La Voz Dormida

"La mujer que iba a morir se llamaba Hortensia..."

Així comença aquest llibre meravellós que fa un mes va caure a les meves mans. Me'l van regalar pel meu sant, dient-me: "es un libro precioso, muy duro, pero te encantará". I sí. La persona que me'l va regalar va encertar, de ple.

Per lo general no m'agrada llegir-me penúries. Digueu-me superficial, si voleu, però entre llegir un llibre i anar rient o somrient pel món i llegir-me'n un altre i anar plorant... doncs prefereixo el primer. Però aquest llibre, escrit per Dulce Chacón (que ja em perdonareu, però ja en fa cara de ser dolça, la dona... és una d'aquelles persones que no m'importaria conèixer... si no fos perquè va morir molt jove, al 2003... en fi...).

Total, que això deia, que pel general no m'agrada llegir penúries, però quan vaig llegir la contraportada del llibre vaig pensar que una mica de cultura no em vindria malament.

"Un grupo de mujeres, encarceladas en la madrileña prisión de Ventas, enarbola la bandera de la dignidad y el coraje como única arma posible para enfrentarse a la humillación, la tortura y la muerte".

Amb aquesta frase tan senzilla però tan complexa a la vegada el llibre em va captivar. Durant un mes l'he anat carretejant amunt i avall, s'ha convertit en company de viatge en transport públic ("si lees (o "mientras leas", més aviat) no conduzcas"). No és un llibre que enganxi, d'aquells que no et pots separar d'ell. És un llibre que requereix temps, anar saborejant cada frase, que és un petit tresor, cada paraula... i anar entenent una mica perquè som com som o perquè estem on estem.

"La soledad se descubre a menudo en la necesidad de un abrazo. Pepita desea un abrazo, lo desea más que nunca. Y está inquieta. Y recorrerá la casa vacía con un telegrama en la mano."

"Esa noche, en el dormitorio [...] dos cuerpos se encontraron. Ella se había dado un baño caliente, por primera vez en seis años.
-Amor mío
-Amor mío
Y por primera vez, las palabras de ella y él hablaron de amor. La ternura venció al pudor que hasta entonces habían sentido. Ambos olvidaron el recato, el miedo a pronunciar el nombre del otro en un gemido"

Amb aquest llibre me n'he adonat d'una cosa que em va dir no fa gaire la Sara*... "les dones d'abans sí que sabien lluitar, elles sabien què era lluitar pel que realment creus.... i a nosaltres... ens ha vingut tot fet, tenim gairebé tot el que volem... tots els drets bàsics els tenim coberts..." [bé, òbviament no entrariem en tema habitatge, que ja sabem tots com està, però ens entenem, no?].

De fet, aquest llibre m'ha fet plorar molt. Hi ha hagut dies que he hagut de deixar de llegir perquè no és plan de posar-se a moquejar al metro... hi ha hagut dies que he llegit un tros del llibre pel matí, i m'he quedat tocada tot el dia...

Malgrat això, crec que és un llibre imprescindible si es vol conèixer una miqueta més la història d'una postguerra carregada de milícies, amagatalls impossibles, tortures infrahumanes, amor, rancúnia, tendresa, la il·lusió de la llibertat, la lluita per uns ideals, la mort per ells... Escrit amb un estil que, al principi no em va agradar gaire, al final m'ha captivat. Fet de frases curtes, sovint només amb una paraula. Frases curtes que expliquen històries llargues... històries, totes, amb una base real... i és que... cal que no deixem que cap veu es quedi adormida per sempre.