No m'agraden els estius

Fa anys que dic que l'estiu no m'agrada. Fa calor, vas tot el dia xop de suor, agafes encostipats pels canvis de temperatura del metro, no hi ha ganes de fer res...

Quan era petita no m'agradava perquè un estiu significava tres mesos sense veure als meus amics de l'escola. Volia dir tres mesos escoltant els renecs de ma mare "niña, ¿pero es que eres tonta? Ahora que estás de vacaciones y que te podrías levantar a las 12, te levantas a las 7!". Hòstia tu, ma mare mai va entendre que jo només volia veure "Chicho Terremoto", "Las gemelas de Sweet Valley", "California Dreams", "Los Vigilantes de la Playa", i d'altres programes "infantils" amb els que amenitzava els meus matins estiuencs.

Després van venir els anys d'institut. Com que ja començava a tenir més autonomia, m'agradava més, però tot i així, seguia trobant a faltar els meus amics, ja que havia de passar un mes fora de Barcelona en la simple companyia dels meus pares i la meva germana. Quan estava per Barcelona, però, m'agradava estar de vacances, podia sortir a la tenda de "chuches" i atipar-me de gelats i "gominoles" tota la tarda mentre amb les meves amigues parlavem de nòvius, de roba o de qualsevol altra banalitat que feia més lleugera la calor.

L'estiu de segon de batxillerat va ser, sense dubte, un dels millors. A punt de fer els 18, sense preocupacions d'estudis [ja que havia tret la sele amb bona nota] i amb un xicot amb qui compartir totes les tardes del món, tot semblava diferent. De fet va ser diferent. Molt. Va ser maco. A més, els meus pares van marxar i jo em vaig quedar a Barcelona, durant una setmana, sola a casa. Increible. Un dels meus millors estius. A més, vaig culminar-lo fent el curset de monitors a La Ruca. Deu dies fantàstics dels que encara guardo amics (menys dels que hagués volgut, però aquestes coses passen).

L'estiu de primer de carrera va ser fabulós, també! A banda de repetir la meva solitud estiuenca de l'any anterior, vaig fer durant 11 dies un trosset del Camino de Santiago, amb uns grans amics. Sense agobios d'examens i gaudint de la llibertat d'un primer de carrera ben net.

L'estiu de segon de carrera, déu n'hi dó! Vaig començar a treballar al Casal, on hi vaig trobar la millor companyia, que al final han acabat esdevenint uns grans amics! Després, a l'agost, un altre trosset del Camino de Santiago, aquesta vegada només dones. Va ser curt però intens.

I aquest any... de moment la cosa no prova gaire. No tinc cap plan preparat. Cap escapada. I jo volia fer alguna cosa. Volia escapar-me amb el cotxe a algun paratge... però no puc. Aquest estiu estic obligada a no deixar de pensar en la psicopatologia. Aquest estiu estic convivint les poques hores que estic a casa amb uns paletes cridaners i "xafarderus" que em deixen sense dutxa. A més, com els meus pares conviuen més amb ells, estan més cremats, també, i amb qui ho paguen? Amb mi, per suposat, així que els crits van i venen a casa.
Aquest estiu, a més, estic notant, per primer cop a la vida què és trobar a faltar als amics. Necessito veure-les, necessito que em facin riure, i fer-les riure, necessito injeccions de bon rotllo... necessito tornar a veure que sóc especial per a elles i fer-lis saber que elles ho són (molt) per mi.

Espero que aquest estiu comenci a arreglar-se... perquè sino m'agafarà una depressió.

[Post dedicat a les meves grans amigues: Anna, Maduixeta, Trastu, Sara i Gemma. Sé que puc comptar amb vosaltres, encara que algunes no estigueu en els vostres millors moments. Però jo tampoc hi sóc, i malgrat tot, ja ho sabeu, podeu comptar amb mi].