Un altre cop torno a estar que no sé què escriure. Després del conte aquest que va ser una anada d'olla de les grans, però sembla ser que ha agradat... doncs no sé què escriure. I total, escriure sense dir res, és tonteria.
Només volia dir, fins que em vingui la inspiració i torni a escriure coses amb (poc) sentit, com he anat fent fins ara, que em sumo a la petició del Farlopa, el Doommaster i la Txell.
Que, com he comentat al blog del Farlopa, n'estic farta dels estigmes que envolten la bellesa corporal (tant masculina com femenina, però sobretot femenina). Com diria la meva àvia "toda la vida han habido gordos y flacos". Però ara no. Ara tots hem de ser figurines per poder entrar en talles com més petites millor. Si entres en una 42 no estàs contenta, no. Has de superar-te a tu mateixa i aconseguir entrar en una 40. Així segur que lligues més, que ets més feliç, que viuràs millor, que els homes et xiularan més pel carrer, que et veuràs més guapa... és cert, això?
Sincerant-me amb vosaltres, resulta que jo sempre he tingut tots els punts per caure en qualsevol d'aquestes malalties que ara estan tan de moda (per desgràcia) i que aboquen a un munt de joves a un maltractament del seu cos sense ser conscients que no s'estan embellint, sino que estan envellint.
Tot just escrivint això, la Maduixeta m'ha passat aquest enllaç. I m'ha fet reflexionar.
Des de petits, des de molt petits, ja ens bombardejen amb imatges de noies fantàsticament primes, que tenen unes cinturetes estreeetes... i que triomfen a la vida.
La Bella (prima, preciosa) que s'enamora de la bèstia (que és lletja, però que és molt bona...); la cíngara (prima, preciosament exòtica) que s'enamora del lleig geperut (que té un cor que val milions).... en definitiva, un patró recurrent: la bellesa femenina que s'enamora del gran cor masculí.
I ara, pensem en els dolents d'aquestes pel·lícules. La dolenta de la Sirenita: una dona-pop grassa i amb molta papada. La dolenta de la Cenicienta: una dona amb arrugues i lletja (juntament amb les seves germanastres lletjes). El dolent de la Pocahontas: un home gras i molt, molt dolent (del qual no he trobat imatge). [Segur que hi ha més exemples... però fa temps que no veig aquestes pel·lícules... i potser vaig errada, però el que he trobat és el que he posat! xD]
En fi, un altre patró recurrent. S'associa, inconscientment, l'excés de pes (o el no estar, simplement, prim) i el ser lleig, a ser dolent.
I això, es va quedant al subconscient. I va matxacant. I acabes pensant que no ser prim t'afectarà al cervell i et tornaràs dolent. I que la gent et veurà dolent. I la única cosa que desitges és ser com les teves heroïnes dels teus dibuixos preferits, primeta, maca, que dos homes es barallin per tu, perquè ets tan fantàstica que no hi ha dona millor.
34 comentaris:
No crec que la Sirenita o la Bella o la Cenicienta fóssin les culpables de que jo caigués en un trastorn alimentàri. De fet la culpa la tinc jo per haver-me llaurat una autoestima de merda, i m´ha costat més recuperar-m´hi que caure-hi. De no caber-hi dins una 42 a entrar lliurement a una 32 n´hi ha un bon pas. Ara per això estic la mar d´agust amb el meu cos i darrerament sembla que només es parli de talles, de IMC i de trastorns alimentàris i se'm remou tot molt. Per sort, ara tinc molta seguretat amb mi mateixa i no deixo que això m´afecti més enllà. I es pot ajudar a combatre contra tot això. Al meu bloc hi tinc un link a la web de la associació acab.
Dona, no pretenia dir això. Està clar que no només un factor té a veure amb la caiguda o no en un TCA (trastorn de la conducta alimentaria), lo de les princeses disney era només un exemple de com, des de petits, ens van menjant l'autoestima.
