30.9.06

Fent la croqueta

Aquesta setmana hem començat classes. Per fi. Ja teniem ganes de tornar-nos a trobar pels passadissos de la facultat, carregats amb carpetes, motxilles, estoi... uh... "estutxus" (com cony és el plural d'"estoig"? Estoijos? Estotjos? en fi m'heu entés, no? xD).

A la facultat l'esport que més es practica, com en totes, suposo, és el "baring". Cal una definició? Per si de cas, us diré que ve de la paraula "bar". Ja ens hem entés, oi?

Total, que aquest any, al ser ja l'últim per a molts dels companys que anem junts des de primer, i amb els que ens hem fet moltíssim, de tot el que ens hem hagut de matricular són optatives. Pels que no ho sàpiguen, les optatives, com el seu nom indica, no són obligatòries. Hi ha una gran oferta d'assignatures per a tots els gustos i tu et fas el teu horari com et vingui de gust.
Durant tota la setmana ha estat divertit anar veient amb qui coincidia i amb qui no a classe.

Ara el que tenim chungo són les estones de "baring". Tots tenim forats en l'horari, però clar, cadascú a hores diferents, i és complicat coincidir. Tot i això dijous varem coincidir 5 o 6!!!
Com no podria ser d'una altra manera, varem decidir iniciar el curs fent un semi-dijous universitari.

Un dijous universitari prototípic es caracteritza per un bon sopar amb sangria, riures, postres... i després una festassa que s'allargui fins a les 6 del matí.
El nostre semi-dijous només comptava amb la meitat del plan: el bon sopar.

Mentre esperavem que arribés tothom vam demanar unes clares i mentre les bevíem vam fer safareig una bona estona (dit coloquialment, vam estar rajant... xDDD).
A les 22:00 estavem tots asseguts a la taula d'un restaurant mític per a nosaltres, a Sant Cugat.
"Demanem sangria?"
"Tia, què dius?"
"Que si demanem sangria"
[Riures, ella sempre amb la seva conya patològica... xD]
"Que no nena, que sino demà anirem amb resacón resacón a classe, i passo"
"No, no, millor que demanem aigüeta...."
"Aaaaaaaaaaai, ens fem grans, nois"
"La mare que et va matricular, com et torni sentir a dir això t'escanyo!!!"

Total, que entre riures i safarejos vam acabar de sopar cap a les 23. Com que havíem agafat els catalans per anar fins a Sant Cugat vam decidir anar passant cap a l'estació, no fos cas que perdéssim el tren.
Just arribar a l'estació se'ns va escapar un tren que anava cap a Barcelona. Però "no hay dolor" hi havia dos més, encara. Només haviem d'esperar uns 20 minuts fins al següent.
Mentre esperavem, com no podia ser d'una altra manera, vam asseure'ns a les escales de l'estació a seguir amb el nostre safareig (teníem el dia criticón).

I xerrant, xerrant.... "S1, Barcelona". [A partir d'aquí, la Maduixeta ha fet la seva versió]

Mirades aterrides. "Merda, és el nostre". Treiem els bitllets dels bolsos. "Adéu nois". Passem els bitllets per les màquines. Pugem les escales ràpidament, una, dos, tres, quatre... Arribem a l'andana que encara no es veu el tren. Visca!!!

De sobte veig venir un tren per l'altra via.... "Merda noies! És a l'altra andana!!!!". Elles comencen a baixar l'escala corrents, jo al darrere... però només posar un peu a la primera escala, jo ja sabia el que havia de passar. Sabeu quan ensopegueu, no se sap com, i intenteu no caure, però sabent del tot cert que acabareu estampats a terra???? Doncs això.

Crec que em vaig trepitjar el pantaló. Al primer graó de baixada. Vaig saltar dos graons de cop intentant mantenir l'equilibri a la mateixa vegada que fotia un crit... els quatre últims... els vaig baixar rodolant, com diria la Maduixeta, al més pur estil croqueta i... rient, partint-me de riure.

Un cop estirada a terra em vaig sorprendre a mi mateixa amb la meva capacitat de reacció. Elles es van aturar un moment: em van mirar. Vaig agafar-me de la barana per aixecar-me i entre l'atac de riure vaig cridar: "No pareu! Segui corrents que el perdem!!!!!".
Es veu que li vaig donar un toc teatral a la cosa, perquè les dues paves van esclafir (maco, el verb) a riure, corrents pel passadís. Jo al darrera corrent, mig plorant i mig rient, i coixa... però corrent molt.

Vam pujar les escales cap a l'altra via.... i just quan la vam trepitjar: "pip, pip, pip, pip.... pssssssssssssssssssssss" Portes tancades.

El segurata que hi havia allà, ens va mirar i ens va dir "no os preocupéis, queda otro". I nosaltres crec que ni li vam contestar. A mi m'havia agafat un atac de riure d'aquells meus (els que em coneixeu ja sabeu què vull dir) i entre les tres estavem fotent un escàndol a tota l'estació...

Jo entre plorar i riure em vaig mirar el colze... em feia mal, realment. Hi tenia una rascada considerable.
Les cames em tremolaven i la dreta no responia gaire... quan vaig fer la croqueta la part dreta del meu cos va rebre tot l'impacte.

Encara avui em fa mal tot el cos. Tota la part dreta, l'esquena i el cul, de la caiguda monumental (a banda de que a la natja dreta hi tinc un bon blau...). I... la panxa... de tant riure. En sèrio, tinc agulletes als abdominals. Així que.... no em feu riure gaire, avui!

*Tot el que està en negreta va passar en menys de un minut....

28.9.06

Jo vull ser...

Anava a escriure un post sobre la tornada a la rutina. El dimarts vaig començar classes i volia escriure sobre la vida universitària i tal. Tenia ja mig post fet quan, de sobte, a la mitja part dels Simpson (avui fan un capítol inèdit... per variar...), ha aparegut la Charlize Theron.

Suposo que només anomenar-la, us haurà vingut al cap la nova campanya de "El Corte Inglés" [poso l'enllaç per qui no conegui de l'existència d'aquests grans magatzems... xDDD]. I si no us ha vingut al cap, us podeu considerar afortunats.

Com a poc aficionada al cinema, aquesta dona no sé què ha fet de bo a la vida. De fet no sé ni si és actriu (però em sona que sí). La única cosa que sé és que ha protagonitzat dues grans campanyes publicitàries (una de productes pel cabell, i ara aquesta).

Total, que la cançoneta dels collons té tela (us la poso per a aquells afortunats que no hagueu patit l'anunci en qüestió):
"Yo quiero ser una chica de moda
vestir a la última y que te fijes en mi.
Estrenar trenchs, faldas y botas
vestir la moda es lo que me hace vivir.
No parar de viajar de París a NY
de un look a otro look
de [una marca que suposo cara, però que no pillo] a [una altra marca que tampoc pillo] *
bailando entre sedas satenenes y organdís....
Yo quiero ser una chica de moda"

Té teleta, la cançó. Quan la vaig sentir per primer cop ho vaig fer acompanyada de ma mare i ma germana. Les tres ens vam quedar mirant la televisió amb la boca oberta, intentant assimilar la horterada que acabàvem de presenciar [i permeteu-me que no sigui objectiva, però és que em fa tanta ràbia que no puc evitar blasfemar en la seva contra...].
Doncs les tres amb un pam de nas, plantades davant la tele. Em vaig girar cap a la meva mare, i li vaig dir: "¿Tu has oído eso?"
I ella: "Sí, hija, estos publicistas están peor" [aquesta és una expressió molt recurrent de ma mare "están peor"... jo sempre li pregunto "peor que quién?" però em mira i riu... és una expressió seva... vés xD].
Jo: "¡¡¡Pero qué rabia!!! "Vestir la moda es lo que me hace feliz" (això llegiu-ho entonant la cançó amb to de burla). "¿¿¿¿Se puede ser más puñeteramente superficial????"
Ma germana: "Vaya tela..."

A més, jo ja sabia, en el meu jo més profund, que allò no podia ser bo. Perquè la cançó és una merda... però s'enganxa de mala manera. I els que no em coneixeu gaire, no ho sabeu, però els que em pateixen o m'han patit a diari, temen el moment en què l'Alepsi sent una cançó que s'enganxa: "encara que sigui la primera vegada que l'escolti, encara que sigui la pitjor cançó del món, encara que a ella mateixa no li agradi, l'Alepsi la cantarà durant toooooot el dia" [Ara mateix, estic cantant-la... vull morir! :s].

Total, que semi-recuperada del shock emocional que havia suposat l'anunci dels collons, vaig quedar amb un parell d'amigues, amb les que no vaig poder-me estar de comentar-ho (perquè, bàsicament al bar que anem [que ja és com casa nostra] sempre tenen posada la tele, i clar, va sortir l'anunci dels pebrots...). Llavors una d'elles va dir:
"El Sabina deu estar pujant-se per les parets"
L'altra i jo la vam mirar sense entendre res. Al veure les nostres cares de peix bullit, la noia ens va explicar que aquesta cançó és del Sabina. Bé, la cançó no (al menys això espero), la melodia, diguéssim. Quina desgràcia de cançó, per favor!!!

La meva germana té la teoria que la Theron no sap que les seves imatges van acompanyades d'una cançó tan horrorosament superficial. No ho sé, ni li penso enviar un mail per preguntar-li-ho, simplement, m'és igual si ho sap o no. Però no sé perquè, crec que no li importaria gaire, ja en deu ser ella, de superficial, com tots els actors/actrius de Hollywood. [Ai, això em sona... em sembla que els actors després de demandar-me per aquesta afirmació rotunda... "sí, clar, maca, els actors de Hollywood no tenen res millor a fer que llegir el teu bloc" (vés per on, et trobava a faltar, cabronet meu)... doncs després de demandar-me, dic, em demanaran un lloc a l'AUCLE].

