8.11.16

Em caus malament

A vegades la gent em cau malament. Molt malament. Els miro i penso: de què collons riuen? Perquè fan això o allò altre? Què fa que plorin? Què els fa moure?

I em fan ràbia. I penso que viuria millor en un món on només hi fos jo.

I després me n'adono que si només estigués jo al món la gent em cauria igualment malament. Em cauria malament jo, a mi mateixa. I me n'adono que és aquesta, la qüestió: la gent em cau malament quan no m'agrado a mi mateixa.

I ja. Aquesta és la reflexió del dia.

I per a aquesta merda has reobert el blog, Alepsi? Doncs sí. Vés.

2.11.16

Una inundació


Una inundació. Una catàstrofe. Persones que lluiten per viure, per aconseguir mantenir-se fora de l'aigua. Mans que esgarrapen vestits molls. Crits. Silencis. Pluja i aigua. I no hi ha terra a la vista. No hi ha possibilitat de rebre ajuda, la única ajuda possible és la dels propis cossos. Humits, cansats.

Per desgràcia és un relat massa actual.

------------

És una proposta per al Relats Conjunts d'aquest mes. I aprofito per dir que m'encanta que, després de tants anys, segueixi actiu!

3.3.14

L'anunci de Viakal...

Ja vaig amenaçar per Twitter l'altre dia

I ha arribat el moment. És que de debó que hi ha anuncis que penso: "per a quin coi de persona amb encefalograma pla s'ha pensat aquest anunci?".

I vull començar amb un que surt cada cop que poso la tele, no sé si és que estic tan obsessionada que només veig aquest o és que els de Viakal s'estan deixant els diners de forma increïble.

Però bé, anem a per l'anunci:



1. Perquè una neboda?
Vull dir... podria ser "la teva amiga", "la teva cosina", "la teva churri".... qualsevol d'aquestes opcions hagués estat més creïble, fins i tot per un tema d'edat. Però no. És "la neboda". Aquí hi ha alguna cosa rara d'aquesta noia amb el seu tiet. O del tiet amb la neboda.

2. Qui són aquestes dues que criden?
Després de molt donar-li voltes, entenc que són les companyes de pis del noi aquest. Sí, és de suposar, perquè van tots en pijama. O igual tenen muntat un trio així estable i les dues ties acaben de decidir que el paio se'n pot anar a fer la mar i es queden l'una amb l'altra.

3. Què collons fa la neboda "tot el cap de setmana" nua a dins del bany?
En sèrio... WTF!? O sigui... vas a casa de ton tiet i et tanques al bany i "hasta más ver". Doncs no, reina, no, així no es fan les coses. Explica'ns què fas al lavabo, cotxinota!
La única cosa que se m'acut és que, per alguna raó, la neboda necessitava una neteja a fons. A saber on t'havies posat, marrana!

4. Una tia se us tanca al bany i la única cosa que us preocupa és que s'hi hagi acumulat calç? De debó? Potser que ens ho fem mirar, no?

5. Perquè el tiet fa cara de maníac assassí?
De debó... aquest noi em fa mala espina. Jo crec que s'ha muntat una mena d'harem i que, en realitat, el Viakal no el fa servir per rentar, el fa servir per amenaçar a les tres noies, a tenor de la cara que se li queda quan té el producte a la mà.
A mi, aquest somriure, em genera desconfiança...
6. Per quins set sous no fan fora a la neboda?
És a dir... anem a veure, us queixeu que la tipa s'ha atrinxerat al bany, aconseguiu que surti, el paio fot la demostració de lo net que queda el bany i la neboda us fot un "corte de mangas" i tanca la porta de nou dient-vos "hasta luego". Aquesta tia el que té és un vici.....

7. I per últim, però la més intrigant... si la neboda ha estat tot el cap de setmana tancada al bany... què han fet els altres tres per pixar i cagar? Eh? Eh???

24.2.14

Tècniques terapèutiques

Des que vaig començar a anar a la psicòloga, ara ja fa tres setmanes, la meva vida no ha canviat. Em resulta curiós haver estat esperant que això passés, com fa qualsevol persona que no en té ni idea de què implica una teràpia psicològica.

Però precisament per això em resulta curiós haver-ho estat esperant, perquè jo SÍ que sé què és una teràpia, bé, de fet és que, de normal, sóc jo la que estic a l'altra banda. Ja és ben bé allò de "en casa del herrero, cuchillo de palo" (i ja sé que molts en dieu "cuchara", però a casa meva sempre s'ha dit així i trobo que té més sentit, però bé, que marxo de tema).

El cas és que, certament, la meva vida no ha canviat, no s'ha produït cap efecte màgic. Però sí que noto que s'ha iniciat un procés. Un procés que no sé on em portarà, però que segur que em fa crèixer, cap a un costat o cap a l'altre.

Gran part del meu procés terapèutic, tal i com em diu la psicòloga (a la que a partir d'ara podreu conèixer com a "Mireia"), és treballar per a calmar la meva ansietat.

Des que sóc petita em recordo bastant ansiosa, en gairebé tots els aspectes, però sempre de forma interna. És a dir, jo sempre m'he sentit ansiosa, però molt pocs dels que em coneixen ho saben, sempre he tingut una gran habilitat per mostrar-me segura de mi mateixa, optimista i tranquila davant els altres.

Només alguns molt observadors, hauran pogut veure com l'ansietat es manifesta en mi destrossant-me els dits... i no és que em mossegui les ungles, és que literalment em destrosso les pells del voltant. En fi, tot molt bonic, eh? xDDDDD

Així doncs, per treballar aquesta ansietat (que és en part la culpable dels meus atacs de gana i de menjar) estem fent un procés de "meditació guiada" o de "relaxació", cadascú que li posi el nom que vulgui.

Consisteix en visualitzar un lloc, un paisatge, un entorn, que et sigui agradable. Tanques els ulls i t'hi reclous, l'observes, escoltes els sorolls, sents les olors, el toques i sents les textures de cada petita cosa. És com si, realment, viatgéssis a un lloc tranquil on no hi ha ningú que et pugui molestar.

El meu paisatge és de mar i muntanya. Puc olorar la sal del mar, puc escoltar les gavines, però estic asseguda a la muntanya, amb els peus penjant i escoltant la meva respiració.

La tècnica és bona, realment surto de les sessions (hi dediquem uns deu minuts a fer-la) relaxada i tranquila. La qüestió és aplicar-la durant la setmana. La idea és que quan em sento nerviosa o ansiosa, pugui recloure'm una estona en aquest paisatge i així tranquilitzar-me. I, poc a poc, aniré aconseguint entrar més fàcilment. Ara, pràcticament m'hi estic 10 minuts per entrar-hi... i el cap sovint se me'n va a tot el que he de fer durant el dia....

Com us deia, no ha canviat la meva vida, per suposat, però sí que he entés que sóc jo qui ha de controlar l'ansietat, no ella a mi. Sí, tot allò que ja havia llegit als llibres i que aconseguia transmetre als meus pacients, ara ho puc experimentar, per fi.

Ja us diré si aconsegueixo controlarla o si em guanya la batalla.