20.10.10

Cap de Setmana

Dimecres al matí. Em llevo. Tinc el cap posat ja en el cap de setmana. Només queden dos dies, sí, avui ja no compta, avui ja m'he llevat, per tant el podem donar per superat.

Llevar-me cada matí pensant en el cap de setmana.
Feia temps que no em passava això. Però trobo que és un bon senyal. Vol dir que gaudeixo del temps lliure, que m'encanta "perdre el temps" no fent res, o fent-ho tot. Simplement descansar, gaudir, viure, sentir, plorar, riure, riure, riure... :D

Ara només falta que avui i dijous passin ràpid. I divendres... bé, divendres ja gairebé no compta. Perquè quan surto de la feina... ja és cap de setmana!

10.10.10

Convencions socials

Ens ho fem tot tan complicat. Posem tantes barreres a les coses quan, en realitat, res és tan difícil...

Però costa. Costa dir "t'estimo" o "ho sento". I costa demanar "siusplau, vine a veure'm, et necessito". I s'agraeix tant que sempre hi hagi algú que et fa veure aquestes coses...

Encara que faci mal. Encara que et deixi pels terres... encara que remogui el més profund del teu ser... és necessari que algú, un dia, vingui i et digui "ja és hora de que deixis veure els teus sentiments. Arrisca't. Deixa de posar barreres entre tu i el món".

I te n'adones de lo complicat que és ser sincer amb tu mateix. I, llavors t'envalentones, i decideixes fer el pas.

No, dir "m'agrada estar al teu costat" sona massa profund. Un petó a la galta i un "gràcies" tímid. Gairebé inaudible. I un somriure de qui el rep. I la gratificació de saber que has fet un pas endavant.

I mires dins teu... i tot s'ha mogut. I, de sobte, veus clars els teus errors del passat. Tota la gent que t'has deixat perdre perquè, un dia, no vas ser capaç de dir "t'estimo" o "et necessito a prop".

Merda de convencions socials.

5.9.10

Fiesta Pagana


Ahir vaig anar a una boda. Com a convidada (el dia que se'm giri el cervell del tot i hi vagi com a núvia, no us preocupeu que sereu degudament informats. O no).

Va ser una cerimònia "preciosa" (tot lo preciós que pugui ser que un mossèn estigui una hora xerrant de deunostrusenyó), en un lloc molt maco, in the middle of nowhere.

El casori era d'una molt bona amiga meva, molt joveneta, que ha decidit que, abans d'anar-se'n a viure amb a seva parella, s'hi volia casar. Ell, per suposat, hi va estar d'acord (sino, malament rai)*.
La veritat és que quan ens ho van anunciar, fa cosa de mig any... no m'ho podia creure!
Pensava que aquests valors cristians (perquè sí, perque ho han fet per "fer les coses com Déu mana") estaven estingits en el meu cercle social més proper...

Però no, els nuvis es van casar per l'esglèsia, i convençuts del que feien. Cosa que, què voleu que us digui, tot i no compartir-la, em sembla fantàstica si tots dos hi estan d'acord.

Després d'un molt bon sopar, amenitzat per vins blancs i negres, caves rosats i no rosats, va venir  el moment de la festassa. Aquell moment de les bodes que tothom espera (sobretot el sector jove de la festa...). La barra lliure.

Allà qui més qui menys va beure un parell de cubates... i tots ballavem com a condemnats a la zona habilitada per a tal efecte (un lloc petit i en el que, per desgràcia, s'hi permetia fumar... però bé...).

La música eren grans hits que havíem escollit entre tots els convidats, així que estavem més o menys tots animats. Els joves i els no tan joves ballavem ara amb uns ara amb altres, ara amb els nòvios, ara amb la sogra, ara amb el petit de la casa, però la pista de ball estava contínuament mig buida (o mig plena, pels optimistes).

Fins al moment en què... tachán, tachán... el DJ va decidir posar una cançó: Fiesta Pagana de Mago de Oz.

En aquell moment... la pista es va omplir de gent. Els nuvis al centre saltant com a possessos, abraçats ara als seus amics, ara als seus pares...

"Si no hay pan para los tuyos
si ves muy gordo al abad
si su virgen viste de oro... desnúdala!"

Aquesta estrofa cantada per uns nuvis que es casen convençuts.. una família que ha "fabricat" unes persones tan tremendament catòliques... els punys enlaire (òbviament, la majoria aixecaven la mà dreta, al més pur estil Hitlerià, cosa que li donava un aire encara més barroc al tema) i cridant com a bojos:

"Ponte en pie,
alza el puño y ven
a la fiesta pagana...."

Va ser divertit veure l'espectacle des de fora. "Alepsi, cony!!! Vine a ballar!!!". "No, no, deixa, que estic treient material per fer un post!". (Aquesta conversa va ser real. Estic fatal, sí).


*Bffffffff... en tres paràgrafs he posat tres aclariments entre parèntesi que són gairebé més llargs que el propi paràgraf... no estic bé, no...

18.8.10

Religió

-Mama, ¿porqué Dios es el único que ha bajado del cielo?


Miro a ma cosina atentament. Es queda seriosa, em mira i posa una cara que vol dir “què vols, està en l’edat aquella en què ho pregunta tot”. Encongeix les espatlles cap a mi i quan va a girar-se a donar-li una resposta a son fill, de només tres anys, aquest ja ha trobat una altra cosa millor a fer i li està fotent cops de peu a una pilota.

-Uh... ¿hace preguntas de este tipo muy a menudo?
-¡Buf! Claro, pobrecico, lleva un lío en la cabeza con lo de la resurrección de Cristo, que no es Dios, que es Jesús. Y encima mi madre lo lía explicándole lo de la santísima trinidad...

Se’m queda mirant. Seriosa però amb una brillantor que ja conec als ulls. No, no, no, no. Siusplau, no, no ho facis. No!

-... tu que eres psicóloga....

Merda, ho està fent! No!

-....¿qué le tendría que contestar?

Buuuuuuuuuufffff...

-Mira, ¿sabes qué pasa? Que yo es que en estos temas no me meto. Que yo cualquier día cojo y apostato. Y me quedo más ancha que pancha.

Em mira somrient. Creu que ho dic en broma. A casa meva, tota la meva família, sempre ha estat bastant religiosa-cristiana. I jo també ho vaig estar en la meva època en la que encara les neurones no s’havien alçat reivindicatives i qüestionant-se les coses.

I, de sobte, després d’aquesta conversa em vaig quedar reflexionant.

I ho vaig veure tan clar. Però TAN clar...

Aquesta és la raó per la qual les religions han sobreviscut el pas dels anys!

A una pregunta del tipus “mama, ¿porqué el mundo está hecho así? ¿porqué hay árboles?”, tens dues possibilitats de resposta:

a) Inventar-te, o re-inventar-te, un conte en el que un senyor, un dia es va aixecar inspirat i va decidir que el motiu de la seva existència seria treballar sis dies i construir un món en el que, les coses, sempre depenen d’ell i a ell estem sotmesos.

b) Explicar-li la evolució de les espècies. Començant per la gran explosió... i continuant per els amfibis que van començar a sortir a la superfície...

No em direu que no és molt més ràpid, creatiu i interessant per a un nen saber que, una vegada, va existir un paio que ningú ha vist mai, que va construir el món tal i com el coneixem, que està a tot arreu i que ens vigila.

Invisibilitat, totipotència, totipresència i poderós. La història de la religió és la història d’un súper heroi qualsevol!

11.8.10

Skater Girl


No m’agrada l’estiu. Mai m’ha agradat.


De petita no m’agradava l’estiu perquè, tenir vacances significava estar gairebé tres mesos allunyada de tots els meus amics de l’escola. Perquè tots marxaven lluny, a jugar amb altres amics a altres ciutats i pobles i jo, normalment em quedava a casa amb ma mare i ma germana… o me n’anava a casa de la meva àvia (que me l’estimo molt però no és l’alegria de la huerta, ja m’enteneu).

Ara, de gran sí que m’agrada l’estiu. M’agrada quan tinc vacances. Però aquest any, per tercer any consecutiu… no en tinc. I això m’agobia. Més que pel fet de no poder marxar enlloc ni poder gaudir del sol a la platja mentre em rasco la panxa, pel simple fet de que, els meus amics, segueixen marxant fora a “jugar” amb altres amics…

I la meva rutina s’altera. I em sento sola i abandonada en una ciutat que, fet i fet, aquest any tampoc no ha perdut el bullici característic de les grans ciutats.

Odio sortir de la feina i saber que la meva companya de pis no m’espera a casa, que la meva amiga amb la que me’n vaig a fer un cafè a la tarda no hi és…

Però el que més odio és sentir que tot es descontrola. Que no hi ha un punt de referència… que al despatx arribes avui i han tornat dues persones de vacances i se n’han anat tres. I demà arribaran quatre i marxarà una… i em passo l’estiu acomiadant i rebent gent. I jo pringada al despatx.

