30.8.06

Largáos a un motel!!!

Jo no sé si deu ser l'abstinència aquesta a la que m'he vist abocada (que no per això deixa de tenir les seves coses bones), que l'estiu ha reunit a tots els homes i les dones solters que quedaven sobre la superfície de la terra per fer que fóssin súper feliços o, simplement, que hi ha dies en que més valdria no aixecar la vista del terra.

Avui, he pujat a la universitat a estudiar. Quan anava en el cotxe, que encara no havia arribat a la Meridiana, he hagut de parar en un semàfor que estava en vermell (perquè jo seré el que vulgueu, però els meus punts mel's estimo com si fóssin els meus fills...). Total, que estant aturada, he mirat als vianants que estaven creuant. Tots, xino xano, passant pel pas de zebra, més o menys atrafegats perquè feien tard a la feina... menys un parell. Un noi i una noia d'uns trenta anys que estaven aturats sota l'homenet verd il·luminat, fent-se petons i abraçades com si no s'haguéssin vist en tres mesos. "No siguis tonta, Alepsi, que s'estan acomiadant!". Cervell 0 - Alepsi 1. La parella, després d'una besada intensa s'ha agafat de la mà i ha continuat unida, creuant el carrer gairebé en vermell, entre rialles i ullets de "cordero degollado".

En el següent semàfor no hi havia vianants. Però estava vermell. Així que també he parat. Al meu costat un cotxe atrotinat, blanc, ha decidit esperar-se a que canviés de color el disc vermell. Sempre que condueixo m'agrada mirar les persones que van dintre dels cotxes amb els que comparteixo via. Error! Dintre del cotxe atrotinat, blanc, hi havia una parella. Un home i una dona atrotinats, també, blancs, també, d'uns 70 anys, també (vale, vale, el cotxe devia tenir uns... 20, només).... però fent-se petons. I carantonyes. "Tia tonta, aparta la vista que el semàfor està verd!!!". Touché. Cervell 1 - Alepsi 1.

En arribar a la universitat, ja tot ha estat diferent. He estudiat tot el matí, acompanyada de la inseparable maduixeta, fins a l'hora de dinar. Vale, d'acord, hem fet un parell de pauses, però súper justificades. Val, d'acord, anar a l'Abacus a mirar llibres, per fer alguna cosa i després passar pel bar no és justificat...

A l'hora de dinar, hem anat al nostre estimat bar. Que per fi ha obert, després d'unes (no dubto que) merescudes vacances d'estiu. Allà hem agafat les nostres safates amb els nostres plats combinats i ens hem assegut a una taula que quedava lliure. "Mira allò" [això m'ho ha dit la Maduixeta, mig xiuxiuejant i enfocant la vista unes taules enllà]. Merda. Una parella de joves tortolitos fent-se mimos i mirant-se amb ulls de "ets la única persona que em pot treure d'aquest món d'insensibles". Anava a dir que se m'ha regirat el dinar. Però després em direu que si sóc una insensible i que si bla, bla, bla... així que no ho diré. Punt.

Ara, el que ja ha estat "la gota que ha colmado el vaso" ha vingut a la biblioteca. Quan la maduixeta ja havia marxat. En fer-ho ha deixat el lloc que quedava just devant meu lliure, amb la mala sort que, al costat hi havia una altra cadira buida. I sí, no cal que sigueu uns genis, s'hi han assegut un noi i una noia. I sí, eren parella. I sí, s'han posat a estudiar abraçats. A estudiar!!!

Per favor... tot lo altre ho accepto! Però en una biblioteca???? Calen abraçades eternes? Petons a les espatlles? Miradetes en plan "me deshago cuando me tocas"? Xiuxiuejos seguits de riures idiotes????? No, no calen. D'aquí ve el títol del post: "largáos a un motel!!!" [que és la típica frase de pel·lícula americana mal doblada, i que té una entonació molt característica, que els que em coneixen, coneixen de sobres, i que si sabés posar "castposts" d'aquests que poseu, igual m'animava i us la gravava... xD]

------
Vale, i ara, siusplau, estalvieu-vos comentaris del tipus:
  • El que et passa és que estàs gelosa. [Nah... gelosa jo? Gens. Simplement, avui tinc el dia "destroyer" i em venia de gust criticar quelcom...]
  • Ets una insensible. [Crec que això va quedar clar amb el post d'ahir... no sóc insensible sóc... "jo mateixa porqué el mundo me ha hecho así].
  • Ja veuràs que maco quan ho facis tu. [No cal que m'ho digueu, jo també he viscut a l'altra banda, i me la bufave bastant el que penséssin ties amargades com jo]. (... perquè sempre m'acabo insultant? Jo com a venedora no em guanyaria pas la vida, no... xDDD)
  • Ets una irrespectuosa amb les mostres de "carinyu". [No, definitivament no, això és mentida. A mi m'encanten les mostres de carinyu, però: o a mi, o lluny de mi. No sé si ens entenem... xDDD]
I sí, ahir vaig quedar empatada amb el meu cervell.

29.8.06

Serà que t'has fet gran...

Jo, quan era petita, ja era com sóc ara. Més petita, clar. Més rodoneta, també. Més inconscient, també. Però no he canviat gaire.

De petita sempre havia estat molt xerraire. Això, els que em coneixen en persona ja ho saben (i els que no, ho podeu intuir), no ha canviat gaire. Més aviat gens.

