Por

És difícil d'entendre que, malgrat tot el que sé de tu, a vegades m'entri una por terrible a que desapareguis. Així, sense més. Que, de sobte un dia, obris els ulls i decideixis que marxes.

I sé que no és probable, de fet, fins i tot diria que és impossible que això passi. Però no puc evitar estar alerta. Atenta a qualsevol petit indici que confirmi que no et mereixo.

I d'això se'n diu inseguretat i ansietat. I sort que no apareix sempre.

Confessions

Ja fa dies que penso en escriure aquest post. I per unes coses o per les altres, mai no m'hi acabo atrevint. De fet, l'he començat a escriure com una prova, a veure què surt, i si en quedo contenta amb el resultat el publico, i, si no, doncs l'esborro i a una altra cosa.

El cas és que els que em coneixen a la "vida real", saben que la persona que hi ha darrera l'Alepsi sempre ha dit que "l'Alepsi mai tindrà parella, l'Alepsi sempre serà una ànima lliure, l'eterna adolescent".

I sí, fins ara sí, fins ara l'Alepsi ha mantingut aquella essència juvenil i fresca...

Però és que resulta que, ara que me n'adono, l'Alepsi també s'ha fet gran. Per molt que jo m'entesti en fer veure que no ha passat el temps i que segueixo sent l'adolescent que era... diguéssim que ja fa uns quants anys que vaig deixar enrere la universitat, el màster i ja fa bastant de temps que treballo i que, en general, faig una vida bastant allunyada de la d'una joveneta universitària.

Per tant, diguéssim, que ja molt adolescent no sóc. Gens, diria jo. Alguna cosa em queda, i quan me'n vaig de festa amb els amics o quan se me'n va la castanya segueixo comportant-me com si tingués 15 anys (moderadament, no fotem... xD).

Però el cas és que, en breu, faré un salt bastant important a la meva vida. I com que suposo que això afectarà als meus escrits, i, de fet, ja m'estic morint de ganes d'escriure-hi coses relacionades, he decidit fer el salt conjuntament a la meva vida "privada" i a la vida de l'Alepsi.

Us deixo un vídeo molt explicatiu.

Actualització: la broma original ja me l'han feta, no cal que me la feu més. xD

Dubtes

Encara té el llum encès. És curiós que des d'aquí a dalt pugui saber, concretament, què està fent. Ara ha anat a la cuina, probablement a per un got d'aigua. Sempre que plora li agafa set.
M'entendreix profundament veure-la plorar. Els ulls envermellits, les galtes xopes, els sanglots, la veu entretallada, la necessitat de que algú l'abraci fort.
Però no m'agrada tenir-ne jo la culpa de les seves llàgrimes...
Ara se n'ha anat al menjador. Probablement no pugui dormir, jo tampoc tinc son. Segurament deu haver agafat aquell llibre que li vaig regalar. Li encanta. El fulleja sempre que està trista. De fet, de vegades també quan està contenta, quan els seus ulls brillen i somriuen i els seus llavis estan més disposats que mai a fer i rebre petons. M'encanta quan somriu. Aixeca una mica el llavi superior i s'entreveuen les dents. Les galtes li pugen tant que, gairebé, li tapen els ulls. Llavors es converteix en la "meva xineseta". I quan li dic sempre, sempre, acaba rient. Es mira al mirall i corrobora que sembla una xinesa. I riu.
I el seu riure sempre em captiva. Ressona dins el meu cap, i em fa embogir. I és llavors quan, més que mai, tinc ganes de despullar-la i endur-me-la al llit. I acaronar-li els llavis, i besar-li els ulls de xinesa, i explorar un cop més el seu cos amb els dits, i amb els ulls, i amb la boca...
Ara se n'ha tornat a l'habitació. Ha apagat el llum gran, però el llum de la tauleta de nit sembla que l'ha deixat encès. Suposo que em deu estar esperant.

A hores d'ara deu estar arraulida al llit. Tapada fins al nas amb el nòrdic. Si estigués al llit amb ella li diria que sembla un "gusiluz" i ella em diria "i tu un escarbat" i em faria un petó tendre als llavis, mentre els ulls se li tanquen... i s'adormiria amb el nas (ben fred) enganxat al meu coll. "M'encanta adormir-me sentint la teva olor... em fa tenir bons somnis".

I tots aquests sentiments que em desperta què? No serveixen de res? Sí, me l'estimo amb bogeria. Molt. Mai no he estimat a ningú com a ella. I ella ho sap. Ho ha de saber per força.
Però no puc evitar dubtar. No tinc tan clar que haguem de tenir un fill. Porto dues setmanes donant-li voltes. I no, no vull tenir un fill amb ella. No ara.
I si s'està acabant? I si ja només ens queda la tendresa de la rutina? I si demà ens despertem, amb un petit a casa i ens n'adonem que, fet i fet, no érem l'un per l'altre, i que només estem junts per costum?

