Diumenge 18 de Juny. 18:25.
Arribo al col·legi electoral. El meu antic col·legi. Feia temps que no hi entrava i m'ha fet il·lusió veure les classes, els passadissos, la consergeria... Arribo a l'alçada de la taula on estaven les paperetes. M'hi planto davant. Tres blocs: Sí, No, --. Merda. Hauria d'haver-ho portat pensat de casa.
Em retiro de la taula, deixant pas a uns nois que semblen tenir-ho clar. Em passa per la ment mirar quina papereta agafen, per curiositat, però penso que és arriscat... decideixo fer temps mentre regiro el bolso a la cerca del meu DNI. Així m'ho vaig pensant. Sí, No, --. No, Sí, --. --, No, Sí...
Trobo el DNI. Hi ha un paio amb un identificador d'ERC que em mira. Deu pensar que vull robar les paperetes. Tanco el bolso. Veig que m'he de decidir ja. Em passa pel cap girar cua i enviar l'Estatut (i el meu vot) a la merda. Però no ho faig. Sóc una bona ciutadana, al cap i a la fi.
Em torno a plantar davant de la taula. L'home d'ERC em ronda per darrere. Li llenço una mirada asassina de mig mil·lisegon que sembla no captar. Em giro cap a l'altra banda i hi ha un altre home, del PSC. Merda! Perquè no em puc decidir?
Em miro els tres bloc de papeletes. Se m'escapa el riure per lo trist de la situació. N'agafo un (em permetreu que no digui quin, encara no n'estic del tot segura...), el fico dins del sobre. Ja està. Primera fase conclosa!
Miro la papereta del cens, on em diu la secció a la que m'he de dirigir per tal d'efectuar el meu vot. Secció 59. Totes les taules són buides, menys una. Decideixo que aquella és la 59. Quan els nois (que són els que abans estaven a la taula) acaben de votar i la taula queda buida m'hi apropo. Giro cua. És la secció 57 (m'hauré de graduar la vista de nou...¬¬).
Torno a mirar les taules. La disposició d'aquestes és en semicercle, així que tots els que estan allà, avorrits de portar-hi tot el dia, veuen perfectament la meva cerca. Trobo la secció 59. Fantàstic. Segona fase conclosa!
Li dono el DNI a la dona. Crida ben fort el meu nom i els meus cognoms (meravellós, ara tots els "tauleros" saben com em dic...). Automàticament el noi de la seva esquerra (i per tant la meva dreta) comença a buscar-me en una mega-llista. Aixeca la vista i diu: Sí. Me'l quedo mirant. Collons, perquè no m'haurà tocat compartir taula amb ell? És guapíssim. Em giro cap a la dona que fa mig minut que m'està intentant tornar el meu DNI.
Encara en estat de xoc, agafo el DNI amb la mateixa mà que tinc el sobre. La dona retira el paper que cobreix la ranura de la urna i em disposo a posar-hi el meu sobre. "Vigila! No hi tiris el DNI!!!". De sobte descobreixo que tinc una altra ma, que també serveix per agafar coses! La faig servir per agafar el DNI mentre amb la primera introdueixo el vot. Com a comiat de la taula els hi he ofert el meu millor riure idiota. Fantàstic, ara que el noi sabia el meu nom complet i que em podia perseguir... després de l'espectacle que li he ofert estarà rient de mi tres dies.
He sortit de l'escola avergonyida de mi mateixa. Perquè sempre l'he de liar? Perquè sempre he de donar la nota? Bé, ara ja tens història per posar al blog. Sí, és veritat, i llavors he vingut fins a casa rient per sota el nas... òbviament, la gent del carrer em mirava. Però és igual, jo tenia història pel blog!
11 comentaris:
increïble!!!
el noi de la meva mesa electoral també era súper guapoooooo (de fet, la noia que anava davant meu ha estat intentant lligar amb ell)... aaaaish
Jaja, és que me parto. Tranquila, segur que el d'ERC no estava allà per si et portaves les paperetes, segur que estava pensant "vinga nena, agafa el no, agafa el no" i després el del PSC pensaria "sí sí, agafa el sí".
I si als de la mesa no els agrada el teu riure, ells sabran, segur que a mi m'agradaria. ;)
:$$$
Ten points. M'has fet posar vermella! Juas! [no és fàcil d'aconseguir, això!!!]
Però vaja el meu riure histèrico-histriònic de "merda estic fent el ridícul" no sé si és gaire atractiu... en fi! Juas!
Segur que millor que el meu riure és, el meu riure és un tipus Loreto Valverde - berreo d'una foca que no vegis. Sí, de vegades penso "no riguis que després la fots" però res, si m'entren ganes ho he de fer, no ho puc evitar, però mira, almenys faig riure a la gent, li fa tanta gràcia el meu riure que ells riuen.
Quines converses! Feu-vos una foto del somrís i publiqueu-la, home! jejeje
Sort que no vas tirar el teu DNI a l'urna. Imagina que hauria passat. Haurien d'haver invalidat l'urna. O t'hauries d'esperar a que l'obrisin a les 8 per recuperar el DNI. I amb sort hauries sortit per la tele com a noticia curiosa. I llavors en aquell instant, i només aquell instant hauriem vist tots el teu somriure per la tele ;P
Calla, calla, quina vergonya! Jajajaja! T'imagines? Jo tota vermella per la TV.. deixa, deixa, seguiré mantenint el meu somriure, i tot lo demés, en l'anonimat... ;)
Per cert, Laprí, no amaguis el teu riure. La Loreto és molt graciosa! :P
No, si no l'amago, però perquè no el puc amagar, és tant escandalós, jeje. Això em porta un record de 3º de ESO, que a classe érem 3 els que teníem un riure tant fort, i quan ens donava un atac de riure a tots tres, saltaven les alarmes a l'institut xDDD
Si home! Jajajajaj! Vaya espectacle!
[a mi em van fer fora de classe una vegada per un atac de riure; i no fa gaire a la biblioteca vaig haver de sortir, també...]
el dia del futbolin!!!
xDDDDDDDDDDDDD
boníssim!
Publica un comentari a l'entrada