Hi ha un tema que des de molt petita sempre m'ha fascinat. La mort. Sí, m'explico. No és una fascinació malaltissa, no és una obsessió... simplement, sempre he vist la mort com... un pur tràmit. Una cosa per la qual tots passarem, al cap i a la fi.
[Tinc idees una mica... desconcertants, dirien alguns, controvertides dirien altres.... macabres potser podrien dir uns tercers. Són les meves idees, i per tant, són completament subjectives. Si algú està molt sensibilitzat amb aquest tema, potser millor que no llegeixi el post. Tampoc no es perdrà gaire cosa, però jo aviso perquè després no em digueu que si és que no tinc cor i bla, bla, bla... (quién avisa no es traidor) xDDD]
Quan era més jove (uns 13 o 14 anys) vaig llegir llibres sobre reencarnació, vides paral·leles, ànimes bessones que es troben al llarg dels segles en diferents cossos... Aquells llibres m'encantaven (per si a algú li interessen són de Brian Weiss, els que van caure a les meves mans). S'ha de dir que em van caure a les mans en una època de canvis bàsics en la vida de tota persona, en una adolescència primerenca. Em van marcar. Molt. Durant molt de temps vaig estar donant-li voltes al tema i això em va fer superar algunes morts properes amb una enteresa que ningú no entenia (i, tot s'ha de dir, els meus pares des de llavors em van penjar la etiqueta d'insensible [tot i que no tenia res a veure el fet que jo sentís pena per la mort d'aquelles persones i el fet que no plorés, però no ho van arribar a entendre mai]).
Ara, però, amb la distància i la relativa maduresa que m'han donat els anys, ja no hi crec gaire en tot això. No ho descarto, de fet, crec que mai ho arribarem a saber del tot, però no hi crec tant. El cas és que m'ha quedat aquesta mena de... insensibilitat (tot i que no és la paraula adequada, però no en trobo una millor) vers aquest tema.
Fa molts anys, però molts, vaig començar a escriure cartes de comiat per a la gent important de la meva vida. Les tinc guardades a l'ordinador. Ara fa temps que no les renovo i, per tant, falten moltíssimes cartes de moltíssima gent de la que em voldria acomiadar. I torno a repetir, no estic obsessionada, simplement sóc... previsora. La veritat és que les cartes, bàsicament el que intenten transmetre (i em sorprèn perquè les vaig escriure amb 13 o 14 anyets) és un missatge de tranquilitat per totes aquelles persones a les que podria afectar el fet que jo em morís. Fins i tot vaig escriure un poema (ja ho sé, és bastant cutre... però... què voleu tenia 14 anys!!! xDDD).
L'altre dia ho parlava amb la Maduixeta: "Nena, quan jo em mori... et deixaré en herència el password del blog i ho anuncies".
A diferència del que m'havia imaginat, li va semblar una gran idea (aquesta dona sempre em sorprèn gratament! xDD)
"És que m'agradaria que tots els blocaires vinguéssin a l'enterrament".
I vam riure una estona. De fet quan em mori no vull que m'enterrin. Ja ho deixo escrit ara, i així no hi ha confusions. Sincerament no crec en allò del repós etern... tot i que respecto moltíssim la gent que hi creu i, òbviament, vaig als enterraments que pertoquen.
A ma mare sempre li he dit: "Cuando me muera, mama, dais mi cuerpo a la ciencia, que hagan lo que les plazca, y con lo que sobre, cogéis una caja de madera de esas de la fruta, y lo quemáis todo en medio del campo".
I ma mare, quan li dic això, em mira i em diu: "desde luego, hija, que macabra eres... además, está prohibido hacer fuego en el campo, niña"
I té raó, la dona. Doncs res, suposo que al final acabaré incinerada, però això sí, alguna manera trobaré d'anunciar-ho al blog.
"La mort em ve a Buscar" Els Pets
"El Funeral" Fito
32 comentaris:
ai alepsi! i tant! tu deixa'm la contrasenya i jo anunciaré la teva mort! xDDD
Però fes igual tu amb mi eh? de mi quan em mori agafeu els òrgans que necessiti altra gent i dp m'incinereu, bla bla bla, i poseu-me la cançó del robbie williams... angels.