Per això cada matí, quan em creuo amb la noia del monopatí – pèl-roja, sempre amb el barret al cap, seriosa, com si el viatge en monopatí fos una lectura d’una tesi doctoral –, li somric i li agraeixo amb la mirada que sigui ella la que posi el punt de rutina que li falta a l’agost.

9.8.10

Seriosa

Ahir mentre passejava pel carrer, cap a casa d’una amiga vaig creuar-me amb un noi jove, ben plantat (bé, del tipus de “ben plantats” que m’agraden a mi... xD). El noi venia mirant-me des que estava a l’altra punta del carrer... però quan va estar a la meva alçada, va abaixar la mirada amb un gest tímid i va passar de llarg.


Jo, molt digna, per suposat, em vaig girar cap a l’aparador que tenia just a la meva esquerra, que em va fer de mirall, i vaig mirar-me fixament. I, de sobte, vaig tenir una revelació.

Vaig fixar-me bé en l’expressió de la meva cara. Les celles tensionades empetitint-me els ulls. La boca contreta en un gest pensatiu-malhumorat. La mirada desafiant, dura.
Em va semblar que tenia al davant a una persona a la que, sincerament, no venia gaire de gust apropar-s’hi. No fos cas que em fotés una queixalada.

Vaig continuar caminant amb la meva imatge gravada al cap. De fet, normalment vaig passejant així pel carrer. Amb un posat seriós i auto-suficient que deu espantar. Quan em poso seriosa me’n poso molt.

I això em va portar a recordar un gran professor que vaig tenir a la facultat i que sempre deia: “en realitat, si somrius com si creguessis que ets feliç, acabes per ser-ne. Encara que, inicialment et sentis com un idiota”.

I, dit i fet, avui he anat caminant a la feina. I m’he esforçat en relaxar-me (encara que sembli una contradicció.. xD). He anat somrient a tort i a dret (val a dir que m’he creuat amb més aviat poques persones, com es nota l’estiu!!) i, efectivament, em sentia una idiota.
Sabeu aquell somriure tontorrón que se’t queda a la cara quan et lleves un matí i recordes que la nit anterior vas fotre el polvo de la teva vida? Doncs això intentava simular... i, la veritat, és que funciona. He arribat a la feina de millor humor que normalment (i això que és dilluns... bffffff) i, fins i tot, la meva companya m’ha dit: “cony, Alepsi, tens el guapo pujat, avui!”.

I és que... potser no cal pendre's la vida tan seriosament, no? :)

3.8.10

Inútils



Si torno a sentir a algú que justifica el racisme amb l'argument de "vénen aquí i ens treuen els llocs de treball", de debó us juro que li arrancaré els ulls.

I mentre ho estigui fent li cridaré, ben fort a cau d'orella (perquè li quedi ben impregnat al cervell) que, en realitat....

"Els que ens treuen el treball, realment, són els inútils que ens trobem a qualsevol empresa".

Sí o no?

Una lacra que tota empresa té a sobre.... però que, en comptes d'enviar-los a prendre pel cul i a podrir-se a la cua de l'atur... atenció: els dona un càrrec de responsabilitat!

Visca!!!!

I així estem... l'estructura piramidal de qualsevol empresa està governada per... inútils titulats!!!

I així ens va. Aguantant que ens donin ordres persones que, en l'escala evolutiva deuen estar per sota de la mitjana mundial.

[cagunlaputa... enteneu ara perquè m'entesto tant en mantenir l'anonimat?]

23.7.10

Yupi's World


Últimament tinc la sensació d’estar vivint en un circ. És una sensació peculiar, com si tot el que m’envolta fos de mentida. Com si la realitat fos una pantomima, un conte de fades creat per a que els ciutadans, cada cop més agilipollats, no pateixin i puguin viure feliços.


Ahir vaig anar a sopar a casa de mons pares. De tant en tant faig de bona filla i m’apropo a casa per a que no se n’oblidin de mi, bàsicament. xD
Total, que asseguda al sofà parlant amb mon pare, teníem les notícies de Tele5 de fons (sí, mons pares veuen Tele5... per això guardo el meu anonimat, per a evitar la vergonya, ja sabeu... xDDD).
De sobte va aparèixer una noia xinesa a la tele, fent un informatiu en xinès. El to de veu veu de fons, del presentador de Tele5, anunciava una catàstrofe (sabeu aquella entonació que posen quan la notícia és súper important?).

“...y la chica, enmedio del informativo... se tragó un mosquito! El mosquito fue volando hasta los labios de ésta, que, con toda su profesionalidad, no permitió que eso le afectara. Aguantó hasta la pausa publicitaria y acto seguido tuvieron que llevarla al hospital, en pleno ataque de asma”.

?¿?¿???”?!¿!”?$”$%?%)”(!?¿¿!=?•)=!

Perdona???? Això és una notícia???? Serà la primera persona que s’empassa un mosquit!!!! La mare que els va parir!!!

En serio.... estem perdent el nord. A més, el presentador acabava afirmant que, la seva professió, també té molts riscos. Oh, sí! Poooooobres!!!!

[hòsties.... El Mundo també se’n fa ressò!!! Flipa!]

Pena. Pena em fa en què estem convertint la societat. Que, a les notícies, un espai televisiu que, se suposa, hauria d’actuar amb rigorositat informativa i, valgui la redundància, informar-nos de les coses importants que passen al món, omplin el temps amb merda d’aquest tipus... em toca els collons. Què voleu que us digui!

I sí, ja sé que és estiu i que les neurones es prenen vacances, també... i que la gent, a l’estiu, no està per desgràcies, que el que vol és passar-ho bé i desconnectar.

Però, sabeu què? Les guerres, per posar un exemple, no tenen descans. No hi ha estiu per als milions de persones que passen gana i que lluiten dia a dia en fronts armats per a països que, segurament, ni els van ni els venen.

Però nosaltres seguim vivint als móns de Yupi. Fantàstic. Alimentem la neurona que ens queda amb més merda.

20.7.10

Roques, calentors, explosions... en fi


Hi ha dies en els que m’agradaria ser una roca. O una illa. Tal i com deien Simon & Garfunkel en una de les seves millors cançons (sempre amb aquest optimisme vital que desprenien aquest parell... xD).


M’agradaria que res no m’afectés. No tenir sentiments i poder-li dir a tothom el que realment penso sense haver de patir pel “què diran”.

Però clar, és complicat dir el que un pensa. D’això, en psicologia, se’n diu assertivitat (sí, ja, és un concepte molt més complex, però, en essència ve a designar aquesta actitud cap a la vida). I la meva assertivitat diguéssim que no és la òptima.

I ara que estic escrivint això... em fa l’efecte que, en algun moment ja n’havia parlat d’això, aquí. O no. A saber.

Bé, tant és.

El cas és que últimament estic molt calenta. I no, no, no em refereixo a l’escalfament sexual (que també podria ser, però ens desviaríem del tema.. xD), ni a aquest escalfament, ni a aquest tipus de calentors. Em refereixo a que hi ha ja massa coses que em carreguen els ovaris.

I que, per por a enfrontar-me amb els conflictes que em generaria dir-li, per posar un exemple, a la meva responsable a la feina que és una gilipolles-inepta-capulla-pretenciosa-vull-i-no-puc (que és un exemple, eeeeeeeeh? Que jo l’aprecio molt a la tontalcul aquesta! xDDD), doncs em callo les coses.

I, al final, necessito explotar per algun lloc. I mira, encara estic tenint sort de que, l’explosió, de moment, s’està traduint en posts.

Vés quina cosa. Al final serà positiu estar cremada (per cert, això, en psicologia, té un nom: el síndrome del burn-out).

19.7.10

Marxar

Vull marxar lluny. Molt lluny.


Oblidar-me de tot. Passejar per la muntanya quan el sol encara no hagi arribat al seu punt màxim. I descansar en una piscina, o a un riu, amb una cerveseta a prop quan el sol ja sigui insuportable.

I posar-me morena, i respirar aire pur, i oblidar-me de la puta merda de feina que m’espera a Barcelona, quan torni. I desconnectar el cervell. I deixar de donar-li voltes. I trobar el meu punt “zen” on res em preocupi, on les meves neurones estiguin relaxades i felices.

I respirar la natura i l’estiu de muntanya. I no fer res. I no haver de fer res més que preocupar-me per la meva felicitat, per estar bé. Per gaudir.

14.7.10

El petó

Aquest dilluns, quan vaig arribar a la feina, el primer que em va dir la meva companya de despatx va ser: “tiiiiiiiiiiiia!!! Has visto el beso de Sara Carbonero e Íker??”


