Si pogués...

Esdeveniments recents m'han fet trasbalsar de nou el meu estat d'ànim (que últimament s'estava comportant com cal, però vés què hi farem).

És ben cert allò de que no ens n'adonem del que tenim fins que ho perdem. I això... és especialment cert en matèria d'amor. I no només en l'amor de parella... sinó en tot tipus d'amor.

Quan es va morir el meu avi, no vaig ni plorar. Em va saber greu, és clar. Me l'estimava molt. Però mai li vaig dir. Perquè? Total, sóc la seva néta, ell ja sap que l'estimo. Bé, doncs potser no. Potser va morir sense saber que jo l'estimava i l'admirava profundament.
El meu avi era de "la quinta del biberón". Sempre explicava batalletes de la guerra que, de tant sentides, passaven de llarg per dins el meu caparró d'adolescent i morien més enllà del meu cervell.
Ara.... si pogués tenir-lo al davant li preguntaria tantes coses. Moltíssimes. Tot. Ho voldria saber tot. Però segurament no ho faria. No li donaria importància, perquè el tindria. Aquestes coses només es veuen a carro passat.

Quantes vegades hem dit tan sols "adéu" quan volíem dir un "t'estimo"? Quantes vegades hem deixat passar una oportunitat per la simple teoria de "ja ho faré demà"?

L'altre dia, un dels exercicis del cor en el que canto, era explicar-li a la persona que tenies al davant quina era la persona que més estimaves del món. Després el director ens va donar la següent consigna: "mireu fixament als ulls de la persona que teniu davant i visualitzeu a aquesta persona que tant us estimeu.... ara penseu que mai més la tornareu a veure... que demà mateix us heu de morir, i que avui és l'únic moment que teniu per acomiadar-vos... ara teniu la oportunitat de dir-li tot el que mai us heu atrevit a dir-li... digueu-l'hi".
Molta gent no es va poder estar de vessar una llàgrima o dues. Un exercici així ens va remoure a tots per dins.

I a mi em va fer pensar. Em va fer pensar en lo idiotes que som els humans... en com portem al màxim exponent allò de "deixar per demà el que podries fer avui". I si no hi ha demà? I si aquella persona tan especial per nosaltres mai no arriba a saber com n'és, d'especial?

I, al contrari del que sembla, no he perdut res ni ningú. És més, últimament estic trobant un munt de gent increïble que em fa sentir viva de nou, cadascú a la seva manera... alguns en carn i ós, abraçant-me, altres mitjançant carícies verbals de forma virtual.
Però el fet de tenir a tanta gent fantàstica al voltant... em fa por. Em fa por que no els quedi clar que els estimo amb bogeria.... però tot i així... sóc d'una manera que em costa moltíssim dir les coses clares cara a cara. Poques vegades he dit un "t'estimo" sincer a algú directament. Per missatge, per mail, per carta... és més senzill... però el cara a cara és molt diferent.

També em costa demanar perdó a la cara. I sé que ara mateix ho hauria de fer amb una persona molt, molt, molt, molt especial per mi. Ho faré en quant pugui.

Vull començar a viure al dia. A no amagar el que sento, el que penso. A gaudir del que tinc. A ser conscient de lo afortunada que sóc de tenir tanta gent al voltant.

Vull aprendre a valorar el que tinc, en el moment en què ho tinc. No a carro passat.

[Cançó recomanada i súper adient: Bogeria (dels Lax'n'busto)]
[Us remeto al post de la Onix, per a que segui reflexionant]