Chop Suey

Doncs sí que ha passat temps, sí. Recordo quan ens trobavem en aquesta mateixa taula. Els ulls brillants, els batecs dels nostres cors joves accelerats pel simple fet de tenir-nos l'un davant de l'altra. 

Gairebé es podia percebre el moviment rítmic per sobre de la seva camisa, sempre ben planxada, sempre neta, sempre amb aquell perfum que em feia tornar boja. 

A mi em feia por que ell també ho notés, que se'm veiés el cor a través dels meus pits. Que ell pogués endevinar l'efecte excitant, en tots els sentits, que provocava la seva presència, la seva olor, el seu alè distant. 

Però ell no ho va notar. Al menys mai no va donar senyals d'haver-ho fet. Jo em vaig mantenir sempre distant, sempre correcta, sempre professional. 

Ell sempre amable, sempre bon pagador, sempre sol·lícit a les meves respostes. 

I ara, què? 

Ja han passat més de quinze anys. I amb el final de la feina que em va encarregar, se'n va anar. Sense deixar-me res, sense promeses. Elegant. Com sempre. 

--------------------

Una tornada blocaire efímera, per celebrar els 5 anys i els 50 relats de RelatsConjunts, una proposta que, en el seu moment, vam engegar el Propde40, la Ònix i una servidora. 

Sabeu? Trobo a faltar escriure... trobo a faltar tantes coses... 

Curiós

És curiós, com funciona la ment humana. Suposo que per això vaig decidir estudiar psicologia, clar...

El cas és que em resulta sorprenent com, sense massa complicacions passo un temps allunyada d'aquesta casa meva, de la meva casa verda, de la meva casa feta a mida i amb gent que entra i surt, de la vida virtual que tinc aquí... i, de sobte, la meva vida real té un entrebanc i.... trobo a faltar infinitament posar-me davant de la pantralla de "nova entrada" de Blogger i escriure tot el que penso.

I avui m'agradaria dir-vos que sóc feliç, que la meva vida va bé, que és perfecta. Però no és així. Sí que sóc feliç, molt, però la meva vida no és perfecta.

I, direu "és que la vida no ha de ser perfecta, Alepsi, sino seria molt avorrida" i jo us diré que teniu raó i que, a qualsevol persona que vingués a la meva consulta li diria exactament el mateix. :P

Però la qüestió no és exactament que no sigui perfecta... sinó que sóc jo mateixa la que la faig imperfecta. Ja, sí, vale, he descobert la sopa d'all...

Jo m'entenc. I, el que vull dir, és que quan te n'adones que ets tu mateixa la que et poses pals a les rodes... és desesperant.

I ja està. I sí, he tornat per buidar el pap i ja està. I a qui no li agradi, que no miri. Au.

Orgull

Com ens agrada fer veure que som persones imponents. De ferro. Res no ens tomba. Res ens és impossible. Com ens agrada creure'ns que podem fer-ho tot. Que arribem a tot. Que sabem més que ningú (o que el que sabem està millor sabut que el que sap qualsevol altre). 

Com ens costa acceptar la malaltia. Sentir-nos depenents. Necessitar ajuda. 

Què impotent que se sent la gent que orbita al nostre voltant amb les mans obertes per ajudar quan se n'adonen que no hi ha res a fer. 

L'orgull t'encega. 

Toc, toc, toc...

I, de sobte, l'Alepsi se'n va adonar que trobava a faltar escriure. I, va ser llavors, quan va començar a escriure uns correus llaaaaargs, llargs als seus amics* (i a gent que feia segles amb qui no parlava).

I, a mida que anava escrivint, se n'anava adonant que havia abandonat aquella teràpia lletraferida en algun lloc del món internàutic. I va recordar que, una vegada, havia estat vivint (a cops amb) la vida.

I, de sobte, va tenir ganes de reprendre-ho. Sense cap mena d'intenció predeterminada, només per veure si aquella teràpia continuava fent-li servei.


