Ploro la teva absència. Ploro perquè és injustificada. Ploro perquè vas marxar sense motiu, sense donar explicacions. Ploro d'alegria quan penso que et podré tenir tan a prop, i justament ara és quan més lluny estàs de mi... i no ho entenc. Tot semblava que acabaria bé... i potser ho fa... però... qui ho sap?
De fet, suposo que ni em deus entendre. Tant me fa, necessito escriure't i no sóc valenta per parlar-te, perquè et noto a prop, i lluny, molt lluny, tant lluny com feia anys que no et sentia... i això em provoca buidor, desesperació, agonia, anhel...
Et necessito tant... parafrasejant un cantautor (i traduint al català) "si tu sapiguéssis quant paper tens a la meva vida no tindries més sortida que viure-la amb mi".
Bé, tant és, de fet.
1 comentari:
"Com et puc estimar, si de mi estàs tan lluny?"
Això de les distàncies (ens entenem, físiques o psíquiques) trastoca al més pintat. I si ets una neuròtica, directament, et destrossa. No em facis cas ara mateix, m'acabo de dutxar (sí, a aquestes hores) i ja me'n vaig a clapar. Good wind and new boat!
Publica un comentari a l'entrada