29.9.08

Propaganda


Avisats esteu, aquest és un post purament propagandístic. I que consti que no cobro ni un duro per fer-lo... però com que estic ficada fins a les celles a la secta aquesta... doncs mira, els hi faig propaganda gratis.

FIXEU-VOS-HI BÉ.... 4.5 CRÈDITS DE LLIURE ELECCIÓ PER LA CARA!!!!

Si teniu qualsevol dubte em podeu enviar un e-mail... i si em feu el favor d'agafar la imatg i passar-la a tothom que conegueu que li agradi mínimament cantar... ja sabeu!!!!

Us prometo un post "decent" (si és que n'he fet mai cap, de decent...) aviat! xDDDD

19.9.08

"Una herramienta para medir lo que piensa internet"

Público. Divendres 19 de Setembre de 2008.

"Un simple comentario negativo en un blog puede hundir las ventas de un nuevo producto. (...) Ahora hay que seducir al internauta y vigilar de cerca todo lo que dice. (...) ...la empresa de medición y audiencias (...) ha creado Buzzmetrics. (...) ...cuyo nombre se puede traducir como "mediciones del run run" (vegi's la utilitat de la traducció, eh? No fos cas que no entenguéssim el nom... xDDD), tiene por misión rastrear los comentarios y opiniones que dejan los usuarios en los blogs, foros y redes sociales".

Doncs mira, no sé si hauran implantat ja el programa aquest de "seguiment d'opinions" (que jo crec que més aviat será de "control de la opinió"), però aprofitaré l'avinentesa per a donar la meva opinió sobre dues notícies aparegudes en el mateix diari avui mateix:

"Una ola privatizadora recorre Madrid. Aguirre cede al sector privado la gestión de hospitales y colegios".

No us fa venir ganes d'aplaudir, la notícia??? Nois, ens agradi o no, Madrid és la capital d'aquest "paisucho" on estem ficats (torno a dir, ens agradi o no, la cosa, de moment, està així, i sento ser pessimista, però crec que va per llarg...), i si a Madrid funciona això de privatitzar tot (que funcionarà, no ens enganyem, que som així d'ases tots plegats, que ens sembla que quant més paguem, millor servei tenim....) la cosa no trigarà en extendre's a tot arreu... i em veig havent de pagar 60€ cada cop que el metge em foti un pal de fusta a la boca per mirar les meves angines hipertròfiques.....
  • Opinió per a que quedi registrada al "Medidor del RunRun": "cagunlaputa amb la política de privatització". [Bé, ben mirat no és una opinió, és un renec... a veure si ho faig millor: "Senyors del medidor del runrun... la política de privatització em sembla una puta merda". Sí, així millor]
"El CGPJ* perdona a la jueza anti bodas Gays".
Si l'anterior notícia m'ha fet apalaudir... aquesta ja és per estar de festa tres setmanes i mitja, com si d'una boda gitana es tractés. A veure, a mi, a l'escola, em van dir que els jutges i, en general, la gent que es dedicava a la justícia havia de ser com un àrbitre de fútbol... que no és ni del barça ni del madrid. Així que, senyora Alabau (la "jueza anti bodas"):, si la llei li diu que ha de casar persones del mateix sexe entre elles, vosté s'empassa els seus prejudicis, les seves opinions, i els casa. I, si vol, durant la cerimònia els hi dona l'esquena, o tanca els ulls quan vagin a fer-se un petó. No fos cas que la seva doctrina moralista quedés tacada per un acte tan impúdic.
  • Opinió per al "runrun": aquest país és una merda. Més clar: l'aigua.
[Hòstia què a gust que m'he quedat amb aquest post!!!!!
Ara que, total, no sé perquè m'hi escarranso... total, segur que el "medidor del runrun" aquest no detecta les pàgines en català.... o potser les titlla totes de tenir un trasfons nacionalista.... uhm... si d'aquí dos dies entreu al blog i no apareixo... és que me l'han xapat des d'algun lloc de la xarxa... xDDDDDD]
*CGPJ: per als que no estan habituats a les notícies així serioses, com jo, vol dir: Consejo General del Poder Judicial.

16.9.08

Incoherències

Crec que ja ho he comentat algun altre cop... però... odio les incoherències!!!!

A veure si algú troba normal que un dia diguis: “ai, mira, jo això del matrimoni.... no, prefereixo fer-me parella de fet”

Al cap de dos setmanes: “saps què? Que al final em caso. Però “per lo civil”, eeeeeeeeeh???”

I al cap de dos anys... “nena, posa’t mona que d’aquí un mes batejo els nens”.

Algú m’ho explica????

15.9.08

Coses que passen

Vale, avui escric d’una altra manera. I segurament, no estaré tan inspirada... perquè no és el mateix posar-se davant de la pàgina de Blogger, que ja t’impulsa a escriure un text i d’una forma determinada, que posar-se amb la plantilla dels documents de la feina, en una pàgina blanca de Word per a dissimular i que no em fotin bronca si em pillen a Blogger... jajajajajaja!

El cas és que fa dies que li dono voltes a un tema... l’altre dia algú em va dir: “Alepsi, el que hauries d’haver fet, quan vas acabar la carrera i vas començar a treballar, hauria d’haver estat tancar “A Cops amb la Vida” i obrir un altre blog”.

I potser tenia raó... perquè la veritat és que la meva vida ha fet un canvi radical en els últims mesos. Però tinc una mena de “Síndrome de Diógenes” centrat en la simptomatologia que no et deixa desprendre’t de res (així em va a mi a la vida... que tinc una de meeeeeeeerda acumulada que qualsevol dia em foten fora de casa... i de la oficina... i de.... xDDDDD)... això és el que em passa amb aquest blog.

Que sí, és cert, que ha perdut “frescura” i “diversió” i constància, sobretot constància... però és que deu ser que la persona física que dona lloc a l’Alepsi... també ho ha perdut.

Però potser, ara que tot torna a la normalitat, que iniciem un curs acadèmic nou... que torno a ser estudiant (una que és així de massoca xDDD)... que torno a sentir-me jo mateixa (una mica més gran i més madura, potser, però jo mateixa)... potser ara el blog també torna a agafar un caire més dinàmic.

O no.

Qui ho sap?

11.9.08

Posats

A veure si us penseu que ser una petita burgesa al París de 1900 era fàcil. Si no posaves distància entre tu i tota la "plebe"... estaves perduda.

Tot i que no sempre aquest posat era real... de vegades sortia a passejar en el meu "carretó" i havia de continuar arrufant el nas com si tot fes més pudor del normal... per aparentar que jo no era una d'ells.... però en realitat, a mi tant me feia.

Les poques estones que passava amb ells sempre em feien plorar. Admirava la seva capacitat d'actuació sincera, sense haver de posar cara de res.... i llavors venia la meva mare i em feia un dels seus discursos sobre el poc "glamour" (bé, ella no deia "glamour", clar, que allò no es portava...) que tenia una dona, com jo, plorant....

I allò em feia plorar més. Però no li podia dir.


Una altra proposta de: RelatsConjunts