4.9.07

Aterrant

És complicat aterrar de nou al "nostre món". Molt. Massa. No em pensava que em costaria tant... Molts pensareu que, després d'un viatge de les característiques del que jo he fet (un mes fora de casa, amb una ONG, en un país del "3r món"...), la persona torna amb una escala de valors diferent, que fa que relativitzi tot el que li passa i tal, i tal... bé, jo també pensava així, fins que m'ha tocat a mi ser aquesta persona "relativitzadora"...

Desprès d'un mes de viure sense presses ("ahorita vengo" i podia passar tranquilament una o dues hores...), de no tenir cap mena de compromís amb ningú, de no arribar a veure on acabava el paisatge, perquè més enllà d'on arribaven els meus ulls, encara seguia.... tornar a casa s'ha convertit en un pal.
Tot m'afecta més... encara no m'he tret el Jet-Lag dels collons de sobre... estic especialment sensible (també s'hi suma que m'ha vingut la regla, així com de benvinguda, la molt puta...), tinc tot el dia ganes de plorar... clar que tenia ganes de tornar a la meva realitat i veure la meva gent... però no m'imaginava que em costaria tant...

Trobar-me tancada, ofegada a la gran ciutat. Ahir agafar el metro va ser.... pfffff... estació de Sagrada Família, a les 8 del matí... imagineu-vos... vaig alçar la vista del llibre que duia entre les mans i durant uns instants no vaig entendre què cony fotia tanta gent corrents....

Casa meva és més petita encara que abans... les parets se'm cauen a sobre... necessito veure nens pujant a dalt dels arbres més alts a buscar qualsevol fruit que menjar... vull que em tornin a convidar ("pruebe estas guayabas, las agarramos para usted que están dulcitas")... vull tornar a sentir els "vaya pues" de les famílies quan sorties de casa... vull tornar a respirar l'aire verge d'allà... vull llevar-me de matí sentint els "pollastres assassins" (que tenien obsessió especial amb els meus peus...) i els "chanchos hambrientos" (no us podeu imaginar l'escàndol que foten els putus porcs a les 5 del matí xDD).

M'he quedat enamorada d'Hondures. I sí, ja ho sé, us dec una crònica més exhaustiva (i respostes als vostres comentaris en el post anterior), però poc a poc us aniré explicant... ara no em vull estressar encara més. Ja em perdonareu.

19 comentaris:

Robertinhos ha dit...

agafat un temps per planejar abans d'aterrar. Va bé. Després, sense adonar-te, tornes a estar corrent per la parada de metro.

estan bojos aquests catalans!

Pep ... però posa-li Angu, també ha dit...

Dona, normal que estiguis així, tu!!! HA de ser un xoc cultural terrible!! A més sempre et quedarà el record de la calma i la tranquilitat ...

Un petó d'un que agafa el transport públic com la Voll Damm ... sense presses, si us plau!!

Clint ha dit...

Això us passa per agafar el metro de bon matí!

Carquinyol ha dit...

Jo no he anat tan lluny però t'entenc perfectament, de fet crec que tot i ser urbanita de naixement cada dia sóc més de pagès.

Tirai ha dit...

M'ha agradat molt aquest post! Qui diu que no hi ha crònica del viatge? A mi, aquesta (i d'altres, espero) em sembla una crònica genial. Com diuen per aquí: pren-t'ho en calma

musa ha dit...

Tranquil·la... "realidad, ahorita vengo"

Feia tant temps que no sentia la paraula chancho... Ains...

Una abraçadeta!

Iota ha dit...

Eiiii!!
Benvinguda de nou... això ja prevec que és el que em passarà a mi també, i el que se sent després d'una experiència com aquesta, el retorn a la nostra realitat qüotidiana sempre es fa molt i molt dur, perquè sembla que quan marxem de viatge no només visitem llocs nous, sinó que fem també vacances de nosaltres mateixos, de les nostres pors, de les nostres limitacions, de tot allò que no ens complau de la nostra vida... i tornar a casa és també tornar a enfrontar-nos amb nosaltres mateixos.....
En serio és tant xungo això del Jet-lag? estic una mica acollonida... una part de mi voldria que continués tot com un projecte sense data de vol...
vagi bé!

Pd40 ha dit...

Tornar d'un lloc tant diferent demana calma. No tinguis pressa per tornar a la bogeria del nostre dia a dia, assaboreix-ho una mica més.

Pd40 ha dit...

Tornar d'un lloc tant diferent demana calma. No tinguis pressa per tornar a la bogeria del nostre dia a dia, assaboreix-ho una mica més.

Antoni ha dit...

Aquests tipus de vida es el que ens atrau i per això al tornar ens cost tant tocar de peus a terra, ens trobem fora de lloc.
Però com tot, el que aqui anomenem "normalitat" torna amb el temps.

De bloc en bloc he arribat aqui i com no m'agrada ser anonim, ja tens el meu comentari.

M'ha fet molta gràcia lo de la estacio de la Sagrada Familia, perque no m'estranyaria gens que ens haguessim creuat alguna vegada.

Salut!

XeXu ha dit...

No ets la primera que sento que té aquesta sensació quan torna d'un viatge així? És normal que et costi tornar a la nostra vida estressant, i encara et costarà un temps, però tot torna a la normalitat tard o d'hora. Ara que, suposo que aquest és un d'aquells records que mai s'esborren del tot.

AzRi3L ha dit...

potser és un xoc la tornada, pro com t'ha dit ja molta gent... sense presses!

M'alegra saber que has tingut una experiencia tan positiva ;)

El veí de dalt ha dit...

Tranqui, xiqueta; dues setmanes més en la ciudad sin ley, i tornaràs a ser l'encantadora Alepsi Barcelonauta. Això sí, amb Hondures sempre al cor.

mossèn ha dit...

collons .... bo, molt bo, boníssim ... salut

Gatot ha dit...

petons i llepades sense estrés...

MrBean ha dit...

Caram, suposo que com t'ha dit l'altra gent aquests canvis tan bruscos s'han de païr, potser et va passar el mateix quan acabaves d'arribar allà i enyoraves l'olor, les empentes i el veure la gent corrent al metro, ai potser no xD

Benvinguda a casa ;-)

Jo Mateixa ha dit...

Bonica, les sensacions que expliques son masa profundes com per fer-ho en un sol post, quant puguis, quant ho necessitis, ens ho vas explicant mica en mica.

Un petonas ben dolçet.

Alepsi ha dit...

Gràcies a tots els que heu contestat.... sento no contestar-vos un per un, us prometo que en breu tornaré a agafar la dinàmica... ;)

nur ha dit...

benretrobada, alepsi. Tot i que expliques poc, fa enveja tot el que deus haver viscut.

Un petó :*