*Serà que no estic gaire posada en marques pijes... agraïré la vostra col·laboració per acabar d'omplir la cançó! xD

Dos blocs que parlen d'aquest anunci [que he trobat mentre intentava trobar la cançó ja escrita....]:
-Súper Manzana XXI... abriendo puertas... [fa una crítica subjectiva a l'anunci]
-La Naranja del Azahar [dona la seva visió... molt peculiar]

26.9.06

A.U.C.L.E

-Hola, em di Alepsi i sóc estudiant de psicologia
-(Veus multitudinàries) Hola, Alepsi
-I què fas aquí, Alepsi?
-Jo... uhm... això no és l'Associació per Una Carrera Lliure d'Estigmes, l'AUCLE?
-No, noia... aquesta associació a què fas menció no existeix... això és l'Associació per a la Defensa dels Drets del Tigre Dentat, l'ADDTD.
-Ah... ho sento.
-No, però escolta, ja que ets estudiant de psicologia, podries dir-nos com som?
-Perdó?
-Sí, que, per exemple, mira'm als ulls
-.......
-Què hi veus?
-Doncs... uns ulls...
-Jejejeje! No, no... vull dir... com sóc? No ho podeu fer això, els psicòlegs?
-Miri... marxo... vaig a crear l'AUCLE jo soleta... i vosté serà el primer energúmen que nomenaré en la meva primera sessió... un energúmen prototípic, senyor.

Perquè vull crear l'AUCLE? Doncs per dotar a tots els estudiants (i treballadors) de qualsevol carrera estigmatitzada per vés a saber quines raons, d'armes suficients com per desbancar a energúmens que no tenen ni idea del què vol dir estudiar el que estudiem (o treballar del que treballem).

Començaré per les 5 respostes intel·ligents (potser dir intel·ligent és massa prepotència... però vaja) a preguntes i/o afirmacions idiotes formulades (massa sovint) als estudiants de psicologia. [Totes basades en fets reals!]

Cas Prototípic número 1
Persona Qualsevol (PQ): Què estudies?
Jo: Psicologia
PQ: Hòsti, que chulu, no?
Jo: Sí, la veritat és que és interessant
PQ: I... va, mira'm als ulls.... com sóc?
Jo: Espera que això requereix concentració....
PQ: Sí, sí, pren-te el teu temps...
Jo: Uhm.... Sí.... Ja.... Ja m'està venint.... ja està! Mira, ets subnormal profund. Aquest seria el diagnòstic més adequat a les teves capacitats mentals.

Cas Prototípic número 2
PQ: Què estudies?
Jo: Psicologia
PQ: Hòstia quina por!
Jo: Què vol dir "quina por"?
PQ: Sí, segur que ara m'estàs llegint la ment i saps el que penso.
Jo: Sí, clar. És que la última classe magistral me la van fer entre el David Copperfield, l'Aramís Fuster i l'Anthony Blake....

Cas Prototípic número 3
PQ: Què estudies?
Jo: Psicologia
PQ: Ole! Un altre tarat pel món!
Jo: Què?
PQ: Sí, diuen que els psicòlegs estan pitjor que els pacients.
Jo: Ah, ja... Sí, tens raó. Però no ho diguis a ningú, ho portem en secret per tal de poder arribar a governar el món a toc d'escuradents.

Cas Prototípic número 4
PQ: Què estudies?
Jo: Psicologia
PQ: Ostres, doncs podries fer el projecte de final de carrera amb la meva família [o amb els de la meva feina, o amb els meus veïns, o amb els meus néts, o amb al gos de la veïna....]
Jo: Si em paguéssin 1 cèntim per cada vegada que m'han dit això, podria construir un manicomi on tancar-vos a tots.

Cas Prototípic número 5
PQ: Què estudies?
Jo: Psicologia
PQ: Pfff...
Jo: Què passa
PQ: Res... que... jo no hi crec.
Jo: Perdona?
PQ: Que no crec en psicòlegs.
Jo: Jo tampoc creia en que l'ésser humà estava involucionant, però de vegades hi ha casos que em fan dubtar...

Després d'aquests 5 casos dono per engegat l'AUCLE.
La vostra carrera/professió, té estigmes? Esteu fins els pebrots de quedar-vos amb cara de pa cada cop que fan referència a la vostra professió i no sabeu què respondre? Voleu compartir amb la humanitat la vostra indignació vers els vostres estigmes? Voleu estar preparats per respondre a acusacions infundades?
L'AUCLE és la vostra associació! Apunteu-vos-hi!

24.9.06

Ànimes Bessones

Després del post d’ahir, crec que mereixeu una explicació sobre en Brian Weiss i les seves teories sobre la vida, la mort, la reencarnació i les ànimes bessones. [Torno a dir que quan era més peque vaig passar una temporada en la que em creia realment que allò podia ser cert. Ara no ho descarto al 100% (ningú pot estar segur d’aquestes coses) però sóc més escèptica… i necessito més proves... xD]. Al tanto que va de canto i avui la cosa pot ser molt dura... si esteu espessos us recomano que no us poseu a llegir-lo.... podeu morir en l’intent! xDDDD

Doncs bé, per a aquest home, un psiquiatra amb molts anys d’experiència en el camp, tot va sorgir com una casualitat.

Resulta que el seu mètode de treball és la hipnosi. Mitjançant aquesta, diuen, es poden curar molts neguits que ens bombardejen inconscientment dia a dia. Ell la feia servir des de feia molt de temps, la cosa era hipnotitzar els pacients i fer-los anar fins a l’arrel dels seus problemes, fins al punt on havien començat. Hi ha pacients, clar, que no son susceptibles de ser hipnotitzats i, per tant, no poden gaudir d’aquesta tècnica.

Total, que un bon dia l’home estava amb una pacient que tenia una depressió i un trastorn d’angoixa bastant chungo. Portaven moltes sessions d’hipnosi i la noia no millorava massa, alguna milloria lleugera notava, però res espectacular, i la seva vida continuava sent un desastre... fins que al senyor Weiss, en una de les sessions, se li va acudir dir: “Situa’t exactament en el moment en el que van començar els teus problemes”.

Va ser dit i fet, la noia va començar a relatar el que veia. Es veia a ella mateixa, tot i que en un altre cos. Veia un paisatge històric, una vila romana. El senyor psiquiatra, escèptic, no creia el que la noia deia... però va continuar preguntant detalls. La noia, que pel que sembla no tenia més nocions d’història que les que podem tenir els que l’hem estudiat per sobre en algun curs a l’escola., donava uns detalls molt concrets tant de temps, com de llocs, com de noms... l’home, que gravava totes les sessions, va comprovar, posteriorment, que tot el que la noia relatava tenia coherència amb els estudis que s’havien fet sobre l’època romana.

Doncs en successives sessions, aquesta noia va anar passant per moltes èpoques diferents, en les que sempre apareixien persones que en la seva vida actual l’envoltaven. Inclús apareixia el propi doctor Weiss en forma de mestre de la noia en una altra vida! Amb algunes d’elles havia estat lligada emocionalment durant molts segles: el que en el moment actual era la seva ex-parella, en una altra vida podia haver estat el seu pare, el seu germà, un amic íntim... però amb tots havia acabat malament. Per això ara ja no estaven junts. Tot i que no podien viure l’un sense l’altre, tampoc podien viure junts, s’ho havien demostrat al llarg de moltes vides.

Doncs la teoria d’aquest home per justificar moltes de les angoixes que tenim en el moment actual, utilitza aquesta concepció de vides passades per explicar-la. Una de les noies a les que va sotmetre a regressió, en una de les seves vides anteriors havia mort ofegada per unes inundacions. En la seva vida actual tenia fòbia a l’aigua (a la del mar, i tal... es dutxava, la noia... xD) i trastorn d’ansietat ja que pensava constantment que s’ofegaria.

Un altre noi, en la seva vida actual, havia visitat un munt de metges perquè tenia un dolor molt fort a l’abdomen. Li havien realitzat un munt de proves mèdiques que sempre coincidien en que no hi havia res anòmal. Així van acabar recomanant-li que anés al psiquiatra. I va anar a petar a la clínica del Dr.Weiss. Després d’algunes sessions de regressió... l’home va relatar que en una de les seves vides anteriors havia mort a causa d’una llança que li havia travessat l’abdomen, just en el punt que actualment li feia mal.

I tot això és una concepció molt romàntica de les psicopatologies. Si tot fos tan senzill com deixar-te hipnotitzar per treure’t les angoixes, les pors, les fòbies, les depressions... doncs no hi hauria tants problemes en aquesta vessant de les persones...

D’altra banda, aquest psiquiatra després d’experimentar tot això amb multitud de pacients, va trobar-ne una que feia de mèdium entre els “esperits superiors” i ell. A veure, tot lo anterior, tot i el romanticisme que ho envolta, de tant en tant, m’agrada pensar que és veritat: m’agrada pensar que a la gent que més m’estimo me la podré tornar a trobar més endavant, infinitament... (sí ,ja sé que és surrealista però de tant en tant ja va bé somniar...). Això dels “esperits superiors” ja em sembla una anada d’olla important, però bé, us ho explico.

La noia aquesta relatava vides anteriors. En totes elles moria de forma brutal i molt jove. Quan la noia relatava estar morta, deia que veia uns esperits que l’envoltaven. En una de les sessions, mentre estava “reposant i esperant a entrar en un nou cos”, de sobte va començar a parlar amb una veu greu, molt diferent de la seva veu habitual, que va espantar al doctor.

Amb aquesta veu es va presentar com un mestre. Una ànima que havia adquirit tot el coneixement necessari com per no haver de tornar a un cos humà. Es veu que “el mestre”, a través de la noia, va començar a filosofar sobre la vida i la mort. Total, que definia la vida com un camí per a assolir la veritat absoluta. Que cada cop que adoptem forma humana, és per a adquirir uns coneixements determinats o per fer que altres ànimes els coneguin. Per exemple, si uns pares tenen un fill i a les tres setmanes de tenir-lo el nen es mor, és perquè havia de donar-li una lliçó als seus pares... perquè les seves ànimes havien d’aprendre el dolor de l’amor incondicional. I així un llarg etcètera del perquè de la vida i la mort.

Com crec que m’estic fent pesada amb el tema, només em queda recomanar-vos que si us pica la curiositat us llegiu algun d’aquests llibres, altament recomanable és el de “Lazos de Amor” (els altres són una mica massa densos). Si t’ho prens com a ciència ficció és apassionant.

