3.3.14

L'anunci de Viakal...

Ja vaig amenaçar per Twitter l'altre dia

I ha arribat el moment. És que de debó que hi ha anuncis que penso: "per a quin coi de persona amb encefalograma pla s'ha pensat aquest anunci?".

I vull començar amb un que surt cada cop que poso la tele, no sé si és que estic tan obsessionada que només veig aquest o és que els de Viakal s'estan deixant els diners de forma increïble.

Però bé, anem a per l'anunci:



1. Perquè una neboda?
Vull dir... podria ser "la teva amiga", "la teva cosina", "la teva churri".... qualsevol d'aquestes opcions hagués estat més creïble, fins i tot per un tema d'edat. Però no. És "la neboda". Aquí hi ha alguna cosa rara d'aquesta noia amb el seu tiet. O del tiet amb la neboda.

2. Qui són aquestes dues que criden?
Després de molt donar-li voltes, entenc que són les companyes de pis del noi aquest. Sí, és de suposar, perquè van tots en pijama. O igual tenen muntat un trio així estable i les dues ties acaben de decidir que el paio se'n pot anar a fer la mar i es queden l'una amb l'altra.

3. Què collons fa la neboda "tot el cap de setmana" nua a dins del bany?
En sèrio... WTF!? O sigui... vas a casa de ton tiet i et tanques al bany i "hasta más ver". Doncs no, reina, no, així no es fan les coses. Explica'ns què fas al lavabo, cotxinota!
La única cosa que se m'acut és que, per alguna raó, la neboda necessitava una neteja a fons. A saber on t'havies posat, marrana!

4. Una tia se us tanca al bany i la única cosa que us preocupa és que s'hi hagi acumulat calç? De debó? Potser que ens ho fem mirar, no?

5. Perquè el tiet fa cara de maníac assassí?
De debó... aquest noi em fa mala espina. Jo crec que s'ha muntat una mena d'harem i que, en realitat, el Viakal no el fa servir per rentar, el fa servir per amenaçar a les tres noies, a tenor de la cara que se li queda quan té el producte a la mà.
A mi, aquest somriure, em genera desconfiança...
6. Per quins set sous no fan fora a la neboda?
És a dir... anem a veure, us queixeu que la tipa s'ha atrinxerat al bany, aconseguiu que surti, el paio fot la demostració de lo net que queda el bany i la neboda us fot un "corte de mangas" i tanca la porta de nou dient-vos "hasta luego". Aquesta tia el que té és un vici.....

7. I per últim, però la més intrigant... si la neboda ha estat tot el cap de setmana tancada al bany... què han fet els altres tres per pixar i cagar? Eh? Eh???

24.2.14

Tècniques terapèutiques

Des que vaig començar a anar a la psicòloga, ara ja fa tres setmanes, la meva vida no ha canviat. Em resulta curiós haver estat esperant que això passés, com fa qualsevol persona que no en té ni idea de què implica una teràpia psicològica.

Però precisament per això em resulta curiós haver-ho estat esperant, perquè jo SÍ que sé què és una teràpia, bé, de fet és que, de normal, sóc jo la que estic a l'altra banda. Ja és ben bé allò de "en casa del herrero, cuchillo de palo" (i ja sé que molts en dieu "cuchara", però a casa meva sempre s'ha dit així i trobo que té més sentit, però bé, que marxo de tema).

El cas és que, certament, la meva vida no ha canviat, no s'ha produït cap efecte màgic. Però sí que noto que s'ha iniciat un procés. Un procés que no sé on em portarà, però que segur que em fa crèixer, cap a un costat o cap a l'altre.

Gran part del meu procés terapèutic, tal i com em diu la psicòloga (a la que a partir d'ara podreu conèixer com a "Mireia"), és treballar per a calmar la meva ansietat.

Des que sóc petita em recordo bastant ansiosa, en gairebé tots els aspectes, però sempre de forma interna. És a dir, jo sempre m'he sentit ansiosa, però molt pocs dels que em coneixen ho saben, sempre he tingut una gran habilitat per mostrar-me segura de mi mateixa, optimista i tranquila davant els altres.

Només alguns molt observadors, hauran pogut veure com l'ansietat es manifesta en mi destrossant-me els dits... i no és que em mossegui les ungles, és que literalment em destrosso les pells del voltant. En fi, tot molt bonic, eh? xDDDDD

Així doncs, per treballar aquesta ansietat (que és en part la culpable dels meus atacs de gana i de menjar) estem fent un procés de "meditació guiada" o de "relaxació", cadascú que li posi el nom que vulgui.

Consisteix en visualitzar un lloc, un paisatge, un entorn, que et sigui agradable. Tanques els ulls i t'hi reclous, l'observes, escoltes els sorolls, sents les olors, el toques i sents les textures de cada petita cosa. És com si, realment, viatgéssis a un lloc tranquil on no hi ha ningú que et pugui molestar.

El meu paisatge és de mar i muntanya. Puc olorar la sal del mar, puc escoltar les gavines, però estic asseguda a la muntanya, amb els peus penjant i escoltant la meva respiració.

