10.6.06

Aquells Ulls

Aquells ulls em miraven des de lluny. Encesos, repassaven el meu cos, un i altre cop, de dalt a baix. S'aturaven llargament sobre els meus ulls. Arrivaben gairebé sense voler, i s'hi posaven a sobre. S'aclucaven una mica i s'omplien de llàgrimes. Estaven humits mentre miraven els meus ulls. Preguntaven el perquè d'aquella situació.

Aquells ulls s'aturaven també als meus pits. Els notava intensos sobre ells, gairebé com si em creméssin i notava el despreci del disgust. En aquells ulls que miraven els meus pits hi veia, hi intuïa, un odi que no arrivaba a compendre. Sabia que no li agradaven els meus pits, ho veia en aquells ulls, però tanmateix no podia apartar la mirada d'ells, li eren hipnòtics, ho sé.
Llavors tornaven als meus ulls, desafiant-me a mantenir-me quieta davant aquell interrogatori silenciós. No li podia mantenir la mirada gaire estona, no m'agradava com em miraven amb aquella mescla de despreci i llàstima que es té pels vençuts.

Poc a poc tornaven a passejar-se pels meus pits, els deixava enrere i seguien fins als malucs. Allà també s'hi detengueren. Anava examinant-los de dreta a esquerra, passant els ulls, fugaçment, pel meu sexe. En la seva cara s'havia dibuixat una expressió de fàstic continguda, una mescla de rialla a punt d'esclafir i plor per la llàstima que li feien els meus malucs, amples, rodons, plens.
Llavors, quan em tenien avergonyida, tornaven a fixar-se en els meus ulls. Des d'allà se'n reien de les meves llàgrimes que ja corrien galta avall i que es perdien entre els meus pits, que pujaven i baixaven acompanyant rítmicament els sanglots que sorgien dins meu. Però ells seguien allà, desafiants, tossuts, impertinents. Tant els feia que jo plorés, només volien demostrar-me que jo no era digna de res, que el meu cos mai seria desitjat, que ells em despreciaven més que ningú sobre la Terra.

El mirall em tornava la meva imatge, però sé que aquells ulls que em van fer tan mal, no eren meus.

7 comentaris:

Laprí | David ha dit...

M'ha anat inquietant a mesura que ho anava llegint. Quins ulls més dolents, que miren d'aquesta forma, amb aquest despreci. Sort que no eren teus.

maduixeta ha dit...

Si hi posem esforç i ganes, aquells ulls no tornaran per a cap de nosaltres...

aconseguir superar certs complexos és difícil, però mantenir-ho requereix feina... aiii és una mena de reestructuració cognitiva...

d'altra banda, crec que hauries d'inscriure't a relatsencatala.com i enviar aquesta entrada.

Alepsi ha dit...

Aquells ulls fastigosos crec que ja fa temps que no apareixen davant meu... al menys no amb aquesta intensitat... però potser em sorprendran un dia i de nou hauré d'acudir a vosaltres per a fer-los desaparèixer.

Ja saps, Maduixeta, gràcies a qui han desaparegut... :***

MiNiMaL ha dit...

Conec aquesta mirada i, en comptes de véncer-la fent-la fora de casa meva, he canviat el meu cos perquè em miri amb aprovació. Però per dins sóc la mateixa i encara l'odio.
No facis tu el mateix.

Alepsi ha dit...

Crec que, en el fons, tots cabem canviant quelcom del nostre cos en comptes de lluitar envers ella... és una bona merda, tot plegat. S'aconsegueix superar, però mai l'acabes d'odiar prou...

maduixeta ha dit...

Quan aconsegueixes canviar per dins, el canvi es fa extern, surt cap a fora, i també canvies per fora.

Això és el que jo penso, i ho he vist en algunes persones.

Alepsi ha dit...

Ja, de fet és veritat. Però moltes vegades necessites un petit canvi físic, tot i que no sempre, en sóc conscient... bé, va a persones. Però el que vull deixar clar és que: en cap cas hem de deixar que el cos es sobreposi a la raó