Òbviament no defenso res del que he escrit per aquí a dalt, però m’ha semblat un tema prou maco com per donar-vos-el a conèixer.

I ja sabeu... si mai aneu pel carrer i us creueu amb algú i teniu aquella sensació de: “hòstia, jo el conec i no sé de què”... pot ser que hagueu coincidit amb ell en una vida anterior... potser vareu lluitar junts en alguna croada famosa.... o potser vareu protagonitzar algun esdeveniment important per a la història mundial. En definitiva... potser sou... ànimes bessones! xD

[Per cert! Moltes felicitats a totes les Mercès que llegeixin aquest bloc!!! (que no sé si n'hi ha gaires, però vaja...) xDDD].

23.9.06

La mort em ve a buscar

Hi ha un tema que des de molt petita sempre m'ha fascinat. La mort. Sí, m'explico. No és una fascinació malaltissa, no és una obsessió... simplement, sempre he vist la mort com... un pur tràmit. Una cosa per la qual tots passarem, al cap i a la fi.
[Tinc idees una mica... desconcertants, dirien alguns, controvertides dirien altres.... macabres potser podrien dir uns tercers. Són les meves idees, i per tant, són completament subjectives. Si algú està molt sensibilitzat amb aquest tema, potser millor que no llegeixi el post. Tampoc no es perdrà gaire cosa, però jo aviso perquè després no em digueu que si és que no tinc cor i bla, bla, bla... (quién avisa no es traidor) xDDD]

Quan era més jove (uns 13 o 14 anys) vaig llegir llibres sobre reencarnació, vides paral·leles, ànimes bessones que es troben al llarg dels segles en diferents cossos... Aquells llibres m'encantaven (per si a algú li interessen són de Brian Weiss, els que van caure a les meves mans). S'ha de dir que em van caure a les mans en una època de canvis bàsics en la vida de tota persona, en una adolescència primerenca. Em van marcar. Molt. Durant molt de temps vaig estar donant-li voltes al tema i això em va fer superar algunes morts properes amb una enteresa que ningú no entenia (i, tot s'ha de dir, els meus pares des de llavors em van penjar la etiqueta d'insensible [tot i que no tenia res a veure el fet que jo sentís pena per la mort d'aquelles persones i el fet que no plorés, però no ho van arribar a entendre mai]).

Ara, però, amb la distància i la relativa maduresa que m'han donat els anys, ja no hi crec gaire en tot això. No ho descarto, de fet, crec que mai ho arribarem a saber del tot, però no hi crec tant. El cas és que m'ha quedat aquesta mena de... insensibilitat (tot i que no és la paraula adequada, però no en trobo una millor) vers aquest tema.

Fa molts anys, però molts, vaig començar a escriure cartes de comiat per a la gent important de la meva vida. Les tinc guardades a l'ordinador. Ara fa temps que no les renovo i, per tant, falten moltíssimes cartes de moltíssima gent de la que em voldria acomiadar. I torno a repetir, no estic obsessionada, simplement sóc... previsora. La veritat és que les cartes, bàsicament el que intenten transmetre (i em sorprèn perquè les vaig escriure amb 13 o 14 anyets) és un missatge de tranquilitat per totes aquelles persones a les que podria afectar el fet que jo em morís. Fins i tot vaig escriure un poema (ja ho sé, és bastant cutre... però... què voleu tenia 14 anys!!! xDDD).

L'altre dia ho parlava amb la Maduixeta: "Nena, quan jo em mori... et deixaré en herència el password del blog i ho anuncies".
A diferència del que m'havia imaginat, li va semblar una gran idea (aquesta dona sempre em sorprèn gratament! xDD)
"És que m'agradaria que tots els blocaires vinguéssin a l'enterrament".
I vam riure una estona. De fet quan em mori no vull que m'enterrin. Ja ho deixo escrit ara, i així no hi ha confusions. Sincerament no crec en allò del repós etern... tot i que respecto moltíssim la gent que hi creu i, òbviament, vaig als enterraments que pertoquen.
A ma mare sempre li he dit: "Cuando me muera, mama, dais mi cuerpo a la ciencia, que hagan lo que les plazca, y con lo que sobre, cogéis una caja de madera de esas de la fruta, y lo quemáis todo en medio del campo".
I ma mare, quan li dic això, em mira i em diu: "desde luego, hija, que macabra eres... además, está prohibido hacer fuego en el campo, niña"

I té raó, la dona. Doncs res, suposo que al final acabaré incinerada, però això sí, alguna manera trobaré d'anunciar-ho al blog.

"La mort em ve a Buscar" Els Pets
"El Funeral" Fito

22.9.06

Així creixem

Un altre cop torno a estar que no sé què escriure. Després del conte aquest que va ser una anada d'olla de les grans, però sembla ser que ha agradat... doncs no sé què escriure. I total, escriure sense dir res, és tonteria.

Només volia dir, fins que em vingui la inspiració i torni a escriure coses amb (poc) sentit, com he anat fent fins ara, que em sumo a la petició del Farlopa, el Doommaster i la Txell.

Que, com he comentat al blog del Farlopa, n'estic farta dels estigmes que envolten la bellesa corporal (tant masculina com femenina, però sobretot femenina). Com diria la meva àvia "toda la vida han habido gordos y flacos". Però ara no. Ara tots hem de ser figurines per poder entrar en talles com més petites millor. Si entres en una 42 no estàs contenta, no. Has de superar-te a tu mateixa i aconseguir entrar en una 40. Així segur que lligues més, que ets més feliç, que viuràs millor, que els homes et xiularan més pel carrer, que et veuràs més guapa... és cert, això?

Sincerant-me amb vosaltres, resulta que jo sempre he tingut tots els punts per caure en qualsevol d'aquestes malalties que ara estan tan de moda (per desgràcia) i que aboquen a un munt de joves a un maltractament del seu cos sense ser conscients que no s'estan embellint, sino que estan envellint.

Tot just escrivint això, la Maduixeta m'ha passat aquest enllaç. I m'ha fet reflexionar.
Des de petits, des de molt petits, ja ens bombardejen amb imatges de noies fantàsticament primes, que tenen unes cinturetes estreeetes... i que triomfen a la vida.
La Bella (prima, preciosa) que s'enamora de la bèstia (que és lletja, però que és molt bona...); la cíngara (prima, preciosament exòtica) que s'enamora del lleig geperut (que té un cor que val milions).... en definitiva, un patró recurrent: la bellesa femenina que s'enamora del gran cor masculí.
I ara, pensem en els dolents d'aquestes pel·lícules. La dolenta de la Sirenita: una dona-pop grassa i amb molta papada. La dolenta de la Cenicienta: una dona amb arrugues i lletja (juntament amb les seves germanastres lletjes). El dolent de la Pocahontas: un home gras i molt, molt dolent (del qual no he trobat imatge). [Segur que hi ha més exemples... però fa temps que no veig aquestes pel·lícules... i potser vaig errada, però el que he trobat és el que he posat! xD]
En fi, un altre patró recurrent. S'associa, inconscientment, l'excés de pes (o el no estar, simplement, prim) i el ser lleig, a ser dolent.

I això, es va quedant al subconscient. I va matxacant. I acabes pensant que no ser prim t'afectarà al cervell i et tornaràs dolent. I que la gent et veurà dolent. I la única cosa que desitges és ser com les teves heroïnes dels teus dibuixos preferits, primeta, maca, que dos homes es barallin per tu, perquè ets tan fantàstica que no hi ha dona millor.

20.9.06

Conte surrealista

Ara va de debó, ara sí que és el que vaig prometre. Una història que no parlés de res ni de ningú. És el més surrealista que he escrit mai. No intenteu trobar-li el què. No té cap mena de sentit. Simplement, m'he posat a teclejar, i ha sortit això. Us ho dedico, de nou, perquè... perquè... perquè em dona la gana, què collons. I perquè us ho mereixeu, molt, molt, molt. Au, aquí ho teniu. Ja em direu què us sembla.

Hi havia una vegada, en un planeta molt llunyà, un gerani que plorava.

Portava molts dies plorant, tants que la terra que cobria les seves arrels estava abnegada de llàgrimes. Quan posava la vista en la terra inundada encara li venien més ganes de plorar. Sabia que el final estava a prop. Sabia que si seguia plorant s’ofegaria amb les seves pròpies llàgrimes verdes. Però quant més hi pensava, més plorava.

Al planeta no hi havia ningú més. De fet, el planeta no era res més que el test orbitant on estava aquell gerani ploramiques plantat. Anava fent voltes per les galàxies, sense un rumb fix.

El gerani feia temps que es sentia sol. Quan va començar a créixer, no li importava sentir-se sol. Tot era nou al seu voltant i les seves fulles captaven la frescor de la nova vida.

Però ara, se sentia sol. De fet mai no havia parat de crèixer, però ara sentia que necessitava quelcom més. La seva velocitat de rotació al voltant d’una de les llunes de saturn era de 254.987 cm/s. Total, que no anava gaire ràpid per com solen ser aquestes coses. Però el cas és que a ell ja li anava bé prendre’s la vida amb calma... veient passar satèl·lits i planetes al seu voltant molt i molt ràpid.

Estava acostumat a aquestes velocitats, li agradava, de fet, sentir-se insignificant als canvis que succeïen al seu voltant.

Però un bon dia va començar a plorar. No sabia ni que podia fer-ho. Va ser una reacció al·lèrgica, potser. Alguna cosa hi havia a les fulles que estava fent trontollar la seva base emocional. I va començar a plorar.

El que passa, és que tots esteu pensant que el gerani plorava de pena. I us equivoqueu. El gerani plorava d’alegria! El gerani estava encantat d’estar-se abnegant de llàgrimes al seu test. Al gerani ja li agradava la seva existència insulsa. Però sabia, inconscientment, que el cicle de la vida es tancava així, per a tots els de la seva espècie. Morint abnegat en les seves pròpies llàgrimes de felicitat. I convertint-se, potser, en alguna lluna orbitant d’algun planeta molt llunyà.

19.9.06

Canvis

Si mai torno enrere, aviseu-me

No voldré veure de nou, les pedres al camí

Un altre cop ensopegaré

I un altre cop no sabré com aixecar-me.

