Coses de l'amistat

Tinc la sensació, i això no és quelcom que passi des de fa poc, que el tema de l'amistat se'm fa complicat. Fa temps que hi penso. Molts anys que hi dono voltes. De fet, probablement, en aquest bloc podeu trobar escrits sobre el tema de l'Alepsi joveneta. 

Qui em coneix sempre diu que no paro de fer coses. Les meves parelles sempre s'han sorprès que tingui tantes amigues. És cert que em moc en moltíssims cercles socials, i que, en general, sembla que pugui tenir facilitat per incloure-m'hi (tot i que tinc la sensació que cada cop em costa més, però això ho he parlat amb algunes persones i sembla ser que és cosa de l'edat). 

Em relaciono amb moltíssima gent. Per feina i fora de la feina. 

Però tot i així, la sensació que ser "amiga" m'és complicat hi segueix. Per molt que passin els anys. En vaig aprenent, però sempre patino, sempre hi ha alguna cosa que fa que m'acabi costant i tinc la sensació que això fa que l'altre (o els altres o les altres, sovint son les altres) acabi per deixar-me de banda. 

La clau de la frase anterior probablement és la paraula "sensació". Soc conscient que la meva por a que em deixin de banda (històricament m'ha passat amb gairebé totes les colles d'amigues que he tingut) fa que estigui molt més alerta a aquestes coses. I quan hi ha una petita variació, em salten les alarmes. I em rallo. 

Sento que, com a amiga, estic en desventantge:

• No m'agrada parlar per telèfon, per tant no et trucaré mai, només si hi ha una emergència o si tu ho necessites molt. 
• No tinc gens de memòria. Ni per les meves coses, ni per les de la resta. Probablement no recordaré que avui tenies aquella presentació tan important, o que el teu fill avui fa anys. M'ho apunto a l'agenda, però sovint tinc el cap a tantes coses que ho veig i em passa de llarg. 
• No sóc massa detallista. M'agrada sorprendre. M'agrada fer detalls de tant en tant. Però no sóc constant. Igual un dia et faig un súper regal pel teu aniversari i l'any que ve amb prou feines et felicito. I això no vol dir que hagis deixat de ser important per a mi. Simplement, sóc així.*
• Tinc poc temps per quedar. Això és així. Sempre tinc una cosa o altra. Sé que és una qüestió d'organització, però potser sí que faig massa coses i no me'n queda, de temps, per les importants...
• No sé si parlo molt o poc de mi. No sé calibrar-ho. De debò. Sempre que quedo amb amigues tinc la sensació que monopolitzo la conversa, que no paro de parlar de mi, mi, mi, jo, jo, jo... però després, alguna vegada m'ha estat dit que comparteixo poc el que em passa. I és que cada cop que començo a parlar de mi, dins meu hi ha una veueta que em diu "no siguis el centre d'atenció, no siguis egocèntrica". I llavors potser passo per sobre de les meves coses i sembla que no ho vulgui compartir. Res més lluny de la realitat. 
• Per la meva feina, em passo el dia escoltant i atenent persones amb problemes. Això crec que fa que quan estic en un entorn social puguin passar dues coses: o que em posi en mode psicòloga, o que em posi en mode desconnexió. Que en realitat no desconnecto, però ho sembla. Jo què sé. Puto cervellet...
• Em costa encarar els conflictes. Molt. Mira que hi porto temps treballant, però és superior a mi. Quan sento que l'he cagat, quan hi ha hagut algun malentès, no sóc capaç (o em costa molt) anar a parlar amb l'altra, i la meva tàctica (de merda) és esperar a que es calmi la tempesta, a veure si se'ns oblida i tot torna a ser com abans. Una merda, però això és el que més em costa. Ara mateix tinc una mena de "conflicte" obert amb una persona, i no sóc capaç de preguntar-li si segueix emprenyada... i crec que això solucionaria bastant la meva rallada, però... no hi ha com ser tonta, què hi farem. 

Això sí, per contraposició a tota aquesta merda que m'acabo de tirar a sobre, he de dir que quan em necessites, hi soc. Que si em parles per whatsapp, si necessites que ens trobem, si vols a algú que t'escolti, sempre hi sóc. Sempre intento ser-hi per tu. 