*posant aquest enllaç me n'he adonat que el blog aquest ha fet cinc anys fa ja dos mesos... què fort!

Cap de Setmana

Dimecres al matí. Em llevo. Tinc el cap posat ja en el cap de setmana. Només queden dos dies, sí, avui ja no compta, avui ja m'he llevat, per tant el podem donar per superat.

Llevar-me cada matí pensant en el cap de setmana.
Feia temps que no em passava això. Però trobo que és un bon senyal. Vol dir que gaudeixo del temps lliure, que m'encanta "perdre el temps" no fent res, o fent-ho tot. Simplement descansar, gaudir, viure, sentir, plorar, riure, riure, riure... :D

Ara només falta que avui i dijous passin ràpid. I divendres... bé, divendres ja gairebé no compta. Perquè quan surto de la feina... ja és cap de setmana!

Convencions socials

Ens ho fem tot tan complicat. Posem tantes barreres a les coses quan, en realitat, res és tan difícil...

Però costa. Costa dir "t'estimo" o "ho sento". I costa demanar "siusplau, vine a veure'm, et necessito". I s'agraeix tant que sempre hi hagi algú que et fa veure aquestes coses...

Encara que faci mal. Encara que et deixi pels terres... encara que remogui el més profund del teu ser... és necessari que algú, un dia, vingui i et digui "ja és hora de que deixis veure els teus sentiments. Arrisca't. Deixa de posar barreres entre tu i el món".

I te n'adones de lo complicat que és ser sincer amb tu mateix. I, llavors t'envalentones, i decideixes fer el pas.

No, dir "m'agrada estar al teu costat" sona massa profund. Un petó a la galta i un "gràcies" tímid. Gairebé inaudible. I un somriure de qui el rep. I la gratificació de saber que has fet un pas endavant.

I mires dins teu... i tot s'ha mogut. I, de sobte, veus clars els teus errors del passat. Tota la gent que t'has deixat perdre perquè, un dia, no vas ser capaç de dir "t'estimo" o "et necessito a prop".

Merda de convencions socials.

Fiesta Pagana

Ahir vaig anar a una boda. Com a convidada (el dia que se'm giri el cervell del tot i hi vagi com a núvia, no us preocupeu que sereu degudament informats. O no).

Va ser una cerimònia "preciosa" (tot lo preciós que pugui ser que un mossèn estigui una hora xerrant de deunostrusenyó), en un lloc molt maco, in the middle of nowhere.

El casori era d'una molt bona amiga meva, molt joveneta, que ha decidit que, abans d'anar-se'n a viure amb a seva parella, s'hi volia casar. Ell, per suposat, hi va estar d'acord (sino, malament rai)*.
La veritat és que quan ens ho van anunciar, fa cosa de mig any... no m'ho podia creure!
Pensava que aquests valors cristians (perquè sí, perque ho han fet per "fer les coses com Déu mana") estaven estingits en el meu cercle social més proper...

Però no, els nuvis es van casar per l'esglèsia, i convençuts del que feien. Cosa que, què voleu que us digui, tot i no compartir-la, em sembla fantàstica si tots dos hi estan d'acord.

Després d'un molt bon sopar, amenitzat per vins blancs i negres, caves rosats i no rosats, va venir  el moment de la festassa. Aquell moment de les bodes que tothom espera (sobretot el sector jove de la festa...). La barra lliure.

Allà qui més qui menys va beure un parell de cubates... i tots ballavem com a condemnats a la zona habilitada per a tal efecte (un lloc petit i en el que, per desgràcia, s'hi permetia fumar... però bé...).

La música eren grans hits que havíem escollit entre tots els convidats, així que estavem més o menys tots animats. Els joves i els no tan joves ballavem ara amb uns ara amb altres, ara amb els nòvios, ara amb la sogra, ara amb el petit de la casa, però la pista de ball estava contínuament mig buida (o mig plena, pels optimistes).

