22.11.06

Som el que vivim

L'altre dia parlant amb un amic, va sortir aquesta història pel mig. Li vaig explicar, perquè se n'adonés que tots podem canviar... però que ens calen canvis també al nostre voltant.

Ja em direu si en treieu la mateixa conclusió.
Hi havia una vegada una noia. Des de ben petita havia viscut en el mateix poblet. Un poble petit, en el que tots els habitants es coneixíen.
Quan va nèixer, segons li havia explicat la seva mare un munt de vegades, tothom deia que la Nala, que així es deia la nostra protagonista, seria una triomfadora nata.
Va anar creixent, i de seguida va aprendre a caminar i a parlar. Molt precoç era. I tot el poble s'embadalia davant aquells ulls de color mel i aquells cabells castanys foscos que tan s'avenien amb la seva carona.

A mesura que va començar a haver-se de relacionar, però, van iniciar-se un seguit de problemes. Tot i que ella parlava molt, i molt bé, quan estava a casa... quan sortia fora es quedava muda. Sense paraules, gairebé. Només contestava quan li preguntaven, només preguntava quan realment estava perduda... les àvies del poble s'admiraven de lo ben educada que estava la nena. I sí, realment semblava la nena perfecte.

Però poc a poc, les demandes socials van anar augmentant... i allò que al principi semblava bona educació, ara ja es veia què era, ben bé: timidesa. Una timidesa patològica que la va portar a passar-ho realment malament cada cop que necessitava parlar amb algú que no fos de la seva família. No. No era una fòbica social. Simplement era molt tímida. Li costava interaccionar amb la gent, preferia, simplement, escoltar.

Va crèixer una miqueta més, encara, i quan va haver acabat els seus estudis universitaris va decidir que allò no podia continuar així. Que a ella no li agradava ser tan tímida, i que volia saber si realment era capaç de interaccionar amb la gent.
Va sortir al carrer i va començar per caminar amb el cap enlaire, sense refugiar-se en el dur asfalt, com havia fet sempre. "Quan una persona em miri, li somriuré i li diré: bon dia, senyor tal". Però sabeu què va passar? Que ningú la mirava. Tothom sabia que a ella la molestava que la miréssin. Així que quan passaven pel seu costat, deien un bon dia fluixet, i passaven de llarg.

La solució, va pensar, és marxar fora, a un lloc on ningú em conegui. I així ho va fer. Va fer les maletes i amb l'excusa d'un curs post-universitari a un lloc bastant allunyat del seu poble, se'n va anar, disposada a canviar, a tornar com una dona nova.

Va arribar al poble nou, i va posar en pràctica el que havia pensat. A tothom qui es creuava pel carrer i la mirava, el saludava amb un bon dia i un gran somriure. Al principi es posava vermella, el cor li anava a mil per hora, i les mans li suaven una barbaritat. Poc a poc, però, es va anar acostumant a aquell hàbit. I llavors, va començar a mirar als ulls a la gent quan li parlaven. Va començar a acceptar fer cafés amb els seus nous amics. Va començar a socialitzar-se!!!!

Ho havia aconseguit! Era una persona nova, sociable, simpàtica... fins i tot havia tingut un parell d'embolics amb nois!!! Ja estava preparada per tornar a casa. Va fer les maletes, després de 6 mesos, i va tornar-se'n al poble, contenta perquè per fi, era qui ella volia ser.

Quan va arribar als carrers del poble, va veure la senyora Josefina que venia de front, va anar-la a saludar, però ella, amb la mirada al terra, va passar pel seu costat i va dir un "hola" mig murmurat. I això li va passar amb el senyor Jaume, la senyora Antònia, i tothom... i ella... va començar a posar-se vermella de nou.... va començar a tremolar-li la veu...

Som el que vivim (a banda de moltes altres coses, però permeteu-me el reduccionisme fàcil, avui).

I és que... és això el que més m'agrada dels blocs, la frase amb la que blogger em fa somriure cada dia "choose your identity" o "choose another identity". Us imagineu que poguéssim canviar d'identitat, de forma de ser en funció del que necessitéssim en cada moment??

26 comentaris:

Txell ha dit...

Alepsi, la gent et cataloga de seguida i no et deixa canviar. Aquí hi ha el problema.
Sempre diran... mira aquell que es drogava, o mira aquell malapeça, quan tu has estat batallant per ser una persona diferent.
És una mica injust, però és així.

