[22 Sep 2005 12:52 am]
De vegades les coses no són fàcils… no pas. Però, qui va dir que a la vida tot eren flors i violes? Si algú ho ha dit mai… és ben burro… si no hi haguéssin entrebancs en el camí tot seria molt avorrit. De vegades em dona per donar-li voltes al cap… i llavors tot, tot, tot es converteix en impediments, a tot li trobo un “però” suficient com per fer-me enrere. I no sé quin sentit té tot això… suposo que no ho acabarà llegint ningú… o potser alguna persona que caigui per casualitat aquí a la que segurament se li’n fotran les paranoies d’una noia… però només volia que aquest “algú” sàpiga que és difícil que la vida et somrigui les 24 hores del dia. Que la felicitat plena, si existeix està molt amagada i, en tot cas, és un privilegi a l’abast de molt pocs. Que és fàcil mirar enrere i veure en què has fallat, que el que és realment difícil és mirar endevant i procurar aprendre del que vas fer malament i d’això fer-ne un fruit.
Potser algun dia canvio de parer i llavors veuré clar quin és el camí que he de seguir, però dubto bastant que mai se m’encengui la llumeneta que em digui: “aaaaaara, ara ho fas bé, segeuix així” (tal i com em va dir algú). Però el món dels sentiments és ben difícil, ben complex, potser massa per uns mecanismes tan “simples” com som els humans… vés a saber.
2 comentaris:
David Says:
A ver…lo de la vida feliz…alguien pretende ser 24 horas feliz? sería aburrido. La vida hay que vivirla tal y como viene, de cara…y no liarse a complicarla y ostias con ella. Todo es fácil si se tiende a pensar en positivo y estás rodeado de gente que te quiere y crea un escudo de buen rollo a tu alrededor. Y si te equivocas..lo bueno de esta vida es que siempre te da una segunda oportunidad, si de verdad la quieres.
(para que te quejes de pocas palabras!)
[setembre 25th, 2005 at 23:10]
Berta Says:
La felicitat plena no és una cosa palpable ni objectiva (és a dir descriptible) sinó un sentiment que prové de cadascú. Penso que no és quelcom que s’hagi de buscar ni trobar sinó que és el dia a dia, és a dir, el camí de la vida el que t’ajuda a sentir aquest sentiment tan personal. A més la felicitat plena, penso, que és un privilegi a l’abast de tothom! el problema és que la intentem cercar en comptes de disfrutar dels moments i gaudir de les situacions de la vida. I són aquestes situacions les que ens subministren la felicitat; aquesta felicitat que tothom té dins seu però que només és fa present si un mateix la vol gaudir.
Aquesta incertesa de tirar endavant i no saber quin dels camins triar ens acompanya a tota hora i sempre, i no pensis que ningú dubta alhora d’escollir quina és l’elecció més correcte… però què seria de la vida sense els dubtes, les decisions, els errors i els encerts? Així que a tirar endavant que la vida són dos dies i si no obres totes les portes només per por mai arribaràs a despertar aquesta felicitat adormida dins teu.
Un petonet Silvia!!!!!!!
[setembre 26th, 2005 at 16:50]
Publica un comentari a l'entrada