De petita era molt mentidera. Anem a veure. No era mentidera en plan cabrona, no sé si m'enteneu. Era mentidera en plan... fer-me notar. Jo sempre havia de ser millor que els altres (això gràcies a mon pare...¬¬), així que si no ho era, m'ho inventava. Ho feia tant bé que només recordo que em descobríssin un cop. Això sí que ho he canviat. Ara ja no necessito fer-me notar tant, de fet, ara prefereixo passar una mica més desaperçebuda... sobretot al principi (després ja em "sueltu" i no vegis!!!). El cas és que el fet d'haver estat tan mentidera em va dotar amb una gran capacitat d'improvització que encara ara faig servir de tant en tant per sortir-me'n dels merders en els que em foto per la meva gran bocassa.

Aquest és un altre punt que mai he aconseguit canviar. La meva bocassa (tant metafòricament com literalment [a veure, no tinc una bústia de correus, per boca... però es fa graaaaaan... avui mateix n'he fet la prova: 4 galetes maria senceres a la boca, i ni una engruna fora. Supereu això!... i no penseu malament, que m'ho veig a venir...]). Fa uns dies en parlava, dic, de la meva gran boca (metafòricament, cony). I és que sóc d'aquella mena de gent odiosa per si mateixa, però encantadora de cara als altres. En resum, una gilipolles. I és que em foto jo sola en uns merders... no sé dir que no. Diguéssim que tinc problemes d'assertivitat. Però vaja.

Una altra cosa que no he canviat és la meva falta de tacte. No, no, no vull dir que sigui descarada, ni indiscreta, ni res per l'estil... és la meva falta del que en diríem.... feminitat. Recordo que una monitora de l'esplai, quan jo encara no tenia pits, em va dir: "nena, mai no et casarem! Ets molt poc femenina!". I jo me la vaig quedar mirant pensant: "tia, tu ets pava, jo perquè em vull casar?" El cas és que té raó. Jo fina, fina, mai no he estat. Sóc bastant malparlada i, de tant en tant, barroera. Però només quan cal, és a dir, quan s'ha de riure (alguns, d'això en diuen "desparpaju", a mi no m'agrada gaire la paraula, però vaja...).

D'altra banda, i amb això acabo el meu auto-anàlisi, sempre he sabut guardar la compostura. Des de petita m'havien pogut portar a tot arreu. Suposo que és la suma de ser xerraire, de saber improvitzar, de no tenir assertivitat i del meu "desparpaju" però sé canviar-me la disfressa i poder anar a la òpera, a un concert de "La Gossa Sorda", a ballar salsa, a un casori (i comportar-me), d'excursió amb els nens, a fer entrevistes diagnòstiques.... i no sentir-me fora de lloc.

Des de petita he estat bastant... pluri... uh... busco una paraula que no surt... uh.... allò que vol dir "que es pot fer servir per a tot"... Multiusos!!!! No, merda, no és aquesta... això queda lleig... en fi... una altra cosa que no ha canviat... el parlar sola.

---------------------
I tota aquesta història, ha vingut inspirada per: una bossa de pipes pelades banyades en xocolata. Que l'he obert i les he tastades i he pensat: "ara ho escriuràs al blog". Hi escriuràs: "quan he tastat les pipes he fregat l'orgasme". "Culló, nena, que poc fina... hosti, recordes allò que et va dir la teva monitora??? Si és que no canvies, nena, no canvies...." [i tot això m'ho ha dit el meu estimat cervell... algun dia, us ho juro, escriuré les converses filosòfiques que tinc amb ell... m'esgota profundament, en sèrio, qualsevol dia... cometo un delicte!!!]

28.8.06

Després de la tempesta... reflexió

Des que m'he llevat aquest matí he estat reflexionant sobre el que em va passar ahir. Crec que li puc donar una explicació més o menys lògica.

Tot va començar quan vaig començar a debatre'm internament sobre el fet d'anar o no a Igualada. Diguéssim que la meitat racional del meu cervell em deia que no hi anés. Que havia d'estudiar, que avui venien els meus pares i havia de tenir la casa neta... però la meva part "juerguista" [ajudada per la Maduixeta] em deia: "tia, ets idiota! No ets jove? No et ve de gust? Doncs som-hi! No t'ho pensis!" [el meu cervell tan simpàtic com sempre...].

El cas és que de sobte vaig veure clar que no hi aniria. I no per falta de ganes. I no perquè tingués la casa feta un desastre. I no perquè hagués d'estudiar. Simplement em va fer vergonya. Punt. Tothom qui em coneix de fa temps es sorpren quan m'agafen aquests atacs de vergonya. I la Maduixeta no va ser menys, tot i que em va entendre. Quan li vaig dir: "tia, que no, que no hi anem... em fa... vergonya...". Ella va dir: "ho entenc, no passa res". Però jo sé que li va saber greu. O això vaig interpretar.

I d'aquí a les profunditats, tot va ser un. Per diverses situacions que m'han tocat viure m'he tornat molt poruga en les meves relacions d'amistat. Sempre que faig alguna cosa, o que no la faig, sempre que els meus amics estan "raros", la culpa és meva. Sempre em fa l'efecte que no sóc prou bona per ells i que, el dia menys pensat, se n'aniran del meu costat com han fet ja alguns [sí, ja sé que quan un amic deixa de ser-ho és perquè no era tan bon amic, però aquestes coses marquen molt...]. Algun dia potser ho explico.

