Complicitats

Com alguns ja sabeu, els dimarts a la nit, l'Alepsi va a assajar gospel (ja en vaig fer referència aquí, aquí i aquí), amb tot un seguit de sonats que s'han entestat en cantar. Ja sabeu, alguns, també, que el director del cor ens fa fer uns exercicis previs per tal de conèixer-nos més i de superar la vergonya amb la que tots vam arribar el primer dia. I es nota. Jo al menys veig un gran canvi del primer assaig al d'ahir, per exemple.

Però bé, escriuré amb una mica d'ordre, que sino us fareu un embolic.

Ahir entre el partit del Barça (per cert, felicitats a tots els barcelonistes, m'han dit que va ser un gran partit) i que era vigília de festiu erem més aviat poquets, a l'assaig.

Com sempre, vam fer els exercicis. Em va tocar de parella amb una noia que tenia vista de tots els assajos però que, per alguna raó indeterminada, no havia parlat mai amb ella. Crec que no m'havia apropat a parlar amb ella perquè em feia "por". No per res en especial... no sé com explicar-ho... sabeu aquelles persones que... uhm... com dir-ho... fa por apropar-se perquè les veus com en un "estat superior". Com superiors a tu socialment, sabeu? Bé, jo m'entenc (i entenc que vosaltres no m'entengueu, però és que sóc complicada..... xDDD).

Total, que el primer exercici va consistir en explicar-nos la situació que ens havia fet més vergonya de les nostres vides. Clar, et poses amb una persona desconeguda a explicar-li el dia que més vas fer el ridícul i, vulguis que no, es crea una complicitat bastant important. Els braços de les dues, que al principi de la conversa estaven creuats sobre el pit (en actitud defensiva que dirien alguns proto-psicòlegs [o psicòlegs també...]), amb aquest exercici van baixar i ens vam relaxar les dues. [Sospito que jo a ella no li queia massa bé, abans (ja em passa això, sovint, que la gnet m'ho diu "ostres, Alepsi, és que quan no havia parlat amb tu encara em queies malament"... què hi farem).]

Després d'aquest exercici, el director ens va dir que li expliquéssim a la persona del davant aquelles coses a les que ens sentiem lligats. Aquelles obligacions, aquells lligams dels quals ens agradaria desenganxar-nos però que, de moment, no podem. Ella em va dir que havia estat fumadora i que, per sort ara ho estava deixant, i que aquest era el seu únic vici. Jo... clar, va sortir el blog de pel mig...
"jo... bé, sóc molt friki... tinc un blog"
"Ah sí? Jo tinc un flog!"
"Jejejeje! Doncs no sé.... diguéssim que aquest és actualment el meu únic vici... però vaja, que no me'n vull desenganxar, que jo ho faig perquè em ve de gust escriure i que el dia que em roti doncs deixo d'escriure i santes pasqües"
"Uala, això és just el que diuen els enganxats a les drogues!!!"
"Jajajaja! Sí, podriem dir que el blog és la meva droga"
"I de què va el teu blog?"

Just en aquest punt de la conversa, el director ens va tallar, i va proposar un altre exercici: "mirad a la persona que tenéis delante a los ojos, fijamente. Ahora decidle lo primero que se os pase por la cabeza. Ya!"

I ella em va espetar un: "de què va el teu blog?"
I jo vaig ser incapaç de dir-li el que se'm passava pel cap. Bàsicament perquè el que se m'estava passant pel cap em va bloquejar... i no li ho pensava dir tampoc, però tampoc li vaig dir perquè em va agafar el riure amb la seva pregunta.

"Bé doncs... no sé, personal. Parlo de tot una mica... de fet parlo de la coral i tot!"
"Ah sí???"
"I com és el teu blog?"
"Doncs no sé... verd..."
"No, no, que com és l'adreça"
"Ah! alepsi.blogspot.com"
"Ah caram!"

I el director ens va tornar a tallar per proposar-nos un nou exercici.
"Volved a mirar a la persona que tenéis delante a los ojos... Todo el mundo tiene miedos... ¿hay alguien de la facultad de psicología, por aquí?". La menda va apujar el braç, clar... "pues como si no estuvieras"
"Ah, vale..." Aquest home em descol·loca.
"Explicadle vuestros miedos más profundos a la persona que tengáis delante".

Sorprèn com ens vam arribar a sincerar la una amb l'altra. A més, coincidíem bastant en les nostres pors i va ser maco saber que no sóc la única que té por a certes coses...

Total, que ahir vaig sortir del cor molt contenta. No sé si ella va notar el mateix, però jo vaig sentir una complicitat enorme entre les dos. De fet, mentre cantavem el "happy day" ens vam mirar i vam somriure en més d'una ocasió, sí, crec que la complicitat va ser mútua (no sé, si ho llegeixes, ja em diràs [o no... xDDD]).

-----------------------------
Per cert, ja tenim dia pel nostre primer concert!!!! No sé si fer-lo públic... ja veurem, m'ho aniré pensant i, si de cas, ja us diré alguna cosa... xDDD