Viure

Demà me'n vaig de viatge. Tornaré dimecres que ve (sí, faig un aqüeducte dels grans), suposo que fins llavors no podré actualitzar. Per això us vull deixar amb un post-reflexió.

-------------------------
Ahir vaig tornar a tenir assaig de Gospel. Ja sabeu, i si no ho sabeu seguiu el link de la paraula, que en aquest cor en el que estic no només cantem. Abans de cada assaig fem uns exercicis per conèixer-nos, per fer pinya, i per entendre què vol dir cantar gospel.

No sé si mai us ho he dit, però el gospel és un cant sorgit de les entranyes dels esclaus africans que treballaven de sol a sol. La desesperació màxima a la que arribaven els feia cantar per abstreure's (ja sabeu "quien canta su mal espanta").

Ahir, el director, va voler que experimentéssim una mica amb els nostres sentiments. Com sempre, per parelles, ens va demanar, primer que li descrivíssim a la persona que teniem davant com seria la nostra casa ideal. Allà on ens agradaria viure. L'únic límit era el que la nostra imaginació posés.
Òbviament, tant la meva companya com jo ens vam imaginar una súper casa, amb tots els luxes.
Després ens va demanar que ens imaginéssim amb qui ens agradaria viure. També, posant com a únic límit, la nostra imaginació. Totes dues vam descriure el nostre home ideal.... amb els nostres fillets súper ideals, també! xDDDD

Quan vam tenir tota la nostra fantasia muntada, ens va demanar que ens miréssim als ulls. I va començar a parlar: "un día, mientras disfrutáis de vuestra casa fantástica, llaman a la puerta. Es un hombre con la cara tapada. Os da la mano, y os dice que debéis marcharos de allí. Dejando todo atrás, sólo con lo puesto. Cuando salís, sin entender porqué os arrancan de allí, cerráis la puerta de la casa, y en ese momento, todo se derrumba. La casa, la gente que había dentro, todo. Todo a lo que habíais aspirado en la vida, ha desaparecido. Os vais de la mano del hombre misterioso. Que os lleva lejos..."

"El otro día, 33 jóvenes como vosotros experimentaron eso. Uno de sus compañeros decidió convertirse en el hombre misterioso, y arrebatarle los sueños a más de 30 compañeros. ¿Qué os hace pensar que vosotros sois diferentes? ¿Qué os hace pensar que mañana mismo, a vosotros no os vendrá a visitar el hombre misterioso? ¿Porqué os creéis más afortunados que ellos?"

"Ahora quiero que penséis que sois la persona que va de la mano del hombre misterioso. No la persona que se queda viendóos marchar. Explicadle a vuestro compañero cómo os sentís. ¿Habéis aprovechado el momento en que teníais vuestro sueño delante? ¿Habéis podido vivir al 100%? ¿Habéis aprovechado cada momento?"

Òbviament, la meva resposta va ser un NO rotund. Crec que no visc la vida. Sóc bàsicament feliç, sí, però... no la visc. Sempre projecto la meva felicitat en un demà. No en l'avui. Sempre visc a l'espera de que quan arribi el dia que.... seré més feliç. I quan arriba, penso, ostres i quan arribi.... encara ho seré més... I la felicitat no s'acumula. La felicitat són petites estones. Petits moments que et fan somriure sincerament. Petites històries, anècdotes, que et fan adonar-te que estàs viu, i que val la pena seguir.
Sóc molt conscient d'això que em passa. I crec que no sóc la única, ni molt menys. Estic intentant canviar-ho, però costa no projectar-me en el que passarà... i aprendre a viure el moment que tinc. Costa molt.

"Pensad que es posible que, mañana, os venga a visitar el hombre misterioso. Que os arrastre con él. ¿No creéis que valdría la pena recibirlo con una sonrisa? ¿Saber que aunque se nos lleve, hemos aprovechado cada pequeño instante?"

Doncs sí. Sí. Definitivament sí.

I aquí em va donar per plorar (i ara mateix em costa mantenir les llàgrimes dins els ulls). I el director, per sort, ens va donar permís per a abraçar-nos amb la persona del davant. I sort en vaig tenir d'aquella abraçada.... i ara en necessitaria una altra. Una abraçada llarga, càlida, tendra però ferma. Una abraçada que em fes sentir que val la pena aprofitar cada petit instant.

Us asseguro que l'abraçada que em va fer la noia aquella, no la oblidaré mai. Crec que vaig començar, en aquell moment, a viure la vida d'una altra manera. I per això ho volia compartir amb vosaltres. Perquè sé que, quan ho necessito, esteu aquí per a abraçar-me, encara que sigui només virtualment. Mil milions de gràcies.