Fent la croqueta

Aquesta setmana hem començat classes. Per fi. Ja teniem ganes de tornar-nos a trobar pels passadissos de la facultat, carregats amb carpetes, motxilles, estoi... uh... "estutxus" (com cony és el plural d'"estoig"? Estoijos? Estotjos? en fi m'heu entés, no? xD).

A la facultat l'esport que més es practica, com en totes, suposo, és el "baring". Cal una definició? Per si de cas, us diré que ve de la paraula "bar". Ja ens hem entés, oi?

Total, que aquest any, al ser ja l'últim per a molts dels companys que anem junts des de primer, i amb els que ens hem fet moltíssim, de tot el que ens hem hagut de matricular són optatives. Pels que no ho sàpiguen, les optatives, com el seu nom indica, no són obligatòries. Hi ha una gran oferta d'assignatures per a tots els gustos i tu et fas el teu horari com et vingui de gust.
Durant tota la setmana ha estat divertit anar veient amb qui coincidia i amb qui no a classe.

Ara el que tenim chungo són les estones de "baring". Tots tenim forats en l'horari, però clar, cadascú a hores diferents, i és complicat coincidir. Tot i això dijous varem coincidir 5 o 6!!!
Com no podria ser d'una altra manera, varem decidir iniciar el curs fent un semi-dijous universitari.

Un dijous universitari prototípic es caracteritza per un bon sopar amb sangria, riures, postres... i després una festassa que s'allargui fins a les 6 del matí.
El nostre semi-dijous només comptava amb la meitat del plan: el bon sopar.

Mentre esperavem que arribés tothom vam demanar unes clares i mentre les bevíem vam fer safareig una bona estona (dit coloquialment, vam estar rajant... xDDD).
A les 22:00 estavem tots asseguts a la taula d'un restaurant mític per a nosaltres, a Sant Cugat.
"Demanem sangria?"
"Tia, què dius?"
"Que si demanem sangria"
[Riures, ella sempre amb la seva conya patològica... xD]
"Que no nena, que sino demà anirem amb resacón resacón a classe, i passo"
"No, no, millor que demanem aigüeta...."
"Aaaaaaaaaaai, ens fem grans, nois"
"La mare que et va matricular, com et torni sentir a dir això t'escanyo!!!"

Total, que entre riures i safarejos vam acabar de sopar cap a les 23. Com que havíem agafat els catalans per anar fins a Sant Cugat vam decidir anar passant cap a l'estació, no fos cas que perdéssim el tren.
Just arribar a l'estació se'ns va escapar un tren que anava cap a Barcelona. Però "no hay dolor" hi havia dos més, encara. Només haviem d'esperar uns 20 minuts fins al següent.
Mentre esperavem, com no podia ser d'una altra manera, vam asseure'ns a les escales de l'estació a seguir amb el nostre safareig (teníem el dia criticón).

I xerrant, xerrant.... "S1, Barcelona". [A partir d'aquí, la Maduixeta ha fet la seva versió]

Mirades aterrides. "Merda, és el nostre". Treiem els bitllets dels bolsos. "Adéu nois". Passem els bitllets per les màquines. Pugem les escales ràpidament, una, dos, tres, quatre... Arribem a l'andana que encara no es veu el tren. Visca!!!

De sobte veig venir un tren per l'altra via.... "Merda noies! És a l'altra andana!!!!". Elles comencen a baixar l'escala corrents, jo al darrere... però només posar un peu a la primera escala, jo ja sabia el que havia de passar. Sabeu quan ensopegueu, no se sap com, i intenteu no caure, però sabent del tot cert que acabareu estampats a terra???? Doncs això.

Crec que em vaig trepitjar el pantaló. Al primer graó de baixada. Vaig saltar dos graons de cop intentant mantenir l'equilibri a la mateixa vegada que fotia un crit... els quatre últims... els vaig baixar rodolant, com diria la Maduixeta, al més pur estil croqueta i... rient, partint-me de riure.

Un cop estirada a terra em vaig sorprendre a mi mateixa amb la meva capacitat de reacció. Elles es van aturar un moment: em van mirar. Vaig agafar-me de la barana per aixecar-me i entre l'atac de riure vaig cridar: "No pareu! Segui corrents que el perdem!!!!!".
Es veu que li vaig donar un toc teatral a la cosa, perquè les dues paves van esclafir (maco, el verb) a riure, corrents pel passadís. Jo al darrera corrent, mig plorant i mig rient, i coixa... però corrent molt.

Vam pujar les escales cap a l'altra via.... i just quan la vam trepitjar: "pip, pip, pip, pip.... pssssssssssssssssssssss" Portes tancades.

El segurata que hi havia allà, ens va mirar i ens va dir "no os preocupéis, queda otro". I nosaltres crec que ni li vam contestar. A mi m'havia agafat un atac de riure d'aquells meus (els que em coneixeu ja sabeu què vull dir) i entre les tres estavem fotent un escàndol a tota l'estació...

Jo entre plorar i riure em vaig mirar el colze... em feia mal, realment. Hi tenia una rascada considerable.
Les cames em tremolaven i la dreta no responia gaire... quan vaig fer la croqueta la part dreta del meu cos va rebre tot l'impacte.

Encara avui em fa mal tot el cos. Tota la part dreta, l'esquena i el cul, de la caiguda monumental (a banda de que a la natja dreta hi tinc un bon blau...). I... la panxa... de tant riure. En sèrio, tinc agulletes als abdominals. Així que.... no em feu riure gaire, avui!

*Tot el que està en negreta va passar en menys de un minut....