No, no l’havia vist, així que el va buscar al TeuTub i me’l va ensenyar. Ella estava emocionadíssima: “qué cosa más bonita, Alepsi!!!!”

Doncs no. No hi estic d’acord, què voleu que us digui. Ja, ara comença l’aclamació popular de “ooh, Alepsi, és que ets menys romàntica que una capsa de sabates”, “nena, és que no tens sentiments, tu, o què?”

I jo dic... què collons tindran que veure els collons pa’ còrrer? Eh?

A veure, posem per cas que jo fos una eminència de la psiclogia (que ho sóc, però em mantinc al marge de revistes i publicacions, no m’agrada la fama... xD). Donat que sóc una dona, m’hauria costat moltíssim arribar fins al cim de la psicologia i fer-me respectar pels meus col•legues (sí, no us enganyeu, en ple segle XXI les coses encara van així).

Un bon dia surt a la llum que estic embolicada amb un psicòleg encara més famós que jo. Tothom comença a parlar-ne, però nosaltres ni ho confirmem ni ho desmentim.

Un bon dia, mentre estic donant un seminari sobre el meu tema de referència, quan ja he aconseguit que tot l’auditori estigui embadalit amb les meves explicacions, el meu estimat psicòleg-súper-important-i-tremendíssimament-guapo (ja que ens posem a somniar, fem-ho bé, no?) que està entre el públic, demana el torn de preguntes i, quan li toca, deixa anar, ben fort per a que tothom el senti: “t’estimo, ets la dona de la meva vida, vols casar-te amb mi?”

Oooooooooooooh! Sí, a tots us sembla súper romàntic, oi? Cagun Disney!

NO, no és romàntic!!!

Us recordo que m’ha costat tota una vida arribar a fer-me un lloc en un àmbit bàsicament masculí (perquè a les facultats de psicologia hi ha majoria de dones, però els grans psicòlegs són gairebé tot homes...), lluitant per pujar per mèrits propis... i, de sobte, el tarat aquest ve i, mentre estic treballant em deixa en evidència.

Veieu la relació entre una cosa i l’altra? La professionalitat de la Sara Carbonero ha caigut en picat. Ara ja no és una reportera esportiva. És, només, la noia-mona(això ja ho era)-que-surt-amb-el-capità-de-la-roja.

He dit.

P.S: no, no estic morta. El que passa és que vaig curta d'idees per escriure...

31.5.10

Vestidet

M'he comprat un vestit preciós.

Aquest any tinc no un, sinó DOS casaments!

Dos amics se'm casen... ostres... començo a fer-me gran de debó. Sort que el tema crios encara em queda una mica lluny (tot i que ja tinc un parell d'amics d'amics que en tenen, però no em toquen de prop...).

El vestit és preciós. Ja ho he dit. I em queda de meravella. És el que porto buscant un mes. I me l'he comprat a l'hora de dinar, sortint de la feina i corrent. Quines coses, després de tot el dissabte voltant per mil botigues... al final me'l compro al costat de la feina.

Quines incoherències que té la vida. O no. O jo que sé. Bah, tant és.

El cas és que estaré moníssíssima amb el vestit, amb els meus talonets, pentinada i arregladeta com tota una senyoreta que sóc. Au.

[ja, quina merda de post, per portar tant de temps sense escriure, no? Jo també ho penso. És el que hi ha, fills....]

20.5.10

Refregit

Avui... estic inspirada.

Porto uns dies pensarosa, així com profunda (que dirien les meves amigues xDDD). Li estic donant voltes al sentit de tot plegat.

Ahir parlava amb una amiga que em costa, de vegades, entendre què fem aquí, perquè cal lluitar si, total, de sobte un dia et despertes i tens 90 anys... i la vida ha passat.

I sí, la cosa és viure a tope i gaudir de cada segon i bla, bla, bla. Si ja ho sé. La teoria és molt maca... la pràctica ja és més complicada.

En fi, us deixo amb un text que vaig publicar el 13 d'Octubre de 2005, quan feia no res que l'Alepsi existia... però que avui l'he llegit i m'he tornat a sentir tan identificada... que em sorpren, sincerament, que fos escrit per l'Alepsi de fa 5 anys (i en castellà!!). En fi.



Imagina

[13 Oct 2005 12:12 pm]

Imagínate un mundo nuevo… un mundo en el que los sueños se hicieran realidad, pero sólo los buenos. Un mundo de color en el que nadie pudiera hacer daño, un mundo en el que las palabras sobraran, en el que las miradas fueran más importantes que los gustos.

Imagínate que algún día todo cambia, que la gente, de repente, parece que te acepta sin más. Que al mundo le da igual tu color de piel, tus quilos de más, tu orientación sexual… y que de repente todo son sonrisas. Pero sonrisas sinceras, de aquellas que alegran el día.

Imagínate que un día a la gente le da igual cómo vistas, qué comas o qué idioma hables, por que todo es indiferente, porque todo es respeto… Imagina que, quizás, cada uno podemos construir ese nuevo mundo… qué más da si alguien pesa 90 quilos? A mi qué me importa que a tí te gusten los hombres siendo uno de ellos? Quién soy yo para decidir qué religion es la verdadera o en qué Dios debes creer? Qué me molesta a mi que vistas diferente, que te guste que la gente te mire, que mires diferente el mundo?

Todo cambia, todo evoluciona…. imagina un mundo DE VERDAD

11.5.10

Vagància

Últimament no he escrit gaire per aquí... però és que necessitava reflexionar sobre la meva vida. Sí. Això que sembla així “tan profund” en realitat és el que fem tots de tant en tant... però m’agrada donar-me-les d’interessant, ja ho sabeu.. xDDD

El cas és que des de fa 6 mesos o cosa així portava donant-li voltes al fet d’haver estudiat psicologia.

La carrera em va encantar. Els lectors fidels (ai, com us estimo! xD) recordaran, potser, que hi va haver una temporada en la que escrivia bastant sobre temes de psicologia que m’encantaven...

Quan vaig acabar la carrera em va passar el que em consta que ens passa a gairebé tots quan acabem els estudis... de sobte et trobes sense una fita clara. La única cosa que has fet fins aleshores és estudiar i centrar-te en aprovar els exàmens i quan acabes... què fas?

Doncs comences a treballar (si tens sort, perquè les coses... bé, què us he de dir de com està el món laboral?) i vas fent. I vas treballant en una feina en la que (santa sort) t’han agafat perquè ets psicòloga... però que, poc a poc, te n’adones que, fet i fet, la podria fer un mico ensinistrat, sense necessitat d’haver passat 4 anys per la facultat....

I, un bon dia, et despertes i penses: “porto dos anys i mig treballant a la mateixa empresa”. I reflexiones... “on ha quedat tot el que vaig aprendre a la facultat?” de fet, et planteges “vaig aprendre alguna cosa a la universitat? Perquè ara ja no recordo res... i total pel que m’ha servit.....”

I llavors decideixes que la teva vida no t’agrada. Però clar... no pots decidir així a la “buena de Dios” agafar la teva vida, girar-la i portar-la per un altre camí.

Perquè no? Doncs pel que dèiem... a nivell laboral la cosa està molt chunga... si tinc una feina m’hi agafaré a ella amb dits i ungles... així que ja començant per aquí, la cosa era complicada.

I llavors... va començar “la devacle”. No passava dia sense que em preguntés perquè collons havia decidit estudiar psicologia en comptes de la carrera que volia fer realment. I llavors me n’adonava que sabia perfectament la resposta: “per vagància”.

Sí, així de trist. Vaig decidir fer psicologia perquè vaig seguir la reflexió següent: “és fàcil”. I sí. Realment és una carrera senzilla. Té assignatures chungues, clar, però, en general és senzilleta. I a mi no em venia de gust, amb 17 anys (que va ser quan vaig fer la preinscripció a la facultat), complicar-me la vida.

Per que jo, realment, el que volia era fer una enginyeria. Però clar, això representava un esforç cerebral magnànim comparat amb el que em suposava la psicologia. Així que res, tirant per la via fàcil.

Total, que m’enrollo com les persianes i jo no venia a explicar-vos les meves penes. Però m’ha sortit així el post. I sí, ara em fa mandra rellegir-me’l i escriure el que realment volia escriure (un altre cop la vagància... xDDD).

Però no hi ha problema, el que volia escriure és “atemporal”. Vull dir que si m’inspiro igual demà o demà passat us ho explico. xD

17.4.10

Exposicions

Advertència: post llarg.... molt llarg. Si arribeu fins al final teniu premi! xDD

*


Divendres al vespre. L'Alepsi queda amb una amiga (que és farmacèutica [ja sé que aquesta dada no interessa ara mateix, però després serà rellevant, creieu-me] xD) per anar a sopar. Com que estan pel centre de la Gran Ciutat decideixen caminar una estona, fins a Pl.Espanya i baixar caminant pel Paral·lel en busca d'un lloc on fan Kebabs boníssims.

