16.10.06

Si pogués...

Esdeveniments recents m'han fet trasbalsar de nou el meu estat d'ànim (que últimament s'estava comportant com cal, però vés què hi farem).

És ben cert allò de que no ens n'adonem del que tenim fins que ho perdem. I això... és especialment cert en matèria d'amor. I no només en l'amor de parella... sinó en tot tipus d'amor.

Quan es va morir el meu avi, no vaig ni plorar. Em va saber greu, és clar. Me l'estimava molt. Però mai li vaig dir. Perquè? Total, sóc la seva néta, ell ja sap que l'estimo. Bé, doncs potser no. Potser va morir sense saber que jo l'estimava i l'admirava profundament.
El meu avi era de "la quinta del biberón". Sempre explicava batalletes de la guerra que, de tant sentides, passaven de llarg per dins el meu caparró d'adolescent i morien més enllà del meu cervell.
Ara.... si pogués tenir-lo al davant li preguntaria tantes coses. Moltíssimes. Tot. Ho voldria saber tot. Però segurament no ho faria. No li donaria importància, perquè el tindria. Aquestes coses només es veuen a carro passat.

Quantes vegades hem dit tan sols "adéu" quan volíem dir un "t'estimo"? Quantes vegades hem deixat passar una oportunitat per la simple teoria de "ja ho faré demà"?

L'altre dia, un dels exercicis del cor en el que canto, era explicar-li a la persona que tenies al davant quina era la persona que més estimaves del món. Després el director ens va donar la següent consigna: "mireu fixament als ulls de la persona que teniu davant i visualitzeu a aquesta persona que tant us estimeu.... ara penseu que mai més la tornareu a veure... que demà mateix us heu de morir, i que avui és l'únic moment que teniu per acomiadar-vos... ara teniu la oportunitat de dir-li tot el que mai us heu atrevit a dir-li... digueu-l'hi".
Molta gent no es va poder estar de vessar una llàgrima o dues. Un exercici així ens va remoure a tots per dins.

I a mi em va fer pensar. Em va fer pensar en lo idiotes que som els humans... en com portem al màxim exponent allò de "deixar per demà el que podries fer avui". I si no hi ha demà? I si aquella persona tan especial per nosaltres mai no arriba a saber com n'és, d'especial?

I, al contrari del que sembla, no he perdut res ni ningú. És més, últimament estic trobant un munt de gent increïble que em fa sentir viva de nou, cadascú a la seva manera... alguns en carn i ós, abraçant-me, altres mitjançant carícies verbals de forma virtual.
Però el fet de tenir a tanta gent fantàstica al voltant... em fa por. Em fa por que no els quedi clar que els estimo amb bogeria.... però tot i així... sóc d'una manera que em costa moltíssim dir les coses clares cara a cara. Poques vegades he dit un "t'estimo" sincer a algú directament. Per missatge, per mail, per carta... és més senzill... però el cara a cara és molt diferent.

També em costa demanar perdó a la cara. I sé que ara mateix ho hauria de fer amb una persona molt, molt, molt, molt especial per mi. Ho faré en quant pugui.

Vull començar a viure al dia. A no amagar el que sento, el que penso. A gaudir del que tinc. A ser conscient de lo afortunada que sóc de tenir tanta gent al voltant.

Vull aprendre a valorar el que tinc, en el moment en què ho tinc. No a carro passat.

[Cançó recomanada i súper adient: Bogeria (dels Lax'n'busto)]
[Us remeto al post de la Onix, per a que segui reflexionant]

31 comentaris:

iruNa ha dit...

Hauriem de fer més sovint aquestes reflexions... és molt maco el que dius i és ben cert Alepsi. M'has fet pensar en el meu avi, que aviat farà un any que es va morir... i en aquella gent a la que no podré dir més un "t'estimo"... però això, lluny d'entristir-me, em fa venir ganes d'abraçar a aquells que tinc ara al meu costat. Crec que un exercici com el que vau fer l'hauria de fer tothom i el món aniria millor.
per cert, no m'ho puc creure però sóc la primera en escriure't un comentari?????!?!?!? ;)

Farlopa ha dit...

