Aquells Ulls

Aquells ulls em miraven des de lluny. Encesos, repassaven el meu cos, un i altre cop, de dalt a baix. S'aturaven llargament sobre els meus ulls. Arrivaben gairebé sense voler, i s'hi posaven a sobre. S'aclucaven una mica i s'omplien de llàgrimes. Estaven humits mentre miraven els meus ulls. Preguntaven el perquè d'aquella situació.

Aquells ulls s'aturaven també als meus pits. Els notava intensos sobre ells, gairebé com si em creméssin i notava el despreci del disgust. En aquells ulls que miraven els meus pits hi veia, hi intuïa, un odi que no arrivaba a compendre. Sabia que no li agradaven els meus pits, ho veia en aquells ulls, però tanmateix no podia apartar la mirada d'ells, li eren hipnòtics, ho sé.
Llavors tornaven als meus ulls, desafiant-me a mantenir-me quieta davant aquell interrogatori silenciós. No li podia mantenir la mirada gaire estona, no m'agradava com em miraven amb aquella mescla de despreci i llàstima que es té pels vençuts.

Poc a poc tornaven a passejar-se pels meus pits, els deixava enrere i seguien fins als malucs. Allà també s'hi detengueren. Anava examinant-los de dreta a esquerra, passant els ulls, fugaçment, pel meu sexe. En la seva cara s'havia dibuixat una expressió de fàstic continguda, una mescla de rialla a punt d'esclafir i plor per la llàstima que li feien els meus malucs, amples, rodons, plens.
Llavors, quan em tenien avergonyida, tornaven a fixar-se en els meus ulls. Des d'allà se'n reien de les meves llàgrimes que ja corrien galta avall i que es perdien entre els meus pits, que pujaven i baixaven acompanyant rítmicament els sanglots que sorgien dins meu. Però ells seguien allà, desafiants, tossuts, impertinents. Tant els feia que jo plorés, només volien demostrar-me que jo no era digna de res, que el meu cos mai seria desitjat, que ells em despreciaven més que ningú sobre la Terra.

El mirall em tornava la meva imatge, però sé que aquells ulls que em van fer tan mal, no eren meus.