I, ara que n'he après, si ho vols i ho necessites, sempre estic disposada a una abraçada. Pots comptar amb mi, això suposo que és el bàsic d'una amiga. 

No sé, no tinc la resposta, evidentment. Tant de bo la tingués. Jo només sé que aquest, el tema de l'amistat, és un tema que sovint em desequilibra, que sovint em fa trontollar. I hi vaig donant voltes. I intento ser millor. Poc a poc. 

Evidentment, gràcies a les amigues que SEMPRE hi són. Aquelles que ja han entès com funciono (i jo com funcionen elles) i em respecten, i em tenen en compte, i em pregunten "com estàs" de tant en tant, encara que jo no ho faci tant sovint. 

Gràcies. 

*Soc conscient que aquesta frase "sóc així", és una frase de merda. I que diràs que si vull canviar ho puc fer. Això és el que intento, però no em surt. O no me'n surto sempre. No sé, toca bastant amb el meu sentiment de culpabilitat, això. 

Libido

És ben curiós el cos humà. Bé, al menys el meu.

De fet... si em permeteu, vaig a recomençar el post, perquè no és ben bé el cos, el que és curiós.

És ben curiós el cervell humà. Bé, al menys el meu.

Així millor.

És curiós perquè controla tot el cos, perquè ens fa anar moltes vegades de bòlit pel món i d'altres moltes no ens dona forces ni per a sortir del llit.

I és curiós com modula les sensacions i els sentiments i te'ls serveix en safata en el moment menys oportú, quan menys t'ho esperes, just quan t'estàs dient a tu mateixa "no ploris davant d'aquest capullo".

I també modula la libido. Juntament amb les hormones. Fan una aliança maquiavèlica contra el teu cos: cervell i hormones vs. cos.

Així no hi ha manera. Em puc passar perfectament setmanes amb una libido normaleta tirant a baixa (ja se sap, lo del matrimoni i tal... xDDDDD) i, de sobte, un dia, no saps perquè, tothom comença a semblar-te especialment atractiu, i en especial algunes persones. I fantaseges amb un o altre, i penses en tot el que podries fer, en el que podries sentir... i, en definitiva, et poses calenta com una perra.

I coincideix sempre amb el moment específic en el que no pots fer res amb la teva parella, o en el que les oportunitats són menors del que desitjaries.

Total, que això. Quin post tan... uhm... interessant i endreçat, eh? xDDDDD

Ja veieu que l'Alepsi ha tornat desendreçada i porca, com en els seus millors moments. xDDDDDDD

Comercials de carrer

Aquesta tarda sortia de la meva segona "sessió de canvi personal" (utilitzaré aquest eufemisme per referir-me a la ajuda psicològica que em fa la meva meravellosa i fantàstica psicòloga). Ha estat una sessió maca, repassant la família i la relació familiar amb el menjar. Sembla una tonteria però hem tret moltes coses sobre el tema, i és interessant veure com van lligant-se ja algunes coses en les que jo sola no hagués caigut...

Però bé, el cas és que en un moment, la sessió s'ha posat emotiva i he acabat deixant caure un parell de llàgrimes. Res greu, simplement, quan una se n'adona de certes coses, doncs....

Bé, que no, que jo m'havia dit a mi mateixa "Alepsi, escriuràs una entrada sobre el capullo del comercial de carrer i un altre dia amb més objectivitat ja escriuràs sobre la segona sessió", però no hi ha manera, el meu estimat cervell, ja sabeu, sempre va per on li peta...

Total, que he sortit una mica alterada de la consulta, reflexionant sobre les coses que hem parlat i tal i qual... i de sobte, a punt ja d'entrar al metro, veig a uns tres metres un noi de, com a molt, 23 anys, vestit amb trajo i corbata que va perseguint una noia "disculpa, disculpa, tens un moment?". La noia ha passat d'ell i, tal qual s'ha girat, ha decidit que el seu següent objectiu era jo.

He apartat la mirada, disposada a no fotre-li ni puto cas. "Tssst! Perdona, se te ha caído eso".

