Avís: post duret sobre l'eutanàsia i la mort. Si esteu molt sensibilitzats, us recomano que no el llegiu... qui avisa...----------------------------
L'altre dia llegia al diari que la Conferència Episcopal (dels collons, amb tots els respectes [pels collons, clar]) va emetre un comunicat on deia que s'està fent una campanya a favor de l'eutanàsia, similar a la que es va fer per a l'avortament. En poques paraules (i ja em perdonareu que no citi textualment) deia que ens estaven manipulant usant la desgràcia que vivien uns pocs casos aïllats per a ficar-nos al cap lo bo que és que et deixin morir, o que t'ajudin a morir.
Anem a pams, senyors meus.
Primera i principal, oi que ningú em va demanar si jo volia estar viva? Doncs ja està! Si jo no vull seguir vivint, ho envio tot a la merda i em suicido. I punt i s'ha acabat. Però clar, com que ho he fet jo, i a mi ja no se'm pot acusar d'auto-homicidi, doncs tot queda clar.
Segona i principal, també: oi que tots tenim clar el que vol dir viure? Oi que viure és gaudir? Oi que viure és somriure, plorar, riure, emocionar-se, acaronar (i que t'acaronin), excitar-te (i excitar), parlar, menjar, sortir, entrar, cantar, ballar, rallar-se, desrallar-se, menjar xocolata amb les amigues..... ? Oi?
Doncs, senyors meus, quin dret tenim a obligar a una persona a seguir amb vida quan la pura essència de la paraula ja no té cap sentit per a ella??? CAP!!!
Sincerament, jo crec que això és maltractar psicològicament a la persona en qüestió. És allargar-li un patiment que podria acabar ràpidament.
I ara no em vingueu amb contraarguments del tipus: "clar, doncs directament, podem lligar-li una pedra als peus a qualsevol que es vulgui suicidar per facilitar-li la feina i no allargar-li més el patiment!!!".
No, no. Òbviament no és el mateix. Una persona deprimida, que no li troba sentit a res, i que està patint... se'n pot beneficiar moltíssim d'un tractament cognitivo-conductual combinat amb fàrmacs, si és necessari, i tornar a experimentar els plaers de la vida de nou!!! [ja ho sé, quina deformació professional més tonta, no? xDD]
Estem parlant de gent que no té cap sortida, que sap que per molt que prenguin pastilles o els parlin de lo maca que és la vida, ells ja no la podran gaudir com voldrien! Gent que està destinada a, simplement, esperar que un dia els ulls no se'ls obrin i el cos els descansi per fi. Gent per a la que despertar-se cada dia deu ser un patiment, un altre dia igual en una vida monòtona que no té cap sentit.
Ara, diferent és, que la persona en qüestió es pugui sobreposar a totes aquestes desavenències i trobi un sentit de la vida que li permeti ser mínimament feliç estant, per exemple, condemnada a quedar-se al llit per sempre més. Ei, doncs de putíssima mare! Llavors a aquesta persona cal oferir-li tot el que sigui possible per a facilitar-li més tot plegat! Només faltaria!
El meu padrí va ser dels pioners a Catalunya (i m'atreviria a dir que a Espanya... xDDD) en rebre un trasplantament de mèdul·la. Va ser un procés molt llarg i complicat (car, les tècniques eren molt rudimentàries, encara [penseu que parlem de principis dels 80]) que va culminar amb una curació absoluta de la leucèmia que patia... però que va derivar en moltíssims problemes.
Va perdre un ull (li van haver de posar un de vidre), va quedar-se amb el fetge fet caldo i, a sobre, va desenvolupar una diabetis molt chunga.
Però l'home era una passada. Era la persona més vital que he conegut mai, de tot en feia conya, qualsevol cosa era motiu de festa i d'alegria [s'ha de dir que també tenia molt mala hòstia, el paio... això no li treia ningú! xD]. Quan va nèixer el seu fill va plorar de l'emoció i va transmetre-li tot el que aquella experiència li havia fet aprendre. Estimava fins a l'infinit a la seva dona i al seu fill....