Simplement em trec el barret, m'agenollo i t'aplaudeixo. Es tant cert tot el que comentes, és tant fàcil dir un t'estimo a la persona i alhora de la veritat dir un fins despres, bona nit, adeu, a reveure.... Jo l'any passat em vaig gravar en video assentat a una butaca i vaig dir un t'estimo a tots els de la meva família nebots inclosos ni que fossin molt petits, va valdre la pena, es una alternativa si no tens valor de dir-ho a la cara, però ho tenia que fer, s'han de fer aquestes coses si senyor.

Garf4 ha dit...

Molt encertat tot el que dius, fa temps quan m'equivocava tot i saber-ho sempre donava mil excuses que intentessin explicar el perquè ho havia fet, i un dia algu em va dir que simplement si sabia que no havia actuat bé. Mirés a l'altra persona a la cara i li reconegués i li demanés perdó si cal, i així és com intento fer-ho sempre.

I sobre les persones que t'estimes aquestes segur que saben lo molt que les aprecies per l'interes que hi mostres encara que no sigui amb paraules, tot i que sempre agrada que algu et digui l'important que ets per ell :)

Fem el que fem sempre quedara alguna cosa per dir o fer amb la gent, per això esperem tornar-los a trobar l'endemà

Alepsi ha dit...

Jo també opino que aquest exercici s'hauria de fer, Iruna... realment em va fer plantejar-me moltes coses... i pensar en sèrio, de tant en tant, sempre va bé!
I sí, has estat la primera! Sí senyora, què ràpida! xDDDD

No cal, Farlopa, no cal. Que encara em faràs posar vermella! xDDD
Ostres, un vídeo, quina passada!!!! Buf... però jo crec que no podria fer-ho... em faria vergonya que després ho veiéssin... no sé, quina tonteria tenir vergonya dels nostres sentiments, no?

A mi encara em passa això que dius, Garf4. Tot i que estic provant de canviar-ho... em faig molta ràbia quan intento, inconscientment, justificar una cosa que sé que no he fet bé. Però jo a això li'n dic "orgull" i... per desgràcia (com ja sap molta gent que em coneix) d'això me'n sobra moltíssim... però com et deia abans... estic en procés de canvi!

gemminola ha dit...

a mi em costa molt dir t´estimo, però moltes vegades m´he arrepentit de no haver-ho dit quan ho havía de fer, com tu dius un avi, tens assumit que ell sap que l´estimes, però no ho dius mai... Un amic, una amiga, la parella... i quan ens manca algunes d´aquestes persones ens adonem que podríem haver-lis fet saber l´amor que sentíem per elles.

Laprí | David ha dit...

A mi abans em feia vergonya dir "t'estimo" i no ho deia mai. Quan se'm va treure la vergonya, no vaig trobar mai l'oportunitat de dir-ho.
A la persona que més ganes vaig tenir de dir-li, no li vaig dir mai perquè fins que no me la trobés en persona no li volia dir, i fa 4 anys que no la veig, ja no l'estimo com l'estimava, però si me la tornés a trobar li diria tot el que em va fer sentir, tot i que crec que ella ho sabia, però no ho sé.

Alepsi ha dit...

És una pena, Gemminola, el ser així... la d'oportunitats que deixem perdre, segurament....

David... és ben trist quan te n'adones que no has pogut dir-li a una persona "t'estimo"... i més si ha marxat lluny... et queda una sensació de buit que és molt difícil de tornar a omplir... però el temps tot ho cura, i... hi ha moltes persones que estaran esperant a que algú els digui un "t'estimo" sincer...

jbauer ha dit...

Hola alepsi, que ben certes son les teves paraules. Si pogues vindria ara mateix i et faria una abraçada ben forta.
Jo soc de les que li hauria caigut una llagrimeta...

onix ha dit...

Molt bona reflexiò ara que tinc barret no me'l paro de treure . M'has fet pensar molt en el perqué ens costat tant dir t'estimo .:?

Spock ha dit...

Tens tota la raó, però pensa també que hi ha moltes maneres de dir "t'estimo". Mai sabré per què són tan difícils les paraules de vegades, però sí que crec que, a falta de paraules, un gest, un somriure, un saber que et tenen a prop encara que no els vegis directament, és una altra manera 'expressar el que sentim. al teu avi no li ho vas dir directament, com ens passa a molts amb la gent gran de ´la família (pares, germans, etc), però segur que ell se sentia molt estimat i li queia la bava amb la seva néta!

