La persistència de la memòria

I ara ja no entenia res. Poc a poc tot s'havia anat desfent. Tot. La sorra, el mar, el penyasegat... tot. Aquell rellotge ho havia dit. Havia donat el seu veredicte. Tres quarts i cinc de vuit. En punt. I sense a part. Un punt i seguit. Perquè sabia que no tot acabava allà. Era, tan sols, l'inici del final. O el final de l'inici. Ni tan sols això tenia clar.

Tres quarts i cinc. L'hora acordada. L'hora en que tot, havia de començar a acabar-se. Potser, qui sap, només trigaria en acabar-se cinc minuts, tot plegat. Potser, qui sap, allò durava fins a l'eternitat. No ho sabia. Però tampoc importava.

Els colors càlids envoltaven la remor del mar. Aquell xiuxiueig inconfusible traslladava la ment a un estat plaent, relaxat. Només aquella remor, constant, que es sentia a l'inici mateix dels llavis. Les olors eren conegudes, el dolç de les paraules, mesclat amb el salat de les mirades, l'àcid dels dits, l'amarg del cor.

Però eren tres quarts i cinc. L'inici del final. L'hora pactada. El moment de la veritat.

La remor del mar va tornar-se més profunda, més conscient. Més propera. Més càlida. Més segura. Menys distant. Més a dins. Més penetrant. Obrí els ulls.

La dolçor del cos calent al seu costat. Un dia més.

L'inici del final. O el final de l'inici.


---------------
Una altra proposta dels "Relats Conjunts".

Feliç diada de Sant Jordi a tots!!