I sí, he picat. M'he girat, he mirat a terra, m'he cagat en sa puta mare i de retruc en la meva i he girat la cara amb la cella dreta aixecada.

Ell: "Ríete, cariño! Es una bromita!"

L'Alepsi, obedient, fa un somriure forçat, pretesament forçat.

Ell: "Mira, cariño es que quería..."

La meva cara d'odi devia ser un poema:

Jo: "No, mira es que... no..."

Ell: "Que no qué?" el cabrón, tot s'ha de dir amb un somriure permanent.

Jo: "Nada, nada......... nada...."

Ell: "Verás, cariño, es que mi compañero quería comentarte una cosa. Estamos buscando gente que trabaje, ¿es el caso?".

Jo: "Pues no. No lo es". He mentit el millor que sé, posant cara de "m'està tocant els collons sobremanera que em preguntis sobre això".

Ell: "Ah, pues lo siento, cariño". I m'ha posat una mà condescendent sobre el braç (!!!), com si intentés consolar-me de vés a saber quin drama.

A tot això jo ja havia reprès la marxa. Amb la meva millor cara d'odi m'he girat "Adiós. Y deja de llamar a la gente desconocida cariño. Da mucha rabia".

I m'he allunyat, entrant en el metro, mentre sentia com m'explicava que "es una forma de hablar, hija...".

Processos que comencen

Pels que em coneixeu i pels que no, heu de saber que l'Alepsi sempre ha estat grassa. "Grassoneta", en dirien alguns, intentant que l'eufemisme fos més suau.

Res, gràcies per les molèsties, però l'Alepsi sempre ha estat grassa. Així, amb totes les lletres i tota la seva sonoritat: grassa.

I és una cosa que sempre he assumit. He estat grassa des de petita, he crescut havent-me d'enfrontar a riures i comentaris diversos sobre el meu cos. Recordo especialment una vegada en que, amb 14 o 15 anys, estava amb uns amics asseguda en un banc en un parc. Havíem passat per una botiga de xuxes i m'estava menjant una bossa de "gusanitos".
De sobte, una dona gran va passar pel davant, se'm va quedar mirant, i em va dir: "no hauríes de menjar-te això. Que t'engreixes i després no podràs aprimar-te".

Vaig mirar al meu voltant, tots els meus amics estaven menjant xuxes, tots. Però a la única a la que s'havia dirigit era a mi.
Abans que li pogués contestar, però, la dona va marxar.

No sé què li hagués dit. He pensat en això moltes vegades i la resposta que he elaborat que més m'agrada és: "Senyora, no hauria de ficar-se en la vida dels altres. Que després es queda sola i ningú l'estima". xDDDD Quan hi penso no puc evitar somriure preveient la cara que se li hagués quedat.

Però bé, el cas, que me'n vaig del fil (hi ha coses que no canvien, eh? xD), és que sempre he estat grassa. He fet moltes, moltes, creieu-me, moltes dietes al llarg de la meva vida. He passat per 4 o 5 dietistes diferents que m'han dit més o menys el que ja sabia: que cal menjar sa.

Però és que jo, de sa, ja en menjo. De vegades sí que em faig algun caprici (bé, avui mateix m'he menjat un mini phoskito... Shame on me!), però en general acostumo a menjar d'una forma sana i equilibrada.

I ja feia setmanes que venia pensant-hi. "Alepsi, saps què has de fer, saps què has de menjar, tens milions de dietes que saps que et funcionen perquè en algun moment t'han fet aprimar... perquè no ho fas?".

Vaig arribar a la conclusió que m'estava boicotejant a mi mateixa. De forma inconscient estava treballant per a no aprimar-me. Si parléssim en termes de teràpia psicològica, me'n vaig adonar que tenia una resistència a la meva pròpia teràpia: la dieta.

I de sobte vaig entendre que no necessitava un dietista. No necessitava ja ningú que em digués què és el que he de menjar. Necessitava ajuda d'un altre tipus, una ajuda externa per a aconseguir vèncer la meva resistència a la dieta.

I avui mateix he començat un procés que, entre d'altres coses, m'ha impulsat a reprendre a l'Alepsi, així que només per això, ja considero que és un bon procés.

