14.11.11

Curiós

És curiós, com funciona la ment humana. Suposo que per això vaig decidir estudiar psicologia, clar...

El cas és que em resulta sorprenent com, sense massa complicacions passo un temps allunyada d'aquesta casa meva, de la meva casa verda, de la meva casa feta a mida i amb gent que entra i surt, de la vida virtual que tinc aquí... i, de sobte, la meva vida real té un entrebanc i.... trobo a faltar infinitament posar-me davant de la pantralla de "nova entrada" de Blogger i escriure tot el que penso.

I avui m'agradaria dir-vos que sóc feliç, que la meva vida va bé, que és perfecta. Però no és així. Sí que sóc feliç, molt, però la meva vida no és perfecta.

I, direu "és que la vida no ha de ser perfecta, Alepsi, sino seria molt avorrida" i jo us diré que teniu raó i que, a qualsevol persona que vingués a la meva consulta li diria exactament el mateix. :P

Però la qüestió no és exactament que no sigui perfecta... sinó que sóc jo mateixa la que la faig imperfecta. Ja, sí, vale, he descobert la sopa d'all...

Jo m'entenc. I, el que vull dir, és que quan te n'adones que ets tu mateixa la que et poses pals a les rodes... és desesperant.

I ja està. I sí, he tornat per buidar el pap i ja està. I a qui no li agradi, que no miri. Au.

21.6.11

Orgull

Com ens agrada fer veure que som persones imponents. De ferro. Res no ens tomba. Res ens és impossible. Com ens agrada creure'ns que podem fer-ho tot. Que arribem a tot. Que sabem més que ningú (o que el que sabem està millor sabut que el que sap qualsevol altre).

Com ens costa acceptar la malaltia. Sentir-nos depenents. Necessitar ajuda. 

Què impotent que se sent la gent que orbita al nostre voltant amb les mans obertes per ajudar quan se n'adonen que no hi ha res a fer. 

L'orgull t'encega. 

17.6.11

Toc, toc, toc...

I, de sobte, l'Alepsi se'n va adonar que trobava a faltar escriure. I, va ser llavors, quan va començar a escriure uns correus llaaaaargs, llargs als seus amics* (i a gent que feia segles amb qui no parlava).

I, a mida que anava escrivint, se n'anava adonant que havia abandonat aquella teràpia lletraferida en algun lloc del món internàutic. I va recordar que, una vegada, havia estat vivint (a cops amb) la vida.

I, de sobte, va tenir ganes de reprendre-ho. Sense cap mena d'intenció predeterminada, només per veure si aquella teràpia continuava fent-li servei.


*posant aquest enllaç me n'he adonat que el blog aquest ha fet cinc anys fa ja dos mesos... què fort!