Però un bon dia... va agafar una grip molt forta. Que li va derivar en una bronquitis que el va destrossar.... els metges van parlar amb ell i amb la seva dona: "no podem fer gaire... podem intervenir, però la única cosa que aconseguirem és que estigui enganxat a un respirador artificial per sempre més". La seva dona va dir que l'operéssin, sense pensar-s'ho.
Ell... va dir que no. Que el desconectéssin en aquell moment de la màquina que ja respirava per ell, i el deixéssin morir dignament, llavors que encara era conscient de tot i podia viure i decidir per ell mateix.
No cal dir el trasbals que va suposar això per a la seva dona i el seu fill. Però, òbviament, li van respectar. Al dia següent l'enterràvem... la seva dona i el seu fill, envoltats de moltíssimes persones que l'havien estimat, van plorar com mai... era jove... i vital... però va ser ell fins a l'últim moment. Ningú el va obligar a allargar una vida que ja havia perdut tot el seu sentit... ell no volia que el veiéssim degenerar, no va voler que ningú l'anés a visitar els seus últims dies a l'hospital, volia que la gent el recordés com era.
Vagi aquest post dedicat a ell. Perquè encara que mai li digués, l'admirava molt... i el trobo a faltar. I el meu pare també, era un puntal important en la seva vida.
Per acabar, una mica d'humor xDDD
26 comentaris:
Molt interessant la historia del teu padrí, crec que tens rao en tot el que dius ;)
Jo estic d'acord amb tu.
Quines ganes tenen aquests de l'esgésia a ficar-se on no els demanen. Si no volen l'eutanàsia, que no la demanin, però que deixin als altres fer el que vulguin, collons!
Per cert, quan em mori, vull que em toqueu el virolai. He dit.
Tema eutanàsia claríssim (si hi ha patiment o una vida que ja no és vida, que cadascú decideixi).
Tema sucidi penso que és més fotut. Ho he viscut d'aprop amb una persona jove i que ens estimavem molt tots i mai ho entendré. Per mi, allò que va fer va ser un acte lliure, és clar però molt i molt egoista i totalment innecesari. Marxo jo però tots els que m'estimen que es quedin fotuts de per vida.
Et parlaria més extensament del tema però no és el moment.
Petonets guapíssima!
Sempre he estat a favor de l'eutanàsia. Des de que el meu pare va estar a l'hospital, encara més.
Un dia un metege em va dir: "estar malament i empitjorarà. Ara la pregunta és si li fem tractament o no. Amb el tractametn segurament millorarà"
Jo li vaig preguntar si el tractament podria ser angoixant per ell em va dir que no. Em va dir que si tornava a recaure podríem parlar de sedació. En aquell moment, no vaig ser conscient del que em deia. Més d'un cop, he pensat que li hauria d'haver dit que, endavant, sedació, però mai ens van dir que no hi hagués res a fer, al contrari. Em sap molt greu el que va patir (tot i que hi ha casos molt pitjors). Per això, no en tinc cap dubte, estic a favor de l'eutanàsia.
Buf! perdona el rotllo. Molt bé pel teu padrí, pel que dius era un gran home
Assaboriré aquest petit moment de plaer, Azri3l... no es dona sovint que un home em doni la raó en tot el que dic... :P
Doncs això dic jo, Maduixeta!!! Que sembla que aquests no tinguin més feina que això.... perdó, és que no tenen més feina... en alguna cosa hauran d'entretenir-se, no? xDDDDDDD
[Jo et toco el Virolai quan vulguis, carinyu... xDDDD]
Sí, Candela, tens raó. El tema suicidi és molt dur, i sí, és un acte egoista, certament, però la persona que el porta a terme només veu aquesta sortida. Per això feia referència a la necessitat d'una bona teràpia cognitivo-conductual que permeti a la persona anar-se recuperant i abandonar la idea de "camí fàcil" que li suposa la mort... és un tema complicat, em sap greu que l'hagis passat de prop.... :***
És que és complicat, Tirai. En els moments que s'han de prendre aquest tipus de decisions, el cap no està per monsergues... i, sovint, després ens n'adonem que no entenem el perquè de la decisió... en fi, és complicat...