A mi també em van venir ganes de rujar, al veure el melic amb borrissol!

Gatot ha dit...

em sembla que tots ho fem una mica de canviar segons les circumstàncies, malgrat que en essència siguem els mateixos.

Ara, per fer grans canvis, segur que cal un canvi d'escenari.

doommaster ha dit...

Opino el mateix que el Gatot. En tot cas, val la pena deixar de ser com ets per passar a comportar-se d'una manera artificial?

onix ha dit...

M’agrada que se'm faci aquesta pregunta XDDD
Doncs , jo fa molts anys que tinc aquest anhel, de mostrar els diferents jo interiors els reals els que m’agradarien els que detesto,i clar sempre he esperat posar-los en practica , i vaig trobar el lloc, internet , el resultat es impressionant , siguis qui siguis et pengen una etiqueta i codi de barres
Exigint ,un comportament a conjunt amb lo etiquetat ,
Teatro la vida es puro teatro (aixó te música) post teu què guardare genial!!;)*

eldamar ha dit...

si es cert, la gent et cataloga de seguida.M'agradat l'historia;)

Laprí | David ha dit...

Canvis, canvis. La vida sencera és un canvi. El voltant difícilment canviarà, però nosaltres sempre canviarem, encara que no ens adonem.

yrun ha dit...

Tens molta raó Alepsi, m'ha encantat el teu post d'avui.
Siguis qui siguis sempre et recordaran pels teus defectes, no per les teves virtuts i això et coiveix (no sé com s'escriu ara xD)
Res..jo per això vaig marxar a Bcn, el meu poble m'ofegava.
Barcelona és més oberta, realment no coneixes ningú d'aquí (bé, en el meu cas).
I pots cambiar un xic de personalitat sempre, cambian d'estil, sentintse una mica diferen cada dia: un esbojarrada, l'altre romantica... u pots acompanya amb diferens estils de roba o diferents maneres de ser!
Però clar, sempre essent la mateixa, això no pot cambiar.

AzRi3L ha dit...

Pel que dius al teu post es percisament pel que soc un enamorat de les grans ciutats, sempre pots conèixer gent nova, gent que no sap res de tu i que no et jutja per qui eres sino per qui ets.

No m'agrada posar etiquetes a la gent, cadascú és com és i té dret a canviar si ho creu oportú no?

maduixeta ha dit...

estic d'acord amb la yrun i el azri3l...
bé, ja saps que sóc una gran defensora de la vida a la ciutat. De totes maneres, això té molt a veure amb la personalitat de cadascú...

Alepsi ha dit...

Doncs això és el que venia a dir, Txell... que per molt que volguem canviar, ens trobem limitats per la gent que ens envolta....

Sí, Gatot, tots canviem una mica, en funció de qui tinguem davant, però canviar de "personalitat".... és molt chungu!

El que realment val la pena, doommaster és fer el que et vingui de gust en cada moment, crec jo.... (sí, ja sé que és una utopia... xDD)

Doncs sí, onix, realment jo també he trobat en aquest espai la oportunitat de ser aquella faceta meva que m'agradaria ser sempre...

Me n'alegro que t'hagi agradat, eldamar!!! xDDDD

Està clar, David, cada dia som diferents al que érem ahir... però seguint unes mateixes pautes...

Me n'alegro que t'hagi agradat, yrun! Jo... tinc ganes de marxar de Barcelona... xDDD

Sí, AzRi3L... la veritat és que és el grana ventatge de viure a la ciutat... però em segueixen guanyant els inconvenients... I per suposat que tothom té dret a canviar si vol! Jajaja!

Ho sé, Maduixeta, ho sé! xDDDD

j.d ha dit...

el eterno debate, sobre el mayor peso de la genética o de la educación, me quedo con que somos un 90% debido a la educación

Higgins ha dit...

La Nala potser hauria d'estudiar l'opció de tornar a marxar del poble, doncs no es troba a gust amb una gent que no es capaç d'assimilar la progressió del seu caràcter.

Però crec que realment no li caldria arribar a això. Ella pot anar evolucionant, però no pot esperar que la societat ho faci de la mateixa manera. Potser només li cal adaptarse una mica i acceptar la societat tal com és. XDDD

nur ha dit...