El cas és que en dir-li a la Maduixeta que no marxavem, el meu estimat cervell va començar el seu monòleg particular: "tu ets subnormal, hi hauries d'anar, si vas dient sempre que no, t'acabaran abandonant"; "la Maduixeta se'n cansarà de la teva inseguretat, idiota!"; "segur que després d'escriure tot això al blog i deixar clar que ets una cagadubtes i una insegura patològica, ningú més voldrà acostar-se a tu". I ja ho dic jo, el meu cervell és un gran fill de puta. Doncs sí, però a veure qui és el guapo que aconsegueix fer-li front.

Després d'aquests pensaments catastrofistes, tot va venir en devallada. Tots els petits problemes amb els que m'he trobat últimament es feien muntanyes al meu cervell... i al final tot va perdre el sentit. [I la resta ja la sabeu, i si no, llegiu el post anterior].

Aquest matí, però, m'he llevat una mica millor. La plorera d'ahir em va ajudar a desestressar-me una mica. I llegir tots els vostres comentaris, realment, em va ajudar molt. [Gràcies doommaster; gràcies maduixeta; gràcies trastu; gràcies musa; gràcies iruna; gràcies laprí; gràcies deric; gràcies pepe].

Després de llegir i contestar els nous comentaris m'he posat a fregar la casa, a endreçar-la una mica i a veure el Doraemon. Sí, per aquest ordre. Llàstima que el Doraemon ja no em captivi tant com abans i que el meu cervell estés començant a entrar en acció de nou ["això, tu no estudiis! El divendres et follaran a l'examen"]... però de sobte, se m'ha acudit mirar el mòbil. Tenia dos missatges: un d'un amic preguntant-me com estava avui i un d'una amiga dient-me si volia anar a fer un café.

He estat a punt de dir-li que no, però al final he pensat "què cony, truca-la i li dius que si, que fa segles que no la veus" ("i si no, ja saps, et deixarà de banda, s'enfadarà amb tu, t'oblidarà...").
"Emma! Que sí que vinc! Dona'm mitja hora per dutxar-me i vestir-me!"
"Que guay nena, tinc ganes de veure't!!"

Total, que m'he dutxat amb aigua ben calenta. Tan calenta que tota la carn se m'ha posat de gallina... tan calenta que quan he sortit de la dutxa tot el meu cos fumejava. Un cop seca m'he vestit amb els meus millors texans, amb una samarreta ben mona (i escotada, sí) i m'he posat les sandàlies altes, aquelles que em fan sentir-me tan sexy.

M'he mirat al mirall i, per fi, el meu cervell se n'ha adonat d'on està allotjat i m'ha obsequiat amb un: "nena, no estàs gens malament! No sé com no tens 300 homes al darrere!". He somrigut a la noia de l'altra banda del mirall, li he fet l'ullet i he sortit de casa. Ben mona.

La conversa amb l'Emma ha estat genial. Hem parlat de tot i de res, ens hem posat al dia de totes les nostres aventures estiuenques i hem parlat d'homes, de sexe, d'estudis, d'amor, de cinema, de teatre, de museus, de ciutats.... Li he preguntat si tenia plan per dinar, i per desgràcia m'ha dit que havia quedat amb sa tieta. Però vaja, a mi em venia de gust anar al Japonès a dinar, així que... m'hi he plantat jo sola. Visca! És la primera vegada que dino a un restaurant jo sola. I m'ha encantat.

He entrat i tot eren homes. Allà al voltant d'aquella cinta transportadora giratòria on hi viatja el menjar hi havia tot de treballadors dinant amb els seus companys. I de sobte he entrat jo, i m'he assegut, tota digne. Tota mona. Un parell o tres se m'han quedat mirant. He demanat l'aigua i m'he atipat de bon menjar japonès (demostrant al món una gran habilitat amb els chopsticks).
La gent del restaurant em miraven encuriosits.

En mitja hora he enllestit el dinar. He demanat el compte i he marxat cap a casa. De camí no se m'ha acudit res més que passar per devant d'uns paletes... que òbviament no han deixat passar la oportunitat de demostrar qui són els homes de debó: "esta sí está bien linda..." [al menys no han estat barroers]. Els he mirat amb cara de sobrada i de mala llet continguda.

Però mireu, avui em trobo millor.

27.8.06

Cada dia millor....

M'odio. Molt. No puc amb mi mateixa. Odio sentir-me així. I per això m'odio. Odio que un dia sóc la millor del món, sento que me'l puc menjar amb patates, i al dia següent sóc una puta merda per la que ningú donaria un cèntim.
Odio sentir que depenc de la gent. Odio sentir que necessito que, constantment, la gent em pregunti com estic, em demani per com em trobo. Odio ser tan egoïsta.

I lo més divertit de la història és que sé que jo en sóc la única responsable de sentir-me així. Jo en tinc la culpa de pensar massa, de deixar que el meu cap vagi per on vulgui. Només jo en tinc la culpa d'haver-me passat tot un diumenge devant de l'ordinador, apretant compulsivament el botó "refresca" del catapings... llegint fil per randa tots els blocs que he trobat. I això em fa pena. Passo pena per mi, la veritat.

Jo tinc la culpa d'haver refusat la opció del Farlopa (però en aquest estat, jo no puc anar enlloc)... jo en tinc la culpa de no haver trucat a algú per quedar aquesta tarda. Jo tinc la culpa d'haver engegat la ràdio i haver escoltat totes les cançons d'amor que hi han aparegut, i de no haver estat capaç d'apagar-la.