Si mai torno a somniar desperta, digueu-m’ho

Seré incapaç de fer vista enrere

Tornaré a cometre els mateixos errors

I un altre cop estareu amb mi.

Si mai torno a estar lluny, crideu-me fort

Potser no us sento a la primera

Però intenteu-ho una segona

A la tercera segur que us hauré trobat de nou.


[A vosaltres, petites energúmenes... que ho sou tot per mi... i que em feu reflexionar... i que sort en tinc de tenir-vos... (sí, ja sé que no és el que volíeu, però això m'ho devia a mi i a vosaltres... a la propera tindreu el que demanaveu!)]

[Companys blocaires, he esborrat l'anterior post, no m'agradava. No faré comentaris. Ho sento per tots els comentaris que m'heu deixat, els tinc guardats. xD]

18.9.06

Tensió Sexual

Ahir a la nit, tot just ficar-me al llit amb el meu pijama nou, súper maca jo... súper despentinada, també... i súper cansada de no haver fet res més que anar al matí al Parc Güell... ahir, dic, em va donar per pensar.

Jo quan penso, em faig por a mi mateixa. Perquè mai no sé cap a on acabarà degenerant el pensament. La gent que em coneix bé sap que el meu pensament acaba anant, gairebé sempre "por los mismos derroteros". És adir, que sóc monotemàtica també en les coses a pensar.

Doncs ahir, clar, em va donar per pensar en els homes. No en abstracte, sinó en els que m'envolten normalment.

Fa dies que me n'he adonat que no tinc gairebé amics homes. Resulta que a la facultat el 90% som dones; que a l'esplai on he estat fins ara, el 90% erem dones; que al grup de teatre on vaig, el 90% som dones; que les meves amigues (tret d'un parell d'elles, que, curiosament, tenen parella) tenen un 90% d'amigues dones.

Amb aquest panorama és normal que jo no tingui amics homes. No? Sí. D'acord.

Total, que pensant, pensant... vaig arribar a plantejar-me la GRAN PREGUNTA: "un home i una dona... poden ser amics i NOMÉS amics???"

La meva experiència diu que això és complicat.

Jo crec que entre un home i una dona només hi pot haver amistat quan hi ha una certa tensió sexual entre els dos. Seriosament, ho dic.
Els amics que vaig tenir en la meva pre-adolescència (partint de la base de que considero que estic en una post-adolescència primària, us podeu fer una idea de l'edat a la que em vull referir) eren molts. Anàvem a classe junts des de molt petitons i, ja se sap, quan ets petit tampoc no tens més camp de visió que la gent que coneixes de l'escola i l'institut.
  • El meu primer millor amic, ho va deixar de ser quan vam decidir "sortir junts". Tot va anar en devallada, fins que va morir. Ara només el saludo pel carrer. La tensió sexual entre nosaltres es va acabar.
  • Després va venir-ne un altre. Amb el que la tensió sexual va durar vora un any. Quan va acabar-se, va acabar-se la nostra amistat. Una pena. Era bon nano. Després de molts anys ara ens hem tornat a trobar, i som més o menys amics. Un amic d'aquells que no trucaràs per anar-te'n de copes, però que si mai estàs fatal, pots comptar amb ell perquè t'escolti (no més de 10 minuts, perquè la nòvia es posaria gelosa, clar....). Perquè? Perquè encara es nota certa tensió sexual pel que hi va haver.
  • Amb el meu següent millor amic, tot anava perfecte. Erem molt amics. Anàvem amb la mateixa colla, rèiem, sortíem tots junts, teníem les nostres conyes pròpies... hi havia molta tensió sexual entre nosaltres. Entre tontejos i vaivens... va passar el que havia de passar. Vam alliberar la nostra tensió sexual i... al dia següent tot va acabar. Sí, trist però cert. Ell va decidir que ja no hi havia res a dir. Molt bé. S'havia acabat la tensió sexual per part seva. Ara, també, només el saludo pel carrer (les poques vegades que el veig... perquè deu fer com.... uhm.... 1 any que no me'l trobo?).
  • Després va venir el meu xicot, l'oficial. Bé, òbviament hi havia tensió sexual. Fins que es va acabar, i vam matar la relació. Punt. Morta. Per suposat, aquell dia vam decidir que seriem amics... que ens trucariem.... Mentida! Res, acabada la tensió sexual, a la merda tota possibilitat de relació amb ell.
  • I aquí vindrien més exemples que no val la pena explicar....
I després de tota aquesta història on vull arribar? Doncs bé, volia il·lustrar la meva possible resposta a la súper-pregunta que he plantejat unes línies amunt. La veritat és que no ho tinc gaire clar.
Amb els amics que tinc ara... crec que amb tots hi ha aquella tensió sexual light... aquella que et permet fantasejar sabent que la cosa mai no passarà d'això... però no ho tinc clar.
El que sí sé, perquè m'ho ha dit la experiència, és que: quan per un home has perdut la teva capacitat de tensió sexual (ja sigui per que ja t'ha aconseguit, perquè t'ha conegut en persona [i resulta que pensava que eres la Claudia Schiffer i es troba amb l'Alepsi], perquè de sobte has fet alguna cosa que ell ha considerat poc digna [creieu-me, sé de què parlo]....), resulta que, per la majoria, has perdut tot atractiu com a amiga. (A no ser que siguis amiga de la seva xicota! Llavors pots ser molt amiga d'un home!)

La gràcia de la història, és que no sé si a mi em passa el mateix amb els nois. Crec que no. Però hi he de seguir pensant...

Què en penseu, de tot plegat??

16.9.06

Tal dia farà un any! (versió 3.0)


Avui faig un any. Sí, sí. Avui fa un any que existeix "A Cops amb la Vida".
Pels que mireu a la dreta ara mateix i veieu que la paranoia més antiga és del març, dir-vos que teniu raó. Que tècnicament, la meva estada a blogger data del març d'aquest mateix any. Però si mireu el primer post... veureu que data del 16 de setembre del 2005. Llavors, la veritat és que no en tenia gaire idea del que era un blog. N'havia sentit a parlar, però no sabia ni com anava.

Ha plogut molt, des d'aleshores. Abans, el meu bloc estava allotjat en un servidor particular que va decidir tancar-se momentàniamentm per després reobrir-se. Així que vaig fer les mudances cap a blogger (tot i que si ara ho hagués de tornar a fer... me n'aniria cap a blocat... però això ja és una altra història).

En un any he escrit 156 entrades (la gran majoria tenen una vida de menys de tres o quatre mesos... la meva producció va en augment exponencial! Quin perill!). En totes aquestes entrades m'heu fet més de 740 comentaris (quin munt!!! I això que en aquests no hi estic comptant els meus...).

En un any he passat molts mals moments, encara que també molts de bons. Tots ells han quedat més o menys reflectits en tots aquests posts que heu anat llegint.

Només em queda donar-vos les gràcies per ajudar-me en els mals moments. Agrair a tots aquells qui m'han animat a escriure comentari rere comentari. Perquè la veritat és que al principi m'ho vaig prendre com un diari personal, sense intenció de donar-lo a conèixer al món... però gràcies a això he pogut conèixer gent encantadora, amb la que he rigut i he plorat. I és que... ja em comenceu a conèixer... sóc una mica ciclotímica.

Era inevitable fer un post informant d'això... permeteu-me que m'autofeliciti per haver superat, en aquesta vessant al menys, la meva inconstància patològica.

[He reeditat el post per enllaçar un article que m'ha emocionat... des d'aquí, gràcies Onix!!!]

Ara toca donar les gràcies al meu visitant nº1000, que m'ha reenviat l'e-mail que vaig enviar als meus amics el dia que vaig obrir el bloc i que us deixo aquí enganxat (tal qual, sense cap correció) perquè el veieu:

Hola, hola, hola!

Ja trobaveu a faltar els meus e-mails, eh ? (NOOOOOOOO, NOOOOOOOOOO) Ok, doncs us foteu, si no us agrada, agafeu, i a la paperera, dic jo, no? Doncs eso carai que hiperactiva estic avui .

Total, que escric, simplement per informar-vos que tinc un blog. Què és un blog? Dooooncs si voleu que us digui la veritat, ben bé, ben bé, no sé què és una mena de diari personal on-line en el que la gent hi pot afegir comentaris no sé, té la seva gràcia, la veritat. Bé, l'adreça és: [aquí anava l'adreça original, que he eliminat per diversos motius que no venen al cas].

Si hi voleu entrar i fer-hi un cop d'ull, és el vostre blog també! Jejejeje! Doncs res més amors, alguns ens veiem demà altres ens veiem ben aviat, eh ?
Petonaaaaaassssssosss!

14.9.06

Enlluernada

[La tercera (i última) del dia... i dedicada a l'efe (que lo prometido es deuda)]

Avui m'he enamorat. Sí.

Bé, anem a veure... diguéssim que... m'he enlluernat (m'encanta ser sensacionalista).

He pujat al metro, a Sants Estació, L5 en direcció a casa meva. Hi havia moltíssima gent (al meu mantra de "puta renfe" se li ha sumat el de "putu metro") ja que anava leeeeeeeeeent.... Total, que he pujat en un vagó on ens apinyavem més de 300 persones segons fonts oficials (i 2 segons la policia...).

Darrera meu, per suposat, ha entrat la típica senyora que necessita estar còmode. És a dir, aquella senyora que, amb el bolso com a única arma de destrucció, empeny a uns i altres, a tot bitxo vivent que es troba al seu voltant fins que troba una postur còmode que li permeti observar el seu reflex en els vidres i, a la vegada, li permeti agafar-se a la barra per no caure i despentinar-se el monyo.