Entre riures i confessions (d'aquelles que "fa temps que t'ho volia explicar, però clar, estem sempre envoltades de mil persones" i l'altra persona flipa i diu "però uaaaaaaaala, com pot ser que no m'ho haguéssis dit"... xD) se'ns passa l'estona volant. Arribem a Pl. Espanya cap a les 9 i quart o així, i comencem a baixar pel Paral·lel per la banda de l'esquerra. Xino-xano... jajaja, jujuju, hòstia què fort, quina passada... i bla, bla, bla....

-Què et passa que t'has quedat callada?
-Hòsties... què fort...
-Què passa??
-Estava llegint les pancartes d'aquell local...
-Quin?
-Alepsi, hòsties! Què estàs cega??? Mira aquell local!

I ja ens teniu a les dues, reduïnt la marxa apropant-nos al local en qüestió. Sembla com una sala d'exposicions, en la qual s'hi està celebrant la inauguració. A dins hi ha unes vint persones, la majoria seuen davant d'un televisor de plasta d'última generació que emet el que sembla ser un documental. Hi ha dues o tres persones dempeus, passejant-se pel local, mirant unes grans pancartes amb molts colors i lletres molt grans. La resta és gent que va vestida de negre. Amb una inscripció en blanc al pit esquerre.
La mitjana d'edat és d'uns 35 anys, més o menys, i el tipus de gent... doncs tenen pinta de ser neo-hippies-modernillos-amb-esperit-reivindicatiu-però-no-suficient-per-anar-amb-rastes (ens entenem? xDDDD).

A l'entrada s'hi pot veure una mega-pancarta que diu: "Exposició Internacional Itinerant de la Psiquiatria: Ajuda o Mort?"

Ens apropem amb curiositat, a l'entrada una noia ens saluda, amable però seriosa
-Noia (N): Voleu passar?
-Jo (J): eh.. uh....
-Amiga (A): sí, clar!
-N: us explico una mica?
-J: sí, siusplau...
-N: doncs res, estem recorrent europa per explicar els abusos de la psiquiatria i com afecta a les persones del dia a dia que prenen medicacions que són drogues
-J: ah...
-A: aha. Podem fer una ullada?
-N: sí, clar, i tant!! Passeu!
-J: però... sou d'alguna.... uh.... entitat, una ONG o algo així? (he de confessar que la paraula "secta" em rondava pel cap).
-N (assenylant-se el pit esquerra): sí
-J (mirant el pit esquerre d'una desconeguda tarada): ah... ja...
-N: sí, som de la "comissió pels drets del consumidor" (o algo així, no ho recordo ben bé, ho sento....:S)
-J: ah... doncs mirem una estona, eh?
-N: sí, si voleu ana veient els audiovisuals, aviseu-me. I si no teniu temps, doncs ja tornareu un altre dia!
-J: sí, sí, i tant! (mostrant el meu millor somriure)

L'Alepsi i la seva amiga, llavors, s'endinsen en una pel·lícula americana de les dolentes.
A mesura que anem veient l'exposició la cosa es torna més surrealista... hi ha un munt de pantalles de plasta (joder! Qui deu estar darrere d'aquesta gent?? Pasta els en sobra, això està clar!) esperant a que algú pitgi un botó enorme de "play" per a ensenyr-los-hi les penúries de gent que ha estat medicada amb psicofàrmacs.

Juntament amb les televisions, hi ha un munt de "displays" (aquella mena de pancartes enormes de les fires, que s'aguanten amb una estructura metàl·lica per darrere, ens entenem?) amb fotografies de gent i testimonis escrits.

Frases com: "hemos descubierto que podemos alterar la personalidad de una persona si modificamos ciertas áreas de su cerebro" (oh, sí, heu descobert la sopa d'all!!!! Capullos, si talleu una cama a una persona, també li alterareu la personalitat, ja veureu!!!!!) o bé "en los hospitales psiquiátricos no te dan ayuda, te atan a una cama y te dejan morir", o "cuando me demuestren que el TDAH existe, con pruebas reales, entonces estaré de acuerdo en que tiene que haber una cura", estan per tot arreu a tamany gegant per a que el missatge no es perdi.

Sortim d'allà amb una cremor d'estòmag impressionant. Amb una concentració de mala hòstia molt important.

Com pot ser que algú que diu que es dedica a defensar els drets humans sigui tan punyeterament tendenciós????? Tan poc informat!!!!

I llavor és quan l'Alepsi se'n penedeix de no haver continuat amb la psicologia... de no estar fent un doctorat i poder rebatre els arguments d'aquesta gent... d'alguna manera.

I consti que jo sempre he estat en contra dels medicaments per a les psicopatologies (i per a tot, en general). Crec que si una cosa es pot curar sense medicació, per a què ficar-li merda al cos?

Però, senyors.... hi ha ocasions en que la medicació és BONA! Saben??? Ja veuran, apropin-se... tinc aquí un parell de capsetes de pastilletes que els deixaran molt tranquils........

*Us transcric el que posa al flyer que vaig agafar per ensenyar-vos-el (sento la qualitat de la foto, encara és hora que em compri una càmera.... xD). Entre parèntesi, els meus comentaris. Per variar. Una que no es queda callada xDDD:

VISITA L'EXPOSICIÓ INTERNACIONAL ITINERANT DE LA PSIQUIATRIA: AJUDA O MORT?

En l'actualitat hi ha 17.000.000, sí, disset milions de nens a tot el món prenent perilloses drogues psiquiàtriques, que alteren la ment. (ja, que alteren la ment trastornada i, normalment, els ajuden a curar-se, senyors)
L'assassinat, la coacció i la violència en la psiquiatria. (vinga, som-hi, psiquiatres assassins!!! La nova pel·lícula!)
S'estima que més de 10.000 persones moren cada an a totel món com a conseqüència d'una "teràpia" de descàrrega elèctrica, dels quals el 80% són ancians. (però, però, però.... què???? Si apliquen una teràpia de descàrrega elèctrica (que, per cert, són desàrregues molt mínimes) és perquè la persona està realment malament... i si a això li sumes que ets un ancià... les probabilitats de mort amb o sense teràpia, són molt més grans!!!!!!)
Inventant malalties mentals: la vaca lletera de la psiquiatria. (Quina creativitat que tenim els del ram, tu!)
Vine a l'exposició i esbrina com tu i la teva família podeu ser salvats de la traïció psiquiàtrica. S'inclouen en l'exposició 14 documentals sobra la història i el present de la psiquiatria. (aquí ja només falta que et prometin la salvació divina, tu!)

8.4.10

Vacances, Mocs, Sexe i Galetes

Avui: post matxambrat. Que fa ja dies que no escric, i tinc moltes coses a explicar.

La primera: Vacances.
La setmana passada vaig estar a la capital del regne, senyors! Una reverència. O no.
La veritat és que Madrid, com a ciutat, m'agrada. És un lloc amable, trobo. I, el que em va resultar més sorprenent... sembla que els cambrers i els taxistes (col·lectius majoritaris amb els que vaig parlar -digueu-me pija...xDDD) siguin súper feliços de ser cambrers i taxistes (respectivament i respectablement... xD).
No us preocupeu, però, que el motiu del viatge, a banda de passar-ho fantàstic amb els amics va ser... Anar a prendre mesures de la Cibeles! Jo crec que no hi cabreu(m?) però s'intentarà.*

La segona: Mocs
Estic molt encostipada, com la majoria de la gent que tnc al voltant. Tota jo sóc un moc amb potes... em costa respirar, no puc dormir perquè tusso sense parar... i el meu company de pis s'ha acabat l'Efferalgan!!! Fill de putaaaaaaaaaaaaaa!!!!**

La tercera: Sexe
Com que ahir a la tarda estava feta caldo pel meu encostipat, no vaig poder sortir de casa. Així que vaig recordar que durant el viatge a Madrid, entre d'altres coses, vam estar parlant d'una sèrie que es veu que és la-polla-en-vinagreta: True Blood (d'aquí la foto de capcelera).
Total, que no se'm va acudir una altra cosa que posar-me a veure el primer capítol. Déu meeeeeeeeeu!!!! Quant de sexe!!! Sííííííí!!! Jajajajajajaja! La sèrie dels vampiros catxondus!!! xDDD***

La quarta (i última, crec): Galetes
Mentre mirava True Blood em van venir unes ganes tremendes de..... (va, ments perverses, deixeu-vos anar.... xD).... de menjar xocolata. Ja ho diuen que la xocolata és substitutiu de sexe (mentida!!! El sexe només el pot substituir el sexe, he dit). Total, que com no tenia sexe, dic, xocolata (bé, sexe tampoc, pa' què enganyar-nos) se'm va acudir mitigar la meva apetència amb alguna cosa dolça....
I què hi ha dolç en un armari d'una noia que comparteix pis, va un cop al mes al Mercadona, i s'alimenta de verdures perquè ha de tenir un "tipillu" adequat a l'estiu?????
Doncs la resposta és... RES!!!!
Així que... no em a quedar més opció que assaltar l'armari de la meva companya de pis (que és una santa...) i robar-li les galetes maria (s'ha de dir que la col·lega tenia 4 paquets!!!! xDDD).
Així que me les vaig menjar (totes no, eh?? xD) sucades en llet.... sííííiíí! I vaig recordar els meus berenars d'infància (ara tocaria que sonés una música d'aquelles de tele-sèrie)... uhm.... agafar una galeta i ficar-la sencera dins del got de llet... fins que hi suques els dits i tot..... uh...... :)****


I ja està. Porto una estona pensant en com acabar el post. Però és que és tan absurd que no té final. Tururut!



