Després de la tempesta... reflexió

Des que m'he llevat aquest matí he estat reflexionant sobre el que em va passar ahir. Crec que li puc donar una explicació més o menys lògica.

Tot va començar quan vaig començar a debatre'm internament sobre el fet d'anar o no a Igualada. Diguéssim que la meitat racional del meu cervell em deia que no hi anés. Que havia d'estudiar, que avui venien els meus pares i havia de tenir la casa neta... però la meva part "juerguista" [ajudada per la Maduixeta] em deia: "tia, ets idiota! No ets jove? No et ve de gust? Doncs som-hi! No t'ho pensis!" [el meu cervell tan simpàtic com sempre...].

El cas és que de sobte vaig veure clar que no hi aniria. I no per falta de ganes. I no perquè tingués la casa feta un desastre. I no perquè hagués d'estudiar. Simplement em va fer vergonya. Punt. Tothom qui em coneix de fa temps es sorpren quan m'agafen aquests atacs de vergonya. I la Maduixeta no va ser menys, tot i que em va entendre. Quan li vaig dir: "tia, que no, que no hi anem... em fa... vergonya...". Ella va dir: "ho entenc, no passa res". Però jo sé que li va saber greu. O això vaig interpretar.

I d'aquí a les profunditats, tot va ser un. Per diverses situacions que m'han tocat viure m'he tornat molt poruga en les meves relacions d'amistat. Sempre que faig alguna cosa, o que no la faig, sempre que els meus amics estan "raros", la culpa és meva. Sempre em fa l'efecte que no sóc prou bona per ells i que, el dia menys pensat, se n'aniran del meu costat com han fet ja alguns [sí, ja sé que quan un amic deixa de ser-ho és perquè no era tan bon amic, però aquestes coses marquen molt...]. Algun dia potser ho explico.

El cas és que en dir-li a la Maduixeta que no marxavem, el meu estimat cervell va començar el seu monòleg particular: "tu ets subnormal, hi hauries d'anar, si vas dient sempre que no, t'acabaran abandonant"; "la Maduixeta se'n cansarà de la teva inseguretat, idiota!"; "segur que després d'escriure tot això al blog i deixar clar que ets una cagadubtes i una insegura patològica, ningú més voldrà acostar-se a tu". I ja ho dic jo, el meu cervell és un gran fill de puta. Doncs sí, però a veure qui és el guapo que aconsegueix fer-li front.

Després d'aquests pensaments catastrofistes, tot va venir en devallada. Tots els petits problemes amb els que m'he trobat últimament es feien muntanyes al meu cervell... i al final tot va perdre el sentit. [I la resta ja la sabeu, i si no, llegiu el post anterior].

Aquest matí, però, m'he llevat una mica millor. La plorera d'ahir em va ajudar a desestressar-me una mica. I llegir tots els vostres comentaris, realment, em va ajudar molt. [Gràcies doommaster; gràcies maduixeta; gràcies trastu; gràcies musa; gràcies iruna; gràcies laprí; gràcies deric; gràcies pepe].

Després de llegir i contestar els nous comentaris m'he posat a fregar la casa, a endreçar-la una mica i a veure el Doraemon. Sí, per aquest ordre. Llàstima que el Doraemon ja no em captivi tant com abans i que el meu cervell estés començant a entrar en acció de nou ["això, tu no estudiis! El divendres et follaran a l'examen"]... però de sobte, se m'ha acudit mirar el mòbil. Tenia dos missatges: un d'un amic preguntant-me com estava avui i un d'una amiga dient-me si volia anar a fer un café.

He estat a punt de dir-li que no, però al final he pensat "què cony, truca-la i li dius que si, que fa segles que no la veus" ("i si no, ja saps, et deixarà de banda, s'enfadarà amb tu, t'oblidarà...").
"Emma! Que sí que vinc! Dona'm mitja hora per dutxar-me i vestir-me!"
"Que guay nena, tinc ganes de veure't!!"

Total, que m'he dutxat amb aigua ben calenta. Tan calenta que tota la carn se m'ha posat de gallina... tan calenta que quan he sortit de la dutxa tot el meu cos fumejava. Un cop seca m'he vestit amb els meus millors texans, amb una samarreta ben mona (i escotada, sí) i m'he posat les sandàlies altes, aquelles que em fan sentir-me tan sexy.

M'he mirat al mirall i, per fi, el meu cervell se n'ha adonat d'on està allotjat i m'ha obsequiat amb un: "nena, no estàs gens malament! No sé com no tens 300 homes al darrere!". He somrigut a la noia de l'altra banda del mirall, li he fet l'ullet i he sortit de casa. Ben mona.

La conversa amb l'Emma ha estat genial. Hem parlat de tot i de res, ens hem posat al dia de totes les nostres aventures estiuenques i hem parlat d'homes, de sexe, d'estudis, d'amor, de cinema, de teatre, de museus, de ciutats.... Li he preguntat si tenia plan per dinar, i per desgràcia m'ha dit que havia quedat amb sa tieta. Però vaja, a mi em venia de gust anar al Japonès a dinar, així que... m'hi he plantat jo sola. Visca! És la primera vegada que dino a un restaurant jo sola. I m'ha encantat.

He entrat i tot eren homes. Allà al voltant d'aquella cinta transportadora giratòria on hi viatja el menjar hi havia tot de treballadors dinant amb els seus companys. I de sobte he entrat jo, i m'he assegut, tota digne. Tota mona. Un parell o tres se m'han quedat mirant. He demanat l'aigua i m'he atipat de bon menjar japonès (demostrant al món una gran habilitat amb els chopsticks).
La gent del restaurant em miraven encuriosits.

En mitja hora he enllestit el dinar. He demanat el compte i he marxat cap a casa. De camí no se m'ha acudit res més que passar per devant d'uns paletes... que òbviament no han deixat passar la oportunitat de demostrar qui són els homes de debó: "esta sí está bien linda..." [al menys no han estat barroers]. Els he mirat amb cara de sobrada i de mala llet continguda.

Però mireu, avui em trobo millor.