Evidentment el que expliques és una mena de faula: no es pot passar de ser una tímida patològica a ser la relacions públiques del poble. Però, és clar, per demostrar una cosa de vegades cal exagerar-la.

Les persones estem fetes de moltes facetes i aquestes facetes les coneixen unes persones sí i d'altres no. Nosaltres mateixos mostrem les facetes en el moment que toca i amb qui toca i crec que no cal ensenyar totes les cartes a tothom.

D'altra banda, no, no canviem cada dia ni canviem substancialment. A partir d'una certa edat, els canvis (no els petits, és clar) ja són impossibles. El que sí que ho provoca, de vegades, són les circumstàncies que vius, que t'obliguen a canviar. Però no canvies perquè ho vulguis, canvies per sobreviure, per adaptar-te a aquelles noves circumstàncies (que és el que pensaria jo de la noia que va canviar del poble, més que que fos un canvi volgut: les persones, siguem clars, som reàcies als canvis, se'ns fa una muntanya això de canviar).

yrun ha dit...

K t'agovia la ciutat Alpesi?
Jo al principi estava amargada... Barcelona em recorda a Matrix, tothom seguint el sistema... Saps kè vull dir?
Akella escena on Morfeo li ensenya a Neo la ciutat i passa la noia de vermell i ha danar eskivan a la gen i tal... Per mi el centre de Barna és realment això.

olga ha dit...

i mmm...., amb aquest post em vols dir que si no marxo d'aquí no puc canviar?...., jo crec, que si m'ho proposo, a poc a poc, i sense fer pas teatre puc anar canviant el concepte que la gent té de mi..., vaja, és el que vull intentar, val la pena? (intentar-ho vull dir...)

Tirai ha dit...

M'agrada aquest conte, Alepsi . Gairebé podria ser la noia del conte. També, vaig deixar el meu poble. Va ser per atzar gairebé, però sempre havia tingut clar que no m'hi volia quedar a viure. No, perquè sigui un mal poble, sinó perquè és el meu. Un cop et coneixen esperende tu un determinat comportament i , fins hi tot, per ser de la casa tal o la casa qual esperen de tu determinades coses i altres no. Les persones ens mereixem l'oportunitat de canviar si volem i fora del nostre espai habitual és més fàcil.
Fa temps, escoltava a la ràdio algú que recomenava que deixar de fumar és més fàcil si fas un canvi radical de vida que si et limites a deixar de fumar. Em va semblar que tenia raó. I això és amb tot.
Tot i així, com diuen per aquí, aquesta història és una exageració, però alguna cosa de certa té.

Farlopa ha dit...

Doncs jo penso que si t'apropes a la gent i deixes que s'apropin a tu , pots arribar a canviar el pensament cap aquella persona, és dificil però es cert jo n'he viscut dos casos i s'aconsegueix ara també haig de dir que costa molt !!!! Molt be Alepsi m'ha agradat molt la història del post !!! Un aplaudiment ben gran !!! Som el que realment volem ser i punto !!!

gemminola ha dit...

Jo ho faig :D
A veure, sóc gemminola en escència, però sóc més o menys petarda segons les persones de les que estigui envoltada en el moment ;D

I com que estic fins la polla que no tinc (fixa't que et dic) de bloc.cat em sembla que aprofitaré el meu bloc de blogger per que això és una estafa! fa estona que intento publicar un post i m´està donant errors - ESTIC DESQUICIADAAAAAAA-

Pd40 ha dit...

Som el que vivim... i vivim com som? Això no està tan clar, oi? Un cop estàs ficat dins una societat amb normes establertes ja no queda clara quina de les dues coses predomina. Un post molt maco...

l'avi ha dit...

Nena, nena, nena... Quan acabis la carrera, quina sort tindran els teus pacients, d'estar en mans d'una terapeuta com tu que sap explicar aquests contes i històries que fan reflexionar.

Ara em podria fer el xulo i dir allò de: "De tal palo, tal astilla".

Per cert aprofito aquí per solidaritzar-me amb la Gemminola. Blocat va amb el cul. Jo estic pensant molt seriosament, migrar a l'altra casa que tinc i que tu, nena, ja has visitat.

Alepsi ha dit...

