Tornem de festa!!!

<<Tres hombres, según reza la historia, llegaron una noche a las puertas cerradas de una ciudad persa. Uno estaba intoxicado por alcohol, otro se hallaba bajo el hechizo del opio y el tercero estaba embebido por la marihuana.
El primero, bravuconeando, dijo: "¡echemos las puertas abajo!".
"¡No!", dijo en un bostezo el opiómano, "descansemos hasta el amanecer, cuando podamos entrar por las puertas abiertas".
"Hagan lo que quieran", fue lo que anunció el adicto a la marihuana. "¡Pero yo pasaré por el ojo de la cerradura!">>*

Amb aquest fragment, extret del meu estimat llibre (que no m'ha servit d'una merda llegir [veure post anterior]), introdueixo un post sobre la nit de festa que vam viure ahir. Com alguns ja sabreu (o no) vam anar a Sabadell, que està en festes i allò és un festival ("valga la rebuznancia").
Tot i que les meves ganes de sortir s'equiparaven amb les de que em fotéssin un rajolinet de lleixiu via intravenosa, vaig decidir que, total, per quedar-me a casa moquejant i penedint-me per haver suspès, fet i fet, me n'anava, que igual amb una bona turca se'm treien les tonteries.

En arribar, ens vàrem creuar a tot de grups de jovenets (14-15 anys, 16 com a molt) als que havien deixat sortir, precisament, per ser les festes de la seva ciutat. I clar, pobrets, no tenen mesura, no s'aclareixen amb les quantitats, no tenen límits (perquè amb 15 anys la vida és meravellosa i res no fa por [ai, ecs, estic parlant com una iaiona amargada... en fi...]) total, que l'espectacle que oferien era bastant patètic, si més no. Unes cridant bajanades, les altres declarant-se a les seves amigues en plan culebrot de sèrie B (sí, sí, qui no ha tingut un episodi de: "ties us estimo moooltghsbfghs"), les altres tirades per terra amb una expressió facial que demanava una eutanàsia activa, en fi, un "chou".

Entre borratxos i fumats vam passar la nit ballant a les famoses barraques de Sabadell. A voltes ballant, a voltes bevent... el moment màgic de la nit va ser una imatge que, de tant maca, mai podré perdonar-me el no haver portat una càmera de fotos a sobre. Jo estava ballant una cançó d'Obrint Pas, no sé quina, perquè no les conec, però "yo bailo lo que me echen", el cas és que em vaig girar cap a la muntanya que separava les barraques de la resta de ciutat i... increïble! Vuit tios en filera, mirant cap a la muntanya, i regant-la. Un espectacle natural que més d'una (i d'un) vàrem admirar...

A l'hora de marxar, vam caminar fins a la (puta) Renfe i vam esperar mitja hora perquè passés el nostre tren. Un cop a dins del vagó em va costar veritables esforços el no adormir-me. Però ho vaig aconseguir [suposo que el que va passar al tren ho relatarà la Maduixeta al seu altre blog]. Vaig arribar, per fi, a la meva parada i vaig baixar pensant en el moment de treure'm les sabates, els texans i la samarreta i ficar-me al llit, araulideta... grrrr ("ronroneo de gat" que acostumo a fer quan em ve de gust quelcom)... ja se'm queia la babeta i tot, pensant en el momentasso! Però la meva festa no havia acabat. No pas.

Amb les claus a la mà (sempre que torno de nit, les porto), la motxilla a l'esquena i l'mp3 sonant a les meves orelles, vaig començar el camí cap a casa, des de l'estació de la (puta) Renfe. Xino-xano, vaig triar el camí més il·luminat... que passa per devant d'un puticlub. Que òbviament encara estava obert. I del qual, just devant meu van sortir un grup d'homes, amb pintes de "semi-latinquins-reformats". "Vale, no facis soroll, Alepsi, que aquests si es giren i et veuen, amb lo bona que estàs, segur que entre tots t'agafen i... no t'ho vulguis imaginar"**. Mira, carinyu (li dic així al meu cervell, si no l'estimo jo, no ho fa ningú, vés), gràcies per lo de que estic bona, però no em toquis els collons, acaben de sortir d'un puticlub, deuen haver-se quedat satisfets, no? "Bona resposta, Alepsi".

Mentre discutia amb el meu estimat, vaig decidir canviar de ruta i allunyar-me d'aquells homes, per si de cas. Xino-xano, seguia escoltant música jo tota contenta perquè me n'anava al llitet quan, de sobte, per sobre la música, vaig notar quelcom. Un presentiment. M'estaven seguint. Déu meu!! Vaig girar dissimuladament el cap, sense baixar el ritme de la marxa, però sense accelerar-lo, tampoc. Efectivament, un home em seguia. "A veure què fas ara, xata, que això està més desert que la hòstia, i segur que t'agafa per darrere i...". Mira, calla una estona, corcó!

I ara, al tanto que va de canto. L'Alepsi, ja ho sabeu a hores d'ara, és una tia rara i neuròtica (sí, a banda de ser una pèssima venedora d'ella mateixa, ho sé). Així que, no se li va acudir res més que... amb un gest de mala hòstia continguda (d'aquells que vols que sembli que no vols que es notin, però que vols que se n'adonin, sabeu què vull dir? [hòstia que complicada sóc]), bé doncs amb un gest d'aquests va treure's un dels auriculars, va obrir la motxilla, va treure el mòbil, va fer un "sospir de mala hòstia continguda" (lo suficientment fort com perquè el perseguidor el sentís) i va fer com que despenjava el telèfon:

• Alepsi: Mama, que ya estoy en casa, casi!
• Mòvil: ............................
• A: Pero mama, si ya te he dicho que llegaría sobre esta hora
• M: ..................
• A: Joder, mama, te crees que es normal, estar despierta a estas horas?
• M: ...................
• A: Si es que eres una neurótica!
• M: .............................
• A: Que sí, que ya llego, que me quedan dos minutos para entrar en casa!!!
• M: .................................
• A: Vale, hasta ahora!

En fer l'acte de penjar el mòvil, el paio ja m'havia avançat (de fet, quan va passar pel meu costat vaig determinar que era completament inofensiu.... però és que "de noche todos los gatos son pardos"....). "Mira que ets tonta, Alepsi, però mira que arribes a ser ridícula, quan vols. I clar, això ho escriuràs al blog, no? Si és que no tens vergonya, cap ni una". Mira, xato, seré tot lo ridícula que vulguis, però el paio ha marxat i jo estic sencera, oi? "Oi". I sí, ho escriuré al blog, "from lost to the river", i no em toquis més la fibra, que portes un litre de cervesa rondant-te i estàs especialment pesat, avui.

Amb tot això jo ja estava a la cantonada de casa, i just en aquell moment, va començar a sonar una cançó bastant significativa: "Màgic Whisky" de Sau.


-----
*Rowell y Rowell, 1939 [extret del meu estimat llibre]
**A partir d'ara posaré les intervencions del meu cervell, que veig que cada cop són més, en color negre, així serà més fàcil aclarir-se, crec... xD