Fins al moment en què... tachán, tachán... el DJ va decidir posar una cançó: Fiesta Pagana de Mago de Oz.

En aquell moment... la pista es va omplir de gent. Els nuvis al centre saltant com a possessos, abraçats ara als seus amics, ara als seus pares...

"Si no hay pan para los tuyos
si ves muy gordo al abad
si su virgen viste de oro... desnúdala!"

Aquesta estrofa cantada per uns nuvis que es casen convençuts.. una família que ha "fabricat" unes persones tan tremendament catòliques... els punys enlaire (òbviament, la majoria aixecaven la mà dreta, al més pur estil Hitlerià, cosa que li donava un aire encara més barroc al tema) i cridant com a bojos:

"Ponte en pie,
alza el puño y ven
a la fiesta pagana...."

Va ser divertit veure l'espectacle des de fora. "Alepsi, cony!!! Vine a ballar!!!". "No, no, deixa, que estic treient material per fer un post!". (Aquesta conversa va ser real. Estic fatal, sí).


*Bffffffff... en tres paràgrafs he posat tres aclariments entre parèntesi que són gairebé més llargs que el propi paràgraf... no estic bé, no...

Religió

-Mama, ¿porqué Dios es el único que ha bajado del cielo?


Miro a ma cosina atentament. Es queda seriosa, em mira i posa una cara que vol dir “què vols, està en l’edat aquella en què ho pregunta tot”. Encongeix les espatlles cap a mi i quan va a girar-se a donar-li una resposta a son fill, de només tres anys, aquest ja ha trobat una altra cosa millor a fer i li està fotent cops de peu a una pilota.

-Uh... ¿hace preguntas de este tipo muy a menudo?
-¡Buf! Claro, pobrecico, lleva un lío en la cabeza con lo de la resurrección de Cristo, que no es Dios, que es Jesús. Y encima mi madre lo lía explicándole lo de la santísima trinidad...

Se’m queda mirant. Seriosa però amb una brillantor que ja conec als ulls. No, no, no, no. Siusplau, no, no ho facis. No!

-... tu que eres psicóloga....

Merda, ho està fent! No!

-....¿qué le tendría que contestar?

Buuuuuuuuuufffff...

-Mira, ¿sabes qué pasa? Que yo es que en estos temas no me meto. Que yo cualquier día cojo y apostato. Y me quedo más ancha que pancha.

Em mira somrient. Creu que ho dic en broma. A casa meva, tota la meva família, sempre ha estat bastant religiosa-cristiana. I jo també ho vaig estar en la meva època en la que encara les neurones no s’havien alçat reivindicatives i qüestionant-se les coses.

I, de sobte, després d’aquesta conversa em vaig quedar reflexionant.

I ho vaig veure tan clar. Però TAN clar...

Aquesta és la raó per la qual les religions han sobreviscut el pas dels anys!

A una pregunta del tipus “mama, ¿porqué el mundo está hecho así? ¿porqué hay árboles?”, tens dues possibilitats de resposta:

a) Inventar-te, o re-inventar-te, un conte en el que un senyor, un dia es va aixecar inspirat i va decidir que el motiu de la seva existència seria treballar sis dies i construir un món en el que, les coses, sempre depenen d’ell i a ell estem sotmesos.

b) Explicar-li la evolució de les espècies. Començant per la gran explosió... i continuant per els amfibis que van començar a sortir a la superfície...

No em direu que no és molt més ràpid, creatiu i interessant per a un nen saber que, una vegada, va existir un paio que ningú ha vist mai, que va construir el món tal i com el coneixem, que està a tot arreu i que ens vigila.

Invisibilitat, totipotència, totipresència i poderós. La història de la religió és la història d’un súper heroi qualsevol!

Skater Girl

No m’agrada l’estiu. Mai m’ha agradat.