Tot plegat respon a la lògica aplastant. Si no puc viure en une smínimes condicions, si he d'estar esperant a que algú em doni de menjar, si he d'esperar a que algú me l'agafi i me la posi dins d'una gerra x pixar... Vull morir, finiquitar el contracte amb aquest món, deixar lliure el cos, dir adéu i que algu pitji l'interruptor.
I aqui pau i després glòria, tu.
Va per tots els que hem tingut situacions semblants i que hem patit amb familiars i amics.
Salut! (mai millor dit)
grass-shopper
soc soci de dmd, (dret a morir dignament), si t'interesa m'ho dius i et passo info, ok?
Jo estic a favor de l'eutanasia!
Qui són els altres per decidir si algú ha d'estar enterrat en vida!!!
Si el teu futur és viure sense futur val més que et deixin morir en pau.
El teu padrí va fer el millor per ell(segurament avui en dia no l'haguesin deixeat desconectar...)
Salut!
A mi estos tios comencem a traure´m de les meues caselles.
Crec que per damunt de tot està el respecte a les persones, i més si esta persona decideix el que vol per a ell/a mateixa.I més, si no pot gaudir la vida fent les coses més bàsiques...
Com tu dius (i un 10!!) ningú va decidir náixer... aleshores, si vols això, et toca carregar amb això??
Massa misa i rosari.
En fi, hi ha molts peros quan es toquen estos temes, però crec que respectant i deixant triar s´evitarien molts maldecaps i "doctrines" (sobretot per part d´estos...)
p.d.La història del teu tiet m´ha impactat...
A l'església ni cas. Ningú més que jo sóc el meu amo, i per tant sóc jo qui decideix el que vull fer. Uns vividors amb sotana no són el millor exemple per dir res. El teu padrí va triar el millor que ell creia per a sí mateix i per als seus.
Tens raó, estar enganxat a unes màquines sense possibilitat de millora no és viure. Hem de perdre la por a morir, un dia o altre ens tocarà. El que compta és com es viu.
Es un tema molt delicat bònica, de fet jo ahir parlava al Bloc del suicidi com a suicidi, no per el fet d'estar malalt i que vulguis l'eutanàsia, però hi estic completament d'acord amb tot el que dius.
Mira, aquests dies que em patit lo de la malaltia de la iaia ho hem vist tot bastant més clar (ja tenia clar el tema de l'eutanàsia eh, però aquests dies més). Quant es van endur l'últim dia a la iaia cap a l'hospital els de l'ambulància ja ens van dir que poder no hi arribarien per que estaba molt malament i que que voliem fer, ma mare va donar ordres de no renimació, tenia 83 anys, estaba amb un càncer terminal, que volien, allargar-l'hi més el patiment?, pos no.
El dissabte quants s'ens va morir a mun germà i a mi als braços, la infermera una de les vegades que va venir a possar-l'hi la morfina, ens va dir que estaba molt i molt malament, que l'hi quedaven minuts de vida (2 per ser més exactes)i va portar un carro de reanimació i l'hi vaig dir que se l'emportes, que jo el que volia era que la meva iaia no patis GENS, però que de reanimar-la o intubar-la res de res, això si que no. Jo volia que moris en pau.
No se si has vist l'obra de teatre d'en Flotats "EL DRET D'ESCOLLIR", es increible, jo l'he vist vàries vegades i m'he fet un tip de riure i de plorar, parla molt i molt be el tema de la eutanàsia. Us la recomano!!!!
Uii quin rotllo t'he, vaja, us he fotut, sorry!!!!! :-)
Petonets!!!!!!!!!
El teu padrí era un gran paio!!! I sobretot, s'estimava molt a la gent que se l'estimava ... perquè una decisió aixines, amb tot el que suposa per a tu, només es pot fer si tens clar el teu futur i vols que la gent que t'estimes no pateixi.
