27.11.06

La Voz Dormida

"La mujer que iba a morir se llamaba Hortensia..."

Així comença aquest llibre meravellós que fa un mes va caure a les meves mans. Me'l van regalar pel meu sant, dient-me: "es un libro precioso, muy duro, pero te encantará". I sí. La persona que me'l va regalar va encertar, de ple.


Per lo general no m'agrada llegir-me penúries. Digueu-me superficial, si voleu, però entre llegir un llibre i anar rient o somrient pel món i llegir-me'n un altre i anar plorant... doncs prefereixo el primer. Però aquest llibre, escrit per Dulce Chacón (que ja em perdonareu, però ja en fa cara de ser dolça, la dona... és una d'aquelles persones que no m'importaria conèixer... si no fos perquè va morir molt jove, al 2003... en fi...).

Total, que això deia, que pel general no m'agrada llegir penúries, però quan vaig llegir la contraportada del llibre vaig pensar que una mica de cultura no em vindria malament.
"Un grupo de mujeres, encarceladas en la madrileña prisión de Ventas, enarbola la bandera de la dignidad y el coraje como única arma posible para enfrentarse a la humillación, la tortura y la muerte".
Amb aquesta frase tan senzilla però tan complexa a la vegada el llibre em va captivar. Durant un mes l'he anat carretejant amunt i avall, s'ha convertit en company de viatge en transport públic ("si lees (o "mientras leas", més aviat) no conduzcas"). No és un llibre que enganxi, d'aquells que no et pots separar d'ell. És un llibre que requereix temps, anar saborejant cada frase, que és un petit tresor, cada paraula... i anar entenent una mica perquè som com som o perquè estem on estem.

"La soledad se descubre a menudo en la necesidad de un abrazo. Pepita desea un abrazo, lo desea más que nunca. Y está inquieta. Y recorrerá la casa vacía con un telegrama en la mano."

"Esa noche, en el dormitorio [...] dos cuerpos se encontraron. Ella se había dado un baño caliente, por primera vez en seis años.
-Amor mío
-Amor mío
Y por primera vez, las palabras de ella y él hablaron de amor. La ternura venció al pudor que hasta entonces habían sentido. Ambos olvidaron el recato, el miedo a pronunciar el nombre del otro en un gemido"

Amb aquest llibre me n'he adonat d'una cosa que em va dir no fa gaire la Sara*... "les dones d'abans sí que sabien lluitar, elles sabien què era lluitar pel que realment creus.... i a nosaltres... ens ha vingut tot fet, tenim gairebé tot el que volem... tots els drets bàsics els tenim coberts..." [bé, òbviament no entrariem en tema habitatge, que ja sabem tots com està, però ens entenem, no?].

De fet, aquest llibre m'ha fet plorar molt. Hi ha hagut dies que he hagut de deixar de llegir perquè no és plan de posar-se a moquejar al metro... hi ha hagut dies que he llegit un tros del llibre pel matí, i m'he quedat tocada tot el dia...

Malgrat això, crec que és un llibre imprescindible si es vol conèixer una miqueta més la història d'una postguerra carregada de milícies, amagatalls impossibles, tortures infrahumanes, amor, rancúnia, tendresa, la il·lusió de la llibertat, la lluita per uns ideals, la mort per ells... Escrit amb un estil que, al principi no em va agradar gaire, al final m'ha captivat. Fet de frases curtes, sovint només amb una paraula. Frases curtes que expliquen històries llargues... històries, totes, amb una base real... i és que... cal que no deixem que cap veu es quedi adormida per sempre.

23 comentaris:

Txell ha dit...

Alepsi, justament ahir l'estava llegint la meva àvia i em vaig fer el propòsit d'intentar encara que sigui fullejar-lo.

Ja ho vaig intentar una vegada, però sense massa bons resultats!

Bona nit, guapíssima!

Alepsi ha dit...

Txell quina sorpresa veure't per aquí a aquestes hores! xDDD
Ja et dic, que a mi, al principi em va costar. Na Dulce té un estil poc... líric, no sé com dir-ne, però quan et fiques dins de la història... és realment acollonant. Jo crec que la meva àvia seria incapaç de llegir-lo... l'afectaria massa...

onix ha dit...

decididament estem conectades, es molt fort molt tic acollonida

AzRi3L ha dit...

Doncs si sembla interessant pro no crec que tingui pas la paciencia per llegir-me un llibre així, diguem que no és el meu estil de llibre.