*Per cert, sí, ja li han posat la mà. xD
**Malgrat l'emprenyamenta, me l'estimo molt, al pobre-noi-que-m'aguanta-les-neures-i-a-sobre-sense-sexe-a-canvi.... xD
***En quant acabi el post em poso a veure el segon capítol... xDDD
****Val a dir que fa deu minuts he repetit la operació... jajajajaja! Crec que m'hi he enganxat de nou!

29.3.10

Masturbar-se



Conversa de sopar amb dues amigues, davant d'uns plats de sushi tremendos i uns "apelitivos japoneses" que, segons la japo-china del restaurant eren "no lecomendable, mucho flito" (i de la qual vam passar olímpicament, perquè les nostres artèries demanaven colesterol a crits.... xDD).

Amiga1 (A1): ties, què fort, l'altre dia m'acabava de rentar les dents i ja me n'anava al llit i, de sobte, miro per la finestra i, a contrallum, veig el veí que se l'està cascant davant de l'ordinador!!!!
Jo (J): jajajajaja! Què fort! Pobre... quin lloc tan mal triat per cascar-se-la!
Amiga2 (A2): buaaaaah! Quin fàstic!!! Pobre desgraciat, busca't una nòvia cony!
A1: jajajajaja! Ja veus, fijo que fa mil anys que no folla!
J: Uh.... què tindrà a veure una cosa amb l'altra? Igual la nòvia se n'ha anat de festa amb les amigues i al pobre paio li han agafat ganes i....
A2: però què dius??? Tia, si tingués nòvia no se la cascaria!!!!
A1: clar!
J: Eing????
*

[Llavors em vaig partir jo sola recordant al Gran Paco Rubiales.... (mireu el vídeo sencer, és altament recomanable, però si voleu trobar el punt exacte en el que vaig pensar en aquest moment poseu, més o menys des del minut 3 i fins al final... xDDD)]

Després d'aquesta introducció al tema... em vaig trobar enfrascadíssima en una discussió apassionant sobre la masturbació.
Elles, bàsicament, defensaven que si estàs en parella ja n'has de tenir prou amb el sexe conjunt. Que és gratificant i que, si en vols més, en demanes (no sé, deuen tenir parelles molt sol·lícites... xD).
Jo defensava que em sembla injust. Que si tinc parella, no cal que em torni inútil en aquest sentit també... que si continuo tenin dues mans... doncs que em facin el servei que em feien quan no tenia parella, no???

Elles deien que, clar, per a què en vols més, si ja tens parella. Jo els deia que el plaer que un mateix es dona no és (ni de bon tros) comparable al que et pot donar una parella.... que tu saps què t'agrada i com t'agrada... que és un moment de estar amb un mateix que no pots aconseguir de cap altra manera... que és per desfogar-te en un moment donat en el que, potser, no tens a la parella a prop.... tot i que si la tens a prop, doncs un bon polvo sempre és gratificant!!!! xD

I aquí va acabar la discussió. Quan vaig veure que em miraven amb cara de... "Dios! Ets una depravada!" i s'estaven partint el cul amb la meva explícita explicació (valgui la redundància) de la masturbació.

*Sé que la conversa no va ser EXACTAMENT així, però és un més o menys, noies...

24.3.10

Fútbol

Com ens hem de veure....

Mai no diríeu què estic fent mentre estic escrivint aquest post.... bé, igual algú podria arribar a imaginar-s'ho (amb molta, molta, molta imaginació), però segur que és algú que em coneix molt poc....

Qualsevol persona que em conegui fliparia si li digués que.... estic veient el partit del Barça.

Sí, sí, gent... l'Alepsi veient el fúngol... quién te ha visto y quién te ve!!!!

"Mira, Alepsi, cuando salen los equipos suena el himno"

¬¬'
Què catxondo és mon pare quan s'hi posa. El pobre, que està flipant de tenir-me asseguda al costat en el sofà fent veure que m'interesso pels 22 paios en pantaló curt. En fi.

I és que.... he decidit que m'ha d'agradar el fútbol. Sí. Vull que m'agradi i no pararé fins a aconseguir-ho (vés tu la gilipollada, em podria entestar en que m'agradés estudiar medicina i, al menys, així m'asseguraria un futur decent...).

I us estareu preguntant perquè, no? No, vale, no us ho esteu preguntant. Però ho explicaré.

Que perquè??? Vosaltres sabeu la d'homes que hi ha que els agrada el fútbol????? Allò de GOOOOOOOOOOOOOOOL i s'abracen al primer que troben (ja sigui un altre home embogit, una dona a la que no s'aproparien ni borratxos en una altre circumstància, o un fanal de la rambla catalunya).

I, ja sabeu... el roce hace el cariño.
I l'Alepsi necessita carinyu. I ara li agrada el fútbol.  (Ahí lo dejo).

12.3.10

Converses Adolescents

 -De què creus que deu anar aquest llibre?
-Ni idea... fa pinta de que el barbut aquest de sobre la pedra és el jefe de la tribu.
-Tribu! Jajajajajaja!
-Bé, del clan, o del harem o del que carai sigui. Un paio important. I els altres el persegueixen perquè ha deixat embarassades a totes les dones del poble.
-Aha... sí, i probablement el paio de vermell el considera una mena de gurú del sexe i vol que el beneeixi per a que ell també pugui tenir fills.
-Però si ja no hi ha dones que no estiguin embarassades!!!
-Collons, quina poca imaginació, paio, és un home d'una altra tribu!
-Ah... sí, sí, i quan estàn a punt d'aconseguir caçar-lo per fotre-li la pallissa de la seva vida... nyac! La catifa es posa a volar i s'escapa. Deixant a tots els seus fills que perpetuaran l'espècie de l'home-súper-viril!!!!!
-Sí!!! I llavors aquell poblat va passar a ser conegut com "el poblat dels súper homes"!!! I les dones anaven darrera d'ells tot el dia, obrint-se de cames, aaaaaala, com unes bèsties embogides perquè només volien que follar amb tots aquells paios súper-hiper-superdotats!!! I ells anaven perpetuant l'espècie deixant-les a totes embarassades! I elles en volien més, i més, i més, i més... a tota hora. I els homes només es dedicaven a follar i les dones a treballar i a demanar sexe! I allò era el paradís! I de les fonts brollava cervesa en comptes d'aigua! I de la font del costat vi del bo! I de la del costat, calimotxo! I les fèmines embogides per l'alcohol encara desitjaven més sexe! I ells vinga a follar, una darrera l'altra! I dels arbres creixien hamburgueses i pizzes! I la gespa del prat no era gespa, era marihuana! I quan fumaven, les dones només volien que bacanals i orgies a tort i a dret. I folllaven entre elles, i amb ells i amb les cabres i amb el gos aquest de la foto i amb la...
-Paio... tu fa molt que no..... no?

--------
És una altra proposta de Relats Conjunts

25.2.10

Converses

Crec que alguna vegada ja he parlat de la poca gràcia que em fa l'intrusisme professional dels aficionats.
"Ui, jo sóc molt bona psicòloga, que sé escoltar molt a la gent que em parla. I dono bons consells".

Fantàstic, els meus 4 anys i mig de carrera i jo et felicitem.

Però si hi ha una cosa que em fa veritable gràcia són les converses mèdiques que té la gent pel món. "Para muestra un botón". Aquesta conversa la vaig sentir fa alguns dies en el bus de camí cap a casa (entre parèntesi el que jo anava pensant, mentre la sentia...).

Senyora 1 (S1): Tenía una infección desde hacía un año
Senyora 2 (S2): Pero un año es mucho, no? (què sabràs tu, boja, de quant temps duren les infeccions de... cony! Si no t'ha dit ni de què és la infecció!!!)
S1: Bueno, quien dice un año dice 5 meses, pero vamos... es una barbaridad, igualmente (sí, clar, qui diu un mil·leni diu dos dies... tots exagerem una mica...)