Un procés terapèutic, amb un equip de psicòlegs que em faran treballar per a entendre què està produïnt aquesta resistència inconscient i com puc superar-la.

En tinc ganes, estic molt motivada, i això ja és molt. No sé si conseguiré aprimar-me o no, però el que sí que sé és que en el procés aprendré a tenir cura de mi mateixa i creixeré com a persona. I si a més m'aprimo, doncs fantàstic.

I la idea és anar relatant el procés terapèutic aquí, així el comparteixo amb vosaltres (queda algú? xD) i em sentiré més acompanyada. :)

Anarquisme i Sabates de taló

Quina tonteria.

Avui, divendres (per fi!!!).

M’he llevat (tard, per variar… els llençols se m’enganxen!), m’he fet un cafetó mentre em posava al dia per Internet (sí, tot i llevar-me tard, em permeto el luxàs de prendre’m el cafè en vint minuts llargs...), m’he vestit amb el primer que he pillat (el primer que he pillat de la part de l’armari que es titula “roba per anar a la feina i que si no hi hagués d’anar la cremaria”).

Com que és divendres (per fi!!! xDD) m’he permès el detall de posar-me una samarreta (mona i arregladeta, però una samarreta al cap i a la fi) en comptes d’una camisa.

Com que he d’anar disfressada a la feina (i això em puteja infinitament, però d’això ja en parlaré un altre dia) el meu esperit anarquista decideix, cada matí, que com a mostra de rebuig a aquesta política absurda, en comptes de sabates vagi amb bambes a treballar (unes bambes negres súper discretes, però bambes, al cap i a la fi).

He anat a la feina. Xino-xano. He baixat una parada abans de la que em tocava per anar caminant cinc minutets (sí, he decidit cuidar-me, però sense estrès, no fos cas que m’agafés cobriment de cor el primer dia… xDDDD). He arribat a la oficina, he encès l’ordinador.... etc, etc (no us explicaré pas per pas què he fet perquè no té cap mena d’interès, sincerament).

De sobte, a mig matí, s’obre la porta de la oficina (jo, com que estic d’esquenes a ella, ni idea de qui entra). Un segon de silenci. Acte seguit remor de cadires, gent aixecant-se i saludant molt efusivament al/la nouvingut/da. Em giro. Sí. Efectivament. És ella. La “jefa”.

Ve de Madrid, perquè en aquesta santa casa són molt centralistes, ells, i la gent important és tota madrilenya... I ve moníssima, com sempre. Amb el seu traje, les seves sabatetes de taló....

MERDA! Les meves bambes!

Mig atac d’ansietat. He de canviar-me les sabates! [Perquè, senyors, una té els seus “truquitos”... i un d’ells és tenir unes sabates de taló moníssimes al despatx. :D]

Em trec una bamba, em quedo en mitjons. De sobte la sento apropar-se! Merda! No hi ha temps de fer el canvi sense que se n’adoni.

“Hola Alepsi, què tal?”
“Hola! Molt bé! Què tal el viatge?” (amb el meu millor somriure, però asseguda i amb les cames ben amagades sota la taula...)

Per sort, ha vingut per a una reunió amb la meva jefa directa i, sense contestar-me (on vas a parar, no pot perdre el temps amb la plebe) se’n va directa a la sala de reunions.

M’ajupo. Em canvio les sabates. I... voilà!

L’Alepsi s’ha pujat en les seves millors sabates de taló... i li ha canviat la disposició del cos. Es sent més alta (òbviament), més important, més sexy, més elegant, més atractiva....

L’Alepsi es pregunta... coi, si tot això ho fan unes putes sabates.... perquè no te les poses sempre???

L’Alepsi, després de tot un matí passejant-se amunt i avall amb les seves flamants sabates, troba la resposta en forma de cremor a la planta del peu i una butllofa que li ha sortit al dit petit.

“Veus, l’anarquia és el futur! Lluita contra el sistema! No més sabates de taló!!!!” – li diu el petit monstre roig i negre que té instal·lat a dins del crani....