Vale, doncs mentre jo anava amb compte de no ser assassinada pel bolso de la senyora, i mentre anava desplaçant els meus peus cap a un centímetre quadrat lliure que hi havia lluny de les sabates de taló de l'anomenada senyora... mentre passava tot això no me n'adonava de que m'estava enganxant, poc a poc a un noi.
De fet, no me n'he adonat fins que he trepitjat una de les seves sabates. Una sabata marró camel (que diria ma mare... que no és més que marró claret, però queda més chic dir "camel"), d'aquestes d'executiu. He alçat la vista i per poc m'ennuego de la emoció. L'he mirat als ulls i li he dit "ho sento" i li he somrigut amb el millor dels meus somriures donades les circumstàncies. Ell m'ha tornat un somriure amb un cop de cap d'aquells que volen dir "no passa res, desitjaria que ho tornéssis a fer si, així, puc veure el teu somriure de nou". Vale, potser el cop de cap només volia dir les tres primeres paraules de la frase... xD. El noi, perquè us en feu una idea, era alt, moreno, ulls marrons, anava amb un "traje de chaqueta" molt ben planxat, una corbata rosa (sí, rosa...) i una camisa blanca amb ratlles roses (sí, roses....). Així dit sona afeminat i tot, potser, però no. Tot ell emanava virilitat (guau! Estic inspirada... xD).

El metro seguia la seva marxa. A cada parada s'aturava dos o tres minuts, amb la qual cosa el vagó s'anava omplint cada cop més. I ell i jo estàvem cada cop més a prop.
El seu coll m'ha tingut hipnotitzada una bona estona. Em fascinen els colls masculins, ara us ho dic. M'encanta veure com la nou fa viatges amunt i avall, amunt i avall...
Ha arribat un punt en què estàvem tan a prop que podia sentir la seva respiració al meu cap. Poc a poc ens anàvem apropant l'un a l'altre, ajudats per la resta de la gent que poblava el vagó aliena al nostre idili. Ens hem mirat un parell de cops.

S'apropava una parada de les grans, d'aquelles en les que 3milions de persones al minut fan transbord i al vagó es respirava aquella intranquilitat pròpia de les persones histèriques que es pensen que són les úniques que han de baixar. Els nostres braços estaven units, tocant-se l'un amb l'altre... les nostres mans a punt d'entrar en contacte quan... les noies assegudes just darrere seu s'han aixecat per sortir. Ell s'ha mogut, s'ha apartat i s'ha allunyat lleugerament de mi, el just per deixar passar a les dues mosses.

I... ara ve lo bo. El noi, quan elles han sortit dels seients, s'ha girat, m'ha mirat i m'ha ofert un dels llocs. Jo, bocabadada i bleda com sóc (només de tant en tant, eh?)... l'he mirat, l'he somrigut i li he dit un "gràcies" (el més nyonyo que he pogut). Ell s'ha girat, s'ha agafat a la barra i m'ha deixat amb un pam de nas.

"Què esperaves, pava? Que seiés al teu costat?"
"Doncs sí, mira... ja que hi havia dos seients i la resta de la gent semblava no estar interessada pel lloc..."
"Ai senyor, tu no n'aprens, Alepsi..."
"Què dius??"
"No me llames iluso.... lalalalalalalala" [el meu cervell ha apretat el seu "play" particular i he tingut la cançoneta dels nassos enganxada tota la tarda].

Total, que tot i no seure al meu costat, sé que m'estaves mirant. Sé que t'has quedat enlluernat amb mi... sé que estaves desitjant demanar-me el meu número de mòbil.

"No me llames iluso porque tenga una ilusión...."

Bé, noi guapo del metro, si, per alguna casualitat em llegeixes ["no me llames iluso...."]. Ejem. Dic, si caiguéssis per aquí, per casualitat... doncs... envia'm un correu! ["Jajajajajajajaja"]. I tu de què rius? "Jo? De res, de res. Ves fent, tu".

Sembla, doncs, que la tarda s'ha arreglat, tan malament que pintava el matí.... I a tot això... quan he arribat a casa, ma germana m'ha rebut amb un llibre a la mà. I em diu: "Alepsi, escucha!:
"El que de res no dubta, res no sap"

Visca ma germana!!! Igual és que ha entrat al bloc i ha llegit quelcom... però jo crec que no. Ja ho té això, ma germana, de tant en tant encerta.

Dies

Hi ha dies en que més valdria no treure el cap de sota els llençols. Aquells dies en que destijaries desaparèixer de la capa de la terra i no tornar fins al cap de 3 o 4 setmanes, quan tot hagués passat i els ànims s'haguéssin calmat una mica.

Hi ha dies en què tot surt a l'inrevés. Dies en que tot el que dius sembla que siguin punyals que tires directes al front de les persones. Dies en que tot el que et diuen semblen punyals que afecten, a parts iguals, al cervell i al cor.

Hi ha dies en que li fotries una pallissa al primer energúmen que se't creués pel devant, però mai no ho fas, perquè, al cap i a la fi, ets una persona civilitzada i no violenta. Però les ganes hi són.

Hi ha dies en els que... simplement, abraçaries a les persones que més estimes i els diries com les trobes a faltar quan no hi són. Dies en què repartiries petons a tort i a dret, a tothom qui se'ls mereixés. Hi ha dies en què necessites que t'abracin molt fort.

Hi ha dies en què et vindria de gust enviar a la merda a tot cristu. Dir-li a la gent hipòcrita que t'envolta que ja n'hi ha prou del victimisme absurd en el que estan caient.
Hi ha dies en que la sinceritat em sobrepassa:
  • Tu: "l'has cagat... ja te'n pots anar a la merda"
  • L'altra: "ets idiota. No et pensis que ets el cul del món... algun dia te n'adonaràs que tot a la vida no és estar feliçment casat"
  • Un altre més: "m'agrada la teva sinceritat. Però ets igual de subnormal que tots"
  • GT: "us estimo moltíssim... us necessito molt..."
  • Tots els altres: "gràcies, sincerament, per tot"

Cadascú que s'inclogui en la categoria que cregui que li pertany. Jo ho deixo aquí, per avui. Que és el segon post del dia, i això no pot ser bo.

Pffff...

[Un altre post-explicació, degut a la meva gran bocassa (que actua de nou)....]

Doncs no marxo.

He decidit quedar-me. Una trucada i bitllets anul·lats. Potser la setmana que ve me'n vaig a València... o potser no.

La meva inconstància no és normal. Començo a no ser normal. Començo a mutar. Començo a fer comentaris sense sentit i... després la lio.

Em torna a passar que estic insegura en tot. Que necessito que algú em faci un copet a l'esquena i em digui: "Tira, Alepsi, que ho fas bé".

Però vaja, espero tornar al meu estat de "seguretat en mi mateixa" que em permet prendre decisions, parlar, fer bromes i acceptar-les, d'una forma sana per a la meva integritat psíquica.

Igual m'estic tornant boja... o no. Igual només estic en una fase tonta (però molt tonta). Sí, deu venir a ser això.

Per cert, a tots aquells qui vau gastar una espurneta de temps en desitjar-me bon viatge, si pogués us la retornaria amb interessos. [Però no sóc Déu (ni ganes, de moment)] xDD

13.9.06

De viatge

Ja tinc els bitllets. Me'n vaig de viatge aquest cap de setmana. Divendres, dissabte i diumenge... els tres dies fora. A Madrid. I perquè a Madrid, us preguntareu... "Sííííí, Aleeeeeepsi perquèèèèèè a Madriiiiiid??????" [a això poseu-li veus d'ultratomba... ja? Ok].

Doncs perquè sí. Perquè un amic meu se n'hi va i m'ha ofert la possibilitat d'acompanyar-lo. I coi, perquè em ve de gust sortir uns dies fora de casa, que amb l'estiu aquest que he passat (total per a res), al final no he fet cap viatge.

Total que, com diria ma mare "me he liado la manta a la cabeza", i he comprat els bitllets. Au. Ja està.

Dilluns tindreu la crònica oficial del viatge. Desitgeu-me sort [per dir-ho als meus pares (que quan ho sàpiguen fliparan... però ja es comencen a acostumar a aquestes anades i vingudes d'olla que em comencen a caracteritzar...) i... pel viatge, en general, que mai està de més].

11.9.06

Has tornat

Has tornat a aparèixer. Jo ja ho sabia, això. Sabia que tornaries amb ànims renovats a remoure'm el món. Sabia que no deixaries escapar de nou la oportunitat de que t'ensabonés amb paraules absurdes que, a ulls del món, sonen sinceres.

No ho entenc. No entenc que una sola persona pugui influir tant en el meu mòde de pensar, no puc entendre com em fas canviar de personalitat, com em fas ballar la teva música sense que jo me n'adoni.

I és que... sempre encertes. Sempre saps dir-me la paraula adequada en el moment precís. Sempre saps fer-me somriure, saps fer-me somniar desperta, saps... saps portar-me per on tu vols.

I la gràcia de la història és que ni tan sols m'agrades. Ni tan sols puc dir que estigui "penjada" de tu, com se sol dir. Simplement... t'estimo. Sé que t'estimo. Però també sé que t'estimo pel que penso que ets, no pel que realment ets. Així que suposo que, en el fons, no et dec estimar més que als meus somnis.

No deixes de ser un d'ells. Inabastable, però tan proper... que sembles real.

Bona Diada

Macagun tot!

Encens la tele i... les torres bessones tornen a caure. I et diuen els noms de totes les víctimes. I recorden imatges, bombers, famílies destrossades, víctimes no mortals...

I de passada... una senyera. Unes flors... un recordatori...

Vale, d'acord, bona diada... i millors records...

[I no dic que una cosa sigui més important que l'altra... simplement és una observació.... simplement... no m'agrada el sensacionalisme]

9.9.06

Quina nit!

Ara ja he dinat. Ja se m'ha passat el putu mal de cap que tenia quan m'he llevat. En sèrio que em pensava que em moria. M'he despertat amb les espatlles encongides, i dures com una pedra, el mal de cap em començava al bell mig de l'esquena i pujava fins al front, fent pressió darrere del coll. El meu estòmac tampoc no estava per festes, aquest matí... em deia, per una banda que tenia gana, però per l'altra m'amenaçava si pretenia introduir-li menjar. Així que res, en dejú fins a l'hora de dinar. Però ara ja està, l'estòmac ha acceptat les patates al forn i el tall de carn que li he ofert i sembla que li han caigut bé. El cap encara em roda una mica, però ara ja puc escriure un post com Déu mana (diga-li Déu, diga-li energia).