La tècnica és bona, realment surto de les sessions (hi dediquem uns deu minuts a fer-la) relaxada i tranquila. La qüestió és aplicar-la durant la setmana. La idea és que quan em sento nerviosa o ansiosa, pugui recloure'm una estona en aquest paisatge i així tranquilitzar-me. I, poc a poc, aniré aconseguint entrar més fàcilment. Ara, pràcticament m'hi estic 10 minuts per entrar-hi... i el cap sovint se me'n va a tot el que he de fer durant el dia....

Com us deia, no ha canviat la meva vida, per suposat, però sí que he entés que sóc jo qui ha de controlar l'ansietat, no ella a mi. Sí, tot allò que ja havia llegit als llibres i que aconseguia transmetre als meus pacients, ara ho puc experimentar, per fi.

Ja us diré si aconsegueixo controlarla o si em guanya la batalla.

20.2.14

Libido


És ben curiós el cos humà. Bé, al menys el meu.

De fet... si em permeteu, vaig a recomençar el post, perquè no és ben bé el cos, el que és curiós.

És ben curiós el cervell humà. Bé, al menys el meu.

Així millor.

És curiós perquè controla tot el cos, perquè ens fa anar moltes vegades de bòlit pel món i d'altres moltes no ens dona forces ni per a sortir del llit.

I és curiós com modula les sensacions i els sentiments i te'ls serveix en safata en el moment menys oportú, quan menys t'ho esperes, just quan t'estàs dient a tu mateixa "no ploris davant d'aquest capullo".

I també modula la libido. Juntament amb les hormones. Fan una aliança maquiavèlica contra el teu cos: cervell i hormones vs. cos.

Així no hi ha manera. Em puc passar perfectament setmanes amb una libido normaleta tirant a baixa (ja se sap, lo del matrimoni i tal... xDDDDD) i, de sobte, un dia, no saps perquè, tothom comença a semblar-te especialment atractiu, i en especial algunes persones. I fantaseges amb un o altre, i penses en tot el que podries fer, en el que podries sentir... i, en definitiva, et poses calenta com una perra.

I coincideix sempre amb el moment específic en el que no pots fer res amb la teva parella, o en el que les oportunitats són menors del que desitjaries.

Total, que això. Quin post tan... uhm... interessant i endreçat, eh? xDDDDD

Ja veieu que l'Alepsi ha tornat desendreçada i porca, com en els seus millors moments. xDDDDDDD

17.2.14

Comercials de carrer

Aquesta tarda sortia de la meva segona "sessió de canvi personal" (utilitzaré aquest eufemisme per referir-me a la ajuda psicològica que em fa la meva meravellosa i fantàstica psicòloga). Ha estat una sessió maca, repassant la família i la relació familiar amb el menjar. Sembla una tonteria però hem tret moltes coses sobre el tema, i és interessant veure com van lligant-se ja algunes coses en les que jo sola no hagués caigut...

Però bé, el cas és que en un moment, la sessió s'ha posat emotiva i he acabat deixant caure un parell de llàgrimes. Res greu, simplement, quan una se n'adona de certes coses, doncs....

Bé, que no, que jo m'havia dit a mi mateixa "Alepsi, escriuràs una entrada sobre el capullo del comercial de carrer i un altre dia amb més objectivitat ja escriuràs sobre la segona sessió", però no hi ha manera, el meu estimat cervell, ja sabeu, sempre va per on li peta...

Total, que he sortit una mica alterada de la consulta, reflexionant sobre les coses que hem parlat i tal i qual... i de sobte, a punt ja d'entrar al metro, veig a uns tres metres un noi de, com a molt, 23 anys, vestit amb trajo i corbata que va perseguint una noia "disculpa, disculpa, tens un moment?". La noia ha passat d'ell i, tal qual s'ha girat, ha decidit que el seu següent objectiu era jo.

He apartat la mirada, disposada a no fotre-li ni puto cas. "Tssst! Perdona, se te ha caído eso".

I sí, he picat. M'he girat, he mirat a terra, m'he cagat en sa puta mare i de retruc en la meva i he girat la cara amb la cella dreta aixecada.

Ell: "Ríete, cariño! Es una bromita!"

L'Alepsi, obedient, fa un somriure forçat, pretesament forçat.

Ell: "Mira, cariño es que quería..."

La meva cara d'odi devia ser un poema:

Jo: "No, mira es que... no..."

Ell: "Que no qué?" el cabrón, tot s'ha de dir amb un somriure permanent.

Jo: "Nada, nada......... nada...."

Ell: "Verás, cariño, es que mi compañero quería comentarte una cosa. Estamos buscando gente que trabaje, ¿es el caso?".

Jo: "Pues no. No lo es". He mentit el millor que sé, posant cara de "m'està tocant els collons sobremanera que em preguntis sobre això".

Ell: "Ah, pues lo siento, cariño". I m'ha posat una mà condescendent sobre el braç (!!!), com si intentés consolar-me de vés a saber quin drama.

A tot això jo ja havia reprès la marxa. Amb la meva millor cara d'odi m'he girat "Adiós. Y deja de llamar a la gente desconocida cariño. Da mucha rabia".

I m'he allunyat, entrant en el metro, mentre sentia com m'explicava que "es una forma de hablar, hija...".