Quants més serem, més riurem!

Després del post d'ahir, em demanen explicacions del meu aniversari.

Doncs bé, dir-vos que el vaig passar treballant. Però, ja em coneixeu, no us ho puc dir així, jo necessito explaiar-me i... donar les gràcies.

Vaig llevar-me ahir, dia 5 de setembre de 2006, pensant: avui la gent em felicitarà. I, seguidament: "Alepsi, felicitats matineres! De regal, un dubte existencial d'aquells que sé que t'agraden: t'has plantejat mai perquè, en el dia de l'aniversari la gent felicita a la persona que fa anys?". Quin amor de cervell. Doncs la pregunteta, tonta en aparença, em va fer pensar durant tot el dia.

Amb els ulls mig tancats encara, em vaig dirigir a la cuina a preparar-me el meu cubell de cafè matiner. Ma mare ja feinejava i es va girar amb un somriure i em va dir: felicitats!!! I em va fer dos petons. Bé, em va fer somriure (normalment ens grunyim la una a l'altra... els matins no són bons moments...).

Quan vaig arribar al casal em van felicitar tots els companys. Vaig ser besada i abraçada, fantàstic. Endorfines pel meu cos i conseqüent somriure idiota... xDDD

Ahir vam sortir d'excursió amb els nens... bé, d'excursió... és una manera de dir-ho... vam anar a una biblioteca pública per a que llegissin contes (en una sala adaptada, eh???)... sí, sí, amb nens de 3, 4 i 5 anys... podeu comptar el que van llegir... El cas és que vam desplaçar-nos en metro i, les meves estimades companyes, no van tenir millor idea que fer que tots els nens em cantéssin l'aniversari feliç a dins el vagó. Sí, sí, aquella noia amb samarreta blava, amagada darrere les seves mans i vermella com un tomàquet era jo!

Aquest acte, en aparença innocent, va tenir més conseqüències: els nens es van plantejar la meva edat.

Nen: quants anys fas???
Jo: no me'n recordo
Nen: no pot ser!!!
Jo: jajajajaj! Clar, clar... quants creus que en faig???
Nen2: 100
Jo: [la mare que el va parir...] jajajaja! Home, vols dir que tants???
Nen: nooooo! 57
Jo: [joder, que malament em conservo] Home... menys, menys!
Nen2: 47
Jo: [macaguncony] A veure, nano, quants anys té ta mare?
Nen2: 42
Jo: I jo semblo més gran que ta mare???
Nen2: ..... sí

En fi... amb els nens no s'hi val a enraonar... ara, que comenci a utilitzar cremes antiarrugues d'aquí a poquet, tampoc no ho descarto... xD

A la tarda, mentre feiem la reunió de valoració, van aparèixer tots els monitors del casal a la nostra sala amb un peazo pa de pessic (gràcies Laia!) i amb unes espelmetes! I cantant-me l'aniversari feliç de nou! Quina vergonya! Un altre cop com un tomàquet i somrient a tort i a dret com una tonta!!! I després d'acabar de cantar-lo van treure un paquet amb un regal: una catifeta per a l'ordinador amb un muntatge fotogràfic en el que hi sortim tots!!! [jo fent un petó al vent al més pur estil Marilyn!!!]
Això sí que ho veuré sovint! xDDDD (Es veu, m'han xivat avui, que volien fer el muntatge tenint de fons el meu blog!!! Hagués estat divertit, la veritat! Però al final van optar per un altre disseny, més natural!).

I ja de tornada a casa, contenta com un gínjol, més regalets. Els necessaris, aquells que demanes als papis: una motxilla nova (la meva feia veritable fàstic ja); un estoig nou (el meu m'acompanyava des de primer de batxillerat... no el tiraré, per suposat, li tinc un carinyu especial... de fet... volia acabar la carrera amb ell, però no els hi faré un lleig als meus pares...); unes calcetes súper mones, amb els 7 nans (que no faltin!!!); mitjons (que no faltin tampoc); un pijama (més típic!); i ma germana una samarreta en la que hi surt.... La Rana Gustavo!!! xDDDD

L'últim regal va ser un sopar especial que em va preparar ma mare (quan vol és un encant): foiè mi cuit amb salsa de "frambuesa" (el dia que jo recordi com cony es diu aquesta fruiteta dels nassos en català, em faré un monument); truita de carbassó (increïblement bona, com sempre) i, de postres... gelat de dolç de llet! Buaaaaaaaaah! Quin plaer!
Mentre em menjava el gelat, em vaig quedar mirant a ma mare, donant-li forma a la pregunta que el meu estimat cervell m'havia regalat de bon matí... i li vaig dir:

Jo: Mama, porqué la gente te felicita cuando es tu cumpleaños?
Mama: [cara de: aquesta nena és retardada] Pues, yo qué sé, hija, porqué has cumplido un año más.
Ma germana: [em mira amb els ulls oberts, a l'espera de la meva inminent explicació]
Mon pare: [mira la tele i fa veure com que no m'escolta, així se'n lliura de contestar]
Jo: [la meva família pensa que sóc idiota] no, a ver. Digo que, cuando cumples un año, tendrías que felicitar a tus padres, no?
Mama: [definitivament aquesta tia és idiota] pero qué dices, niña? Estás fatal, eh?
Ma germana i Mon pare: [segueixen igual]
Jo: no, lo digo porqué... a ver, en el fondo hay que felicitar a los padres, por haber hecho sobrevivir a la criatura durante todo un año no? Al fin y al cabo el bebé sólo se dedica a respirar, comer, beber, mear y cagar.
Mama: [es parteix la caixa] Pues no sé, hija, la verdad
Ma germana: [s'està descollonant]
Mon pare: [segueix "ausente"]
Jo: pues eso, que en todo caso os tengo que felicitar a vosotros, por soportarme un año más!
Mama: [a punt de plorar de l'emoció] hombre, tu también te soportas....
Jo: pues sí... y más que tu... vale, ya lo he entendido
Ma germana: [segueix rient] estás fatal, hija!
Mon pare: [sense apartar la vista de la tele] desde luego, hija, desde luego....

En fi, gràcies a tots els que em vàreu felicitar a través del blog, via mòbil, per telèfon convencional, per e-mail i, per suposat, a aquells qui em vau fer un petó i una abraçada!!!

Ah! I no, ahir no vaig fer festa, que una és una persona responsable, i avui s'ha llevat a les 7 del matí. Ara, divendres la festa serà sonada!!! Primer sopar i després... festassa!!! Si algú s'anima i s'hi vol apuntar, ja sap la meva adreça de correu, en sèrio ho dic, eh??
Quants més serem, més riurem!!!