*Per si algú ho havia pensat... la foto que il·lustra el post, no correspon amb les meves sabates de taló. Per si de cas, eh?? xDDD

Trucades

"Buenos días, le atiende Alepsi"
"Hola, Alepsi, ¿me ha llamado?"
¬¬
"Pues en principio no he llamado a nadie, pero vamos..."
"No, es que tenía un teléfono aquí en el móvil y he pensado que igual..."
"Ya, pero... ¿usted quién es?"

Estic de mala folla, avui, i només em falta que la gent em vagi trucant per preguntar-me gilipollades... i a més donant per fet que tinc poders màgics i que sé qui em truca només despenjar el telèfon. Com si només rebés una trucada al dia. Toca't els collons.

Estic de mala folla perquè portem massa dies amb el cel ennuvolat. I això em posa de mala lluna. La pluja m'altera infinitament.

I a sobre, tinc un follon muntat... demà passat marxo de viatge, i no tinc temps de fer-me la maleta...

I, per a més INRI (d'on cony deu sortir aquesta expressió?), aquí la senyora Alepsi ahir a la nit va caure rodona al llit... sense connectar el despertador.

Sort que m'he despertat 3 minuts abans de l'hora en que havia d'estar atravessant la porta d'entrada de la feina.... i comptant que tinc mitja hora de trajecte en metro (ple de gent pudent).... doncs he hagut de venir a treballar sense dutxar-me ni res, i fent mitja hora tard......

Oleeeeee!! He estat a punt d'aplaudir-me i tot, tu!

I és un d'aquells dies en què sembla que a ningú li importa una merda la teva vida.... ains.... crec que fotré el cap sota l'escriptori de la feina i m'hi quedaré una bona estona. Fins que m'avorreixi de sentir el meu estimat cervellet... xDDD

Probando, probando, uno-dos... xD

I, de sobte.... va aparèixer! Els ulls del món (sí, sí, de TOT el món) van posar-se a sobre de la seva imatge... verda... amb lletres blanques....

Jajajajajaja! Què magnànima he tornat, eh? Jajajajaja!

No, no us penso donar una explicació. Simplement... "he canviat de vida". Ja, que això en sí mateix ja és una explicació... 'pos' ala, ja en podeu estar contents! xDDDD

La qüestió és que, com us vaig dir en algun dels posts anteriors a aquest (bufff... de l'11 de febrer, estem parlant... buaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!) he començat a treballar i el que se suposa que havia de ser unes pràctiques amb poca responsabilitat ha acabat derivant en... buah, en que sóc l'últim mico i pringo com la que més.

Però contenta, eh? xD

Durant la meva absència blocaire han passat diversos esdeveniments que no volia deixar perdre, però que... ja veieu, una que és descuidada i s'està re-ajustant a la seva "nova vida"... ains....

El cas és que... dels últims dies que vaig rondar per la blogosfera vaig adonar-me'n que... l'Efe ha tancat la paradeta. Si voleu que us sigui sincera... veure aquest cesament (aquest sembla ser que no és temporal com el de la Infanta i el marichalao...xDD) em va desanimar... no sé, de sobte han desaparegut tots els mítics (per mi, of course) i... estava com desanimada per escriure...

Això junt amb la rutina de la feina... en la que no passa mai res... perquè cada dia és igual que l'anterior (amb petites variacions, clar, no fotem, però hi ha coses que no puc escriure per aquí que he de salvaguardar la meva intimitat... xDDDDD)... i també s'hi ha de sumar que he passat una temporada una mica tonta a nivell emocional....

Doncs tot plegat ha donat com a resultat la desaparició temporal de l'Alepsi.

Avui, però, l'Alepsi s'ha llevat amb ganes de somriure, de parlar, de sortir, de... tot. I ha pensat: "coi, saluda als amics blocaires i els dones una explicació" i el meu cervell (estimat meu que tant malament m'ho fa passar, de tant en tant) m'ha dit: "què coi una explicació el bloc és teu i fas el que vols".

I he pensat, coi, té raó el puta... així que no li he fet ni putu cas i he anat a la meva bola escrivint, que, al cap i a la fi, és el que més m'agrada.

----------
Per cert... aquest febrer passat... vaig fer 2 anys de bloc!!!!!!!!!! Quina llàstima que caigués en la meva pitjor temporada blocaire... recordeu-me que per l'any que ve us convidi a tots a una copeta, que tinc menys detalls.... xDDD

Per cert 2: gràcies a tots els que us heu preocupat per mi durant la meva absència, m'ha encantat saber que esteu aquí!

