22.9.09

Trucades

"Buenos días, le atiende Alepsi"
"Hola, Alepsi, ¿me ha llamado?"
¬¬
"Pues en principio no he llamado a nadie, pero vamos..."
"No, es que tenía un teléfono aquí en el móvil y he pensado que igual..."
"Ya, pero... ¿usted quién es?"

Estic de mala folla, avui, i només em falta que la gent em vagi trucant per preguntar-me gilipollades... i a més donant per fet que tinc poders màgics i que sé qui em truca només despenjar el telèfon. Com si només rebés una trucada al dia. Toca't els collons.

Estic de mala folla perquè portem massa dies amb el cel ennuvolat. I això em posa de mala lluna. La pluja m'altera infinitament.

I a sobre, tinc un follon muntat... demà passat marxo de viatge, i no tinc temps de fer-me la maleta...

I, per a més INRI (d'on cony deu sortir aquesta expressió?), aquí la senyora Alepsi ahir a la nit va caure rodona al llit... sense connectar el despertador.

Sort que m'he despertat 3 minuts abans de l'hora en que havia d'estar atravessant la porta d'entrada de la feina.... i comptant que tinc mitja hora de trajecte en metro (ple de gent pudent).... doncs he hagut de venir a treballar sense dutxar-me ni res, i fent mitja hora tard......

Oleeeeee!! He estat a punt d'aplaudir-me i tot, tu!

I és un d'aquells dies en què sembla que a ningú li importa una merda la teva vida.... ains.... crec que fotré el cap sota l'escriptori de la feina i m'hi quedaré una bona estona. Fins que m'avorreixi de sentir el meu estimat cervellet... xDDD

14.9.09

RelatsConjunts

Sempre que veig una pintura d'aquest tipus em pregunto: què cony li devia estar passant pel cap al paio/paia aquest(a) per pintar això?

I els de RelatsConjunts no només em presenten la imatge així, sinó que a sobre pretenen que m'inspiri alguna cosa com per a escriure'n un relat.

Doncs no. No m'inspira. Vés quina cosa. Porto tres dies mirant-me-la i no m'inspira. No hi veig res. De fet, si no fos pel títol, ni tan sols veuria una mena de puro allà, com si algú estigués fumant (i no us enganyeu, vosaltres tampoc no ho teniu del tot clar, mentiders!).

Però d'acord. Voleu un relat? No us val amb les meves anades d'olla, no? Ok, ok....

"Hi havia una vegada un home que fumava molt. Fumava tant que s'encenia un puro amb la burilla de l'anterior. Fumava tantíssim que casa seva era un gran submarí pudent. Les parets eren grogues, com les seves dents.

Aquest "senyor" (si se li pot dir així) regentava un comerç. Un comerç que anava molt bé. Massa bé. Tan bé que, directament, no li feia falta sortir de casa, tenia un parell de "sensepapers" treballant-hi per ell. I a ell només li calia estirar la mà i arreplegar el feix de bitllets que, a la tancada de caixa, li donaven els seus dos "negrets simpàtics". Ell els anomenava així, tot i que només eren morenos... Morenos de Cuba. Com el Dinio, però més intel·ligents (tot i que no cal gaire per a això).

Un dia, els "negrets" van portar un regal a l'home. Van travessar la cortina de fum que era l'habitació i li van oferir un "puro especial mi hermano".

Tan especial que li va fer ballar el cap durant tres dies seguits. I com que els negrets es van quedar a veure l'efecte del "puro especial" en l'home... van acabar pintant un retrat.

I rient. Rient molt."

[Què, un pet, no? Doncs això... que m'inspira poc, la cosa....]

4.9.09

Em queden 20 anys

Crec que ja havia escrit en algun moment sobre la mort. Segur que sí, perquè és un tema sobre el que sempre he reflexionat molt i que, sincerament, em fascina.

Tothom té por a morir. A ningú li agradaria morir jove tenint "tantíssimes coses a fer" (coses que, després, mai no fem, però això és igual, nosaltres ho posem d'excusa davant la mort quan la sentim més a prop...).

Però tothom, també, en algun moment o altre hi pensa.

