Crònica d'una Mort no Anunciada

Són les 8 de la tarda. Estic passant apunts d'intervenció a l'ordinador. Per suposat el messenger està connectat. De tant en tant surten pantalletes avisant-me de que algú s'acaba de connectar. Més esporàdicament algú es digna a dirigir-me la paraula (sí, ja sé que jo també podria fer-ho, però estic fent feina, si comença algú altre no em sento tan culpable).
De sobte algú em parla. És la Laiona. Diu "jajajajaja". Li responc amb una cara groga que demostra la sorpresa dels riures repentins. Diu ":P". Li dic "què tal?". I em diu: "he estat pensant" "i què has pensat?" i em diu: "que vaig a dir-li adéu al blog". Toma ya. Ara sí, la meva cara sorpresa impacta contra la pantalla de l'ordinador. "Tia, i això????" "mira, m'he rallat d'escriure i se m'han acabat els temes".

Penso que és una bona excusa: "una retirada a temps sempre és una victòria" i abans de caure en la redundància escrita més val retirar-se deixant el llistó ben alt. No? Doncs això, des d'aquí dir-li que... trobaré a faltar mirar el seu blog cada cop que posi el firefox a funcionar. En fi... de la nit al dia m'he quedat sense dos enllaços i sense dos blogs... aaaaaai.... no som res