L'estel i el Pi

Avui retorn a la normalitat. Si és que, de la meva vida, se'n pot dir "normalitat". Aquest matí a acabar un parell de tasques a la universitat, i després de compres amb les meves nenes.
Aquesta tarda a estudiar.

Però clar, per variar, no em venia de gust estudiar. La veritat és que, de sobte me n'he adonat que estava compartint habitació amb una guitarra enfundada que estava cridant que la despulléssin... L'he agafada i he tret d'un calaix un dels meus cançoners gairebé oblidats.

Quan era petita i anava a l'esplai, cada any, després de passar-nos 10 dies de colònies, ens donaven un cançoner que firmàvem tots, els uns als altres, per després, durant el llarg estiu que ens quedava fins a tornar a començar les classes, ens poguéssim recordar els uns dels altres.

Avui he tornat als meus 12 anys. De sobte m'he tornat a sentir enmig de la natura, escrivint als cançoners dels meus companys amb els que havia compartit jocs i festes durant gairebé dues setmanes.

Entre tots aquells gargots, molts inintel·ligibles, he trobat una de les meves cançons preferides: L'estel i el Pi. M'agradava moltíssim. Recordo que ens la solien cantar abans d'anar a dormir, era una petita tradició que m'encantava. Avui, que estic de més bon humor, la vull compartir amb vosaltres. No sé, em ve de gust dedicar-vos una cançó:

Un estel hi havia al cel que quan era de nit
s'apropava a la terra per jugar amb el seu amic
De les punxes de l'estel s'hi penjava un bell pi
i jugaven entre ombra i nit fent d'allò un moment feliç.

L'estel reia joiós
feliç cantava el pi
tot esperant que de nou
el sol sortís

"Fins aviat" li diu l'estel "ja hi seré" diu el pi
fruiré d'aquest moment feliç fins que tornis a venir.
I és que el temps és un instant: ara hi ets, ara no
sort en tinc del teu record amic, que duc sempre dins el cor