Desgraciadament la utilitat de la medicina a hores d'ara en aquests casos és allargar innecessàriament la vida de la gent. Demostrar que quan arriba el moment és capaç de mantenir viu a aquell pacient amb càncer que sino faria 3 anys que ja no hi seria. No és això, amics, no és això.
No siguis tan crítica amb l'església, només fa el seu paper, anclat des de fa dècades i incapaç d'evolucionar com ho fa la societat. Així els va!
Un petonarro, nina!
PD: Tema suicidi és molt xungu!
El problema més gran és que la gent que no comulga amb l'esglesia (com a ens) li doni importància al que diu la conferència episcopal!
Per cert molt maco això de "que viure és somriure, plorar, riure, emocionar-se, acaronar (i que t'acaronin), excitar-te (i excitar), parlar, menjar, sortir, entrar, cantar, ballar, rallar-se, desrallar-se, menjar xocolata amb les amigues..... ? Oi?"
Però els nois no podem menjar xocolata o què?
I per donar-te un altre petit bon moment, diré com l' azri3l, estic d'acord amb tot el que dius! jaja
Hola, posem-nos seriosos que el post val la pena (això no vol dir que els altres no en valguessin :P).
Tema iglesia, tenen el dret a dir el que vulguin dintre de les seves idees (visca la llibertat d'expressió), igual que la gent te el dret de fer-li cas o no, alla cadascú amb les seves creencies.
Pel que fa a la resta, ens els casos clars no hi ha problema. Però desprès hi ha un territori on la linea entre suïcidi i eutanasia es molt difossa. I com que per legislar això s'ha de fer una llei genèrica que defineixi en que cas es pot fer o no, entrariem en els casos dubtosos i tornariem a estar igual.
Per cert coneixeu el document Voluntats anticipades i testament vital ... us invito a que mireu que és.
Doncs què dir-te, Grass? Completament d'acord amb totes les lletres del teu comentari! Salut! ;)
Doncs mira, esteve, si me'n passes, em faràs un favoràs! :P
Doncs això dic jo, Ulisses, ningú hauria de poder prendre decisions tan grans sobre la nostra vida... però clar, la ètica de la medicina és una cosa taaaaan enganxada als metges que... :s
La clau és aquesta, olen_nska, respectar i deixar triar... però és el que li deia a l'Ulisses una mica més amunt... és complicat quan això frega amb l'ètica dels metges... saps allò de la omissió d'ajuda? Doncs això...
Con la iglesia hemos topado, Laprí! xD
Exacte, Pd40! El que hauria de comptar és viure la vida tal i com vulguem... i ser feliços en la mesura del possible per quan aribi el dia poder mirar enrere i saber que hem aprofitat el que hi havia! :D
Exacte, Jo Mateixa, no val la pena allargar una agonia que no porta enlloc. Amb el meu avi vam fer igual, ja ens van dir que era qüestió de dies que morís si el connectaven a una màquina, i qüestió d'hores si no el connectaven. Òbviament, no valia la pena tenir-lo connectat 3 o 4 dies patint ell i patint els altres.
M'apunto la obra aquesta! ;)
Home, Pep! Jajaja! No cal ser tan radical! La medicina està intentant evolucionar per a que tots tinguem una més gran qualitat de vida. Però sovint, tens raó, la seva fita es confon amb "mantenir viu el pacient encara que li falli tot" i això no és...
Tema esglèsia... jo és que fa temps ja que no em pronuncio que se m'infla la vena del coll i... xDDDD
Jajajaja! I tant, Clint! Que no tens amigues per compartir una tableta de xocolata???? xDDDDD Jo m'hi ofereixo voluntària, va, però d'aquella "valor", la del "placer adulto", eh??? xDDDDDD
Tens raó, de fet, Xiluso. L'esglèsia, per suposat, té tot el dret de dir el que li plagui, dintre de les seves normes i valors. Jo no m'hi poso, amb això, però que ells no es posin amb les normes i valors dels altres, tampoc. Si demanen respecte, que el tinguin primer, opino.
I pel que fa a la resta.... podries posar-me'n un exemple? No cal que sigui per aquí, si no vols, però és que crec que vaig una mica perduda amb el teu comentari... jejejeje! :****
Un exemple hmmmm, i sense citar noms hmmm ...
Quan un ho perd tot, la seva vida es desmonta, quan ja no pot tornar a ser el que era, sempre es pensa que lo millor es morir-se ... potser a vegades es veritat. Però potser a vegades pots descobrir un nou mon. O potser a vegades pot arrivar una solució.
Qui marca la gravetat d'un cas, qui ho decideix l'afectat (un cicliste amb cadira de rodes pot arrivar a dessitjar la mort, li deixem fer?)
Cada cas es un mon, i les lleis son imperfectes i els humans son els primers en aprofitar-nos dels forats de les lleis.
Uala Alepsi!
Ara feia dies que no et podia deixar cap comentari, però aquest post mereix ésser comentat i aplaudit! Tremenda la història del teu avi...
Mira ahir potser no estava de gaire humor per llegir el post però avui de veritat t'ho dic de tot cor, m'ha fet emocionar molt bonic el post. Morir o no morir... interessant tema.
carai qina historia!
no tinc gaire a dir, pq no podria estar mes d'acord amb tu.
els de la episcopal dels collons tenen un problema..
Pobre home, la veritat... doncs encara va tenir sort que li fessin cas. Jo crec que en una situaciò extrema, tal com les que tu plantejes, hauria d'estar permés, controlat, però permés. Si per exemple a una ballarina li tallessin les cames, crec que pot sortir, per molt que ella no vegi sortida, però ja et dic. Estudiant cada cas, molt estretament, hauria d'estar permés.
Ostres, alepsi, és que no cal afegir res més. M'ha encantat el post i el subscric del tot!
Veig que tothom està d'acord, jo inclòs, que cadascú és lliure de triar el que vulgui amb la seva vida, si seguir endavant o deixar la partida. Les consideracions morals que fa l'Església com a institució les respecto però em semblen errònies perque no crec que ningú estigui en posició de decidir què és correcte i què no.
Tens raó, Xiluso. De fet, qui no ha passat mai per una època en què en algun moment ha pensat que la única sortida adequada era morir? I sort que no ho hem fet! Ens haguéssim perdut quantitat de coses!!!! Però per molt fotut que estiguis sempre hi ha un bri d'esperança de recuperació... jo parlo de la gent que no en té, d'esperança... de la gent que sap que el dia següent serà exactament igual a l'anterior, amb una mica de sort... La mort MAI és una solució, si és que la cosa en té.... no sé si se m'enten... jo sí m'entenc, algú més a la sala? xD
Jejejeje! Gràcies musa! Sé que per allà als avis els hi dieu padrins, però en aquest cas el meu padrí era només això, padrí de bateig... xDDDDD
Me n'alegro que t'agradés, Farlopa!!! ;)
Un, Marina? Només un??? xDDDDD
La veritat és que tens raó, Músic. Aquestes coses no es poden generalitzar, s'hauria de fer un estudi acurat de cada cas concret per a poder decidir... en fi, complicat, tot plegat...
De res, cris! Jajajaja! L'Alepsi boja de tant en tant també té moments de pensament profund... i aquest tema, no sé, em motiva profundament...
Jejejeje! Gràcies Spock!!! Crec que et dec una explicació, oi? :s Ara et faig un mail... :s
Tens raó, Ferran. En aquest tema, com en tots els que toquen la moralitat, no hi ha posicionaments correctes o incorrectes. Simplement hi ha opinions majoritàries... és complicat, torno a dir, però el tema crec que es mereixia un post (si no dos o tres o un bloc sencer.. xDD)
DRET A MORIR DIGNAMENT IA PARENDRE A DEIXAR MARXAR UNA PERSONA!!!
Si una persona pateix,... és com quan algu mata un animal pk no pateixi en els seus ultims moments d'agonia...
l'ésser humà igual...
a aquesta beatillos de me m'agradaria veure'ls en estat vbegetatiu! Mamons!
Publica un comentari a l'entrada