Oi tant que ens la van menjant l´autoestima, però Disney, els mateixos professors que et diuen que com vols saltar el potro amb lo rodona que estàs, els companys de classe que es riuren del grassonet, del que porta ulleres i del que porta ferros a la boca... Ara que si, la gent i la societat és molt cruel, i és molt fàcil culparlos, però la culpa no és més que d´un mateix. Si jo m´hagués estimat més a mi mateixa mai hauría acabat a la sala d´espera de Can Ruti.
A veure, això d'identificar bellesa amb bondat arrossega des de Sòcrates. O siga que ho veig complicat de traure'ns-ho de damunt. Mireu Jesucrist (i no vull ser irreverent) "lo" bo ques està. I la Verge Maria (què no sé perquè mai no apareix gran) també és guapa, però asexual. Vull dir que aquesta cosa de la bellesa no arranca d'ara.
I pel que fa a la història prototípica, a mi em sembla encara més sospitosa la del príncep blau, perquè d'una banda tenim la bellesa femenina (plebea) i el poder masculí. Em venen al cap guapes de conte que es casen amb guapos, però que es casen amb pobres.
Una vegada vaig dir una cosa semblant a una classe (que la ventafocs em sembla fatxa) i una alumna se'm va emprenyar.
Crec que els contes infantils són molt importants.
Un post molt interessant per a discutir, Alepsi.
(aquest missatge no l'esborres ;-))
Però al que jo vaig, Gemminola, és al fet de no estimar-se a un mateix. Ningú desitja, ningú, no estimar-se a ell mateix. A tots ens agradaria tenir una alta autoestima i poder passar del que la gent diu. Hi ha gent que té sort amb això, i s'allibera de certes coses, hi ha d'altres que no tenen aquesta sort, i cauen en diverses patologies (no només TCA).
Al que jo em vinc a referir, i sobre el que vull fer "hincapié" és que tots tenim una bona autoestima potencial, i el fet que la desenvolupis cap a un cantó profitós, o cap a un cantó autodestructiu no depén de tu, únicament, depèn, també, de tot el que t'envolta, com tu dius: del profe de gimnàs que se'n fot de tu, dels companys que no et deixen jugar a fútbol perquè no corres tant com ells, de la gent que t'envolta...
La veritat és que tens raó, Efe. Això de la bellesa occidental i prototípica ens ve de molt lluny... és increible com ens arriben a manipular, i com no ens n'adonem.
Sí, suposo que aquest post donarà que parlar... i no sé si estaré a l'alçada dels vostres comentaris/crítiques... xDDD
Els nens són molt cruels, i la societat. Però que una persona arribi a aquest punt és culpa de tot plegat, tant de l'exterior com de la propia persona.
Moltes coses haurien de canviar avui dia per evitar-ho, però ara per ara ho veig impossible.
A mi també em fa cosa de vegades, perquè estic prim, i no és perquè vulgui, sinó perquè m'és impossible engreixar-me.
Això és el que vull dir, David, que els estigmes al voltant de la figura de les persones són tants i estan tan extesos en la nostra societat que és molt complicat lluitar contra ells.
Una anècdota: per allà els anys 80 es va fer un estudi psico-sociològic que volia determinar l'acceptació de les persones grasses en la societat. Es van agafar nens d'uns 5 o 6 anys i se'ls van presentar diverses fotografies d'altres nens i nenes, amb característiques determinades: un que anava en cadira de rodes, un negre, un xino, un que no tenia braç, un amb els ulls verds, un gras, un molt prim, un amb els cabells rinxolats.... etc....
Els nens havien de col·locar les targetes en ordre de preferència, segons amb qui els agradaria més jugar al pati de l'escola. Els resultats van ser sorprenents: gairebé tots els nens deixaven pel final de les seves preferències els nens grassonets...
[Vés a saber la fiabilitat d'aquest estudi i les conclusions que se'n van derivar.... però no deixa de ser impactant...]