I com el teu avi, si una pertsona és una mica observadora, segur que se sent estimada si li envies afecte, i segur que ho fas inconscientment, i de manera molt més intensa de la que tu mateixa et penses!

Una abraçada ben càlida

ignasi ha dit...

Mai no donem el temps ni el valor necessari a aquelles coses que les mereixen de veritat.

La vida marca un ritme massa boig i exigent i quan ens n'adonem, ja hem fet tard. Tinc 42 anys i dos fills. De vegades m'espanto en veure la meva vida avançar a un ritme vertiginós.

Hauríem de reflexionar més i gaudir de les coses importants: les de la pell...

maduixeta ha dit...

nena... t'estimo!! xDDD

l'avi ha dit...

Nena, nena, nena... tu saps que els psicolegs et diuen que no s'ha de posposar. Que els sentiments s'han d'expressar. No tinguis por i expressa el que sens. Si no surt com tu esperaves pitjor per la persona que no ha sapigut rebre el teu missatge, però tu, segur que et sentiràs millor. Apa!, a partir d'ara vull que vagis més segura per la vida i expressin el que sens, passi el que passi i... apren a estimar-te i a valorar-te més, collons!... Encara haurem d'anar a fer una estripada tu i jo i t'hauré de posar els punts sobre les is.

Redeu, m'ha sortit la vena paternal!

Alepsi ha dit...

Gràcies, jbauer, rebo la teva abraçada virtual com si fos real. ;)

Ja no te'l posis, onix!!! xDDDD
El nivell blocaire està pujant!!! xDDDD
Com ha anat la tarda de reflexió? Alguna solució a la pregunta?

Sï, Spock... però... allò de que una imatge val més que mil paraules jo no m'ho acabo de creure. Sí que és cert que hi pot haver molta hipocresia en les paraules, però també en les accions. Hi ha gent que té molta facilitat per dir "aaaaai, nena, que t'estimo molt!!" i després et demostren que és mentida. Hi ha d'altres que mai t'ho dirien, però que ho saps, perquè t'ho demostren.
El cas és, que mai està de més la confirmació en paraula de les nostres accions, no?

Benvingut, ignasi! La veritat és que jo, amb la meva joventut (física i psíquica, perquè negar-ho) també me n'he adonat de com passa el temps.
Trobes que les coses importants són les de la pell? Què vols dir? Els sentits? Els impulsos?

Jo també, maduixeta!!! T'estimo molt, ja ho saps!!!! Jajajaja! (Però oi que no t'ho he dit mai face to face? Doncs això xDD).

Papa!!!! Que bé tornar-te a tenir per aquí. Sempre que tornes em pilles en un dia seriós! Però si mires una mica enrere en el meu bloc veuràs que m'ho he passat molt bé (i que el tiet Farlopa, ejem... va actuar com a bon tiet al Cavatast! xDDDD).
De tota manera, si estar seriosa m'ha de servir per fer una estripada amb tu... benvingut sia! xDDDD

nur ha dit...

Alepsi: compte a no caure en el cantó contrari. Hi ha gent que diu "t'estimo" amb massa facilitat i crec que és important no banalitzar aquestes paraules. Crec que estimar té un límit (potser mitifico l'ús del verb estimar), però és una mica com passa amb la paraula "amics". Vas posant l'etiqueta a molta gent, però quan et planteges a qui estimes de debó o qui són realment els teus amics... el nombre es redueix estrepitosament. O no us passa així?

I, d'altra banda, com també s'ha apuntat, hi ha moltes maneres diferents de dir t'estimo: hi ha expressions corporals, gestuals, mirades en què no calen les paraules i que solen ser infinitament més expressives i sinceres :)

l'avi ha dit...