[aquí va seguir la conversa, però una no té tanta retentiva de memòria i probablement no tenia cap gràcia el que van dir entremig... xD]

S2: ¿Y no le dieron protector de estómago?
S1: No, y le han destrozado los budells o.. la flora... (ja, o la melsa, o el fetge, o la retina... ¬¬)
S2: Sí, sí, ¡la flora intestinal! Claro, seguro que le dieron una medicación más fuerte de la que tenían que darle (clar, vosté li hagués donat unes herbetes i un chupito de conyac i, au!)
S1: Sí, eso digo yo, que los médicos siempre van por libre (aaaaaaixò mateix! 6 anys de medicina i 4 de MIR per a haver de sentir que van per lliure... senyora, li fotran una lavativa que li'n semblaran 40, com la sentin!)

La conversa va seguir el seu camí, saltant d'una cosa a una altra. I com que les senyores arriba una certa edat en la que tooooots els seus coneguts pateixen una o altra història, van acabar parlant d'algun familiar de la S2, que no recordo ben bé què tenia, però que la conversa la van acabar amb aquesta frase: "Le va a coger reuma en la sangre". Ala! Diagnòstic fet.

-------
Bonus track: uns dies després, passejant pel centre de Barcelona em vaig aturar a un semàfor. Darrera meu es van aturar dos nois d'uns... 23 anys (més o menys), i vestits com si s'haguéssin disfressat del "neng de castefa". Més o menys, per a que us feu una idea. Doncs, atenció a la frase magistral, a la que encara avui li dono voltes:
"Si te puedes permitir el lujo de fumar follando, es la puta polla!"

Jo estic embadalida, encara. Quines perles de sapiència, marededeusenyó!

21.2.10

Dubtes


Encara té el llum encès. És curiós que des d'aquí a dalt pugui saber, concretament, què està fent. Ara ha anat a la cuina, probablement a per un got d'aigua. Sempre que plora li agafa set.
M'entendreix profundament veure-la plorar. Els ulls envermellits, les galtes xopes, els sanglots, la veu entretallada, la necessitat de que algú l'abraci fort.
Però no m'agrada tenir-ne jo la culpa de les seves llàgrimes...
Ara se n'ha anat al menjador. Probablement no pugui dormir, jo tampoc tinc son. Segurament deu haver agafat aquell llibre que li vaig regalar. Li encanta. El fulleja sempre que està trista. De fet, de vegades també quan està contenta, quan els seus ulls brillen i somriuen i els seus llavis estan més disposats que mai a fer i rebre petons. M'encanta quan somriu. Aixeca una mica el llavi superior i s'entreveuen les dents. Les galtes li pugen tant que, gairebé, li tapen els ulls. Llavors es converteix en la "meva xineseta". I quan li dic sempre, sempre, acaba rient. Es mira al mirall i corrobora que sembla una xinesa. I riu.
I el seu riure sempre em captiva. Ressona dins el meu cap, i em fa embogir. I és llavors quan, més que mai, tinc ganes de despullar-la i endur-me-la al llit. I acaronar-li els llavis, i besar-li els ulls de xinesa, i explorar un cop més el seu cos amb els dits, i amb els ulls, i amb la boca...
Ara se n'ha tornat a l'habitació. Ha apagat el llum gran, però el llum de la tauleta de nit sembla que l'ha deixat encès. Suposo que em deu estar esperant.

A hores d'ara deu estar arraulida al llit. Tapada fins al nas amb el nòrdic. Si estigués al llit amb ella li diria que sembla un "gusiluz" i ella em diria "i tu un escarbat" i em faria un petó tendre als llavis, mentre els ulls se li tanquen... i s'adormiria amb el nas (ben fred) enganxat al meu coll. "M'encanta adormir-me sentint la teva olor... em fa tenir bons somnis".

I tots aquests sentiments que em desperta què? No serveixen de res? Sí, me l'estimo amb bogeria. Molt. Mai no he estimat a ningú com a ella. I ella ho sap. Ho ha de saber per força.
Però no puc evitar dubtar. No tinc tan clar que haguem de tenir un fill. Porto dues setmanes donant-li voltes. I no, no vull tenir un fill amb ella. No ara.
I si s'està acabant? I si ja només ens queda la tendresa de la rutina? I si demà ens despertem, amb un petit a casa i ens n'adonem que, fet i fet, no érem l'un per l'altre, i que només estem junts per costum?

Sembla que ha apagat el llum petit. Deu estar esgotada de tant plorar. Segur que ara està mig parlant en somnis. Si estigués allà ara li diria alguna cosa així com "nena, estàs bé?" i ella s'encongiria contra mi, i m'abraçaria amb força, encara en somnis. I em diria alguna cosa així com "t'estimo".

-----------------
És una altra proposta per als Relats Conjunts

9.2.10

Perdent el temps...


Atenció que vinc!

Recordeu la fabulosa època dels (putos) memes???? Sí? No? Bé, tant és.

Avui he rebut aquesta tonteria per e-mail i he pensat, mira, ho publicaràs al blog en homenatge als memes!!

1.¿NOMBRE?
Alepsi (primera pregunta útil... ¬¬)
2. ¿POR QUÉ TE LO PUSIERON?
Uhm... donat que em vaig auto-batejar (que vol dir, bàsicament agafar un bat de beisbol amb les meves manetes i fotre'm un cop... xDDD), no treu cap, aquesta pregunta.
3. ¿LE PIDES DESEOS A LAS ESTRELLAS?
Uhm... si són de Hollywood i estan al meu llit, sí. Però només sexuals. No fotem.
4. ¿LA ÚLTIMA VEZ QUE LLORASTE?
Doncs no farà gaire. Bé, avui mateix, m'ha agafat un atac de riure amb la meva jefa i he estat una bona estona plorant...
6. ¿TE GUSTAN LOS ANIMALES?
Parlem de zoofília?
7. ¿CUANTOS HIJOS TIENES?
Coneguts cap ni un. Ara, igual em surt algun fill secret por ahi...
9. SI FUERAS OTRA PERSONA SERÍAS TU AMIGO?
Jajajajaja! No. Crec, de fet, que em cauria bastant malament. Em faria bastanta rabieta... xDD
10. ¿TIENES UN DIARIO DE VIDA?
No. En tinc un de mort.
11. ¿ERES SARCÁSTICO?
Sarcàstica??? Jo??? Déu me'n guaaaaard!
12. ¿SALTARÍAS DE UN PUENTE?
Si fos baixet i hi hagués un matalàs a sota i anés protegida amb un casc i un paracaigudes (per si de cas).... m'ho pensaria.
13. ¿CUAL ES TU CEREAL PREFERIDO?
Joer... quina profunditat! Uhm... uns que són com farcellets de xocolata... sí, amb llet ben freda i en etapes premenstruals. xDDD
14. ¿TE DESABROCHAS LOS ZAPATOS ANTES DE SACARLOS?
Buffff! Quina feinada! Calla, calla!
15. ¿CREES QUE ERES FUERTE?
En comparació a què? David el Gnomo sempre ha estat "siete veces más fuerte que todo el mundo en general". Així que suposo que, per comparativa, no...
16. ¿TU HELADO PREFERIDO?
Un que no s'acabi mai i que no engreixi gens ni mica.
17. ¿CUANTO CALZAS?
Normalment dues sabates, una a cada peu.
18. ¿TINTO O ROSADO?
Parlem de vins, ara, no? Doncs... un bon tinto, nens!!!!
19. ¿QUE ES LO QUE MENOS TE GUSTA DE TI?
Que en comptes d'estar estudiant m'estigui distraient contestant preguntes absurdes!!!!!!
20. ¿A QUIEN EXTRAÑAS MUCHO?
A gent que tinc lluny (resposta òbvia i sense cap tipus de gràcia. A veue si us havíeu pensat que estavem al club de la comèdia....)
21. ¿TE GUSTARÍA QUE A TODOS AQUELLOS QUE ENVIASTE ESTE MAIL TE LO RESPONDAN?
Uhm... donat que no ho envio a nigú... si a algú li pica per fer-lo benvingut sigui (això no vol dir que em prengui la molèstia de llegir-ho... ejem, ejem.. xDDDD)
22. ¿QUE COLOR DE PANTALONES Y ZAPATOS TIENES PUESTOS
Porto uns pantalons de cuir negre amb "tachuelas" i unes sabates de 10 cm de taconasso de la muerte de color vermell xarol. (una, que es posa còmoda per estar per casa...)
23. LO ÚLTIMO QUE COMISTE HOY
A tí te lo voy a contar! Mwajajajajaja! xDDD
24. ¿QUE ESTAS ESCUCHANDO EN ESTE MOMENTO?
A la meva companya de pis i a un amic seu que estan parlant al menjador de casa.
25. ¿LA ÚLTIMA PERSONA CON LA QUE HABLASTE POR TELÉFONO?
Una pobra noia que està desesperada perquè els seus alumnes no li foten ni cas... xD
26. ¿TU TRAGO FAVORITO?
El primer! Quan l'alcohol encara no ha fet cap efecte en el meu cervell i assaboreixo bé el gustet del tintuuu! xDDD
27. DEPORTE FAVORITO PARA VER EN TV
El Mario Karts. Sense cap mena de dubte. I si hi jugo jo, més! xDD
28. ¿COMIDA FAVORITA?
Qualsevol (sempre que estigui ben feta... ;)
29. ¿FINAL TRISTE O FINAL FELIZ?
Final feliz!!! Com quan vaig a fer-me massatges..... xDDDDDD
30. ¿TIENES MASCOTA?
Deixa, deixa... amb els meus company de pis ja en tinc més que prou.
31. ¿DIA FAVORITO DEL AÑO?
???? Quina classe de pregunta és aquesta?? Doncs depèn de l'any, del dia, i de tot plegat! ¬¬
32. ¿BESOS O ABRAZOS?
Poden ser les dues coses? Doncs sí, petons i abraçades a mansalva!
33. ¿ERES UNA PERSONA ALEGRE?
I taaaaaaaant! Sempre amb un somriure, sempre amb un BOOOOON DIA, per a tothom qui es creua amb mi... (veure pregunta 11)
34. ¿QUIEN CREES QUE TE RESPONDERÁ?
A què? A això? Doncs algú molt avorrit amb la seva vida, probablement...
35. ¿EL QUE MENOS CREES QUE LO HARÁ?
Ai, en sèrio... tots. O ningú. No sé. Sempre m'he liat amb els dobles negatius.
36. ¿QUE LIBRO ESTAS LEYENDO?
La llibreta del banc. I amb molt de fervor. A veure si algú acaba per resoldre el misteri dels diners desapareguts...
37.¿COLOR FAVORITO?
De què? Doncs el negre nit per dormir, el blau cel per fer una excursió per la muntanya....
38. ¿QUE VISTE ANOCHE EN LA TELE?
El meu reflex i el dels meus companys de pis mentre sopàvem i parlàvem (la nostra tele només retransmet partides de Mario Kart... xD)
39. ¿BEATLES O ROLLING STONES?
Doncs... et diria que més de Beatles.
40. ¿DONDE ES LO MAS LEJOS QUE HAS ESTADO DE TU CASA?
A la lluna de València. A veure qui em guanya! (astronautes queden descartats de la competició)
41. ¿QUIEN TE HA MANDADO ESTE MENSAJE?
Doncs una persona a la que fa temps que no veig i que no crec que ho llegeixi mai,això...