Pro si tu l'has llegit i t'ha agradat es lo important ;)

maduixeta ha dit...

un post preciós, nena

no hi ha cosa més emocionant que enganxar-se a un llibre, i si també està ple de significat... millor que millor ^^

Alepsi ha dit...

Em nego, Onix... no m'ho puc creure... si tu també t'estàs llegint ara aquest llibre... et juro que et dono la contrasenya del bloc i te'l fas teu, ja... això no té nom, onix, no en té...

Doncs ja et dic, Azri3l, que tampoc no era pas el meu estil, però realment val la pena... ara ja torno a necessitar, però, les meves dosis de ciència ficció... xDDD

Maduixeta, segur que a tu també t'agradaria... ja saps, quan vulguis fem boockcrossing! xDDD

nur ha dit...

El problema és que hi ha èpoques en què aquesta mena de llibres són illegibles. Hi ha un llibre fabulós (pel que m'han dit) que és Paula de la Isabel Allende: el vaig començar en una d'aquestes èpoques en què m'és impossible suportar segons quines menes de llibres (tristos i que parlen de durícies), ho vaig tornar a intentar temps més tard amb el mateix resultat. Finalment, vaig decidir abandonar-lo.

Ara llegeixo l'últim del Sergi Pàmies, un recull de contes amb un puntet àcid. Per això es deu dir: Si et menges una llimona sense fer ganyotes. He anat llegint els contes, algun fins i tot m'ha enganxat.

Però en arribar a un cert conte, he estat capaç de passar de la tercera pàgina i, finalment, he abandonat el llibre per a una millor ocasió :-(

No tinc època per a acideses, sincerament.

Alepsi ha dit...

Doncs sí, Nur... la veritat és que llegint-lo m'he transportat a èpoques tristes... però crec que m'ha anat bé i tot. Me n'he adonat que les meves penúries, tot i ser dures per mi, no són res comparades amb les que em podria haver tocat viure.... però no, no és un llibre per llegir en una temporada difícil...

Gatot ha dit...

El Gatot té un passat llibreter.

Si em permeteu... (alepsi, si no m'ho permets, ja ho esborraràs, no?) doncs, sovint em demanàven consell per triar un llibre.

Sabeu? No crec que hi hagi llibres per un moment o un altre. A veure, hi ha llibres i escriptors feixucs de llegir per l'estil que utilitzen.

Però si qui et recomana el llibre, et "ven" una faceta determinada... te'l llegeixes. I si és bó, li vens a un/a altre.

Quants no heu començat "el nom de la rosa", de l'Ecco, i l'heu deixat després de les primeres vint pàgines? (jo ho vaig fer un munt de vegades) Fins que algú et diu... no, no, comença per la pàgina 57 i les del principi ja les rellegiràs després!

Per a mi, només hi ha una cosa totalment certa en aquest tema: si d'un llibre en treus una idea que et serveix, tan sols una, ja n'hi ha prou per no cremar-lo.

nur ha dit...

Gatot: no he cremat mai cap llibre i espero no fer-ho (tot i que un cop vaig estar a punt, però molt a punt). Jo continuo pensant que hi ha èpoques que un llibre, per molt bo que sigui, no estàs en condicions de llegir-lo: pel teu estat d'ànim, per les circumstàncies que t'envolten, per un munt de coses que t'impedeixen assaborir-lo com ho hauries de fer.

També ho he experimentat amb alguna pel·lícula que, vista amb estats d'ànim diferents, la percebo de manera diferent.

És clar que no tots som iguals i potser el que a mi em passa no afecta el 100% de la població.

Curiosament, El nom de la rosa no em sembla un llibre per al qual hagis d'estar especialment predisposada. I que consti que jo tampoc no el vaig acabar. Parlo de llibres que et posen sentiments massa reals a flor de pell i que no és necessari que ningú et desperti aquests sentiments (que ja estan massa desperts ells solets).

Per cert, m'encanten els llibreters que posen passió a l'ofici (i no els becaris de l'FNAC!). Normalment, compro els llibres al poble, perquè una dona que conec des que era petita m'assessora quasi sempre de manera correcta :)

Gatot ha dit...

nur, jo de passió n'hi posava sempre. Que ho dubtàves, potser?

:)

En el comentari anterior parlàva molt genèricament, la veritat és que sempre vaig mirar de estar atent a què interessava a la persona en qüestió... i a partir d'aquí, mirar que s'enamorés del llibre. Alguna vegada, no me'n vaig ensortir. I vaig tornar els diners.

gemminola ha dit...

