Relats Conjunts - La Poma

Bé, com ja sabeu, des de la marxa de la Onix (si llegeixes això, sàpigues que et trobem a faltar...), relatsconjunts va quedar una mica en stand-by.
La veritat és que tot i que "relatsconjunts" va ser una iniciativa de la Onix, la portavem entre tres persones... dues de les quals han penjat el seu blog (esperem que cap de les dues per sempre...).
Ara, tot i que hem perdut un gran puntal de l'equip, hem seguit rebent propostes de quadres i demés per seguir endavant amb el projecte. Més o menys ens hem posat en contacte i hem decidit continuar, a veure com rutlla la cosa.

Ja sé que jo no tinc el poder de convocatòria que tenia la Onix, però com deia l'altre implicat: "quan la Onix torni, li agradarà veure que hem tingut viu el seu projecte". I potser és veritat. Així que sense més rotllo (que en tinc molt), us deixo amb el quadre i el meu relat. Espero que us hi animeu, aquest cop també, a seguir amb la proposta.

[Per cert, ja s'ha modificat la capcelera del bloc!!! Gràcies a tots els que vau participar!!!]

-----------------------------------------------------



S'amagava darrera una poma. No podia creure que l'havia tornat a veure. Què cony hi feia, de nou, allà? No n'havia tingut prou la darrera vegada? Creia que havia marxat lluny del país, però no, resulta que mai no havia marxat.
Era ella, la mateixa, la de les cames llargues, la dels pits turgents que el tornaven boig.

Però no! No et treguis la poma de la cara! No veus que et descobrirà?

"Ben mirat, sí n'és d'inútil, l'amagatall. Si ella s'hagués fixat mai en les meves cames, en el meu cos... si ella hagués gaudit mai de mi com jo ho vaig fer d'ella, ni una ni mil pomes serien capaces de fer que no em veiés...".

Ella no el va veure. Ni llavors, ni mai.