Enlluernada

[La tercera (i última) del dia... i dedicada a l'efe (que lo prometido es deuda)]

Avui m'he enamorat. Sí.

Bé, anem a veure... diguéssim que... m'he enlluernat (m'encanta ser sensacionalista).

He pujat al metro, a Sants Estació, L5 en direcció a casa meva. Hi havia moltíssima gent (al meu mantra de "puta renfe" se li ha sumat el de "putu metro") ja que anava leeeeeeeeeent.... Total, que he pujat en un vagó on ens apinyavem més de 300 persones segons fonts oficials (i 2 segons la policia...).

Darrera meu, per suposat, ha entrat la típica senyora que necessita estar còmode. És a dir, aquella senyora que, amb el bolso com a única arma de destrucció, empeny a uns i altres, a tot bitxo vivent que es troba al seu voltant fins que troba una postur còmode que li permeti observar el seu reflex en els vidres i, a la vegada, li permeti agafar-se a la barra per no caure i despentinar-se el monyo.

Vale, doncs mentre jo anava amb compte de no ser assassinada pel bolso de la senyora, i mentre anava desplaçant els meus peus cap a un centímetre quadrat lliure que hi havia lluny de les sabates de taló de l'anomenada senyora... mentre passava tot això no me n'adonava de que m'estava enganxant, poc a poc a un noi.
De fet, no me n'he adonat fins que he trepitjat una de les seves sabates. Una sabata marró camel (que diria ma mare... que no és més que marró claret, però queda més chic dir "camel"), d'aquestes d'executiu. He alçat la vista i per poc m'ennuego de la emoció. L'he mirat als ulls i li he dit "ho sento" i li he somrigut amb el millor dels meus somriures donades les circumstàncies. Ell m'ha tornat un somriure amb un cop de cap d'aquells que volen dir "no passa res, desitjaria que ho tornéssis a fer si, així, puc veure el teu somriure de nou". Vale, potser el cop de cap només volia dir les tres primeres paraules de la frase... xD. El noi, perquè us en feu una idea, era alt, moreno, ulls marrons, anava amb un "traje de chaqueta" molt ben planxat, una corbata rosa (sí, rosa...) i una camisa blanca amb ratlles roses (sí, roses....). Així dit sona afeminat i tot, potser, però no. Tot ell emanava virilitat (guau! Estic inspirada... xD).

El metro seguia la seva marxa. A cada parada s'aturava dos o tres minuts, amb la qual cosa el vagó s'anava omplint cada cop més. I ell i jo estàvem cada cop més a prop.
El seu coll m'ha tingut hipnotitzada una bona estona. Em fascinen els colls masculins, ara us ho dic. M'encanta veure com la nou fa viatges amunt i avall, amunt i avall...
Ha arribat un punt en què estàvem tan a prop que podia sentir la seva respiració al meu cap. Poc a poc ens anàvem apropant l'un a l'altre, ajudats per la resta de la gent que poblava el vagó aliena al nostre idili. Ens hem mirat un parell de cops.

S'apropava una parada de les grans, d'aquelles en les que 3milions de persones al minut fan transbord i al vagó es respirava aquella intranquilitat pròpia de les persones histèriques que es pensen que són les úniques que han de baixar. Els nostres braços estaven units, tocant-se l'un amb l'altre... les nostres mans a punt d'entrar en contacte quan... les noies assegudes just darrere seu s'han aixecat per sortir. Ell s'ha mogut, s'ha apartat i s'ha allunyat lleugerament de mi, el just per deixar passar a les dues mosses.

I... ara ve lo bo. El noi, quan elles han sortit dels seients, s'ha girat, m'ha mirat i m'ha ofert un dels llocs. Jo, bocabadada i bleda com sóc (només de tant en tant, eh?)... l'he mirat, l'he somrigut i li he dit un "gràcies" (el més nyonyo que he pogut). Ell s'ha girat, s'ha agafat a la barra i m'ha deixat amb un pam de nas.

"Què esperaves, pava? Que seiés al teu costat?"
"Doncs sí, mira... ja que hi havia dos seients i la resta de la gent semblava no estar interessada pel lloc..."
"Ai senyor, tu no n'aprens, Alepsi..."
"Què dius??"
"No me llames iluso.... lalalalalalalala" [el meu cervell ha apretat el seu "play" particular i he tingut la cançoneta dels nassos enganxada tota la tarda].

Total, que tot i no seure al meu costat, sé que m'estaves mirant. Sé que t'has quedat enlluernat amb mi... sé que estaves desitjant demanar-me el meu número de mòbil.

"No me llames iluso porque tenga una ilusión...."

Bé, noi guapo del metro, si, per alguna casualitat em llegeixes ["no me llames iluso...."]. Ejem. Dic, si caiguéssis per aquí, per casualitat... doncs... envia'm un correu! ["Jajajajajajajaja"]. I tu de què rius? "Jo? De res, de res. Ves fent, tu".

Sembla, doncs, que la tarda s'ha arreglat, tan malament que pintava el matí.... I a tot això... quan he arribat a casa, ma germana m'ha rebut amb un llibre a la mà. I em diu: "Alepsi, escucha!:

"El que de res no dubta, res no sap"

Visca ma germana!!! Igual és que ha entrat al bloc i ha llegit quelcom... però jo crec que no. Ja ho té això, ma germana, de tant en tant encerta.