Ma germana se'l va llegir, i li va encantar, jo no me l´he llegit, sempre he pensat que la literatura que llegeix ma germana i la meva no són massa compatibles, a mi m´agrada la SANG xD xD

nur ha dit...

Gatot: gens ni mica. Ja recordo jo aquesta faceta teva :P

nur ha dit...

de llibreter, volia dir :P

Laprí | David ha dit...

Jo vull llegir algun llibre, però mai en tinc ganes, no sé, o agafo un amb molta gana així de cop, que me'l llegeixo per tot arreu fins no acabar, o res. Com exemple, el llibre que més m'ha agradat, "La sonrisa etrusca" de J.L. Sampedro, que el vaig llegir fa alguns anys per una cosa de l'institut de llengua castellana, i mira, em va agradar tant que me l'he llegit un parell de vegades ja.

efe ha dit...

A mi tampoc no m'agrada llegir penúries. Però em sembla que aquest llibre és alguna cosa més que un llibre de penúries. El posaré a la cua de llibres (que és molt llarga, que li farem).

(Per cert, penúria, la mort de la Dulce Chacón)

mima ha dit...

bufff...jo lo dels llibres ho porto fatal últimament...només dir-vos que l'últim ha estat 39+1, una espècies de Bridget Jones a la catalana..., i mira, m'ha fet gràcia pel fet de que coincidiem amb els ídols, costums i vivències d'infantesa/joventut i tbe per algun comentari tipus "us enrecordeu quan us posaveu els sostens i els pits us quedaven perfectes a la primera? sense necessitat de posar la ma per dins per col.locar-los a lloc"... :|

jbauer ha dit...

Alepsi, molt petonets reina.
Ja treuran la peli, llibres que em fan plorar els intento evitar. Amb la Catedral del Mar en tinc prou...
Mua!

Candela ha dit...

Jo confesso que ho vaig deixar a mitges (entre això i el perfume semblarà que no acabo ni un!).

Però aquest si que ho volia tornar a intentar.

Garf4 ha dit...

Jo tinc gana, son i estic aborrit -_-

Alepsi ha dit...

T'ho permeto, Gatot, ja saps "casa meva és casa vostra...". Ara, això d'anar usant el meu bloc per lligar... no sé jo, eh, Nur??? xDDDDD A veure si seré jo la que pateixi un atac de gelosia... ;)
No sé, jo sí crec una mica com ella... que hi ha temporades en què llegir-te un llibre d'aquest tipus pot acabar-te d'enfonsar... ara, que també et dic que quan un llibre és bo, és bo, estiguis tu fina o no.. al menys en el meu cas!

No, si ja et dic, gemminola, que a mi també em va més la sang... però mira... de tant en tant canviar ja va bé! xDD

A mi em passa de tant en tant això, David, no trobo un llibre que em faci el pes, i llavors reprenc algun que vaig llegir fa temps i que recordo que em va agradar. Sovint em re-sorpren, la distància del temps te'l fa veure de formes diferents.

Ja em diràs què, efe, si és que te'l llegeixes. Jo ara vaig a per un que em van recomanar l'altre dia...
[I sí, certament, la mort de l'escriptora... buf...]

Hòstia, mima, aquest serà el meu proper (després del que li comentava a l'Efe)... el posaré a la carta als reis!

Molts petonets, jbauer! xDDDDDD
No sé si en faran peli, d'això... buf... i en cas de fer-la... no sé si la podria suportar...

Intenta-ho de nou, Candela!!! Ja veuràs com al final acaba enganxant... però ja et dic pren-te'l amb calma..

Sí, Garf4, potser em va quedar massa sèrio el post... xDDD

Joana ha dit...

Ei Alepsi,
Noia posteges ala velocitat de la llum!
Vaig llegir el del mòvil i ja n'hi trobo 2 o 3 més.
Ja veig que lo teu són els ordinadors.
Ja he près nota d'aquest llibre.
I ... de l'amic invisible ...ja aniràs donant detalls, no voldria que se'm passés...Jajaj

Anònim ha dit...

Doncs hi ha tants i tants llibres. Si m'ho permeteu jo us recomano un: Mentira, de Enrique de Eriz...és fascinant, barreja conceptes de familia, mar, antropologia i mentides, certeses que tenim que a vegades no ho són tant... si l'agafeu, us enganxarà...I malgrat la mort de la Dulce Chacón, alguna cosa quedad d'ella: la seva germana bessona, també escriptora, continua la nissaga i també ha publicat "la princesa india" i un llibre de poemes que es diu "Alas" (si no m'equivoco)...