De petita no m’agradava l’estiu perquè, tenir vacances significava estar gairebé tres mesos allunyada de tots els meus amics de l’escola. Perquè tots marxaven lluny, a jugar amb altres amics a altres ciutats i pobles i jo, normalment em quedava a casa amb ma mare i ma germana… o me n’anava a casa de la meva àvia (que me l’estimo molt però no és l’alegria de la huerta, ja m’enteneu).

Ara, de gran sí que m’agrada l’estiu. M’agrada quan tinc vacances. Però aquest any, per tercer any consecutiu… no en tinc. I això m’agobia. Més que pel fet de no poder marxar enlloc ni poder gaudir del sol a la platja mentre em rasco la panxa, pel simple fet de que, els meus amics, segueixen marxant fora a “jugar” amb altres amics…

I la meva rutina s’altera. I em sento sola i abandonada en una ciutat que, fet i fet, aquest any tampoc no ha perdut el bullici característic de les grans ciutats.

Odio sortir de la feina i saber que la meva companya de pis no m’espera a casa, que la meva amiga amb la que me’n vaig a fer un cafè a la tarda no hi és…

Però el que més odio és sentir que tot es descontrola. Que no hi ha un punt de referència… que al despatx arribes avui i han tornat dues persones de vacances i se n’han anat tres. I demà arribaran quatre i marxarà una… i em passo l’estiu acomiadant i rebent gent. I jo pringada al despatx.

Per això cada matí, quan em creuo amb la noia del monopatí – pèl-roja, sempre amb el barret al cap, seriosa, com si el viatge en monopatí fos una lectura d’una tesi doctoral –, li somric i li agraeixo amb la mirada que sigui ella la que posi el punt de rutina que li falta a l’agost.

Seriosa

Ahir mentre passejava pel carrer, cap a casa d’una amiga vaig creuar-me amb un noi jove, ben plantat (bé, del tipus de “ben plantats” que m’agraden a mi... xD). El noi venia mirant-me des que estava a l’altra punta del carrer... però quan va estar a la meva alçada, va abaixar la mirada amb un gest tímid i va passar de llarg.


Jo, molt digna, per suposat, em vaig girar cap a l’aparador que tenia just a la meva esquerra, que em va fer de mirall, i vaig mirar-me fixament. I, de sobte, vaig tenir una revelació.

Vaig fixar-me bé en l’expressió de la meva cara. Les celles tensionades empetitint-me els ulls. La boca contreta en un gest pensatiu-malhumorat. La mirada desafiant, dura.
Em va semblar que tenia al davant a una persona a la que, sincerament, no venia gaire de gust apropar-s’hi. No fos cas que em fotés una queixalada.

Vaig continuar caminant amb la meva imatge gravada al cap. De fet, normalment vaig passejant així pel carrer. Amb un posat seriós i auto-suficient que deu espantar. Quan em poso seriosa me’n poso molt.

I això em va portar a recordar un gran professor que vaig tenir a la facultat i que sempre deia: “en realitat, si somrius com si creguessis que ets feliç, acabes per ser-ne. Encara que, inicialment et sentis com un idiota”.

I, dit i fet, avui he anat caminant a la feina. I m’he esforçat en relaxar-me (encara que sembli una contradicció.. xD). He anat somrient a tort i a dret (val a dir que m’he creuat amb més aviat poques persones, com es nota l’estiu!!) i, efectivament, em sentia una idiota.
Sabeu aquell somriure tontorrón que se’t queda a la cara quan et lleves un matí i recordes que la nit anterior vas fotre el polvo de la teva vida? Doncs això intentava simular... i, la veritat, és que funciona. He arribat a la feina de millor humor que normalment (i això que és dilluns... bffffff) i, fins i tot, la meva companya m’ha dit: “cony, Alepsi, tens el guapo pujat, avui!”.

I és que... potser no cal pendre's la vida tan seriosament, no? :)