"... somriures d'infant que creia oblidats, estones plegats que m'han ajudat a veure la vida d'un altre color..."
I és que quan un infant somriu sembla que el món s'atura.
Venia per la Meridiana. Semàfor en vermell davant d'un pas de vianants. Creuaven una iaiona amb la seva néta d'uns 3 o 4 anys i amb un cotxet on anava un altre nen, més petit, d'un anyet, com a molt.
Han creuat justets i just quan trepitjaven la vorera el semàfor dels cotxes s'ha posat en verd. "Embrague, primera, accelerador...". A la nena de 3 anyets li ha volat el paper que duia a la mà. Un paper vermell on s'hi endevinava un dibuix fet per ella. "Fre".
La iaiona s'ha girat amb cara de preocupació, m'ha mirat i s'ha aventurat a posar-se enmig del pas de vianants per agafar el dibuix de la seva néta, que esperava impacient a la vorera. S'ha ajupit, ha agafat el paper i li ha tornat a la nena amb cara de "agafa bé les coses, que no pot ser que un petit cop de vent se te les enporti així". La nena m'ha mirat, i ha somrigut. Ha agafat a la iaia de la mà (sense adonar-se'n que havia fet un gran acte de valentia) i han continuat el seu camí.
Òbviament, el "pepecar" del darrere, tenia pressa. Així que fent un acte suicida i kamikaze a parts iguals, ha decidit adelantar-me (sense fer sonar la botzina, això sí). He mirat dins el cotxe que m'adelantava i he vist un home amb pinta d'executiu amargat. He pensat que, de vegades, sóc fantàstica: m'encanta que el simple somriure d'una nena petita em faci alegrar el dia.
Venia per la Meridiana. Semàfor en vermell davant d'un pas de vianants. Creuaven una iaiona amb la seva néta d'uns 3 o 4 anys i amb un cotxet on anava un altre nen, més petit, d'un anyet, com a molt.
Han creuat justets i just quan trepitjaven la vorera el semàfor dels cotxes s'ha posat en verd. "Embrague, primera, accelerador...". A la nena de 3 anyets li ha volat el paper que duia a la mà. Un paper vermell on s'hi endevinava un dibuix fet per ella. "Fre".
La iaiona s'ha girat amb cara de preocupació, m'ha mirat i s'ha aventurat a posar-se enmig del pas de vianants per agafar el dibuix de la seva néta, que esperava impacient a la vorera. S'ha ajupit, ha agafat el paper i li ha tornat a la nena amb cara de "agafa bé les coses, que no pot ser que un petit cop de vent se te les enporti així". La nena m'ha mirat, i ha somrigut. Ha agafat a la iaia de la mà (sense adonar-se'n que havia fet un gran acte de valentia) i han continuat el seu camí.
Òbviament, el "pepecar" del darrere, tenia pressa. Així que fent un acte suicida i kamikaze a parts iguals, ha decidit adelantar-me (sense fer sonar la botzina, això sí). He mirat dins el cotxe que m'adelantava i he vist un home amb pinta d'executiu amargat. He pensat que, de vegades, sóc fantàstica: m'encanta que el simple somriure d'una nena petita em faci alegrar el dia.
8 comentaris:
les nenes eren molt mones :)
Ets fantàstica Alepsi. La majoria de la gent ni s'hagués fixat en si un dibuix cau a l'asfalt, perquè estan bojos per sortir correns, no se sap bé perquè tantes presses, ja quan el ninot dels vianants està parpadejant comencen a posar-se nerviosos i a soltar el fre i a moure's a poc a poc, quin món més impacient!!
I sí, una cosa tant simple com el somriure d'un nen petit ens pot posar de bon humor, ens transmeten aquesta inocència i alegria que ens agradaria tenir sempre. Molts dies quan torno de la feina i veig algun nen petit al tren que em mira i em somriu, em canvia d'humor, són genials.
Laprí, em quedo amb la primera frase! Jajajaja! Merci... :$$$
M'encanten les criatures, no ho puc evitar, em desperten una tendresa que fa por. Però de moment m'agraden les alienes, no pas les meves (que d'altra banda no tinc).
Però suposo que d'aquí una setmana, quan porti una setmana gairebé de "curru" amb els nens, pensaré que Herodes era un sant... xDDD
És increïble el poder que té una petita (o gran) cosa per alegrar-nos el dia, per moltes coses dolentes que portem a les espatlles, avui tu m'has alegrat el meu amb el teu comentari al flog, gràcies guapa, t'estimo (encara q ja sé que sona cursi) i et dic el mateix que tu em dius a mi, per sempre. ;-)
Me n'alegro que hagis aterrat aquí. Jo també t'estimo (i no sona cursi!!! xD).
2n dia que em connecto a aquest blog. Diria que no et conec, però de tota manera m'he enganxat. Escrius molt bé.
No acostumo a posar comentaris a blogs, em fa mandra, però tenia ganes que sabéssis que, possiblement, has guanyat un nou lector
:-)
Has vist Monstres S.A.? Allà fan el mateix descobriment que tu. L'energia atrapada en un somriure és molt més gran que la d'un plor.
A sobre els nens petits tenen un somriure sincer que no amaga res. Possiblement aquest somriure faça reviure emocions internes que a tos ens apleguen. Alguns ho demostren amb més enfasi que altres.
Jomateix, benvingut. Me n'alegro que t'hagis decidit a escriure! M'agrada saber que hi ha més gent que em llegeix a banda dels que escriuen! xD
[per cert, m'ha intrigat el: "diria que no et conec"... xD]
Pau benvingut tu també! Sí que l'he vista! Em va agradar molt, i la nena és súper mona!!! xD
Publica un comentari a l'entrada