"Alepsi!!! He entrat en el teu bloc!"
"Ah sí! I què t'ha semblat?"
"Tia, molt chulu, escrius súper bé"
"No, què dius?" [Aquí intento evitar un somriure propulsat pel meu ego que està a punt de rebentar].
"Que sí, tia, que m'ha agradat molt" [Joder, quina part de "m'ha agradat" no entén la tiparraca aquesta?]
"Ai, no sé... gràcies..." [El somriure segueix lluitant per sortir, però el domino amb maestria només una mica... així.... bé, fantàstic].
"Ostres, saps a qui em vaig trobar, ahir???"
"A qui?"
"......."
I ja està. Canvi de tema i "a otra cosa mariposa".
I total, perquè? A veure, a qui no li sona una conversa d'aquest tipus?
El gènere humà és idiota. Completament. "Escolta, que això et surt molt bé". "No, què dius? No n'hi ha per tant!!!" Doncs sí, cony!!! Sí que n'hi ha per tant! Si t'ho diuen, doncs per algo serà, no?
La falsa modèstia és una cosa tan arraigada al nostre subconscient que, sovint no ens n'adonem. Un dia vaig sentir una entrevista amb una actriu que explicava que una dona li havia dit "qué bien lo has hecho" i ella li va dir "no, tampoco lo he hecho tan bien" i la dona es va emprenyar com un mico i li va espetar "pues yo creo que sí, y si no lo hubieras hecho bien, pues no te hubieran contratado" es va donar la volta i va marxar ofuscada. I amb raó.
Sovint, quan pequem de falsa modèstia, el que estem fent, sense adonar-nos, és posar en dubte la capacitat de judici de l'altra persona. "No t'estic dient que cantes bé??? Doncs cantes bé, i prou". I tu allà, envermellida i dient "no, no, per favor, que no n'hi ha per tant!" Cony!!! Clar que no n'hi ha per tant, el tio no t'està dient que t'hagin de contractar al liceu! Simplement li agrada com cantes!
"Estàs molt guapa avui!"
"Oi que sí? La veritat és que m'encanta com queda aquesta camisa!"
[Serà creguda, la tia!]
L'ésser humà és idiota....
35 comentaris:
I ara m'he rellegit i m'he fet ràbia, vés què us diré.... una mica pressumptuós el primer paràgraf, no? En fi...
JAJAJAJJAJA, no home, si ara ens dius que el primer paràgraf és presuntuós ens tires per terra tot el que defenses en la resta de paràgrafs!!
Ja.... xDDDDDD
He pecat de falsa modèstia? Joder amb els correccionismes, hòstia!
xDDDDDDDDDDDD
Cert com la vida mateixa :P
Bé. no tothom te tanta modèstia pel món. Només cal fer la proba amb els personatges precisos...
Jo he de dir que caig d'una punata la'ltra, tan aviat em fa com vergonya acceptar un compliment, com vaig pel món dient: "m'he comprat uns panatlons que me quedaven taaaaaaaaaaaaaan bé!"
Pe`ro, el cert és que no estem educats per accpetar compliments amb naturalitat i, portser tampc a dir-los. