Por

De vegades penso que tot ja està fet. Miro enrere i em pregunto què més puc fer, què em depara tot el que em queda pel davant. I sí, ja ho sé, sóc jove, tinc mil milions de segons encara per adonar-me’n que la vida és això. Que el que visc és el que tinc i que, realment, no tinc res més.
Però de vegades la realitat que m’envolta m’apallissa. Em deixa baldada, a terra, sospirant, plorant, desitjant que tot acabi d’un cop. I em miro, i no ho entenc. I miro enrere i encara ho entenc menys.
És tot i res, és la incertesa que m’envolta. És la lluita entre desitjos, la barrera del meu cervell que s’avantposa a tot el que em pugui imaginar. I no la puc eliminar.
És la por. La por que sempre i a tothora m’acompanya. Em segueix de prop, no es separa de mi per a res. De vegades no me n’adono, m’he acostumat tant a la seva presència que s’ha convertit en part de mi. De vegades, però, es manifesta de forma bestial. Tot al meu voltant fa por. Tot em provoca desconfiança. Qualsevol petita cosa pot fer-la resorgir de nou.... i tornar-me a deixar desconcertada, atemorida...

I ploro. O ric. Depèn del moment. Depèn de la companyia. Però sempre fa por. Sempre.

Potser m’he tancat jo sola portes que haurien d’estar obertes. Potser me les ha tancat la por. Potser, segur, en el fons, sóc una covarda que no pugui sobreposar-se a la por. De fet és això. No sé lluitar contra ella. No tinc armes per vèncer-la... i em va matant a poc a poc... em va guanyant la partida... em va apagant....