Doncs el post noia, no està ben enfocat, sembla que s´estigui culpant per culpar a algú de les nostres debilitats. I segueixo pensant que un no cau en certes coses si assoleix certa intel.ligència emocional, que quan un és nen evidentment no té però sí es pot aconseguir quan un és adult (sobretot, i lamentablement quan la vida no t´ha anat del tot de cara)
Jo no culpo a ningú del que em va passar a mi, exigència meva a títol personal, competència en el món laboral,Inmaduresa, baixa autoestima, complexes no resolts... Però clar que és més fàcil culpar a agents externs que autoanalitzar-se i donar-se compte de les errades i manques d´un mateix.
I en relació als contes, com diu en efe tota la vida i en molts àmbits en han mostrat una imatge com al reflex d´un prototip de persona o ideal. Ara cal ser prou intel.ligent com per deixar-se influenciar per això o no. I la frase "las apariencias engañan" crec que té massa de cert.
No t´estic fent una crítica,però potser el meu punt de vista no és gaire objectiu per haver viscut en primera persona tot això.
bé, jo penso que tot això sí és important, perquè són coses que et queden a dins inconscientment des que ets petit, i per molt que creguis que són xorrades... t'acaben influenciant.
Realment hi han massa prejudicis a la societat en la que vivim, i tot això és el que ens produiex un creixent estrés que està provocant gran quantitat de malaties en l'actualitat. Així que passem una mica dels prototips que ens imposa la societat, sinó acabarem tots ben bojos :-D
Oi tant que influencia tot això que ens venen de petits.
L´home del sac, algú l´ha vist? No oi?
Segur que més d´un té la imatge del home del sac com un tio terriblement lleig, però clar, com és dolent no podem immaginar un home del sac que estigui boníssim...
És això, Maduixeta, que tot influencia. Que el fet que els mass media ens estiguin bombardejant amb imatges del que hauria de ser un cos, ens afecta. A uns més que d'altres, clar... com diu la cucalella hem de sobreposar-nos al que ens estan venent, però no sempre és fàcil... de fet és bastant complicat (i en sóc conscient, tot i no haver patit mai anorèxia ni bulimia...)
Jo estic en part d´acord amb el que diu alepsi. Crec que el fet de què un dia una personeta diga "vull perdre pes" ve influenciada indirectament pels esteriotips que ens imposa la societat.
La nostra societat és consumista, és guia pel que diuen les campanyes publicitàries, fa el que tothom fa, i, sense ser conscient, ens posem metes que tenen molt que vore amb el que des de dalt ens imposen.
Està clar que tots no fan cas, ni tampoc de la mateixa manera... hi ha gent amb més personalitat que passa i sap vore on t´estàn dient : has de dur açó per ser megaguai o has de dir neng per ser dels més. Desgraciadament, no tots ho sabem vore ni som capaços de dir no a allò que se´ns imposa. I, a més, també s´ha de tenir en compte que depén de les edats i de l´estat anímic que tens.
Jo, en 3er d´ESO vaig perdre molt de pes, i, era perquè volia ser megaguai. Sí, ho sé, i quan no menjava ho sabia. La tonteria em va durar uns 3 o 4 mesos, però un dia, quan vaig ixir a la pissarra, les meues amigues es van escandalitzar i em van cridar l´atenció. Això em va fer pensar i vaig vore que no menjant no anava a cap lloc, perquè, a més, m´encontrava mal. No vaig arribar a tindre cap trastorn ni res, però podriem dir que "vaig començar", i, si haguera continuat per eixe camí, doncs... no sé, ni ho vull pensar.
Del que m´he adonat durant tot aquest temps és que, una persona alegre, simpàtica, oberta i viva lliga més que una que siga flaqueta i amb un tipasso fins allà, però que és apagà i seca.
A trets generals jo crec que la gran culpa la te la societat. Conec botigues de roba on et demanen pes i estatura per treballar allí... jo, mai treballaria allí perquè va en contra dels meus principis això. però existeix. I això fa que el pes tinga importància...
Bé, el que vull dir amb tot açò és que, podem tindre més personalitat o menys, podem saber qué és el que jo vull i el que no, però sentir-se discriminat per la societat per raons de pes és una realitat, i això influeix.