I el que em fa més por és acabar així. Al final la gent se n'acaba cansant de mi, de que totes les meves converses vagin pel mateix camí, de que només parli de mi mateixa... i al final acabaré... vés a saber com. No sé. Em faig por. I em fa por el món. I el futur. I el passat. I... tu. I ell. I tots. I tothom.

[I suposo que penseu que tot aquest rotllo és només per fer-me la víctima. Doncs potser sí. Ja no tinc clar ni això. No sé perquè faig les coses. No sé perquè escric al blog. No sé perquè algú es molesta en llegir-me...]

26.8.06

Festassa

Tinc son. Molta. Molta. Molta. Bé, no tanta. Si en tingués tanta estaria al llit.

Vale, espereu.... tinc son. Ja està. És el que té fotre's una festassa dissabte a la nit i no dormir!!!

Vale, d'acord. És lo que té no dormir. Perquè lo de festassa... és una mica... inexacte.

Ahir la Maduixeta i la Trastu em van arrossegar amb elles a les festes alternatives de Sants. Sí senyors. Allà estava jo, més fora de lloc que... una cosa molt fora de lloc... ballant al ritme de "La Gossa Sorda". La veritat és que d'aquest grup només havia sentit una cançó ("senyor pirotècnic [parapapa] pot començar la mascletà...") però vaja, no estan malament, al menys no per anar de concert. No crec que arribi a ser un grup de capçalera per mi mai... però vaja, com que últimament faig aquestes coses tan rares, vés a saber....

Total, que un cop acabat el concert, quan la menda lerenda ja portava un litre de sangria en vena (fruit d'un Sant Tiberi que, previament, haviem gaudit a casa meva) i un cubata de vodka amb llimona (i NO anava borratxa, ni tan sols contenta, sóc tot fetge jo.... [sí, ja sé que no diu gaire de mi, això... xD]), ens vam plantejar on anar. Primera opció, discoteca. Ens venia de gust sortir. Però la cosa no va quallar. Al final va fer mandra traslladar-nos fins a algun lloc conegut. Segona opció, i última, anar a casa de l'Alepsi, que és com un centre cívic, ja (oi que donen ajudes d'algun tipus als centres cívics?? xD).

Així que vam acabar les tres a casa meva. La Maduixeta estirada al sofà. La Trastu asseguda al "sillón" i jo... asseguda en una cadira. I vam estar petant la xerrada. Molta estona. Diguéssim que vam arribar cap a dos quarts de tres a casa i... fins a les 5 no es van acabar els temes de conversa. A mesura que aquesta es desenvolupava, la Maduixeta i la Trastu s'anaven acomodant més i més als respectius sofàs. I jo anava rient, rient... allà asseguda a la cadira. Però clar, a les 5 i picu... a aquelles els va entrar la son, tan còmodes. Així que vaig apagar el llum del menjador i les vaig deixar allà estirades.

Mentre elles dormien, què ha fet l'Alepsi? Us preguntareu. O no, però és igual, ho penso respondre. L'Alepsi s'ha dedicat a fregar la cuina, recollir el rentavaixelles... i quan ha tingut la cuina enllestida se n'ha anat al llit a descansar. MENTIDA! Resulta que l'Alepsi té la boca molt gran, i els havia promès a la Maduixeta i a la Trastu que al matí agafaria el cotxe per acompanyar-les. Amb el petit detall que, la Maduixeta, havia d'estar a les 8 del matí al seu centre de treball. I clar, amb la destresa que tinc jo per recòrrer Barcelona amb el cotxe, havíem de sortir de casa a les 7... per no fer tard. Així que, a les 6 del matí l'Alepsi no ha tingut millor idea que plantar-se devant del seu estimat llibre i posar-se a passar apunts a l'ordinador [sí, i a fer alguns comentaris a deshores... xD]. Sí, sí. Lo meu no té nom. No en té, definitivament.

A les 7:15, després de mirar diverses vegades la guia de Barcelona, hem sortit de casa amb el huevi. Ens hem perdut diversos cops. Molts. Tants que a tres quarts de vuit he deixat a la Maduixeta en un lloc més o menys proper a la seva feina i ha marxat corrents. Després he acompanyat a la Trastu a l'estació. Ens hem acomiadat després d'una conversa bastant interessant a dins del cotxe. I l'Alepsi, per fi, se n'ha pogut anar a casa a dormir. MENTIDA!

L'Alepsi ha posat rumb al carrer Numància. L'Alepsi, de nou, s'ha maleït a sí mateixa per tenir aquesta boca tan gran que la caracteritza... li havia promès a una persona que l'aniria a acomiadar a les 9 del matí al carrer Numància. Allà a dalt. Doncs no us dic res les voltes que he fotut per arribar fins allà des de l'Estació de Sants. Concretament, he trigat 35 minuts en trobar-ho. Ei, però ho he fet! He aparcat, he baixat del cotxe, m'he retrobat amb la persona en qüestió. Ens ha fet molta il·lusió a tots dos veure'ns; ni ell s'esperava que jo hi anés, ni jo esperava anar-hi, sincerament. A més, feia com un any que no ens vèiem... Bé, ha estat maco, dins de tot.

Han trigat com tres quarts d'hora en marxar amb el putu autobús, que semblava que li hagués agafat carinyu al pedaç d'asfalt en el que estava aparcat. Però per fi han marxat. Per fi he tornat al cotxe i... m'he tornat a perdre. Gairebé tres quarts d'hora més fins a arribar a casa. Però quan hi he arribat, per fi, m'he pogut posar a dormir. METIDA!