El sopar va ser fantàstic. El vàrem fer a l'esplai, aprofitant que encara no hem començat el curs amb els nens i que encara tinc bon rotllo amb els jefes. A banda de que era l'únic lloc on podia fer cabre 30 persones (que eren les que, en principi, estaven convidades).
Havíem quedat a dos quarts de deu. Jo portava a l'esplai des de dos quarts de nou, netejant una mica la sala i els estris necessaris per a preparar la meva súper-sangria!!!! Al ritme de la música anava tallant fruiteta, obrint el granissat de vi (és un bon mètode per fer una sangria molt freda i que no estigui aigualida), i posant-hi tots els ingredients per fer que els meus convidats caiguéssin de cul a terra (literalment! xD).
Els convidats van anar arribant a poc a poc. Cadascú portava la seva especialitat culinària. La Maduixeta va portar unes croquetes molt bones (tot i que després he sabut que eren congelades... quina decepció... xD) i unes boletes de formatge amb pistatxos (recomanació del farlopa). La Trastu va portar una truita de patates (sense ceba!!!). La Sara va portar.... què va portar, la Sara? Bé, veig que la memòria no m'acompanya i tampoc és gaire interessant saber què va portar cada convidat, no?
Quedeu-vos amb la idea de que hi havia molt menjar, però molt molt. Vam ser 15, finalment, i jo crec que allà podriem haver sopat el doble. Sincerament.
La sangria, no val a dir-ho, no va faltar. Tothom en va beure, un got, o dos o... jo vaig perdre el compte a partir del 5è... comenceu a entendre el tema ressaca?
Després de sopar, quan ja tots ens havíem descordat un botó del pantaló perquè pesavem 4 kilos més que quan havíem arribat, el David ens va preparar unes cahipiroskes. Buf... allò va ser increïble. Mortal. Boníssimes... molt de vodka, llimona, llimes, sucre, gel... i... a servir! Tothom va fer-se mig gotet perquè consideraven que el seu nivell d'alcohol era màxim. Però l'Alepsi no. A l'Alepsi, el David li va servir un got sencer de cahipiroska. Òbviament, per no fer-li el lleig, l'Alepsi s'ho va acabar tot. Sí senyors.

Dels 15 que érem, a la discoteca només hi vam anar 9 (6 noies i 3 nois). Els altres es van rajar. Fatal, em va semblar. Però vaja. Allà que vàrem anar, tots 9 súper guapos, a ballar una estoneta. Així com a resum ràpid, per a qui li faci mandra de llegir-ho tot (avui serà llarga la cosa, preneu-vos-ho amb calma) diré que:
  • Hores a la discoteca: 4
  • Cançons ballades: infinites
  • Visites al lavabo: 1 o 2 no ho recordo... 2, crec que 2
  • Tios que van parlar amb mi: 4
  • Glops de cervesa i cubates que vaig robar als meus amics: infinits
  • Ties que em van mirar amb cara de "ets odiosa marxa del meu costat": 4 o 5 [no els caic gaire bé a les dones, jo... xDDD]

La disposició a la discoteca, sempre m'ha cridat l'atenció, vam posar-nos en rotllana, al més pur estil "ball del poble". Sabeu què vull dir?
Doncs bé, així estàvem, ballant pim-pam, quan de sobte em vaig girar i em vaig trobar amb un monument mirant-me. El vaig mirar i no sé encara com, de sobte em vaig trobar ballant amb ell en plan... sexual, no sé si m'enteneu. xDDD

Ell:"Yo me llamo ksdmcms, encantado"
Jo:"Yo Alepsi. Cómo has dicho que te llamas??"
Ell:"Jon Jon Jon"
Jo:"[cara de, què dius, tio?]"
Ell: "Es que soy vasco, por eso te suena raro el nombre"
Jo: "[rient] no, no, es que... [vaig entendre que intentar-li explicar que em pensava que es deia Jon Jon Jon tot junt amb el merder de la música seria impossible] es igual."
Ell: Bueno pues encantado

Dos petons més i va desaparèixer. Ja no el vaig tornar a veure en tota la nit. O sí. La veritat és que no recordava ni la seva cara, per tant, potser sí. Vés a saber. De fet crec que després s'estava petonejant amb una noia [bastant més lletja que jo, per suposat... xDDDD]. En fi, que va ser agradable ballar amb ell. I mira, ja tinc tema de conversa pel blog. xD

Vàrem seguir ballant, molt. Saltant a ritme de Mago De Öz, de Seguridad Social, de Héroes del Silencio, de Ska-p.... fent el boig, com sempre i passant-ho de conya.
De sobte, en un dels meus salts rockero-punky, vaig fotre-li una empenta a un paio que passava per allà. El vaig mirar i li vaig dir: "perdón".

El seu amic: has pegado a mi amigo
Jo: Sí, no tengo nada mejor que hacer
Ell: que sí, que me has pegado
El seu amic: que le pidas perdón
Jo: pero que yo no te he pegado
El seu amic: pero dile que lo sientes, no?
Jo: joder, lo siento, ya se lo he dicho antes
Ell: es que me has hecho daño
Jo: pues vaya tela...

Els meus amics ja estaven apropant-se a l'escena del crim disposats a actuar en cas de que la baralla anés a més.... però de sobte els dos paios aquests es van mirar, van somriure i... la víctima em va mirar amb cara de "pobra noia" i... em va acaronar el cap. Com si fos un gos. Oooooooooooooooooooooooooooh! Quina puta ràbia em van fotre!!!!

El momentasso de la nit va ser quan els meus amics em van dedicar una cançó... el DJ va dir: "per l'Alepsi" i jo... flipant! Jajajaja! No recordo la cançó que era, la veritat... però gens... alguna que parlava d'amistat... però no la d'Amaral... ai, no sé...

Vaig anar a la barra, tenia set. Però clar, una ampolla d'aigua és cutre, no??? Doncs això devia pensar jo, perquè "ni corta ni perezosa"... em vaig fotre un cubata de vodka amb llimona! Visca!!! [algun dia el meu fetge m'enviarà a la merda].

Amb el cubata a la mà i seguint ballant se m'apropa un tio i em diu: "quieres conocer a mi amigo?". Me'l vaig mirar a ell. Després a l'amic. Després vaig tornar-lo a mirar a ell i li vaig dir: "mira, si tu amigo me quiere conocer que venga él". I em vaig girar i vaig continuar ballant. De sobte, "l'amic" em pica a l'esquena:
Ell: "Tienes tabaco?" [a que no sabeu què vaig entendre??? "Em dic Teleko". En sèrio... estic malalta, ja ho sé, ja...xDD]
Jo: "quééééé?" [clar, jo flipava....]
Ell: "Que si tienes tabaco!"
Jo: "Ah, no"

I em vaig girar, i vaig seguir ballant. A aquest tampoc no el vaig veure més.

Cap a les 5 la gent ja va marxar. Se'n van anar 5 persones de cop, deixant-nos a 4 mosses soles (no, no, el GT al complet no, la Maduixeta, com a bona nena que és se'n va anar a casa a dormir que avui ha treballat, la pobre...). Doncs allà que seguíem ballant nosaltres quan dues van decidir anar-se'n a fumar a fora. La Sara i Jo ens vam quedar ballant i, tot just havien marxat aquelles dues que se'ns van apropar dos nois. Se'ns queden mirant i cada un va a parlar amb una.

El noi: hòstia, quina pena que ja marxem
Jo: sí, una pena [em giro i segueixo ballant]
El noi: ei, però ens tornarem a veure per aquí
Jo: sí, no en dubtis [em giro i segueixo ballant]
El noi: com et dius?
Jo: Marta [òbviament no és el meu nom, però el paio aquell m'estava tocant la figa]
El noi: vale, Marta, doncs tornaré aquí només per tu, només per tornar-te a veure!
Jo: [partint-me, al menys el noi tenia gràcia] ooooooooooooooooh! Que maco! Moltes gràcies!
El noi: doncs ja ens veurem, eh, Marta?
Jo: clar, clar. [en fi, per a gustos colors, queda demostrat... xDDD]

La conversa que va tenir la Sara amb l'altre no la vaig sentir, òbviament... així que no sé què li va dir...

La música, ja cap al final, va decaure una mica, al DJ li va donar per posar música lenta en plan romanticot i les 4 ens vam rallar. Així que vam agafar els bolsos del guardaroba i vam sortir a descansar al carrer abans de tornar cap a casa.
Estàvem molt cansades i, per suposat vam tenir la conversa de sempre: quina merda haver de tornar a casa en metro... "ojalá" ens poguéssim teletransportar. La frase culminant de la conversa va ser de la Trastu:
"Tanta NASA i tanta polla ja podrien investigar com teletransportar... Tant enviar a la gent a la lluna i a Cuenca..." (tot això ho va dir amb cara d'indignació total) [me la vaig apuntar al mòbil per no oblidar-me'n i poder-la escriure avui al post! xDDD]

Bé, doncs aquí queda escrita i resumida la festa d'ahir. Ara ho he tornat a llegir i no m'agrada com ha quedat [sembla un escrit d'una nena tonta-discotequera de 15 anys... però vaja, no ho esborraré ara tot, em fa mandra...]. No estic inspirada, avui, per escriure. I ara que ho veig, així escrit tampoc no sembla una gran festa... de fet, només he parlat dels paios tarats que es van dedicar a parlar amb mi... bé, suposo que aquest acte d'egocentrisme no em serà tingut en compte, no? xDDD

Resacón, resacón

Hostiaaaaaaaaaaa... quina ressaca més puta. Pffff... Dessmmond, no s'ha acomplert el teu desig d'una bona farra i una ressaca lleugera... jo crec que de ressaca com aquesta no n'havia tingut mai... em sembla que me'n vaig al sofà a estirar-me de nou... que m'estic marejant d'escriure... després segueixo i us explico què tal va anar ahir a la nit. Ja us aviso que vam ser les reineeeeeees!!! Oi? xDDD

Au, després torno.

6.9.06

Quants més serem, més riurem!

Després del post d'ahir, em demanen explicacions del meu aniversari.