Nena, he llegit els altres post i m'he assabentat que l'oncle Farlopa va vetllar per tu i la Maduixeta, cosa que em deixa tranquil, ja que ara sé que puc fer escapades amb la Maria, perquè hi ha algú que vetlla per vosaltres.

bellosoli ha dit...

voler dir "t'estimo" i no poder és dolorós, tant quan la persona a qui s'ho volies dir ja no hi és com quan ja no et vol sentir. M'imagino que tots ens hi hem trobat. Personalment no és un mot que utilitzi massa sovint, perquè entenc el significat que té i tot el que implica. Afortunadament quan l'he sentida de debó no he tingut cap por a utilitzar-la, i per això no em puc retreure el fet de no haver-so dit (tot i que tinc moltes altres coses a retreure'm, com tothom suposo)

També entenc el que dius del teu avi. Jo tampoc el vaig plorar quan es va morir aquest Maig. I me l'estimava molt, i ell ho sabia. Però dos dies abans que morís, en Diumenge, quan tothom creia que li donarien l'alta, quan el metge havia assegurat que se la donarien durant la setmana, jo el vaig anar a veure a l'hospital. Era una visita fugaç car m'esperaven al camp del Nàstic, l'ascens estava en joc... però en aquell moment vaig veure'l sol, allà, i vaig voler-me quedar amb ell, perquè de partits del nàstic n'hi haurà mil, però jo sentia que aquell seria el darrer dia que el veuria, a l'endemà jo havia de marxar a Barna a treballar. Malauradament vaig encertar.

Però si no el vaig plorar no va ser per la tranquilitat que em va donar l'haver estat amb ell sinó perquè encara plorava una altra persona i em veia sotmès en un bloqueig emocional. Buf, quin rotllo t'estic fotent... només volia dir-te que jo també em penedeixo de no haver mantingut més converses amb el meu avi, em va explicar mil i una batalletes que jo m'escoltava atent, fascinat per la seva història, però ara ja feia temps que no me les refrescava... i ja no ho farà més. Tristament.

bellosoli ha dit...

consti q si m'he posat sentimental i pesat ha estat influit pel teu post i per la cançó dels Lax'n'Busto q has recomenat i q encara sona!!! així q és culpa teva!!!!

Jordi Jordi ha dit...

El teu avi segur que savia que l'estimaves. Aquestes coses, encara que no es diguin, es veuen. Però és bo saber dir t'estimo, quan realment en tens ganes, de dir-ho.

efe ha dit...

Alepsi, ara t'amollaré un tòpic: Hi ha moltes maneres de dir t'estime. És un tòpic però és veritat. Hi ha gent que no ens ho diu mai, i en canvi sabem que ens estimen. O no? Entenc, però, que, diguem-ne, t'hages quedat amb les ganes. A mi em passa que sovint no ho dic perquè tinc por d'espantar l'altra persona. Tinc persones de les que dic sense problemes a altres que les vull molt, però que mai no els ho diaria a la cara. MIra, l'ésser humà que no és més babau per manca de voluntat.

Pd40 ha dit...

Bé, l'educació rebuda és majoritàriament represiva en els temes dels sentiments. En canvi, passar-nos el dia renegant i dient paraulotes està ben vist. Potser cal donar-li la volta a la situació, no creus? Una bona paraula a temps atura moltes situacions tenses. El t'estimo és massa bonic per ser garrepes, utilitza'l quan convingui, que és bo.

unanina ha dit...

Ai Alepsi, que em poso molt trista parlant d'avis/àvies.

|3rioxet ha dit...

Se'm començaven a saltar les llàgrimes llegint el post!! I això que estic a la feina i relativament liat, cosa que ha fet que ho hagi tingut que llegir tot per etapes!
Pel que fà als avis, molt poc puc dir, quan jo vaig neixer tots eren molt grans (o ja morts) i la única avia que vaig conèixer tenia Alzeimer (de la modalitat violenta) i no sabia el que es feia, cosa que de petit no entenia, ara sí.
I respecte l'amor, Alepsi, una reflexió pròpia: l'amor és donar, no rebre. Cada un dona el que vol donar, i no rep més que el que els demés volen donar. Normalment, com més donem, més en rebrem.

Alepsi ha dit...

En això precisament pensava aquest matí, nur.... en que "entre poc i massa". Tens raó en això de que no cal caure en la facilitat d'un "t'estimo". És una cosa suficientment gran com per reservar-la a la gent que realment s'ho mereix... el problema és quan ets incapaç, pel que sigui, de dir-ho a aquesta gent... i per molt que li ho demostris... un "t'estimo" a temps... podria fer les coses més fàcils.