Sembla que ha apagat el llum petit. Deu estar esgotada de tant plorar. Segur que ara està mig parlant en somnis. Si estigués allà ara li diria alguna cosa així com "nena, estàs bé?" i ella s'encongiria contra mi, i m'abraçaria amb força, encara en somnis. I em diria alguna cosa així com "t'estimo".

-----------------
És una altra proposta per als Relats Conjunts

Nadal

Tannnnn! Tannnnn! Tannnnn! Tannnnnn! Tannnnnn! Tannnnn! Tannnnn!

Els últims compradors van acabar de treure els bitllets de les respectives carteres. Tots ells tenien el nas vermell, com un d'aquells rens del pare Noël. De fet, el nas era, juntament amb els ulls, la única part del cos que es veia pels carrers.

Feia tot just un parell de setmanes que havia arribat el fred. Però havia arribat amb força, i ara a les 7 de la tarda ja era una hora intempestiva per estar caminant pel carrer.

La Júlia va acomiadar amb un alegre "feliç Nadal!" als seus dos últims clients. Una parella jove que havian anat a comprar el petit abet que guarniria el seu petit menjador. "És el nostre primer Nadal vivint junts.... volem un abet realment especial".

Els va mirar com marxaven, amb aquella brillantor als ulls que només pot tenir una parella d'il·lusionats de la vida. Agafats de la mà, coberta amb guants i manoples, s'allunyaven cap al seu pis on, probablement, els esperava la caloreta d'una estufa i un llit on treure's el fred estimant-se.

[Sospir de la Júlia]

Va tancar la paradeta amb el pestell per dins. De sobte es va quedar gairebé a les fosques, només il·luminada per les llumenetes que feien pampallugues, que li donaven a la caseta un toc entre fantasmal i discotequero. S'hi estava bé allà a dins, envoltada de foscor i coloraines. Ensumant a abet i molsa, sentint la mirada de totes les figuretes del pessebre i la calor del petit radiador.

[Sospir de la Júlia. Més profund que el primer

L'estimava. Molt. Profundament. D'acord, ja ho havia acceptat. I ara què?

[Sospir de la Júlia]

[Sospir de la Júlia...]

I si trucava per telèfon? No, segurament pensaria que està desesperada. I no era per tant, la cosa. O sí. Sí, de fet sí que ho era.

[Sospir de la Júlia]

D'acord. Trucaria. I què li diria? "Hola, mira, és que tenia ganes de parlar amb tu". Doncs no. Li semblava que era massa evident. I d'altra banda, què importava? Si seguia així acabaria ben boja...

[Més sospirs... un número indeterminat]

La verge Maria es va girar cap a ella.

-Anem a veure, Júlia, què et fa patir?

-Doncs... que crec que m'he enamorat

-I això és bo, no?

-Sí, clar, de fet sí però...

-Però res. Has de fer alguna cosa, portes ja massa dies així.

-Nah, de fet només des de fa una setmana.

-Ja, perquè ha estat ara que te n'has fet conscient, però portes sospirant un mes i mig!

-Sí??

-Sí. Llença-t'hi, Júlia, fes-ho!!!

-Escolta, però tu ets la Verge Maria, hauries d'estar en contra d'això!!!

-Mira, jo sóc una puta figureta del pessebre, crec que em va fer un pessebraire amb bastant mala hòstia, així que jo l'he heretada... així que no em diguis contra què he d'estar!

-Caram... d'acord. Així doncs... m'hi llenço?

-Si m'ho tornes a preguntar et fotré una cleca.

-I què en dirà, la gent del puto poble aquest?

-Doncs vés què n'ha de dir! Estaran encantats que, per fi, el mestre de l'escola tingui una dona amb qui compartir la vida... i amb qui poder acabar de pujar a la seva filla de 15 anys! Llença-t'hi!

-Però...

-Però res! Endavant! Som-hi! Tu pots!!!

[Sospir de la Júlia. Desaparició de la Verge

La Júlia va agafar el mòbil.

-Carme?

-Sí, digues, Júlia

-Que està ton pare, a casa?

-No, ha sortit a fer unes compres a la ciutat i no crec que pugui tornar perquè amb la nevada que cau...

-Fantàstic. Tinc ganes de parlar amb tu. Et fa res que passi per casa teva?

[Contenció de la respiració de la Júlia]

-Clar, Júlia. I si vols et pots quedar a dormir. No m'agrada dormir sola quan no hi és el pare.

[Bot del cor de la Júlia]

-Fantàstic, en mitja hora estic allà.

Va obrir la porta del darrere de la paradeta. Va sortir. Tot estava nevat. Va entrar en calor imaginant-se els seus pits al costat dels d'ella, les seves mans, la seva pell blanca d'adolescent, el seu cony per explorar...

---------

Una altra proposta de Relats Conjunts