21.2.10

Dubtes


Encara té el llum encès. És curiós que des d'aquí a dalt pugui saber, concretament, què està fent. Ara ha anat a la cuina, probablement a per un got d'aigua. Sempre que plora li agafa set.
M'entendreix profundament veure-la plorar. Els ulls envermellits, les galtes xopes, els sanglots, la veu entretallada, la necessitat de que algú l'abraci fort.
Però no m'agrada tenir-ne jo la culpa de les seves llàgrimes...
Ara se n'ha anat al menjador. Probablement no pugui dormir, jo tampoc tinc son. Segurament deu haver agafat aquell llibre que li vaig regalar. Li encanta. El fulleja sempre que està trista. De fet, de vegades també quan està contenta, quan els seus ulls brillen i somriuen i els seus llavis estan més disposats que mai a fer i rebre petons. M'encanta quan somriu. Aixeca una mica el llavi superior i s'entreveuen les dents. Les galtes li pugen tant que, gairebé, li tapen els ulls. Llavors es converteix en la "meva xineseta". I quan li dic sempre, sempre, acaba rient. Es mira al mirall i corrobora que sembla una xinesa. I riu.
I el seu riure sempre em captiva. Ressona dins el meu cap, i em fa embogir. I és llavors quan, més que mai, tinc ganes de despullar-la i endur-me-la al llit. I acaronar-li els llavis, i besar-li els ulls de xinesa, i explorar un cop més el seu cos amb els dits, i amb els ulls, i amb la boca...
Ara se n'ha tornat a l'habitació. Ha apagat el llum gran, però el llum de la tauleta de nit sembla que l'ha deixat encès. Suposo que em deu estar esperant.

A hores d'ara deu estar arraulida al llit. Tapada fins al nas amb el nòrdic. Si estigués al llit amb ella li diria que sembla un "gusiluz" i ella em diria "i tu un escarbat" i em faria un petó tendre als llavis, mentre els ulls se li tanquen... i s'adormiria amb el nas (ben fred) enganxat al meu coll. "M'encanta adormir-me sentint la teva olor... em fa tenir bons somnis".

I tots aquests sentiments que em desperta què? No serveixen de res? Sí, me l'estimo amb bogeria. Molt. Mai no he estimat a ningú com a ella. I ella ho sap. Ho ha de saber per força.
Però no puc evitar dubtar. No tinc tan clar que haguem de tenir un fill. Porto dues setmanes donant-li voltes. I no, no vull tenir un fill amb ella. No ara.
I si s'està acabant? I si ja només ens queda la tendresa de la rutina? I si demà ens despertem, amb un petit a casa i ens n'adonem que, fet i fet, no érem l'un per l'altre, i que només estem junts per costum?

Sembla que ha apagat el llum petit. Deu estar esgotada de tant plorar. Segur que ara està mig parlant en somnis. Si estigués allà ara li diria alguna cosa així com "nena, estàs bé?" i ella s'encongiria contra mi, i m'abraçaria amb força, encara en somnis. I em diria alguna cosa així com "t'estimo".

-----------------
És una altra proposta per als Relats Conjunts

19 comentaris:

zel ha dit...

M'ha agradat molt, però l'he trobat tristoi, no sé...jo no dubtaria a tenir un fill, ara que sé les alegries i tristeses i emprenyades que donen, hi tornaria...

Cris ha dit...

Sempre hi han dalt-i-baixos nina.... S'han de posar coses a la balança i veure què pesa més.... Els dubtes sempre hi seràn, els nens no venen amb un manual darrera el braç.... Si us estimeu i respecteu, parlant us entendreu, segur.... Avui un petó per a totes dues :)

Elvira FR ha dit...

Relat una mica agre-dolç com la vida mateixa...Bon relat reflecteix molt bé els sentiments

Alepsi ha dit...

És tristoi, Zel, jo tampoc dubtaria a tenir un fill... peeeeerò... sé de moltes parelles que, arribat el moment, pateixen crisis d'aquest tipus...

Uh... Cris... gràcies. Però és un relat... (ok, me n'adono que no he posat l'enllaç a Relats Conjunts... perdó!)

Doncs sí, Elvira, els dubtes són tan inherents a les relacions que... és com la vida.

Mariona ha dit...

:'(

Joana ha dit...

Ai! Que se't desperta l'instint maternal...
jejejej la vida ja és un dubte però hi ha moments que val la pena viure'ls.
Bon diumenge wapa!

Pd40 ha dit...

Què profund, Alepsi, i què maco! Felicitats!!

:)***

Grocdefoc ha dit...

Trobo la història molt ben narrada; i, a més, he pensat en el que pot donar de si una finestra il·luminada d'un quadre d'en VVG ! A reveure,M. Pilar Martínez

fanal blau ha dit...

Bon relat, Alepsi!

:)

Laia ha dit...

Uau!!! Què dur, perquè tenir un fill és cosa de dos, de voler-ho i ser conscient que s'està preparat. I quan hi ha desavinences...

XeXu ha dit...

Jo l'he trobat preciós. M'estava agradant moltíssim, el trobava entranyable i molt ben escrit. Em temia que passés alguna cosa que m'espatllés aquesta sensació que tenia, i sí, hi és, els dubtes, les pors... però és una crisi que es supera, i potser el protagonista s'ho pensarà millor, perquè al final l'amor s'imposa i la culminació de l'amor fa que tinguem fills, la cosa més compartida que mai podrem tenir. Un relat magnífic Alepsi, et felicito.

DooMMasteR ha dit...

Tot i que és trist ho trobo preciós. Real com la vida mateixa :-)

Un petó bonica!

kweilan ha dit...

M'ha agradat molt. Els sentiments a flor de pell i com expresses el dubte...Felicitats!

Josep ha dit...

Bo, m'agrada.

Alepsi ha dit...

Merions... :*

Ui, Joana, jo l'instint maternal el tinc despert de fa temps, ja.... xDDDD

Gràcies, Pd40!!!! ;)

Gràcies, Grocdefoc!!! Sí que dona de sí, qualsevol imatge, de fet, però aquesta, en concret... desperta alguna cosa peculiar...

Moltes gràcies fanal blau!!!

Jo crec que ha de ser de les decisions més complicades de la vida d'una persona, Laia... tot i que hi hagi molta gent que s'ho prengui a la lleugera, per desgràcia....

Gràcies XeXu... els dubtes, les pors... són tan inherents a l'ésser humà que formen part d'un mateix. A tothora... tot i així, cert, resulten molestos...

Gràcies, DooMMasteR!! ;)

Gràcies, kweilan! :)

Gràcies, Josep. ;)

barbollaire ha dit...

que bo, Alepsi..
I trist...
i reflexiu...
i tendre...
i dolç...
i...

(però m'agrada, molt, molt, molt...)
:¬)**

La Meva Perdició ha dit...

La sensació de estar allí mateix, però no al costat de l'altre persona, de voler anar a abraçar-la, però no moure's. De saber que les dos pateixen, i tot es podria arreglar de seguida..... Felicitats pel relat!

maidiguismai ha dit...

Uau! M'ha encantat... :D

.Josep Aguilera ha dit...

Molt records plens de nostalgia,moments grans de felicitat plens d'emocions i de tristo aixó es la vida.