L'Alepsi ha entrat a la cuina i seguia neta! Ha anat al menjador i li ha agafat un ictus. Tots els plats del que havien picat mentre durava la xerrada, tots els gots de sangria buits, estaven a sobre de la taula del menjador. Recull mínimament el menjador. Porta-ho tot a la cuina... obre la nevera, un parell o tres de cullerades de tiramisú casolà (uhmmmmmm....) per enganyar a l'estòmac fins a l'hora de dinar i... per fi, per fi, per fi, l'Alepsi a les 10:30 del matí ha pogut anar a dormir. *

I ara ja em direu vosaltres si això no ha estat una festassa com Déu mana!

*[Fins a les 14, només, no fos cas, que l'Alepsi no aprèn dels seus errors. Li ha promès a una amiga que es veuran aquesta tarda, aviat, per fer un cafetó... l'Alepsi necessita injectar-se la cafeïna en vena, més que fer un cafetó, avui... en fi...].

25.8.06

Estic fatal del cap

Després del post semi-depriment d'ahir... avui ja m'ha canviat l'estat d'ànim. Avui ja no estic trista. Avui estic emprenyada. Avui estic de molt mala hòstia. I la gràcia, com ahir, això no canvia, és que no sé perquè.

No us ha passat mai que un dia us lleveu i teniu com ganes d'abofetejar a tothom? D'insultar a qualsevol que s'atreveixi a mirar-vos? Doncs a mi em passen aquestes coses, poc sovint, però em passen. Sóc rara, ja ho sé. Estalvieu-vos el comentari.

Lo collonut del tema és que, per molt que en tingui gànes, òbviament (i gràcies a Déu [diga-li Déu, diga-li energia]), mai la sang arriba al riu. És a dir, mai ningú del meu voltant rep hòsties ni insults. Sé dissimular bé la meva mala hòstia.

Però avui he pensat que... insultaré. No a qui em trobi pel carrer, no a qui em truqui per telèfon o m'envii un e-mail, simplement al món en genèric. I ho faré via blog, que queda més "fi" i més sensacionalista, també. Es veu que es porta això d'estar mig-sonat.

Total, que allà va un reguitzell d'insults i blasfèmies que, potser, seran precursores d'un nou model terapèutic que patentaré i amb el que em faré milionaria. (Aquests deliris de grandesa potser estan imposats pel tema que estic estudiant ara mateix: l'esquizofrènia). Au, allà van:
  • Cabronàs de merda
  • Ets una gran filla de puta
  • Tia marrana, què cony t'has pensat?
  • N'estic fins els ous de tu!
  • Ves-te'n a pendre per on carreguen els camions!
  • Que et donin pel sac, malparit!
  • Que et bombin, mona!
  • Ets subnormal profund!
  • Inútila de merda!
  • Gilipolles mental, què collons estàs fent?
  • Ets un cabronàs com els que ja queden pocs!
  • Estúpida, això és el que ets!
  • Idiota emocional profund!
  • Imbècil!
  • Aturat mental!
  • Gilipolles!
  • Cabrona!
  • Mamó!
Argh, argh, argh... buf... us ho creieu o no, m'he quedat a gust (potser sí que ho patentaré com a teràpia, em sento bastant relaxada, ara...).
Ho sento si he ferit sensibilitats, sóc bastant malparlada (oi?), però no acostumo a dir tot aquest regueró de paraulotes, intento parlar bé... tot i que no me'n surto massa (xD)
D'altra banda, que sapigueu que són insults genèrics. Que no van a per ningú en especial, de debó. Quan m'agafen aquestes paranoies em ve de gust insultar en genèric, al món. Ara si algú s'ha sentit insultat... alguna cosa haurà fet! xDDDD

Bé, ara repassant els posts des que he tornat de vacances, me n'adono que m'he deixat a l'Alepsi "normal" (si és que mai ha existit) a casa de la meva àvia... espero que quan tornin els meus pares no se'n descuidin d'agafar-la i tornar-me-la. Que ja la trobo a faltar. I potser vosaltres també... o no...

"Una de cal i una de arena": petonassos a tots. Molt grans. "Cascú" que se n'agafi els que creu que li pertoquen. Després de la tempesta arriba la calma, i amb tot el seguit d'insults ara m'han quedat ganes de reconciliar-me amb el món. Així que avui, quan us vegi, us faré mil petons, nenes! I als que no veig, perque només em llegeixen, doncs doneu-vos per petonejats.

[I ara me'n torno a l'esquizofrènia i els trastorns psicòtics, que és un tema molt interessant, però que és complicadet...]

24.8.06

Quin fàstic

Bon dia.

Encara no són les 9 del matí quan estic començant a escriure això. Encara no m'he preparat el meu tassó de café de rigor i ja sóc aquí.

Ahir me'n vaig anar a dormir relativament d'hora. Però em va costar moltíssim agafar la son. Últimament em passa. Em fico al llit i el cap em comença a donar voltes per llocs increïbles i no puc dormir. A més, quan em fico al llit, tinc aquella sensació extranya d'estar súper nerviosa. Com quan era petita i venien els reis o me n'anava de colònies al dia següent. Però és que ara, això, porta passant-me una setmana. Estic molt nerviosa i no m'entenc. I això em posa més nerviosa encara. Hi ha un parell de coses a la meva vida que últimament m'alteren, però no crec que tinguin la força necessària com per a provocar-me aquest estat nocturn. O sí. Vés a saber.