:P
Jo no crec que siguis una insensible.
Jo com tu, penso que és un tràmit més en el pas per la terra, igual que nèixer, que et vingui la primera regla, parir, respirar o anar al bany cada matí... La mort és el moment on la vida ens acaba posant a tots en igualtat. Als rics, als pobres, als guapos, als lletjos, als savis, als burros, ls prepotents, als altruïstes... a tots. Mira els faraons egipcis, vinga ser enterrats amb totes les seves riquesses obtingudes en vida, i total, per res!
I sobre el tema aquest del bloc :P Jo alguna vegada també he pensat que pasaría si em morís... suposo que l´adagio que té accés al meu bloc us posaría una noteta, ja li comentaré per que ho tingui en compte xD
El problema és on t'ho deixaré, Maduixeta... igual podríem fer un intercanvi de contrasenyes, pel que pugui passar... bé, ja en parlarem! xDDD [per la cançó, no et preocupis, aquesta serà la teva, ja me n'encarregaré jo!].
Tens raó, Gemminola, als egipcis (i molt temps després es va continuar fent) els enterraven amb tots els seus tresors... i l'únic que aconseguien era que els lladres visquéssin d'aquesta mania tan tonta... en comptes que ho difrutés la família i amics del mort... ho disfrutaven uns vés-a-saber-qui!
ei a veure que dieu dels meu egipcis!! jo quan m mori.. vull star en sarcofag es friki però buenuuu o que m cremin.
Gemmi tranquila.. i et faré un gran post.. espero que tu tb ho facis si moruu jo primer xD
Plou poc, però pel poc que plou, plou prou.
Hosti, Adagio, jo això ho voldré veure!!! En un sarcòfag! Que chulu!!! xDDD
Benvingut Telebloc! Plou, plou... sí... però no poc...
Doncs jo quan mori hauré mort.
Jo la mort tampoc la veig com quelcom dolent, al menys no pel qui mor. La veig dolenta per la resta de la gent, per la perdua d'un ésser estimat.
Però en aquest moment crec que t'has de preocupar més en els que l'han perdut que no pas en el propi mort.
La veritat és que és cert que en els enterraments sempre he trobat que s'ha d'estar més per les persones que es queden que no pas per la que se'n va, Teleko... Està bé recordar-la, parlar d'ella, no convertir-la en un sant, sobretot... però allò que fa molta gent d'exposar al mort per a que tothom el pugui veure... ai, no sé... ho trobo tan... lleig...
la mort és la fi i punt. És això el que la fa trista, saber que ja està, que no sortirà més el sol, que ja no veurem que succeeix l'endemà, que ja no sentirem més i tornarem a riure ni plorar. Solem pensar en la mort com el moment per poder veure des d'algun lloc com la gent reacciona vers la nostra fatalitat, com s'emocionen i van al nostre enterrament, com se n'adonen del molt que ens van apreciar i de com alguns es van equivocar en allunyar-se de nosaltres.
Potser tot això succeeix, però desenganyem-nos: no ho veiem pas. La mort és la fi i creure que es pot veure el que succeeix a partir d'ella és una idea massa romàntica per ser certa.
No em sembla mala idea això que dius que algú escrigui una nota al blog si hom es mor. Ho he pensat sovint perquè la gent de l'entorn se n'assabenta, però els blogaires com ho poden saber si no és, precissament, a traves del blog?
La veritat, Bellosoli, és que mai he cregut en allò de "quan em mori vull que tothom vingui al meu enterrament perquè els vull veure per últim cop" (sí, encara que sembli mentida, hi ha gent que ho pensa). Està clar que quan et mors, ja està. S'ha acabat tot. I ja no hi ha sentiments, ni emocions, ni res.
Em sembla, d'altra banda, que crearé una empresa per penjar anuncis de defuncions als blogs dels propietaris... i als blogs enllaçats... uhm... que ningú em tregui la idea, eh??? xDDD
massa tard alepsi!!! la idea és tan bona que l'acabo de patentar!!! però no et preocupis que et passaré un porcentatge dels beneficis... et va be un 2% ???
