8.7.06

Cansament (versió 3.0)

  • Estic fins els collons de ser la que més matina a casa, sempre.
  • Estic fins els nassos de trobar-me sense paper higiènic de bon matí.
  • Estic farta d'haver-me de preparar el café.
  • Estic fins els collons de ser la única que paga al metro (i quedar-me mirant, amb cara de tonta com els atletes salten les valles i els segurates resten impassibles).
  • Estic cansada de preocupar-me per que tothom estigui bé (i que de mi no es preocupi ningú).
  • Estic fins els pebrots de ser la tonta que carrega amb més feina i que cobra igual que la resta.
  • Estic cansada del meu sentit de la responsabilitat hiperdesenvolupat.
  • Estic fins els ovaris de posar bones cares a gent que no vull veure.
  • Estic farta de ser la única que m'aixeco al metro per deixar seure a gent que ho necessita (mentre el subnormal del meu costat juga amb la PSP).
  • Estic fins els ous d'enviar missatges o e-mails que ningú es digna a contestar.
  • Estic cansada de: "ui, estudies psicologia? Quina por! Sabràs el que penso!"
  • Estic fins els collons de que la gent es pensi que tots els psicòlegs som deixebles de Freud
  • Estic fins els nassos de tenir aquest neguit a la panxa i no poder-me'l treure de sobre.
  • Estic molt esgotada de tant donar-li voltes al cap.
  • Estic fins al capdamunt de voler i no poder.

En resum, estic cansada de ser una pringada.

20 comentaris:

Laprí | David ha dit...

Moltes de les que has posat també em passen a mi, tot i que jo de vegades no pago al metro... xD ara, en les que més coincideixo és en la de que et preocupes de la gent i després mai es preocupen de tu, i també del sentit de la responsabilitat. Però mira, què hi farem, almenys sé que les coses que faig jo les faig bé, si els altres no ho volen veure, problema seu.

maduixeta ha dit...

Necessites superar la vergonya aliena (la pròpia no, que és necessària per a la supervivència, jejeje)... però has de deixar-te ajudar ;)

No More Suïcidis Emocionals!!

Alepsi ha dit...

Laprí! Quants dies sense "veure't"!!! xDDD

Pfff... tinc uns dies una mica torts... help!!! [maduixeta, jo em deixo ajudar, però no trobo qui m'aguanti...]

maduixeta ha dit...

mmm...

sobre els psicòlegs i els psicoanalistes:

"Yo creo que en el mundo hay dos tipos de personas: los que creen y los que no creen en el Gran Porqué. Los psiconanalistas creen en el Gran Porqué, y los psicólogos no. (...) El Gran Porqué es ese hecho particular de la vida que te hace ser como eres. (...) Los psicoanalistas creen que tus problemas pueden arreglarse si logras aislar el Gran Porqué, si logras encontrar el hecho particular que te convirtió en lo que eres; mientras que los psicólogos insisten en modificar la conducta, en tratar de alterar las pautas de comportamiento que, según los psicoanalistas, el Gran Porqué habría creado"

Amor, curiosidad, prozac y dudas
Lucía Etxebarría

Belart ha dit...

Estic fins els collons de gent que es lamenta

maduixeta ha dit...

Estic fins els collons de la gent que confon la sinceritat amb la mala educació.

( !!! ) ha dit...

...jo n'estic fins la polla... :)

Alepsi ha dit...

Belart, cascú' fa el que vol. Jo avui em lamento, i demà criticaré aquells que ho fan. Gràcies per un punt de vista crític.

(!!!) Quina il·lusió tenir-te aquí! Jajajaja! He de reconèixer que em vaig inspirar en el teu blog, per crear aquesta entrada... :P

maduixeta ha dit...

"Estic fins els ous d'enviar missatges o e-mails que ningú es digna a contestar."

Jo també!

desgraciat ha dit...

Alepsi, tot això s'arregla amb una abraçada. De veritat.

Alepsi ha dit...

Tot no... alguna cosa sí. És cert que les abraçades fan que les endorfines es disparin, em recorrin el cos i em facin sentir millor, però algunes d'aquestes coses no canviaran per mil abraçades que em facin.

desgraciat ha dit...

No són coses externes que passin i hagin de canviar per tal que tu no tinguis aquesta sensació. Ho has de canviar tu a dins teu.
Pots conviure amb tot això i molt més sense problemes, si tens la força necessària. I una abraçada reconforta.

Alepsi ha dit...

Crec que sé de què parles. I crec que aquesta força la tinc. El que passa és que hi ha dies en què tot s'ajunta, i al final exploto. Sort que no se n'adona gairebé ningú, i els que se n'adonen, em reconforten amb abraçades (virtuals o reals).

desgraciat ha dit...

Doncs vagi la meva per endavant.

Alepsi ha dit...

Gràcies, de debó!

optimista ha dit...

Per malament que ho vegis tot, segur que pot anar pitjor. ;-)

Carles ha dit...

Més o menys tots estem igual, alepsi. No et preocupis. Tot això té la part bona. Després de preparar el cafè te'l pots beure i el neguit de la panxa vol dir que encara t'afecten les coses. Salutacions a tots des d'Eivissa.
Petons

Alepsi ha dit...

Carles! Quina il·lusió que saludis de tan lluny (bé, no tant, però no és Premià, tampoc), avui és un dia de visites!

I sí, la veritat és que un bon café de matí compensa el haver-se'l de fer! ;)

Madre ha dit...

Pues hija, que te voy a decir,que estas demasiado aburria ya, pa lo joven que eres.Tú imagina por un momento hasta donde estoy yo.
Nada más, interesante esto, a todo el mundo le pasan las mismas cosas..........

Alepsi ha dit...

Madre... me sorprende que hayas llegado hasta aquí. Me sorprende que hayas encontrado cómo hacerme un comentario (bien por tí!).

De todas maneras, no has llegado en mi mejor momento, a veces he escrito cosas bonitas, las puedes ver si investigas un poco (de hecho hay un par de escritos dedicados a tí).