El cas és que, ahir, quan em vaig ficar al llit, vaig tornar a tenir aquesta sensació. I, a sobre, se'm va mesclar amb una mena de tristor profunda que odio encara més que la sensació de nervis. Total, que vaig acabar plorant molt. I la gràcia de la història és que no sé perquè!

Quan he aconseguit adormir-me, he començat a somniar. Feia temps que no tenia una nit tan productiva, la veritat. He tingut tres somnis com encadenats. Com si el primer fos el precursor lògic del segon i aquest, a la seva vegada, del tercer. Eren somnis macos. Tendres. D'aquells que et fan dubtar entre realitat i somni. M'han agradat. Però m'han deixat encara més alterada. Cada cop que m'he despertat després d'un d'ells, m'he estat una bona estona reflexionant-hi.

Total, que avui he dormit poc. I que, a sobre, no he descansat gaire. I, a sobre, ara mateix torno a estar... rara. Quin fàstic. De debó, quin fàstic.

22.8.06

Per desxifrar

Després de tot encara sé que avui em somnies
que trenques els núvols de la matinada
intentant arrencar els somriures dels estels.

Sé que no saps encara mirar enrere,
que tu només mires endevant per no ensopegar
saltant per sobre les teulades com fan els gats.

M'agrada pensar que en algun moment
la teva imatge es fondrà en la penombra
d'un cel seré i clar en el que no hi tindrà paraula ningú.

I ben bé no sé què escric.
De vegades només teclejo.
D'altres vegades penso.

21.8.06

Junts de nou per primer cop

Ja sóc aquí. Ja he tornat de les meves mini-vacances familiars. Un resum? "Allá va": un conyàs!

Sí, ja sé que, en principi, les vacancetes aquestes eren per desconnectar, per relaxar-me... UNA MERDA!

Per començar, desconnectar ni de conya: he tingut els 10 dies l'ombra del putu examen de psicopatologia rondant-me pel cap.

Una altra cosa que he tingut rondant durant 10 dies han estat una colla de mosquits (que si no eren "tigres" eren cosins propers...) que m'han deixat "la friolera" de: 10 picades al braç esquerre; 6 al braç dret; una a la cara; tres a la cama dreta; i una a la natja esquerra del cul. Macagunlahòstia! Les picades de mosquit em posen de mala lluna, collons. Totes les nits m'he despertat rascant-me fins al punt que en algunes parts del cos hi tinc esgarrapades (així que els que me les veieu no penseu que he tingut unes vacances de sexe desenfrenat, simplement m'he automutilat... xD).

Relaxar-me? Què és això? UNA MERDA! Una no es pot relaxar quan té al corcó de son pare donant pel sac i preguntant cada dia si ha tancat la casa, si ha apagat el gas... Una no es pot relaxar quan els seus progenitors (m'encanta aquesta paraula) no paren de discutir... una no es pot relaxar quan la seva àvia és una patidora de mena i no para de discutir amb la seva filla... una no es pot relaxcar quan té un tiet com el meu (s'assembla una mica al cunyat de l'avi). Us ho asseguro.

Total, que ja veieu, vinc hiperactiva, amb ganes de festa, de sortir a sopar, d'anar a ballar, de cridar, de saltar, de riure, de mullar-me, de còrrer... no sé, alguna suggerència més?

P.D: el títol del post... simplement, m'agrada la frase, no té més, eh? xD

9.8.06

Meme pre-vacacional

Bé, tot i el post d'ahir, avui torno a escriure. Gràcies a tots aquells els que m'heu desitjat unes bones vacances, però abans de marxar, no podia estar-me de fer el que em suggereixen el Farlopa i la Cuca.

Abans de començar-lo, dir-vos que avui estic millor, que el d'ahir va ser un bajón d'aquests raros que m'agafen. Ah! Davant les peticions de més assessoraments dels meus nens, us deixo amb la gran conversa que he tingut avui amb el petit:
Ell: Alepsi, prepara'm un got de llet de la meva! [s'ha de dir que és intolerant a la lactosa, per tant, pren llet d'ametlla]
Jo: Es diu "siusplau", no?
Ell: Siusplau [amb un somriure "picarón" a la cara]
Jo: Vaig. Saps què? La meva àvia també pren aquesta llet
Ell: Clar, com que s'està a punt de morir
Jo: (riure) Home, crec que no, encara li queda temps per viure!
Ell: Però es morirà, al final, no?

Increïble.

Va, passo al meme ja, que al final us cansareu de llegir, i tot!

Les tres coses que faries si fóssis milionària
  1. Posar un restaurant. Gerentar-lo, cuinar quan em vingués de gust, passar-me per les taules a preguntar què tal... I que no fos molt car, amb preus populars i bon menjar.
  2. Regals a tots els meus amics. Però només als de debó, a aquells que estan sempre amb mi. [per suposat, pels blocaires, algo cauria, segur!]
  3. Passar de la gent hipòcrita. Els hi passaria per la cara un feix de bitllets de 500€ i els enviaria a "tomar por donde amargan los pepinos" [m'encanta aquesta expressió... xD].
Les tres coses que diries en veu alta si sabéssis que ningú et recriminarà ni et contradiurà
  1. Vull un polvo amb tu. [Ho diria sovint, això, però clar... la gent et mira malament, que si "ets una buscona" que si "vaya puta estás tu hecha".... xDDD]
  2. Sé que tinc raó, així que calla la boca i escolta'm! [Osti, quin "gustasso"!!!]
  3. Ets gilipolles. Profund. Molt profund.