Post-feina

Au, ja torno a ser aquí. Que ja hauria d'haver actualitzat el post rabiós anterior! Jajajajaja! Però, coses que passen, al final m'he emmerdat tota la setmana, i no he tingut temps de posar-me per aquí. D'altra banda, ara entenc a la meva tieta: "yo??? Pa'qué quiero yo un ordenador en casa si estoy harta de usarlo en el trabajo????"... la veritat és que només hi estic 5 hores davant d'ell a la feina, però realment quan arribo a casa necessito desconnectar de la pantalla i posar-me davant un llibre, o al llit, directament. xDDDD

Això de "no tenir feina a fer" quan arribes a casa és fantàstic. Que ho poso entre cometes perque ma mare m'ha amenaçat, ja: "ahora que no tienes nada que hacer por las tardes, vas a ayudar en casa, eh???". I bé, la veritat és que és mentida que no hagi de fer res a les tardes... perquè m'he de preparar unes classes que he de donar el cap de setmana (sí, estic pluriempleada!!! xDDD), perquè he d'acabar la memòria de pràctiques (que en principi l'havia d'entregar avui, però en final no, ja veus tu... "i si en comptes d'estar escrivint posts estiguéssis fent la memòria? Dic jo, eh?" Buah... ja, ja...) i perquè ara que tindria temps lliure... m'agradaria llegir tota la pila de llibres acumulats que tinc... però de moment només en porto un i mig, llegit, que per una setmana no està malament, tampoc... al final, la veritat és que no foto ni brot a casa... buah! xDDDD

Total, que vaya rojada de post. Que jo venia a no sé què dir (sincerament, em venia de gust actualitzar i he posat els dits sobre el teclat i la pantalla en blanc, i ha sortit la història aquesta, que ja em direu, que d'interessant té el que un campionat de curses de caragols.... però bé)

Pobre cargol, també, aquest... mira que dedicar-se, la gent, a enganxar-li... glaçons? Buah, què dura la vida d'un cargol-munta càrregues... i jo dic de la meva feina... xDDDD

Converses cerebrals

La veritat és que he començat el 2008 una mica com vaig acabar el 2007, a nivell blocaire... i mira que em vaig fer una llista de propòsits real en la que hi era (us ho juro [per Snoopy?] je, quina gràcia [farmàcia?] ains...) en lletres grans: ACTUALITZAR EL BLOG MÉS SOVINT!!!

I cada dia m'ho miro... i ja en fa 8 que va començar el 2008 (això no rima, eh?) i mireu com estic... amb només un post publicat, i aquest, que a saber per on tira, perquè m'he posat davant la pantalla sense una idea predeterminada (i això és perillós, ja ho sabeu, els que em segui de fa temps [i encara no us heu cansat de mi...] va, calla, home, que molestes!).

El cas és que dos o tres línies per sota d'aquest propòsit blocaire (just per sota de: "aprimar-me uns quilets" i "tenir més cura de mi mateixa" [ei, va, ja n'hi ha prou de desvetllar secrets, no trobes????]) hi ha un propòsit que m'estic prenent molt en sèrio: "No fer res que no em vingui de gust, a no ser que sigui vital".

Això ve al cas del meu final d'any 2007. I és que sóc persona de no parar, jo (què dius, tia, però si t'agrada més el sofing que a un tontu un carmel!!!!). Bé, és cert, m'agrada molt estar a la bartola al sofà, però tot i així faig vint mil coses diferents. I això està bé, és una cosa que m'agrada fer, tenir moooooltes coses a fer, però de vegades m'agobio... ains!

Total, que tot aquest rotllo (sí, nena, sintetitza, que ja canses...) és simplement per dir que no m'agrada tenir això abandonat, així que intentaré fer més posts, perquè la veritat és que sí que tinc coses a explicar... el que no tinc és temps per fer-ho... (sí, sí, pobra noia, que s'acosten examens i ha d'estudiar...). Efectivament, he de fer treballs, estudiar... "tia, però si fa dos minuts estaves pensant en anar-te'n de rebaixes!!!". Aviam, ja n'hi ha prou, torracollons!!!!