8.2.10

Por la boca muere el pescao'

Jo és que tinc la boca molt gran. Molt (d'això ja n'estaveu avisats fa temps...). I els dits sueeeeeeeeltos... que dóna gust.

I a més, les casualitats m'envolten contínuament (també ho parlava no fa gaire [culló, a l'agost!!! Jajajaja! Quina percepció espacio-temporal tan delicada, Alepsi!!!])... així que... després de l'últim post* que vaig escriure, tot just fa quatre o cinc dies....

Imagineu què li ha passat a la senyoreta Alepsi en la seva versió de "cercadora de feina"....

Jajajajajajaja!

Efectivament, l'Alepsi se n'ha anat a fer una entrevista de feina i.... li han fet fer una redacció a mà! Toma ya!
"Per bocazas" m'ha dit la entrevistadora (xDDD).

Sí, sí... el tema de la redacció era: què és el que més t'agrada de la teva feina?
En castellà, per suposat, no fotem! Que igual si la fem en català ens diuen racistes, ens titllen de neo-anarquistes ultra-catalanistes radicals i pro-etarres. Tot juntet.

A tot això, m'ho han venut com una "prova grafològica". I la tia:
"Tu que eres psicóloga, seguro que sabes de grafología"
"Sí, claro, es lo típico que se enseña en el plan de carrera de todas las facultades de psicología....."
¬¬'

Total, que aquí no acaba la cosa. No, no. La senyora, no contenta amb fer-me escriure una redacció de 15-20 línies... em diu: "gira la hoja cuando hayas acabado y escribe una redacción en inglés. Con título: "cómo me veo dentro de 10 años" de acuerdo?"

Argh!! Això és un càstig diví.

Vamos, segur!

Jo crec que a hores d'ara qui s'hagi llegit la redacció en anglès encara deu estar rient molt... en fi.



*M'estic superant a mi matexa.... en tres frases porto tres auto-links al meu propi blog... qui ha it egocentrisme??? xDDDD

4.2.10

Correcció Ortogràfica - Lingüística

Pels que no ho sapigueu (que, suposo que sou la majoria) l'Alepsi treballa com a psicòloga d'empresa, és a dir, i sense ser tan rimbombant... com a consultora de RRHH. Vamos, formo part de la cadena que decideix si una persona treballarà o no en la feina que se li ofereix.
Sí, així anem (què voleu, és la única feina que vaig trobar...  i no està la cosa com per anar enviant a prendre pel cul les feines...).

El cas és que ahir, llegint el post del Dan, pensava que, realment, l'art d'escriure (bé) s'està perdent.
Si de mi depengués en totalitat que certes persones tinguéssin una feina o una altra tinc claríssim que els faria una prova d'escriptura lliure.

Imagineu que aneu a fer una entrevista de treball. Passeu la primera criba i a la segona entrevista et citen, simplement, per a que facis un redactat (a mà, per suposat, per evitar correccions de Word) sobre... "la teva feina ideal", posem per cas.

De debó trobo que seria una gran mesura de cribratge. És que, en sèrio, hauríeu de veure alguns currículums i cartes de presentació que m'arriben. Són "espeluznantes" (m'encanta aquesta paraula!! xD).

A més, com que és vox populi que quan vols optar a una feina has de ser súper educat i escriure amb paraules el més rimbombants possible, els texts barrocs que estic obligada a llegir no tenen "desperdici" cap ni un.
  • "Buenas tardes, señora Alepsi. Estaría íntegramente interesado en el puesto" (íntegramente??? Deu ser que la resta de candidats només n'estàn a un 50%...)
  • "Dominio del Work, el Exell i el Pover Poin" (.... sense comentaris! I això no és precisament inusual...)
  • "Buenos días. Tube una entrevista con usted para un lugar de trabajo. Tienes información?" (també típic... les persones que comencen tractant-me de vosté i acaben per dirigir-se a mi com si estiguéssim en el bar i fossim amics de tota la vida... a banda de la "b" i del "lugar" de trabajo...)
  • "Que tal señorita Alepsi. Como esta? Espero que se encuentre muy bien." (en sèrio... molt educat, l'home... però poc adequada la forma de presentar-se.... per no parlar de la graaaaaan mania que té la gent als accents...)
  • "Buenos dias. Akabo de leer l correo y si me interesa lo k me propone" (siusplau, que els mails no els cobren en funció de les lletres que hi escriguis!!!)
I això per no parlar de la gent que truca per telèfon.
  • "Hola, mira, que soy el chico este que vive en Barcelona" (aaaah! I tant, home! Els meus súper poders em permeten reconèixer-te per la veu.... ¬¬')
  • "Mire que quiero trabajar de recepcionista", "pero tiene usted experiencia", "no, pero sé coger el teléfono". (fantàààààstic, i jo com que sé teclejar el meu nom a l'ordinador vull treballar de programadora informàtica...¬¬')
En fi... la grandesa de l'atenció al públic. Que et porta sorpreses... i que hi ha dies que els enviaries a tots a prendre pel cul.

14.1.10

From lost to the river

Doncs tampoc no ha estat tan difícil. Au, sense mirar enrere. A prendre pel cul. Tanco la porta, una abraçada a cadascú i adéu.

I a sobre plou. Odio portar paraigües.

Que sí, que em quedo a l'atur. I què? Jo, com una reina, anant en taxi cap a casa.

Colla de cabrons... tant de bo se'ls cremi el xiringuito.

-On la porto?
-Què? Ah... a casa
-Ja... li importaria ser una mica més concreta?
-Ah... sí, clar, dispensi. A casa meva.
-....
-Carrer de l'Atur, a l'alçada de Baró del Paru
-D'acord. La veig abatuda, es troba bé?
-No tinc ganes de parlar.

I a sobre em toca el taxista xerraire. Hòstia. Ja el podrien bombar a aquest també. Goita'l com accelera per adelantar al gilipolles del Mercedes... un cotxe que, d'altra banda mai podré tenir perquè ara sóc una aturada desgraciada! Hòstia puta ja....