Uaaaaaala! Que ranci, no??? Al menys un 50% (i perquè ets tu!) I si no... et denuncio, que tinc testimonis, eeeeeeeeh???? xDDDD
Ai la mort. Tan parlada que és ella, que sempre la gent en parla.
El que està clar, és que un cop mors, el teu cos és el mateix que una pedra. Ni cel, ni infern, ni res. Tot això de que hi ha vida i tralará tralarà són invents de les religions per por a la mort, pensar que no tot s'acaba després d'ella és en el que se sustenta, fins i tot algunes religions arribant a fer creure que si et suicides per ella aniràs directament al paradís.
Sobre la meva mort, jo encara dubto que m'agradaria més, si llençar les meves cendres al mar o al balast de les vies del tren de plaça catalunya, l'únic que a aquest últim es barrejarien amb les cendres del tabac i amb les rates que pululen per aquí xD
Bones Alepsi collons amb el tema d'avui jo també en vaig fer un post d'aquests.... http://farlopa.blocat.com/post/5657/88779 Que tens un dia trist????
Jo que tu, David, faria que em llancessin dins d'un convoy... total amb lo poc que els netegen no crec que t'arribessin a eliminar mai del tot... xDDDD (puta renfe!!! Juas! Sempre és una bona ocasió per dir-ho... xDDD). No, seriosament... tirar les cendres al mar està prohibit, noi, així que... em sembla que t'hauràs d'acontentar amb la primera opció... tot i que... a Plaça Catalunya??? xDDD
Bon post el teu, Farlopa. Però no, no estic trista! Més aviat al contrari... estic bastant contenta!!! Jejejeje! Si aquest post l'hagués escrit trista... buf... hagués estat molt més dur...
No, si el problema no és morir (com dius: és un tràmit, més o menys dolorós, però un simple tràmit); el drama és que morin els qui estimes!
Està clar, visitant 1000 a ningú no li afecta la seva pròpia mort (si no és que la veu venir de cara, amb seguretat... ens entenem, no?). Tot i ser una cosa molt dura (el fet que mori algú proper) jo sempre ho intento relativitzar... no és que em faci menys mal que a la resta... però... no sé... és com una acceptació implacable que em fa semblar això, insensible...
collons (perdo) veig que amb el tema reencarnació també coincidim en weiss dona per molt , malgrat que jo me'l prenc a conya , vaig fer un post amb ell ,a mi em sembla genial lo del pass , i que vulguis que tothom vagi al teu enterrament , espero que no sigui un complot alepsi &maduixeta per veure'ns les cares a tots i tu amagada dins un confessionari conyes a part lo fotut de la mort es per els que queden
:)*
No em puc creure que també hagis llegit al senyor Weiss... lo nostre no té nom, Onix.... no seràs tu el meu alter ego que escriu un bloc quan no me n'adono, no? xDDD
si es aixi , vaja merda d'alter ego jajajajaja avui em posso a fer una regressió com deu mana XDDD
Quan em mori que donin tot el que es pugui aprofitar a qui ho necessiti, i del que quedi que en facin el que vulguin. Morir és tan natural com nèixer, el problema està si mores quan no toca, abans d'hora. Però si ja has viscut la vida, s'ha de deixar lloc als següents :)
Hola Alepsi!
És clar que mort forma part de la vida, més concretament és el final (estic intel·ligent hui). I fer com si res no existís potser sembla malatís. Però mira, jo crec que és la manera correcta de fer-ho. És com una relació. El més probables és que no dure per a sempre, però cal viure-la com si.
Ah! I a mi això del blocarire mort m'ha passat. Si voleu el puc buscar. Tafanejant vaig trobar-me el bloc d'un tio que havia mort i un amic ho deia al bloc. ja li ho vaig comentar a l'Avi.
Acabe recomanant-vos que us paseu pel meu bloc i escolteu a la secció cançons franceses de tota la vida, El testament, una cançó de Brassens sobre el tema.