Mira, ves-te'n a veure a la Tarambana i veuràs que anar mona i de compres no és incompatible amb estudiar i ser una dona de profit. Hòstia ja! (ja, però ella és una heroïna de pa sucat amb oli, i tu no arribes ni a heroïna de molles... bé, alguna molla sí tens, sí...).

[La mare que el va parir!!!! (que curiosament és la mateixa que em va parir a mi, ja em diràs... xDDD). Em posa de mala folla el petit gris dels collons... així com voleu que em centri? Si és que estaré pa'llá tota la vida amb aquest mort al cap....]

Un respecte, companya, un respecte, que desconnecto pels examens i ja veuràs tu que bé....

Buah... me'n vaig a la uni, a veure si el tranquilitzo....

Tinc una flor

Recordeu que no fa gaire vau estar tots a punt de cantar-me allò de "no me llames iluso...."??? Doncs ja em podeu dir com vulgueu, finalment l'entrevista va ser un èxit i em van concedir el meu desig horari. Així que ara estic dilluns i dijous a la tarda ocupada, però tota la resta de setmana "lliure" (ho poso entre cometes perquè jo no paro, no paro!!!! "Mentida cotxina, que et rasques la figa l'estona que vols" ja, però ho necessito, sino no aguantaria totes les altres coses que faig. I punto).

Total, que el vent em bufa de cara, i cal aprofitar aquestes coses. Per això he sortit avui al carrer i he comprat un bitllet de cada tipus de loteria que he vist, de la de Nadal, de la del Niño, de la de la Niña, el Pica Tres, el Pica Cinc ("caixa Penedès els ofereix els resultats del sorteig pro-cecs"... uala, recordeu això??? Marededeu què punyeterament friki sóc... xDDDDD).
Res, que és conya, que jo en els jocs d'atzar no hi crec, i, total, si em toquéssin 3 milions d'euros què faria, eh? Res... m'agobiaria de veure tants zeros i acabaria regalant-los o algo.... així que mira "virgencica, virgencica, que me quede como estoy".

Què més... ah, del Tuppersex no hi ha notícies... i mira que es perden a una bona venedora, que més d'una i d'un blocaire faria ús dels meus serveis (150€ complet, 100€ francès.... els lots tenen noms curiosos, eh? xDDDDDD).

Ui, estic alteradeta avui... i mira que no ha de venir la primavera, mira que la pluja, a mi, em fa posar d'un melàngic que espanto.... mira que és trist que els dies acabin a les 7 de la tarda ja.... ains....

En fi, abans de començar-me a deprimir, penjo ja la caqueta de post aquesta... us prometo que algun dia escriuré alguna cosa interessant... xDDDDDDD

Ja taaaaa!

Tururururururururuuuuuuuuuuuuuuuu!

Ala, fet. Ja està, podem (puc, més aviat, ja sabeu, els deliris de grandesa) donar per començar l'estiu! Oleeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!!!

Aquest matí a les 9:30 començava l'examen de psicopatologia d'adults versió 3.0. Cagunlaputa. Se us ha atravessat mai una assignatura?
"Nena, que et repeteixes, a veure si ara ens fotràs copy-pastel (de nata) de posts antics!"
Que no, coi. Va, tu desconnecta't, que ja no et necessito!
"Doncs ja t'ho faràs tu amb els 25 monstres que has d'aguantar aquesta setmana! I amb els 30 o més que seran la que ve... ja veuràs si em desconnecto, ja!"
Coi, vale, queda't aquí, connectadet i maco, però no donis pel sac que vull estar de vacances una mica, encara que hagi de treballar.

Sabeu què? Al casal, avui, he conegut a la "mini-tarambana". En sèrio. Jo crec que, mínim, ha de ser sa germana, o algo. Veureu, la nena en qüestió (3 anyets, la dolça), anava amb una samarreteta molt mona, amb la "kitty" aquella estampada al pit. Hi ha hagut un moment que ens hem quedat a soles. Us transcric la conversa:
Jo: Ei! Quina samarreta més maca!!! [vés, d'alguna cosa havíem de parlar.. xD]
MiniTarambana (MT): És un gatito muy bonito! [la nena parla castellà... ja, ja, la Tarambana real no acostuma, però ei, poseu-li imaginació, va!!]
Jo: sí, ja veig! [li he somrigut i li he picat l'ullet]
MT: Se llama "jelokiti" [així ho ha dit, la tia, tal com sona... xDDDD]
Jo: Ya, ya. Es muy bonita!!!
MT: es la más moderna!