Has vist, Papa??? Si és que he sortit més bona nena... 0:)

Veig que per tu, bellosoli, un "t'estimo" té un significat precís (parafrasejant-te "entenc el significat que té i tot el que implica"). Suposo que et refereixes als "t'estimo" entre una parella, no?
Però hi ha d'altres "t'estimo": el que els hi podries dir als pares, als amics, als germans... però només a aquells que realment ho mereixen, com deia abans.
Jo, com tu, tampoc em puc retreure cap dels "t'estimo" que he dit... sempre els he dit de tot cor, sempre. I és precisament això el que els feia especials...
Per cert, m'ha encantat "el rollo" que m'has fotut! ;) I... ho sento per haver-te posat sentimental... però de tant en tant ja va bé, no? (O no... jajajaja! Puc fer algo per arreglar-ho? xD)

No en dubto pas, Jordi Jordi, sé que el meu avi sabia que jo l'estimava. Però m'agradaria haver-li demostrat més fermament... en fi.

Exacte, efe, aquí estem! A la por a espantar l'altra persona! Quina tonteria, no? Doncs això és el que hi ha... puff... quin món!

Sí que estaria bé donar-li la volta, Pd40....

Ho sento, unanina... et dic el mateix que al Bellosoli... si puc fer res per arreglar-ho... xDDD

Caram, |3rioxet! Que consti que no era la meva intenció fer plorar a ningú, eh?
Tens raó amb això de l'amor... però jo no demano res. A mi tant me fa si l'altre m'estima... de fet l'amor és cec... i sovint (i més jo, que sóc una romàntica empedernida) estimo persones que sé que no m'estimen a mi... potser tinc un punt de massoquisme... xDDDD

Txell ha dit...

És molt maco aquest post que has escrit. El meu avi va saber que l'estimava amb bogeria, en canvi mai li vaig arribar a dir. L'Atxutxava, m'el menjava a petons, l'abraçava i em desfeia amb els seus somriures i les seves paraules. Per sort he estat a temps de rectificar i ara he après a dir... T'estimo.
Ara bé... pq em costa tant demanar perdó?

Alepsi ha dit...

Gràcies Txell!!! I benvinguda! Jo... amb el perdó també tinc un problema... ja li comentava abans al Garf4 però... igual en faig un post. Ja veurem! Jejeje!

j.d ha dit...

Vaya, parece que me has leido el pensamiento, yo también pienso en el tema este, y estaba pensado publicar una entrada, sobre la muerte de mi abuelo, que fue en marzo, le tengo una carta escrita desde entonces, y a veces he pensado colgarla y otras me parece que es demasiado perrsonal, pero bueno, no sé lo que haré.

nur ha dit...

Alepsi: Crec que mai li vaig dir al meu avi ni a la meva àvia que els estimava, però no tinc cap mena de dubte que ho sabien. Potser perquè era joveneta quan va morir l'avi, que era més carinyós i tendre, i perquè l'àvia, que va morir quan jo era gran, era esquerpa i era difícil dir-li segons què. Però estic convençuda que sabien que els estimava: no sempre cal expressar els sentiments en paraules.

Alepsi ha dit...

Lo que hace, el ciberespacio, J.D! Ahora ya te puedo leer el pensamiento a distancia! xDDD
[Perdón por la banalidad de comentario, pero es que... no sé qué decir...].

Ja, Nur... però em reitero, en que si ho diguéssim més sovint, sense fer-ne un ús fraudulent, les coses serien més fàcils...

adri ha dit...

mi abuelo murio un año antes de que yo naciera, estuvo en la guerra, en la quinta del biberon, i fallecio de un cancer a los 72 años, no sabes tu como m gustaria tenerlo delante para que me contara historias de la guerra...solo conocerlo... aveces pienso k kuando nos morimos volvemos a nacer alli arriba i que nos cuidan la familia que tenemos. A mí lo que me gustaria no es morirme para verlo si no tener-le un minuto delante mio i poderlo conocer... tu has tenido mucha suerte en conocer a tu abuelo pero yo no.

Alepsi ha dit...

Lo siento, Adri... la verdad es que reconozco lo afortunada que soy por haberlo conocido.
En fin... gracias por pasarte por aquí, y bienvenido/a!