Em sap molt de mal per totes aquelles persones que ho estan passant mal per això, o que ho han passat. No deu ser gens fàcil...
m´ha cridat l´atenció el que conta gemminola... però, m´alegre de vore que n´ets plenament conscient i que sembla que saps dir que no a allò que no et beneficiarà ni t´agrada. En eixe aspecte, has tingut molta sort. Ara, a continuar cuidant-te, i a fer panxeta donaaaa ;)
ups, no sabia que havia escrit tant...
Olenska el teu comentari bé mereixeria un post a part. xDD
Jo crec que qui més qui menys, tothom s'ha sentit impulsat en algun moment de la seva vida a intentar aprimar-se o a assemblar-se més, en definitiva, als cànons estètics imperants.
Jo tinc amigues (i jo mateixa) que han sortit de tot això com tu, perquè era una cosa superficial. Però també en tinc d'altres que ho han passat molt malament, i que ni amb els consells dels seus amics, ni dels seus pares, ni res de res, han aconseguit sortir-se'n, fins que han necessitat l'ajuda d'especialistes.
És un tema que realment és controvertit, i que, com en tot, hi ha tantes opinions com persones al món... xD
Una abraçada, olenska!!!
jajaja... tens raó! és quasi un post!
una cosa, em pots fer una favor?pots intentar entrar al meu blog? és que jo no puc... ho he intentat des de dos ordinadors i no va. Ais! estic preocupada xé.
Olenska avui blocat es veu que ha petat. No va ni el catapings, tampoc. No sé ben bé perquè... però ja ho arreglaran! xDDD [quan ho hagin arreglat, ja tens nou post, enganxes el comment, i au! xDD]
Ui, Alepsi, que t'ha tocat de fer l'enllaç entre els expatriats de blocat.
la mania que tenim ara de tranformar el que em dona la nauraleça, una persona es te que sentir bé amb si mateix, no importa el que pensen els demes.
Umf, si estar gras es relaciona amb ser dolent, jo soc moooolt bona persona.
Però si ser lleig es relaciona amb ser dolent, ara soc mala persona...
Quin dilema!!
Sí, Efe sembla que sóc la informadora oficial! jajajaa!
Això seria lo ideal, Eldamar. Però cap a cap cantó. M'explico. El problema també rau en que en aquesta societat, cada cop hi ha més obessitat. Això tampoc hauria de ser així, hauríem de trobar l'equilibri entre poc i massa. I sí, definitivament, lo ideal del tot, seria passar-nos pel forro el que diguéssin els cànons estètics... però... és tan complicat....
Doncs ets una mica bo i una mica dolent, Teleko. Et convenç la resposta??? xDDDD
No, jo només vull ser bo!! :(
Teleko segur que exageres i de dolent no en tens res!!! xDDDD
A més, sempre pots ser la excepció que confirma la regla! xD
jo també venia aquí , a demanar socors a l’alepsi creia que ja m’havien fotut fora del blocat , tot i que encara estic en fase de bon comportament )he escrit tant sobre el tema que m'ha fet vergonya ocupar tant de lloc , es un tema que dona molt de si , no esborris res eh!! estic molt d'acord com l'has començat a plantejar .
En tot cas, és un tema molt delicat. Com dius, cada vegada hi ha més obesitat, però també hi ha més anorexia que abans... Em sembla que al món desarrollat cada dia ens fem més mal :-(
aii... encara no vaaa! alepsi, crec que m´instal·laré ací xDDD
(vaaaaa, que ho arreglen xéé...)
A mi em sembla que tots teniu raó ;) La gemminola l'encerta, desenvolupar una malaltia d'aquests tipus és més fàcil quan la persona no està a gust amb ella mateixa. I, per altra banda, també és veritat que els cànons de bellesa actuals fan molta pressió i no sempre és fàcil escapar-se'n.
PD: Hi cap per un altre refugiat del blocat? :(
Medio mundo se muere de hambre, mientras el otro medio se muere por adelgazar.