Guau! M'ha desmuntat. M'he fotut a riure. I clar, la pobra, no entenia res. Però és que m'ha impactat veure una puceta de 3 anys dient (amb tot el seu glamour i el seu posat "fashion"): "es la más moderna".

Total, primera anècdota de casal. En vindran més, segur. M'encanta!

P.D: l'examen no m'atreveixo a dir com m'ha anat. Diria que bé, però les altres dues convocatòries també havien anat bé... així que res, haurem d'esperar a dijous... quins nervisssss!!!!!!!!

P.D2: a veure, donada la gran massificació de gent que em diu que ser "extrovertit" i "reservat" a la vegada és incompatible us diré que: jo puc ser extrovertida, perquè no em costa relacionar-me amb la gent, fer amics, sortir de festa i passar-ho bé... però puc ser reservada amb els meus afers personals. Oi que dit així no sona tan incompatible? ;)

PD3: si aprovo les dues assignatures que em falten per saber, faré una festassa, ja us ho dic ara! Perque em quedarà no res per a ser psicòloga!!!!!
"I després què, nena?"
I jo què sé!!! No estaves de vacances, tu??

Lamine

Això, tal qual (amb faltes i tot), va ser el que em vaig trobar l'altre dia al parabrises del Huevi. Pobre Huevi... sempre me l'omplen de propaganda: que si "vendo piso soleado", que si "talleres Riquipum"... i ara sembla ser que atrau les ciències ocultes, tu.
Perquè l'altre dia em vaig trobar això... però és que al dia següent me'n vaig trobar un altre similar (que ja us posaré en un altre post... això de no tenir scanner és un merder... que la imatge que esteu veient l'ha fet una servidora al Paint... com el domino, eh??? xDDDDD).

De debó us dic que estic per trucar al "Professor Lamine", poca conya!

Jo és que vull veure a "mis enemigos de rodillas". No em direu que no seria chulo, eh? Jo allà, dempeus, mirant cap a baix, i ells allà, agenollats. A saber què fent... vaya merda de càstig, això de posar-los de genolls, no? "Bé, sempre hi podem posar xinxetes, a terra". Això mateix estava pensant jo. "Vés qui ho ha de pensar sinó". També és veritat...

A més, després diu que "hombres y mujeres estarán a mis pies". No sé si em fa gaire gràcia, això, que ja sabeu molts la meva fòbia amb els peus.... però suposo que no deu ser en sentit literal, no?
O sigui, ja tenim als enemics de genolls a terra, i homes i dones als meus peus. I jo allà, mirant-los des de dalt i.... joder, si tothom està pels terres perquè he de ser jo diferent? Em sentiré marginada.... m'acabaré tirant a terra també jo... aaaaaaaaaaaaah!

El professor Lamine ens vol dominar a tots!!!!!!!!!!!!!!! Ens vol a tots al terra! Ala! En plan fregall.... si és que així no es pot anar pel món, més ens val a tots anar dempeus, què voleu que us digui....
"Sí, sí, però t'ha agradat lo de les xinxetes"
Bah, jo no tinc enemics, seria malgastar xinxetes, també
"Ui, Alepsi, vas peix, eh? Que l'altre dia vaig sentir a la P. criticant-te!!!"
La molt puta!
"Preparo les xinxetes?"
Jo vaig trucant al Lamine....

----------
P.D: ara m'ha vingut al cap... "profesor" ve de "professar"? Uhm... els professors són profetes?

Per cert, si algú vol el telèfon del col·lega aquest, que me'l demani, que tinc el paperet encara rondant per casa.... xDDDD

Au, me'n torno a estudiar, que ja acaboooooooooo! Dilluns, dilluns, dilluuuuuuuuuuuuuuns! :D