La Súper Mainadera

Les mainaderes. Les "cangurus". Les "nanis". Molts noms per a una mateixa feina, simple en aparença: tenir cura dels nens que una mare i un pare deixen a casa quan se'n van a treballar.

Després d'un mes sencer fent de monitora de casal d'estiu, la meva segona feina d'aquest estiu és fer de mainadera. Cada matí, abans de les 8 em planto amb el meu millor somriure a casa dels petits monstres. Obro la porta i em trobo al gran (11 anys) assegut al sofà veient "Ulises" i al petit (6 anys) saltant pel menjador mentre intenta captar l'essència d'aquesta gran sèrie d'animació [que nova, nova, tampoc seria].

La veritat és que la feina en sí no és desagradable. Hi ha estones de tot. Malgrat això, és una feina que m'esgota en tots els nivells tant en el físic (qui ho havia de dir? Porto dos matins fent partidets de fútbol) com en el psicològic. Quan arribo a casa necessito descansar molt. L'esgotament físic es passa amb una bona dutxa i una bona migdiada, però el psicològic em dura molt.
És difícil dominar a dos nens d'edats tan diferents. El petit, a més, és un nen amb TDAH amb la dificultat que això comporta. Així que abans d'ahir, al migdia en sortir de casa dels monstritos desesperada perque el petit m'havia muntat el gran pollo, vaig decidir inventar-me un programa de punts i instaurar-lo per a que funcionés durant les hores que compartiem [els que estiguin una miqueta al tanto de la psicologia conductual sabran a què em refereixo per "programa de punts" i els que no, potser han vist algun capítol de la Super Nanny (i si no esteu en cap dels dos grups i us pica la curiositat, ja sabeu el meu mail)]. Sembla ser que, de moment, la cosa funciona bé... ja us aniré explicant.

El cas, i per això venia el post (joder, al final resultarà que la fama de xerraire me la guanyo jo soleta...), és que val la pena provar l'experiència de fer de cangur. El fet de passar-me 8 hores al dia amb ells m'ha fet adonar-me que, com ahir va dir algú, en la societat actual els nens estan sobreprotegits, però per una alatra banda, ningú se'ls escolta. I de debó que val la pena escoltar-los.
Durant aquesta setmana han estat els meus assessors en diferents temes de caires molt diversos, us en faig cinc cèntims (més o menys literalment transcrits de les converses mantingudes amb ells):

• Assessor futbolístic (el petit): "jo quan sigui gran jugaré al Barça. I guanyarem la copa d'Europa. I la del món. I quan guanyi tot tindré moltes copes." "I molts calers??" [jo, com sempre, tan superficial]. "No, i la de Girona". "Ah... la copa de Girona és molt important?" [jo amb la meva ignorància total per aquest esport]. "Sí, és la més important. Quan guanyes totes les copes, jugues a la de Girona. I el Barça si guanya la de Girona tots els altres equips del món li han de donar totes les copes. Vale?" [sincerament, m'ha descuadrat totes les idees preconçebudes del fútbol...].
• Assessors polítics (el petit ataca de nou): "el president té que manar que totes les abelles i les mosques doncs es fiquin en una gàbia." "Home, seria molt complicat posar en una gàbia totes les abelles i mosques del món" [no n'aprendré mai: la imaginació d'un nen no té límits...]. "Ja. Però no li's donem menjar i així es moren totes". [Clar, com no se m'havia acudit...].
• Assessors mèdics (el petit, tercera part): "Quan faig pipí em pica la tita. I clar, si segueix em portaran al pisiquiatre". "Vols dir que per això t'han de portar al PSiquiatre?". [jo segueixo en el meu intent de raonar...]. "Sí. Perquè a la nit no dormo. Però avui sí. I avui, al matí, he fet pipi i no m'ha picat" "I vols dir que hi té res a veure una cosa amb l'altra?" [santornem-hi...]. "Sí, si em pica la tita ara quan faig pipi, després de dinar, "pos" al llit" "Faràs la migdiada???" [ho reconec, m'ha il·lusionat la idea de que dormís una estona i descansar...]. "Sí, i després ja no em picarà". [Increïble... ja sabeu el remei, nois].
• Assessors sentimentals (el gran, déu n'hi dó): "i tu ja tens nòvio, Alepsi?" "Jo? (riures) No, no en tinc" "Ah" (silenci d'uns dos o tres minuts). De sobte: "Clar, ets molt sosa" "Perdona?" "Sí, hauries d'estudiar menys i sortir més". [Increïble... vaig pensar en dir-li: "què en sabràs tu, de la meva vida, merdós de 12 anys..." però simplement vaig poder-li contestar: "No, si potser tens raó"].

En fi, la recomanació és: escolteu als nens... us obriran els ulls a grans veritats!!!