No m'ho puc creure. Agafa les rondes? Joder, amb lo carregades que van. L'insulto? Subnormaaaaaal! Que no arribarem ni demà passat.

I què cony mira? Odio que em mirin a través del retrovisor. Què??? Què passa? T'incomoda que t'aguanti la mirada, eh???? Gilipolles, mira endavant que encara ens la fotrem!!

-La deixo aquí mateix?
-...... sí. Cony.
-Dispensi?
-Res...
-Són 7 amb 45

Collons. Puto taxi. Puta pluja. Puta meeeeeerda. Només porto un bitllet de 50. Meravellós, com una reina.

-Coi... hauria d'haver-me avisat que només portava 50€.
-Ai, miri, no ho sabia
-Doncs no tinc canvi.
-Doncs jo no tinc més petit.
-Doncs, com comprendrà, jo no penso fer-li el viatge gratis.
-........
-I.. bé?
-Vols pujar a casa?


------
Una altra proposta de RelatsConjunts!

7.1.10

Jo també tinc regal(s)

Fantàstic l'èxit que ha tornat a tenir el Blocaire Invisible!!!

Qui ho anava a dir, que una anada d'olla d'una mini-Alepsi de ja fa 3 anys, es fes tan gran i durés tant en el temps!!!
Ja estic preparant-me per a la quarta edició!!! Jajajajajaja!

Jo li vaig fer un regal a la Mercè, que pel que es veu li va agradar força. De fet, li ha agradat tant que l'ha "remasteritzat" i l'ha fet molt més presentable! M'encanta com li ha quedat!!!

D'altra banda, The Silver Blue Sea m'ha fet un regal molt maco! Un vídeo amb una selecció d'imatges molt acurada i amb una música gospel per acompanyar! Tot un homenatge!

Però el regal que més m'ha impactat... ha estat un regal en el que hi participo "de rasquis" però... uhm... no m'importaria participar més "profundament" (xDDDD).

La Candela li proposa un joc eròtico-festiu a la seva blocaire invisible, la Joana. I ens fa partíceps a un parell més de blocaires... val la pena llegir les instruccions del joc (i.. qui sap si posar-lo en pràctica, i tot? xDDD)

Uhm... ara que fa fred no el descarto com a mètode d'estalvi energètic. Qui vol estufes???? xDDD

6.1.10

Regal Blocaire Invisible!!!

Mercè, Mercè, Mercè.

Per si no havia quedat clar: Mercè!

Jajajajaja! Ostres, noia... quina passada tenir el plaer de fer-te el regal del blocaire invisible a tu! M'ha encantat endisar-me en el teu blog, a la teva vida, podriem dir... m'ha encantat conèixer-te!

El meu regal és un petit conte-homenatge. He fet servir algunes de les imatges que tens publicades al blog per a inspirar-me per a la meva (teva) història.

Desitjo que t'agradi!

P.S: disculpa per la pista falsa de l'altre dia... vaig dir que segurament no em llegies i després et vaig veure allà com a seguidora del meu bloc... però ja era difícil d'arreglar... xDDDD

---------------------------------

Hi havia una vegada una noia que es deia Mercè.
Aquesta noia vivia en una casa petita del centre de València, que compartia amb la seva família. La seva mare, el seu pare i els seus germans. Ella tenia una habitació petita però acollidora. Allà hi tenia un ordinador, des d'on deixava volar al seva imagiació tant com podia.
Des que tenia ús de raó es recordava a si mateixa escrivint i somniant amb móns diferents per viure. Quan era més petita, li encantava imaginar, com a totes les nenes, que l'amor de la seva vida l'estava esperant amb un ram de flors i un quilo de romanticisme per a ella soleta.
De vegades també escrivia històries fantàstiques ambientades en èpoques anteriors. Concretament li agradava molt una que havia escrit amb només 15 anys que tractava sobre un contacontes que tenia poders màgics i que podia fer feliç a la gent només entonant les primeres notes de les seves cançons-conte.
Quan la Mercè s'avorria, mirava per la finestra.
i veia als seus veïns passejant pel carrer. Especialment li agradaven els dies de festa major, quan el carrer es guarnia amb l'envelat i si obries la finestra podies ensumar la pòlvora cremada.
Un dia d'estiu la Mercè, que llavors devia tenir uns 16 o 17 anys, va anar-se'n a la platja amb uns amics. Feia un dia meravellós per deixar que el sol acaronés les seves pells adolescents mentre l'aigua les refredava.
De sobte, a la vora de la platja la Mercè es va trobar amb una ampolla.
El seu primer pensament va ser “sí que n'és de cotxina, la gent, tenint les papereres a dos metres!”, però després, quan s'hi va fixar bé, va veure que, a dins de l'ampolla, hi havia un paper rebregat.
Deixant volar la imaginació va pensar que, perquè no, potser aquell paper era una nota d'algun nàufrag perdut en una illa deserta, i que, potser era ella la única que podria salvar-lo, perquè qualsevol altra persona ni hi pararia esmena en la petita ampolla.
Va ajupir-se dissimuladament, intentant que cap dels seus amics (que ara mateix jugaven a ofegar-se els uns als altres dins l'aigua) la veiés jugant a les novel·les de nou.
El que va trobar dins l'ampolla per poc no la fa cridar de por. Una fotografia amb una nota al revers que deia: “Mercè, no deixis que passi el temps. Tu saps que pots fer feliç a la gent a través de la teva imaginació”.
I res més. No hi havia res més. Ni una firma. Ni un segell. Ja està. Com si aquella ampolla l'haguéssin deixat allà especialment per ella, sabent, d'alguna manera, que només ella la trobaria.
Òbviament no va provar d'explicar-ho als seus amics. Va llençar l'ampolla i es va guardar la fotografia amb l'escrit.
Ella sempre havia volgut fer això, precisament, dedicar-se a plasmar en molts papers totes les històries fantàstiques que li corrien pel cap. Però mai ningú l'havia animat de debó a fer-ho “ai, Mercè, que tot això són ximpleries, que la vida de l'escriptor és molt dura i no compensa!!!” li deia sovint sa mare.
I ara això. Ara algú, des d'algun lloc, l'animava a escriure. I, el millor de tot, és que aquella ampolla i aquell missatge li havien donat una idea meravellosa. Al seu cap començava a formar-se la idea d'un conte... d'una història interessant.
Va agafar les seves coses i va marxar corrents. Aquesta vegada, però, no se'n va anar a casa, necessitava consultar alguns llibres, així que se'n va anar a l'arxiu municipal, on la recepcionista ja la coneixia i no li va fer mala cara quan la va veure entrar carregada amb el para-sol i les xancletes de la platja.
Allà va començar a buscar. Sabia que havia de trobar alguna cosa allà, però no tenia ben bé clar què era. Va agafar un full en blanc, i un bolígraf que li va deixar la recepcionista, i amb la seva lletra curosa i petitona va començar a fer l'esbòs del que seria la seva gran història.
Tot començava en un cementiri...
Així va ser com la Mercè va guanyar el seu primer premi de literatura. Desprès d'aquest en van venir molts d'altres. Cada un millor que l'anterior. Era una escriptora aclamada pel seu públic i que, contra tot pronòstic matern, es guayava molt bé la vida només dedicada a això.
El que mai ningú no va saber és que, cada novel·la, cada llibre que sortia al mercat sota el seu nom, era fruit d'una ampolla que, any rere any, es trobava en el mateix lloc. I amb una fotografia i un escrit diferent.
Ara la Mercè té 89 anys. Li queda un dia pels 90. I se'n va a la platja, ajudada pel seu nét més petit, en Joan. Li demana, siusplau, que la porti a passejar per la vora de la platja.
Mentre van agafats de la mà per la vora, la Mercè veu que hi ha una ampolla que, com cada any, l'està esperant. Li demana a en Joan que s'ajupi a agafar-la, la seva esquena ja no és la que era. En Joan l'agafa i li dona a la seva àvia.
“Mercè, aviat arribarà a la teva porta el moment de descansar. Deixa't endur, descansa, la teva font d'inspiració conclou avui, però només canviarà de receptor”.
La Mercè deixa anar un llarg sospir.
-Estàs bé, àvia?
-Sí, fill. Simplement, mai més no tornaré a escriure.
-Què dius? Si em vas prometre que em dedicaries el proper llibre!
-Doncs ja no, Joan. S'ha acabat la iaia escriptora.
-És pel paper aquest, àvia? Deixa-me'l veure.
Ara ja tant és. La Mercè li dona el paper a en Joan. Ell se'l mira atentament.
-Àvia... me'n vaig a l'arxiu municipal...
La Mercè va somriure. Ja no s'ha de preocupar. Sap que en Joan és un digne successor.