Les tres coses que canviaries de la teva vida, de tu mateix
  1. La meva vergonya aliena. La tinc massa desenvolupada. Passo més vergonya pels altres que per mi mateixa. Sóc un especimen rar, rar....
  2. La meva falta de decisió. En tot. No em decideixo per una ideologia política concreta, per cap equip de fútbol, per mar o per muntanya, per dolç o per salat (no, això sí, salat, salat)....
  3. La necessitat de voler quedar bé amb tothom. De que ningú estigui malament en la meva presència. [Això és una activitat que, tot i ser reconfortant, m'esgota profundament].

Les tres coses que canviaries del teu voltant
  1. La ideologia consumista que impera.
  2. Els tabús al voltant del sexe i de la mort.
  3. Casa meva. Vull independitzar-me!!!

Les tres coses que voldries que et passessin abans de morir
  1. Viure intensament
  2. Visitar tot el món
  3. Ser completament feliç [sí, ja sé que és utòpic, però... això no és "el meme dels desitjos"??? xDD]

8.8.06

Vacances

Avui, el Farlopa, m'ha deixat un comentari dient-me que tinc una mica abandonat el blog. Potser sí... és que últimament us he malacostumat!!! He tingut una temporada de rauxa escriptora, però ara... s'ha aturat.

No sé, estic rara, aquests dies. Estic que no hi sóc tota. Pot ser que sigui el temps (en qualsevol de les seves vessants, jo ja m'entenc).

La qüestió és que no trobo res d'interessant per a escriure, així que, com algú va dir: más vale permanecer callado y parecer tonto que abrir la boca y confirmarlo. En aquest cas, canvieu el "abrir la boca" per "ponerse a escribir".

La veritat és que no sé què em passa... suposo que és el fet de passar-me sola tantes hores... em fa pensar massa... li dono massa voltes al cap... en fi... espero que la setmaneta de vacances em faci el seu efecte i quan torni pugui dedicar-me en cos i ànima a estudiar.

En fi, suposo que si no passa res que sigui digne de posar al blog, no tornaré a escriure fins d'aquí un parell de setmanes, que serà quan hauré tornat de les "mini-vacances familiars". De moment, fins dijous em tindreu rondant pels vostres blogs i comentant, per suposat, que ja sabeu que és un dels meus esports preferits!!!

Per a tots els que marxeu: bones vacances!!!
Per als que us quedeu treballant.... bones vacances també!!! [de vegades les millors vacances no es fan marxant de casa.... xD]

4.8.06

La Súper Mainadera

Les mainaderes. Les "cangurus". Les "nanis". Molts noms per a una mateixa feina, simple en aparença: tenir cura dels nens que una mare i un pare deixen a casa quan se'n van a treballar.

Després d'un mes sencer fent de monitora de casal d'estiu, la meva segona feina d'aquest estiu és fer de mainadera. Cada matí, abans de les 8 em planto amb el meu millor somriure a casa dels petits monstres. Obro la porta i em trobo al gran (11 anys) assegut al sofà veient "Ulises" i al petit (6 anys) saltant pel menjador mentre intenta captar l'essència d'aquesta gran sèrie d'animació [que nova, nova, tampoc seria].

La veritat és que la feina en sí no és desagradable. Hi ha estones de tot. Malgrat això, és una feina que m'esgota en tots els nivells tant en el físic (qui ho havia de dir? Porto dos matins fent partidets de fútbol) com en el psicològic. Quan arribo a casa necessito descansar molt. L'esgotament físic es passa amb una bona dutxa i una bona migdiada, però el psicològic em dura molt.
És difícil dominar a dos nens d'edats tan diferents. El petit, a més, és un nen amb TDAH amb la dificultat que això comporta. Així que abans d'ahir, al migdia en sortir de casa dels monstritos desesperada perque el petit m'havia muntat el gran pollo, vaig decidir inventar-me un programa de punts i instaurar-lo per a que funcionés durant les hores que compartiem [els que estiguin una miqueta al tanto de la psicologia conductual sabran a què em refereixo per "programa de punts" i els que no, potser han vist algun capítol de la Super Nanny (i si no esteu en cap dels dos grups i us pica la curiositat, ja sabeu el meu mail)]. Sembla ser que, de moment, la cosa funciona bé... ja us aniré explicant.

