[22 Ene 2006 07:56 pm]
Dins meu ja no hi ha res… i sembla que ho tingui tot. És com si m’haguéssin buidat per dins i només m’hi quedéssin els pulmons per poder respirar. La nit es fa llarga en ocasions, i les tardes de diumenge són un malson… sort en tinc de vosaltres, amics, que em doneu alegria per saber que, dia rere dia, el meu cos tornarà a omplir-se per dins i que seré, de nou, una persona completa.
2 comentaris:
Òscar Says:
*Ànims*
[gener 27th, 2006 at 4:04]
Marc Says:
Arribada a aquest punt és el moment de començar de nou. I si caus, torna’t a aixecar.
No tinc plànols ni mapes, camino a les palpentes –com tothom–, però he après a distingir les pedres del camí: n’hi ha que hi són per reposar i n’hi que hi són per ensopegar –malauradament les distingeixo un cop a terra, què hi farem?
Ah! I les pitjors són les que se’t fiquen a la sabata!
[febrer 3rd, 2006 at 18:22]
Publica un comentari a l'entrada