Doncs bé, dir-vos que el vaig passar treballant. Però, ja em coneixeu, no us ho puc dir així, jo necessito explaiar-me i... donar les gràcies.

Vaig llevar-me ahir, dia 5 de setembre de 2006, pensant: avui la gent em felicitarà. I, seguidament: "Alepsi, felicitats matineres! De regal, un dubte existencial d'aquells que sé que t'agraden: t'has plantejat mai perquè, en el dia de l'aniversari la gent felicita a la persona que fa anys?". Quin amor de cervell. Doncs la pregunteta, tonta en aparença, em va fer pensar durant tot el dia.

Amb els ulls mig tancats encara, em vaig dirigir a la cuina a preparar-me el meu cubell de cafè matiner. Ma mare ja feinejava i es va girar amb un somriure i em va dir: felicitats!!! I em va fer dos petons. Bé, em va fer somriure (normalment ens grunyim la una a l'altra... els matins no són bons moments...).

Quan vaig arribar al casal em van felicitar tots els companys. Vaig ser besada i abraçada, fantàstic. Endorfines pel meu cos i conseqüent somriure idiota... xDDD

Ahir vam sortir d'excursió amb els nens... bé, d'excursió... és una manera de dir-ho... vam anar a una biblioteca pública per a que llegissin contes (en una sala adaptada, eh???)... sí, sí, amb nens de 3, 4 i 5 anys... podeu comptar el que van llegir... El cas és que vam desplaçar-nos en metro i, les meves estimades companyes, no van tenir millor idea que fer que tots els nens em cantéssin l'aniversari feliç a dins el vagó. Sí, sí, aquella noia amb samarreta blava, amagada darrere les seves mans i vermella com un tomàquet era jo!

Aquest acte, en aparença innocent, va tenir més conseqüències: els nens es van plantejar la meva edat.

Nen: quants anys fas???
Jo: no me'n recordo
Nen: no pot ser!!!
Jo: jajajajaj! Clar, clar... quants creus que en faig???
Nen2: 100
Jo: [la mare que el va parir...] jajajaja! Home, vols dir que tants???
Nen: nooooo! 57
Jo: [joder, que malament em conservo] Home... menys, menys!
Nen2: 47
Jo: [macaguncony] A veure, nano, quants anys té ta mare?
Nen2: 42
Jo: I jo semblo més gran que ta mare???
Nen2: ..... sí

En fi... amb els nens no s'hi val a enraonar... ara, que comenci a utilitzar cremes antiarrugues d'aquí a poquet, tampoc no ho descarto... xD

A la tarda, mentre feiem la reunió de valoració, van aparèixer tots els monitors del casal a la nostra sala amb un peazo pa de pessic (gràcies Laia!) i amb unes espelmetes! I cantant-me l'aniversari feliç de nou! Quina vergonya! Un altre cop com un tomàquet i somrient a tort i a dret com una tonta!!! I després d'acabar de cantar-lo van treure un paquet amb un regal: una catifeta per a l'ordinador amb un muntatge fotogràfic en el que hi sortim tots!!! [jo fent un petó al vent al més pur estil Marilyn!!!]
Això sí que ho veuré sovint! xDDDD (Es veu, m'han xivat avui, que volien fer el muntatge tenint de fons el meu blog!!! Hagués estat divertit, la veritat! Però al final van optar per un altre disseny, més natural!).

I ja de tornada a casa, contenta com un gínjol, més regalets. Els necessaris, aquells que demanes als papis: una motxilla nova (la meva feia veritable fàstic ja); un estoig nou (el meu m'acompanyava des de primer de batxillerat... no el tiraré, per suposat, li tinc un carinyu especial... de fet... volia acabar la carrera amb ell, però no els hi faré un lleig als meus pares...); unes calcetes súper mones, amb els 7 nans (que no faltin!!!); mitjons (que no faltin tampoc); un pijama (més típic!); i ma germana una samarreta en la que hi surt.... La Rana Gustavo!!! xDDDD

L'últim regal va ser un sopar especial que em va preparar ma mare (quan vol és un encant): foiè mi cuit amb salsa de "frambuesa" (el dia que jo recordi com cony es diu aquesta fruiteta dels nassos en català, em faré un monument); truita de carbassó (increïblement bona, com sempre) i, de postres... gelat de dolç de llet! Buaaaaaaaaah! Quin plaer!
Mentre em menjava el gelat, em vaig quedar mirant a ma mare, donant-li forma a la pregunta que el meu estimat cervell m'havia regalat de bon matí... i li vaig dir:

Jo: Mama, porqué la gente te felicita cuando es tu cumpleaños?
Mama: [cara de: aquesta nena és retardada] Pues, yo qué sé, hija, porqué has cumplido un año más.
Ma germana: [em mira amb els ulls oberts, a l'espera de la meva inminent explicació]
Mon pare: [mira la tele i fa veure com que no m'escolta, així se'n lliura de contestar]
Jo: [la meva família pensa que sóc idiota] no, a ver. Digo que, cuando cumples un año, tendrías que felicitar a tus padres, no?
Mama: [definitivament aquesta tia és idiota] pero qué dices, niña? Estás fatal, eh?
Ma germana i Mon pare: [segueixen igual]
Jo: no, lo digo porqué... a ver, en el fondo hay que felicitar a los padres, por haber hecho sobrevivir a la criatura durante todo un año no? Al fin y al cabo el bebé sólo se dedica a respirar, comer, beber, mear y cagar.
Mama: [es parteix la caixa] Pues no sé, hija, la verdad
Ma germana: [s'està descollonant]
Mon pare: [segueix "ausente"]
Jo: pues eso, que en todo caso os tengo que felicitar a vosotros, por soportarme un año más!
Mama: [a punt de plorar de l'emoció] hombre, tu también te soportas....
Jo: pues sí... y más que tu... vale, ya lo he entendido
Ma germana: [segueix rient] estás fatal, hija!
Mon pare: [sense apartar la vista de la tele] desde luego, hija, desde luego....

En fi, gràcies a tots els que em vàreu felicitar a través del blog, via mòbil, per telèfon convencional, per e-mail i, per suposat, a aquells qui em vau fer un petó i una abraçada!!!

Ah! I no, ahir no vaig fer festa, que una és una persona responsable, i avui s'ha llevat a les 7 del matí. Ara, divendres la festa serà sonada!!! Primer sopar i després... festassa!!! Si algú s'anima i s'hi vol apuntar, ja sap la meva adreça de correu, en sèrio ho dic, eh??
Quants més serem, més riurem!!!

4.9.06

Sóc Verge

El dia que vaig conèixer al meu ex, era agost. Tota la ciutat gaudia de la tranquilitat que li confereix aquest mes, de l'anhelat descans estiuenc.

Ens vàrem trobar a l'estació del tren. Quan ens vam veure em va fer una abraçada. Em vaig quedar sorpresa, semblava tan innocent, tan bon nano, tan... seriós, tan... tímid.

Vam passejar molt, recordo que vàrem anar al Cosmo Caixa, diria, perquè ell havia de tornar uns CDs que feia tres mesos que tenia a casa. El cas és que vàrem caminar molt, molt, molt. Jo, tota mona, amb unes sandàlies vermelles, que em van fotre unes feridotes als peus... però jo molt digne, anava somrient i sentint-lo parlar, i explicant-li coses... en fi, el que sol ser una primera cita.

De cop i volta, després d'una estoneta curta de silenci, se'm va quedar mirant i...

Ell: Jo sóc verge
Jo: [o_O] Jo.... jo.... jo també....
Ell: [va fer un somriure d'orella a orella] Ah sí???
Jo: ["Alepsi marxa que el paio aquest és un malalt mental"] uh... sí...
Ell: De quin dia???
Jo: Ah... eh... com?
Ell: Que de quin dia ets!
Jo: Ah! Del 5, del 5....

I és que... bé, hi ha qui neix estrellat.... i hi ha qui neix verge i morirà verge, com jo.

[És el que té, nèixer per aquestes dates, vés per on...]

3.9.06

Tornem de festa!!!

<<Tres hombres, según reza la historia, llegaron una noche a las puertas cerradas de una ciudad persa. Uno estaba intoxicado por alcohol, otro se hallaba bajo el hechizo del opio y el tercero estaba embebido por la marihuana.
El primero, bravuconeando, dijo: "¡echemos las puertas abajo!".
"¡No!", dijo en un bostezo el opiómano, "descansemos hasta el amanecer, cuando podamos entrar por las puertas abiertas".
"Hagan lo que quieran", fue lo que anunció el adicto a la marihuana. "¡Pero yo pasaré por el ojo de la cerradura!">>*

Amb aquest fragment, extret del meu estimat llibre (que no m'ha servit d'una merda llegir [veure post anterior]), introdueixo un post sobre la nit de festa que vam viure ahir. Com alguns ja sabreu (o no) vam anar a Sabadell, que està en festes i allò és un festival ("valga la rebuznancia").
Tot i que les meves ganes de sortir s'equiparaven amb les de que em fotéssin un rajolinet de lleixiu via intravenosa, vaig decidir que, total, per quedar-me a casa moquejant i penedint-me per haver suspès, fet i fet, me n'anava, que igual amb una bona turca se'm treien les tonteries.

En arribar, ens vàrem creuar a tot de grups de jovenets (14-15 anys, 16 com a molt) als que havien deixat sortir, precisament, per ser les festes de la seva ciutat. I clar, pobrets, no tenen mesura, no s'aclareixen amb les quantitats, no tenen límits (perquè amb 15 anys la vida és meravellosa i res no fa por [ai, ecs, estic parlant com una iaiona amargada... en fi...]) total, que l'espectacle que oferien era bastant patètic, si més no. Unes cridant bajanades, les altres declarant-se a les seves amigues en plan culebrot de sèrie B (sí, sí, qui no ha tingut un episodi de: "ties us estimo moooltghsbfghs"), les altres tirades per terra amb una expressió facial que demanava una eutanàsia activa, en fi, un "chou".

