20.5.10

Refregit

Avui... estic inspirada.

Porto uns dies pensarosa, així com profunda (que dirien les meves amigues xDDD). Li estic donant voltes al sentit de tot plegat.

Ahir parlava amb una amiga que em costa, de vegades, entendre què fem aquí, perquè cal lluitar si, total, de sobte un dia et despertes i tens 90 anys... i la vida ha passat.

I sí, la cosa és viure a tope i gaudir de cada segon i bla, bla, bla. Si ja ho sé. La teoria és molt maca... la pràctica ja és més complicada.

En fi, us deixo amb un text que vaig publicar el 13 d'Octubre de 2005, quan feia no res que l'Alepsi existia... però que avui l'he llegit i m'he tornat a sentir tan identificada... que em sorpren, sincerament, que fos escrit per l'Alepsi de fa 5 anys (i en castellà!!). En fi.



Imagina

[13 Oct 2005 12:12 pm]

Imagínate un mundo nuevo… un mundo en el que los sueños se hicieran realidad, pero sólo los buenos. Un mundo de color en el que nadie pudiera hacer daño, un mundo en el que las palabras sobraran, en el que las miradas fueran más importantes que los gustos.

Imagínate que algún día todo cambia, que la gente, de repente, parece que te acepta sin más. Que al mundo le da igual tu color de piel, tus quilos de más, tu orientación sexual… y que de repente todo son sonrisas. Pero sonrisas sinceras, de aquellas que alegran el día.

Imagínate que un día a la gente le da igual cómo vistas, qué comas o qué idioma hables, por que todo es indiferente, porque todo es respeto… Imagina que, quizás, cada uno podemos construir ese nuevo mundo… qué más da si alguien pesa 90 quilos? A mi qué me importa que a tí te gusten los hombres siendo uno de ellos? Quién soy yo para decidir qué religion es la verdadera o en qué Dios debes creer? Qué me molesta a mi que vistas diferente, que te guste que la gente te mire, que mires diferente el mundo?

Todo cambia, todo evoluciona…. imagina un mundo DE VERDAD

5 comentaris:

Puji ha dit...

La imatge és perfecta pel que expliques: amunt i avall, amunt i avall, i al final, tornem allà mateix.

XeXu ha dit...

Aquest món que ens feies imaginar ja al 2005 encara no existeix. Les coses podrien ser molt maques però no ho som i per contra, sembla que estem cada cop una mica més podrits. I és cert, si pensem en nosaltres mateixos sembla que no anem enlloc i se'ns passa la vida. Però cada dia té les seves cosetes, no? Caldrà aprendre a valorar-les en la justa mesura.

Carquinyol ha dit...

bé, la qüestió és anar practicant... uns dies amb més ganes i uns altres... amb encara més !! :P

DooMMasteR ha dit...

Tant de bo tot fos com deies aquell 2005... desgraciadament, tal i com van les coses, crec que serà millor ens ajuntem amb bona gent i ens dediquem a viure la vida tot lo intensament que puguem...

Petons!!

Candela ha dit...

No deixis mai d'imaginar bonica!