Yo también tiro por el ambientalismo, j.d... pero no tanto! Un 90% creo que es mucho... lo dejamos en un 80??? No deprimamos a los biólogos, tampoco!!! xDDDD

Potser sí, Higgins, que el joc està en trobar una manera de que la persona evolucioni i s'adapti a la societat i viceversa... però els prejudicis són tan forts....

Evidentment, nur, no està basat en fets reals. O sí. La veritat és que no ho sé. Recordo que algú em va explicar una història similar... però.... bé, li he posat imaginació! xDDD
Per suposat, jo no sóc la mateixa a la universitat, que a una discoteca, que a casa, que... lògic. Però hi ha un patró que em fa ser la mateixa i que permet que la gent em reconegui encara que em vegi fora del seu àmbit, saps què vull dir? Si tots poguéssim canviar completament en funció de la situació el món seria un caos, perquè no podriem reconèixer a la gent!

Uh... yrun... no he vist matrix... xDDDD

No, olga, no és això. Amb aquest post volia il·lustrar que els estereotips amb els que ens mira la gent són molt complicats de canviar. I que cal molt d'esforç. També volia dir que potencialment tots podem ser la persona que volem ser, però que, de vegades, les normes que regeixen la nostra societat són massa exigents...

Me n'alegro que t'agradi, Tirai!!!

Tothom qui conec que ha canviat el seu poble per una ciutat em diu el mateix... que viure a un poble és agobiant... que el fet que tothom et conegui és un engorro... però a mi m'agradaria.... dis-me massoca, si vols!
I sí, amb això dels vicis és recomanable canviar d'ambients. El més lògic és que un ambient que t'ha impulsat a drogar-te, ho segueixi fent... a no ser que tinguis una gran capacitat de gents i aconsegueixis que tot el teu ambient canvii... xDDDD

Sí, Farlopa, jo també ho crec. Si es fa un treball conjunt la gent pot arribar a canviar, a pulir certs detalls... però és, com dius, molt complicat, cal molt d'esforç. Però voler és poder, oi? ;)


Clar, gemminola, jo també ho faig. Sempre ho dic, l'Alepsi sóc jo, però jo no sóc l'Alepsi. Ens entenem, no? Jajajaja! En cada àmbit en el que et mous et deixes veure d'una manera... imagina't que ens portéssim a la feina com ens portem per aquí! Quin xou! xDDD

Jo crec que no vivim com som, Pd40... com he dit abans, les normes socials que tenim volant per sobre els nostres caps ens impedeixen, en gran mesura, ser com voldríem...
Me n'alegro que t'hagi agradat el post! xD

Ui, Papa! Als meus pacients els explicaré la versió extesa del conte, així cobro més! xDDD [espero que no hi hagi ningú del copc, per aquí... xDDD]
I per suposat, papa, de tal palo tal astilla, tu diràs!!!

El veí de dalt ha dit...

La història que expliques, tot i ser una metàfora, és ben versemblant. El que cal fer, aleshores, és que la noia del conte assumeixi que si ha estat diferent un cop, ho pot tornar a ser encara que les circumstàncies li marquin el contrari i s'entosudeixin a "etiquetar-la" com el que no vol ser. Però..realemnt vol ser diferent? Això es diu força de voluntat, no?

Sidlia ha dit...

Estic d'acord amb el veí de dalt.
Tu has d'anar sempre amb una premissa per davant:

Mai és massa tard, per ser allò que volies ser.

A partir d'aquí, sigues el que creus que has de ser...i si els que et van conèixer essent diferent es sorprenen...és el seu problema....

i el teu triomf.

ptons.

Alepsi ha dit...

Exacte, El veí de dalt, això és el que ha de fer la noia. Veure que potencialment té la capacitat de ser qui desitja ser, i intentar sobreposar-se al seu poble! Pero... quanta gent tindria el valor per fer-ho?

Està clar, Sidlia, amb esforç tots podem pulir certs aspectes de nosaltres que no ens agraden. M'ha encantat la teva última frase!
[per cert, el conte no era un reflex meu, eh? xDDD]

efe ha dit...

Un post magnífic. Som el que vivim. O com deia una pel·li de l'actual governedor de Califòrnia, som el que fem. Per això jo tots aquests dies no he estat ningú. O he estat l'home invisible.

Alepsi ha dit...

Efe invisible me n'alegro que hagis tornat! ;)