(jo estic fent proves per instal.lar-me a blogger, però necesito temps per tenir un bloc en condicions xD de moment només vaig fent proves)
Alepsi, al final, sense voler-ho, ens arrastraràs a tots cap al teu bàndol :P
Que mona, ONIX!!! Em sento Mare dels Desterrats de Blocat... xDDD Què t'han de fer fora??? Que no m'enteri jo que aniré a cremar foc a qui faci falta!!! xDDD
Cert, DooMMasteR, és un tema molt complicat que dona per escriure molts llibres. El món desenvolupat cada dia està més boig...
olenska et faré un carnet de sòcia del meu blog!!! xDDD
Però el que jo dic, PropDe40, és que el fet que no estiguis a gust amb tu mateixa no ho provoques tu perquè vols...
Doncs ja veus, noi, avui tots heu vingut a petar per aquí... tots refugiats!!! xDDD (és maca, casa meva, eh??) xD
Em sembla que compraré accions de blogger, gemminola... xDDDD
Informació d'interés: són les 23:35 i s'acaba de restablir el servei de Blocat (al final tindré complexe de taulell d'anuncis...) xDDDDD
L'Alepsi se'n va a fer nones (per a qui li interessi saber-ho... xD)
nanit Alepsi!! Gràcies per acollir-nos aquesta jornada de despatriats ;)
Vaja! et falta un petit detall! per què en totes les pelis disney els bons tenen els cabells clars i ulls blaus i els dolents cabells negres i, sovint, ulls foscos? això em condemna a ser el dolent de la peli!!! Ah! si, i que consti que quan la bella i la bèstia acaben junts, es trenca el malefici i la bestia es transforma en... un tio bo! així que falsa moral la de la història.
Com diu la Gemminola hi ha molts factors que influencien en els problemes de transtorns de pes, un d'ells és la pressió externa, però també n'és un mateix prou responsable. Ara, digui el que digui jo, a l'home del sac, no me l'he imaginat mai ni guapo ni lleig, fins i tot ara quan el sento anomenar me l'imagino com un tio fort i... amb un sac al cap!!! sisi, semblo ximple però és així com el veig!
Estar diví físicament no assegura cap mena d'èxit. Evidentment en el professional no hi té res a veure, i en el personal... realment ben poc. Ara, tenir confiança en un mateix si que n'ha de portar, tant laboralment com personal, ha de ser la llet!
Doncs malgrat que sembli una tonteria, Bellosoli hi ha més d'un estudi que demostra que les persones grasses solen accedir a llocs de treball menys qualificats, tenen més dificultats per trobar una casa... que potser hi té a veure l'autoestima? Ja podria ser... però els números canten i, ara per ara, una persona ben semblada físicament té més punts (per a gairebé tot) que una que no ho sigui tant... una puta pena...
em sembla interesantíssim el debat que heu encetat en aquesta entrada. És un tema que porta cua, tal com heu dit, perquè no ve d'ara (tot i que és ara quan les TCA han guanyat pes, amb perdó de l'expressió). I també porta cua per endavant perquè, segons la meva opinió, aquesta situació no fa altra cosa que anar a més. Per això jo crec que ens hem d'esforçar per obrir més debats com aquest, per parlar d'això...i així, mica en mica, jo crec que podrem anar fent que la gent reflexioni i vegi que cal eliminar certs prejudicis entorn la figura i les talles.
La societat és un concepte molt ampli i tal com l'emprem sembla que sigui un "ente" invariable. Crec que oblidem que la societat la componem tots. Que el seu destí està en les nostres mans. Bé, de fet no en les nostres exactament...està en mans de tots. Si anem extenent aquesta mentalitat en contra els cànons de bellesa (cal tenir en compte que tu en parles amb dos o tres amics els quals, al seu torn, en parlaran amb altres tres amics...etcetc...és una funció exponencial!)tinc l'esperança que un canvi és possible.
És molt fàcil creure que no tinc raó, ho sé. A més, no tinc gaire soltura convencent a la gent. Però penseu-hi un moment: què passarà si tots ens en desentenem perquè és una tasca que sembla que mai podrà assolir l'èxit?
ho deixo aquí, estimem el nostre cos!
****
***
**
*
Publica un comentari a l'entrada