Seriosa

Ahir mentre passejava pel carrer, cap a casa d’una amiga vaig creuar-me amb un noi jove, ben plantat (bé, del tipus de “ben plantats” que m’agraden a mi... xD). El noi venia mirant-me des que estava a l’altra punta del carrer... però quan va estar a la meva alçada, va abaixar la mirada amb un gest tímid i va passar de llarg.


Jo, molt digna, per suposat, em vaig girar cap a l’aparador que tenia just a la meva esquerra, que em va fer de mirall, i vaig mirar-me fixament. I, de sobte, vaig tenir una revelació.

Vaig fixar-me bé en l’expressió de la meva cara. Les celles tensionades empetitint-me els ulls. La boca contreta en un gest pensatiu-malhumorat. La mirada desafiant, dura.
Em va semblar que tenia al davant a una persona a la que, sincerament, no venia gaire de gust apropar-s’hi. No fos cas que em fotés una queixalada.

Vaig continuar caminant amb la meva imatge gravada al cap. De fet, normalment vaig passejant així pel carrer. Amb un posat seriós i auto-suficient que deu espantar. Quan em poso seriosa me’n poso molt.

I això em va portar a recordar un gran professor que vaig tenir a la facultat i que sempre deia: “en realitat, si somrius com si creguessis que ets feliç, acabes per ser-ne. Encara que, inicialment et sentis com un idiota”.

I, dit i fet, avui he anat caminant a la feina. I m’he esforçat en relaxar-me (encara que sembli una contradicció.. xD). He anat somrient a tort i a dret (val a dir que m’he creuat amb més aviat poques persones, com es nota l’estiu!!) i, efectivament, em sentia una idiota.
Sabeu aquell somriure tontorrón que se’t queda a la cara quan et lleves un matí i recordes que la nit anterior vas fotre el polvo de la teva vida? Doncs això intentava simular... i, la veritat, és que funciona. He arribat a la feina de millor humor que normalment (i això que és dilluns... bffffff) i, fins i tot, la meva companya m’ha dit: “cony, Alepsi, tens el guapo pujat, avui!”.

I és que... potser no cal pendre's la vida tan seriosament, no? :)