Hi ha gent que li dona per reflexionar sobre el que trobarem després de morts. Un cop els ulls es tanquin i el cor deixi de bategar per sempre.... què se'n fa de la nostra ànima? Bé, per a gustos els colors, sobradament conegudes són les teories del cel i de l'infern, que tota la vida ens han anat ficant a dins del tarro (jo, sincerament, no entenc les ganes que té la gent d'anar-se'n "allà a dalt" rodejat de beatos, amb lo divertit que deu ser estar entre tots els pecadors de la història a les terres del dimoni....).

Hi ha gent que, directament, diu que l'ànima, un cop morim, se separa del cos. Se'n va a una mena de "cua del paro" d'ànimes que hi ha vés a saber on, esperant a que li assignin un nou cos per a tornar a la terra dels mortals. I torna a començar. Reencarnat en un home amb barba, o en una dona obsessionada amb les operacions de cirurgia estètica. Pel que es veu va per sorteig, com lo de les boles de la lliga (ja, el meu nivell de futbol és pèssim, però m'agradava la comparació, així que us la feu ben feta vosaltres al cap....), així que no tens dret a la queixa.

Segons aquesta teoria, el que visquis en la següent vida, dependrà del que facis en aquesta. La cosa és, diuen, que totes les ànimes han d'arribar a un punt equivalent de "coneixement", han d'arribar a col·leccionar i aprendre un cúmul d'experiències que els serveixin per a ascendir i convertir-se, per exemple, en directora de RRHH (que dic jo que es deu dedicar a fer les nòmines de les ànimes que li donen voltes al bombo) o, si has après molt, a Director General del Més Enllà (i qui sap si desbancar a nostru-senyó?).

Jo, durant molt de temps (tot el que va durar la meva adolescència), vaig creure en aquesta teoría. Pensava que, total, era igual morir-se, perquè em podria reencarnar i tornar a la terra. La única cosa que em tocava els ovaris era allò de que, quan tornes no recordes res de la vida anterior... crec que és un fallo del sistema, sincerament.

I ara... doncs ara, simplement, crec que, de sobte, un dia el cor et diu "fins aquí hem arribat, reina". Et fa dos petons, s'acomiada del fetge, dels pulmons i de l'estòmac. I deixa de bategar. I ja està. Punt i final. Bé, punt i final no, perquè a la gent que es queda li toca arranjar enterraments, crematoris, vetlloris i demés. Però això ja no ens ha de preocupar.

Si és que és la felicitat eterna, tu! xDDDD



*Aclariment del títol del post: hi ha un aplicatiu tontorrón d'aquests del CaraLlibre que et diu quan has de morir. M'ha dit que cap al 2029. Així que res, em queden 20 anys per fer totes les malifetes que vulgui.... xDDDD

2.9.09

Piiiiiiri piripipi piripipipi piri pipiiiiii


Hi ha cançons que et canvien l'estat d'ànim. I cada època té la seva banda sonora. Fins i tot, el meu estimat cervellet, de tant en tant, m'ofereix una BSO per a cada moment (i el molt puta l'encerta, de vegades, més que la consciència...).

Ahir vaig renovar la música que va amb mi a tot arreu. Vaig aprofitar un moment d'inspiració per remenar i baixar-me un munt de música nova. Bé, nova, no. Perquè jo crec que si sumem els anys que tenen tots els temes... en deuen fer uns... 3 milions. xDDDD

Hi ha cançons que m'inspiren. M'ha donat per sentir les cúmbies** de'n Juan Luis Guerra (... eran las sinco'e la mañana... santo domingo ocho de enerooooo...). M'encanta. Em donen molt bon rotllo. De fet avui he vingut escoltant-les al metro... i quan me n'he adonat estava cantant (baixet) i mig ballant.

I hi havia un paio que em mirava divertit. I d'altres que em miraven espantats. I he pensat: "que us donin pel cul". I quan he arribat a casa m'he posat a remenar el cul i a cantar ben fort. Ala, que em sentin els veïns.

Se m'està anant la castanya... qualsevol dia actualitzo el blog desde el loquero. xDDD

*El títol del post respon a l'inici d'això

**Vale, Robertinhos, prometo no tornar a escriure sense informar-me bé.... canviem "cúmbies" per "merengues", ok? xDD