Entre borratxos i fumats vam passar la nit ballant a les famoses barraques de Sabadell. A voltes ballant, a voltes bevent... el moment màgic de la nit va ser una imatge que, de tant maca, mai podré perdonar-me el no haver portat una càmera de fotos a sobre. Jo estava ballant una cançó d'Obrint Pas, no sé quina, perquè no les conec, però "yo bailo lo que me echen", el cas és que em vaig girar cap a la muntanya que separava les barraques de la resta de ciutat i... increïble! Vuit tios en filera, mirant cap a la muntanya, i regant-la. Un espectacle natural que més d'una (i d'un) vàrem admirar...

A l'hora de marxar, vam caminar fins a la (puta) Renfe i vam esperar mitja hora perquè passés el nostre tren. Un cop a dins del vagó em va costar veritables esforços el no adormir-me. Però ho vaig aconseguir [suposo que el que va passar al tren ho relatarà la Maduixeta al seu altre blog]. Vaig arribar, per fi, a la meva parada i vaig baixar pensant en el moment de treure'm les sabates, els texans i la samarreta i ficar-me al llit, araulideta... grrrr ("ronroneo de gat" que acostumo a fer quan em ve de gust quelcom)... ja se'm queia la babeta i tot, pensant en el momentasso! Però la meva festa no havia acabat. No pas.

Amb les claus a la mà (sempre que torno de nit, les porto), la motxilla a l'esquena i l'mp3 sonant a les meves orelles, vaig començar el camí cap a casa, des de l'estació de la (puta) Renfe. Xino-xano, vaig triar el camí més il·luminat... que passa per devant d'un puticlub. Que òbviament encara estava obert. I del qual, just devant meu van sortir un grup d'homes, amb pintes de "semi-latinquins-reformats". "Vale, no facis soroll, Alepsi, que aquests si es giren i et veuen, amb lo bona que estàs, segur que entre tots t'agafen i... no t'ho vulguis imaginar"**. Mira, carinyu (li dic així al meu cervell, si no l'estimo jo, no ho fa ningú, vés), gràcies per lo de que estic bona, però no em toquis els collons, acaben de sortir d'un puticlub, deuen haver-se quedat satisfets, no? "Bona resposta, Alepsi".

Mentre discutia amb el meu estimat, vaig decidir canviar de ruta i allunyar-me d'aquells homes, per si de cas. Xino-xano, seguia escoltant música jo tota contenta perquè me n'anava al llitet quan, de sobte, per sobre la música, vaig notar quelcom. Un presentiment. M'estaven seguint. Déu meu!! Vaig girar dissimuladament el cap, sense baixar el ritme de la marxa, però sense accelerar-lo, tampoc. Efectivament, un home em seguia. "A veure què fas ara, xata, que això està més desert que la hòstia, i segur que t'agafa per darrere i...". Mira, calla una estona, corcó!

I ara, al tanto que va de canto. L'Alepsi, ja ho sabeu a hores d'ara, és una tia rara i neuròtica (sí, a banda de ser una pèssima venedora d'ella mateixa, ho sé). Així que, no se li va acudir res més que... amb un gest de mala hòstia continguda (d'aquells que vols que sembli que no vols que es notin, però que vols que se n'adonin, sabeu què vull dir? [hòstia que complicada sóc]), bé doncs amb un gest d'aquests va treure's un dels auriculars, va obrir la motxilla, va treure el mòbil, va fer un "sospir de mala hòstia continguda" (lo suficientment fort com perquè el perseguidor el sentís) i va fer com que despenjava el telèfon:
  • Alepsi: Mama, que ya estoy en casa, casi!
  • Mòvil: ............................
  • A: Pero mama, si ya te he dicho que llegaría sobre esta hora
  • M: ..................
  • A: Joder, mama, te crees que es normal, estar despierta a estas horas?
  • M: ...................
  • A: Si es que eres una neurótica!
  • M: .............................
  • A: Que sí, que ya llego, que me quedan dos minutos para entrar en casa!!!
  • M: .................................
  • A: Vale, hasta ahora!

En fer l'acte de penjar el mòvil, el paio ja m'havia avançat (de fet, quan va passar pel meu costat vaig determinar que era completament inofensiu.... però és que "de noche todos los gatos son pardos"....). "Mira que ets tonta, Alepsi, però mira que arribes a ser ridícula, quan vols. I clar, això ho escriuràs al blog, no? Si és que no tens vergonya, cap ni una". Mira, xato, seré tot lo ridícula que vulguis, però el paio ha marxat i jo estic sencera, oi? "Oi". I sí, ho escriuré al blog, "from lost to the river", i no em toquis més la fibra, que portes un litre de cervesa rondant-te i estàs especialment pesat, avui.

Amb tot això jo ja estava a la cantonada de casa, i just en aquell moment, va començar a sonar una cançó bastant significativa: "Màgic Whisky" de Sau.


-----
*Rowell y Rowell, 1939 [extret del meu estimat llibre]
**A partir d'ara posaré les intervencions del meu cervell, que veig que cada cop són més, en color negre, així serà més fàcil aclarir-se, crec... xD

2.9.06

Més merda

Nota final: 4.72

Un altre cop suspesa. I no, no vull que em pugin 3 dècimes. No vull un 5. No me'l mereixo i ho sabeu. Tots dos.

Sabeu que ningú s'ha currat la vostra puta merda d'assignatura com ho he fet jo. Sabeu que, probablement, heu suspés a la persona que més fàcilment pot diagnosticar, ara per ara. Però us és igual.

I jo ho entenc. Al cap i a la fi, jo sóc una simple alumna que s'ha passat l'agost estressada i vosaltres dos profes prepotents.

Examen fet

Per fi sóc lliure. Bé, no del tot, clar. Potser ho hauria de canviar per dir que: ja sóc una mica més lliure. Sí, això s'adiu més.

Ahir va ser un dia horrorós. Em vaig llevar molt d'hora per anar a la universitat a estudiar i poder aprofitar bé les hores que em quedaven abans de l'examen dels collons. No feia ni dues hores que estudiava que la Sara em va enviar un missatge dient-me que venia a esmorzar amb mi. Això va ser el millor del matí. El retrobament amb la Sareta a la que feia gairebé un mes que no veia!!!

Total, que entre esmorzar i posar-nos al dia de tots els avenços o retrocessos respectius, vam estar més d'una hora al bar. Fantàstic, una hora de distensió, una hora menys d'estudi. Però vaja...

A l'hora de dinar va pujar la Maduixeta i la Sara de nou. Vaig dinar en un temps rècord, amb una ansietat que feia temps que no tenia. Si algú em va veure al bar, a banda d'elles dues, estaria avergonyida de mi mateixa. Crec que en 10 minuts em vaig fotre 3 canelons, 6 salsitxes (3 a gust i 3 per fer alguna cosa), patates fregides, i un flam. Quan vaig fer l'últim mos al flam, i vaig veure que elles encara anaven pel primer plat... vaig entendre que alguna cosa no funcionava bé.

I és que, jo que sóc una persona bastant tranquila, jo que no em poso nerviosa fàcilment... ahir estava histèrica. Putu examen. Llavors em vaig observar. L'esquena tensa (em feia molt de mal!), la cama dreta movent-se (sí, sí, aquell moviment de nerviosisme que no alleuja al que ho fa i histeritza al que té al costat... ens entenem, no?), els braços fets caldo d'haver-me estat automutilant de nou, les ungles cuuuurtes, i l'estòmac.... a banda de ple per l'atipada del dinar, tot regirat.
El cor m'anava massa de pressa, estava completament aïllada de la conversa ("Alepsi, estàs aquí?" "Sí, nenes, perdoneu"), estava mig marejada i tenia ganes de vomitar. Tot un quadre de nerviosisme absolut.

Però clar, com que la Alepsi no és una persona normal, en comptes de deixar fer al seu cos, no. De fet, la Alepsi, ja ho sabeu, té problemes amb el seu cervell. "Segur que suspens, tonta. Estàs tan nerviosa que et quedaràs en blanc". Bot al cor. "Hauries d'haver estudiat més, no et saps res, ja veuràs com repeteixes l'assignatura". Mal de panxa. Vale, collons, ja no hi ha res a fer!

La Maduixeta, la Sara i la Trastu (que acavaba d'arribar) intentaven distreure'm dels meus pensaments, tot i que no ho aconseguien del tot. M'anaven dient: "Alepsi, que t'ho saps, que has estudiat molt" i el meu cervell "segur que ho diuen per dir". Com puc tenir un cervell tan malparit??? Collons, és que em deixa per terra, el cabró!

Total, que a les 5 en punt estava jo asseguda a classe, devant del bolígraf blau, el puntafina blau, el llapis, la goma i els dos tippex (sí, què passa no puc tenir un bolígraf i un tippex només com les persones normals, no). Doncs això, esperant a que entrés el profe.

Cinc. Cinc profes van entrar. Carregats amb caixes amb els examens i els fulls de resposta. Crec que tots vam tenir la mateixa reacció. Mirar al nostre voltant i fer un recompte. No crec que fóssim més de 30 a la classe. I 5 profes!!!

La mare que els va parir a tots. Els meus nivells d'ansietat van arribar a punts extrems. La respiració començava a anar massa ràpid i si no em controlava, acabaria fent realitat una de les patologies que entraven a examen: la crisi d'ansietat. "Vale, Alepsi, tranquila, no passa res, és un examen, si suspens no s'acaba el món". Gràcies, cervell. De vegades és maco i tot (suposo que, en el fons, no em vol cap mal).

A mesura que anava contestant a les preguntes m'anava tranquilitzant, tot i que no vaig ser capaç de fer-ho del tot fins que vaig donar-li l'examen a un dels profes i vaig marxar de l'aula.
Llavors me'n vaig anar cap al cotxe (abans havent passat per l'aula d'informàtica xD) vaig entrar, vaig engegar-lo i, abans d'arrencar, vaig posar la música ben alta i em vaig relaxar en el seient. Ooooooooooooooh! Vaig suspirar 4 o 5 cops ben fondo, per treure tot el nervi de dins. Vaig pujar encara més la música i vaig arrencar el cotxe. Vaig conduir ben ràpid. Sí, per sobre dels 80km/h que em permet la meva "L"... però ahir havia caigut. I ahir necessitava conduir ràpid, desestressar-me i escoltar bona música.