, explosions... en fi


Hi ha dies en els que m’agradaria ser una roca. O una illa. Tal i com deien Simon & Garfunkel en una de les seves millors cançons (sempre amb aquest optimisme vital que desprenien aquest parell... xD).


M’agradaria que res no m’afectés. No tenir sentiments i poder-li dir a tothom el que realment penso sense haver de patir pel “què diran”.

Però clar, és complicat dir el que un pensa. D’això, en psicologia, se’n diu assertivitat (sí, ja, és un concepte molt més complex, però, en essència ve a designar aquesta actitud cap a la vida). I la meva assertivitat diguéssim que no és la òptima.

I ara que estic escrivint això... em fa l’efecte que, en algun moment ja n’havia parlat d’això, aquí. O no. A saber.

Bé, tant és.

El cas és que últimament estic molt calenta. I no, no, no em refereixo a l’escalfament sexual (que també podria ser, però ens desviaríem del tema.. xD), ni a aquest escalfament, ni a aquest tipus de calentors. Em refereixo a que hi ha ja massa coses que em carreguen els ovaris.

I que, per por a enfrontar-me amb els conflictes que em generaria dir-li, per posar un exemple, a la meva responsable a la feina que és una gilipolles-inepta-capulla-pretenciosa-vull-i-no-puc (que és un exemple, eeeeeeeeh? Que jo l’aprecio molt a la tontalcul aquesta! xDDD), doncs em callo les coses.

I, al final, necessito explotar per algun lloc. I mira, encara estic tenint sort de que, l’explosió, de moment, s’està traduint en posts.

Vés quina cosa. Al final serà positiu estar cremada (per cert, això, en psicologia, té un nom: el síndrome del burn-out).

19.7.10

Marxar

Vull marxar lluny. Molt lluny.


Oblidar-me de tot. Passejar per la muntanya quan el sol encara no hagi arribat al seu punt màxim. I descansar en una piscina, o a un riu, amb una cerveseta a prop quan el sol ja sigui insuportable.

I posar-me morena, i respirar aire pur, i oblidar-me de la puta merda de feina que m’espera a Barcelona, quan torni. I desconnectar el cervell. I deixar de donar-li voltes. I trobar el meu punt “zen” on res em preocupi, on les meves neurones estiguin relaxades i felices.

I respirar la natura i l’estiu de muntanya. I no fer res. I no haver de fer res més que preocupar-me per la meva felicitat, per estar bé. Per gaudir.

14.7.10

El petó

Aquest dilluns, quan vaig arribar a la feina, el primer que em va dir la meva companya de despatx va ser: “tiiiiiiiiiiiia!!! Has visto el beso de Sara Carbonero e Íker??”


No, no l’havia vist, així que el va buscar al TeuTub i me’l va ensenyar. Ella estava emocionadíssima: “qué cosa más bonita, Alepsi!!!!”

Doncs no. No hi estic d’acord, què voleu que us digui. Ja, ara comença l’aclamació popular de “ooh, Alepsi, és que ets menys romàntica que una capsa de sabates”, “nena, és que no tens sentiments, tu, o què?”

I jo dic... què collons tindran que veure els collons pa’ còrrer? Eh?

A veure, posem per cas que jo fos una eminència de la psiclogia (que ho sóc, però em mantinc al marge de revistes i publicacions, no m’agrada la fama... xD). Donat que sóc una dona, m’hauria costat moltíssim arribar fins al cim de la psicologia i fer-me respectar pels meus col•legues (sí, no us enganyeu, en ple segle XXI les coses encara van així).

Un bon dia surt a la llum que estic embolicada amb un psicòleg encara més famós que jo. Tothom comença a parlar-ne, però nosaltres ni ho confirmem ni ho desmentim.

Un bon dia, mentre estic donant un seminari sobre el meu tema de referència, quan ja he aconseguit que tot l’auditori estigui embadalit amb les meves explicacions, el meu estimat psicòleg-súper-important-i-tremendíssimament-guapo (ja que ens posem a somniar, fem-ho bé, no?) que està entre el públic, demana el torn de preguntes i, quan li toca, deixa anar, ben fort per a que tothom el senti: “t’estimo, ets la dona de la meva vida, vols casar-te amb mi?”

Oooooooooooooh! Sí, a tots us sembla súper romàntic, oi? Cagun Disney!

NO, no és romàntic!!!

Us recordo que m’ha costat tota una vida arribar a fer-me un lloc en un àmbit bàsicament masculí (perquè a les facultats de psicologia hi ha majoria de dones, però els grans psicòlegs són gairebé tot homes...), lluitant per pujar per mèrits propis... i, de sobte, el tarat aquest ve i, mentre estic treballant em deixa en evidència.

Veieu la relació entre una cosa i l’altra? La professionalitat de la Sara Carbonero ha caigut en picat. Ara ja no és una reportera esportiva. És, només, la noia-mona(això ja ho era)-que-surt-amb-el-capità-de-la-roja.

He dit.

P.S: no, no estic morta. El que passa és que vaig curta d'idees per escriure...