Ja sé, ja sé que és autopropaganda, però té a veure amb el tema.
(Perdona que no t'haja contestat als teus comentaris, ara en acabar la ronda ho faig.)
Cançó de bressol
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
La nit (1956)
Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924 – València 1993)
Carpe Diem, Alepsi!
Collons, ONIX, doncs a mi m'agrada!!! Què tal va anar la regressió, per cert? xD
Doncs sí, PropDe40, lo chungo de la història és morir jove... però... com sabem si realment és abans d'hora? Si hi ha una cosa que em va impactar dels llibres que cito en el text, és la idea de que la mort esdevé quan ja no et queda res per aprendre o ensenyar. Sí, ja sé que sembla impossible que un noi de 15 anys, per exemple ja hagi aprés tot el que havia d'aprendre, però... bé, jo m'entenc... igual algun dia faig un post explicatori de les teories d'aquest home sobre la vida i la mort (que el fet que ara les citi no té a veure amb el fet que me les cregui... xDDD). Uf, m'he llevat amb un rollo, ja... xDDDD
Potser sí que tens raó, efe. De tota manera jo no defenso una conciència de mort malaltissa, obsessiva... simplement reconèixer que està allà i que mai se sap quan et tocarà (uhm... pot semblar macabre però no és la meva intenció). I lo del blocaire mort, tens ra, vaig llegir que li ho deies a l'avi (papa xD) i, de fet, anava a fer referència en el post, però me'n vaig oblidar... xDDDD [ah, i ben fet lo de l'autopropaganda! xDD Si no ens la fem nosaltres, no ho farà ningú! xDDD]
És molt maca, la cançó, visitant 1000... tens recursos per a tot, tu, eh? xD
Aquí volia arribar jo, doommaster!!!! Carpe Dieeeeeem!!!!!!!!!!
Alepsi Jo procuro no pensar que em moriré i així, però ser-ne conscient (que no obsessionar-s'hi) em sembla que és una actitud molt saludable.
Per cert, llegint els comentaris m'he recordat d'un llibre. Planteja que passaria si sabessim el dia que ens hem de morir. Em va agradar molt es de la Soledad Puértolas: Si et atardacer llegara el mensajero o alguna cosa aií es diu
Tirai m'apunto el nom del llibre i l'autora (ara buscaré el títol per tenir-lo exacte). Pot ser molt interessant!!! Gràcies!!!
...hauriem de patentar alguna cosa que s'activés si fa molt temps que no escrivim.
I que llavors sortís alguna animació acomiadant-nos dels blocaires...
ho trobaria trist.. però original.
Ara,imagina't que ens anunciem com a morts, i resulta que només és que passavem una crisi creativa...
llavors la confusió sí que pot ser d"infart".
La mort és una cosa molt difícil d'assumir per mi.
ptons.
Hosti, és bona idea Sidlia!!! Però hi ha aquest problema... que com et descuidéssis ja tindries a tots els blocaires plorant per la teva mort... i després desmenteix-ho, saps?? xDDDD
Jo també he llegit algun llibre d'en Weiss, ara no em facis dir quin. I d'altres autors. Justament aquest estiu: "La mort: una aurora", d'Elisabeth Kubler-Ross. Encara el tinc a l'estanteria. La veritat és que ajuden a agafar-se les coses amb més tranquilitat. Insensible? No és més sensible qui més plora. Ja per edat he hagut d'anar a prou enterraments com per veure que sovint plora qui menys visitava l'avi/el malalt/qui sigui.
(Masses comentaris, no els llegiré)
Això de la contrassenya del blog és moooolt bona idea.
I no et preocupis, el que hi ha després de la mort ho descobriràs justament després de la mort. Que no puguis tornar a anunciar-ho a la resta de la gent és un altre tema; tot i que d'excepcions també n'hi ha.
I el que facin amb el meu cos quan em mori... m'és completament indiferent. Que facin el que vulguin i es puguin pagar. Que si un enterrament és car incinerar-lo més!
Publica un comentari a l'entrada