El cas, i per això venia el post (joder, al final resultarà que la fama de xerraire me la guanyo jo soleta...), és que val la pena provar l'experiència de fer de cangur. El fet de passar-me 8 hores al dia amb ells m'ha fet adonar-me que, com ahir va dir algú, en la societat actual els nens estan sobreprotegits, però per una alatra banda, ningú se'ls escolta. I de debó que val la pena escoltar-los.
Durant aquesta setmana han estat els meus assessors en diferents temes de caires molt diversos, us en faig cinc cèntims (més o menys literalment transcrits de les converses mantingudes amb ells):
  • Assessor futbolístic (el petit): "jo quan sigui gran jugaré al Barça. I guanyarem la copa d'Europa. I la del món. I quan guanyi tot tindré moltes copes." "I molts calers??" [jo, com sempre, tan superficial]. "No, i la de Girona". "Ah... la copa de Girona és molt important?" [jo amb la meva ignorància total per aquest esport]. "Sí, és la més important. Quan guanyes totes les copes, jugues a la de Girona. I el Barça si guanya la de Girona tots els altres equips del món li han de donar totes les copes. Vale?" [sincerament, m'ha descuadrat totes les idees preconçebudes del fútbol...].
  • Assessors polítics (el petit ataca de nou): "el president té que manar que totes les abelles i les mosques doncs es fiquin en una gàbia." "Home, seria molt complicat posar en una gàbia totes les abelles i mosques del món" [no n'aprendré mai: la imaginació d'un nen no té límits...]. "Ja. Però no li's donem menjar i així es moren totes". [Clar, com no se m'havia acudit...].
  • Assessors mèdics (el petit, tercera part): "Quan faig pipí em pica la tita. I clar, si segueix em portaran al pisiquiatre". "Vols dir que per això t'han de portar al PSiquiatre?". [jo segueixo en el meu intent de raonar...]. "Sí. Perquè a la nit no dormo. Però avui sí. I avui, al matí, he fet pipi i no m'ha picat" "I vols dir que hi té res a veure una cosa amb l'altra?" [santornem-hi...]. "Sí, si em pica la tita ara quan faig pipi, després de dinar, "pos" al llit" "Faràs la migdiada???" [ho reconec, m'ha il·lusionat la idea de que dormís una estona i descansar...]. "Sí, i després ja no em picarà". [Increïble... ja sabeu el remei, nois].
  • Assessors sentimentals (el gran, déu n'hi dó): "i tu ja tens nòvio, Alepsi?" "Jo? (riures) No, no en tinc" "Ah" (silenci d'uns dos o tres minuts). De sobte: "Clar, ets molt sosa" "Perdona?" "Sí, hauries d'estudiar menys i sortir més". [Increïble... vaig pensar en dir-li: "què en sabràs tu, de la meva vida, merdós de 12 anys..." però simplement vaig poder-li contestar: "No, si potser tens raó"].
En fi, la recomanació és: escolteu als nens... us obriran els ulls a grans veritats!!!

2.8.06

Dedicatòries

Avui vull fer una entrada només de dedicatòries. Vull fer menció de tot el que penso ara mateix, sense deixar-me res, tot i que suposo que m'oblidaré de coses...

  • La dedico al Group Think. A la Laia, a la Sara i a la Deya. Perque us estimo amb bogeria. Perque sense vosaltres no hagués sabut què fer en molts moments. Perque m'heu ajudat a superar moments realment durs. Perque m'heu fet adonar de lo important que són els amics. Perque heu estat les meves confidents, les meves mentores, les meves institutrius, però també les meves aprenents. Perque m'heu acompanyat en moltes aventures (algunes més perilloses que d'altres...). Perque vull que sapigueu que, per molt que ens separem, sempre estarem juntes. Si més no, ens unirà "l'esfera blocaire".
  • La dedico a l'amor. En genèric i en concret. Perque he llegit una entrada en un blog que m'ha remogut per dins. Perque m'ha semblat molt romàntic i molt maco tot plegat. Perque trobar aquesta felicitat és difícil però quan la trobes, la reconeixes i, llavors, tot sembla diferent. Perque en un món materialista, l'amor ens demostra que no tot es pot comprar.
  • La dedico als fills de puta. Perque realment es mereixerien quedar-se sols. Perque no poden anar pel món utilitzant com vulguin a les dones. Perque són aquells homes molt encantadors quan els coneixes però que després són uns capullos. Perquè es pensen que amb quatre petons i tres paraules maques poden arreglar el fet que passin de tu com de la merda. Prou de deixar-se trepitjar per ells!!!
  • La dedico a totes aquelles dones solteres i sense compromís que no van desesperades buscant un home per a casar-s'hi. Perquè són realment valentes: s'han d'enfrontar a una societat que els diu constantment que no tenir un home al costat és sinònim de ser una desgraciada. Perquè realment, solen ser la salsa de les festes.
  • La dedico als nois que ens fan sentir reines, encara que sigui per uns moments. A aquells nois que saben dir-te en el moment i el lloc adequat, la paraula adequada. Perquè poden fer que un dia gris s'il·lumini amb una sola paraula, amb una sola mirada. Perquè realment aconsegueixen fer-me, fer-nos, somriure.
  • La dedico a tots aquells que lluiten per un món més just. Per un món millor. Perquè tot i ser titllats, tot sovint, d'utòpics, fan una tasca que realment penso que val la pena. Perquè "sacrificar" un mes o dos del teu estiu, de les teves vacances, per anar a ajudar a altres que no et podran pagar més que amb un somriure, mereix molt més que una simple dedicatòria en una entrada de blog.
  • La dedico, finalment, a tots els blocaires que em llegeixen. Perquè, encara que no ho sapigueu, m'heu ajudat també en molts moments. M'heu felicitat pels meus èxits i m'heu acompanyat en les meves penes. Perquè, en molts moments, m'heu fet companyia. Perquè em fa gràcia trobar-me amb blocaires i saber que ells veuen de forma molt similar a molts altres blocaires. Perquè tot i que sempre hi ha aquells blogs en els que tothom hi vol participar, aquells que semblen més "famosos" els que no ho som tant, sempre tenim una certa afluència de persones que ens van llegint tot i que no sempre comentin. Perque amb molts comentaris, amb moltes converses, heu aconseguit que l'Alepsi sigui un xic més feliç.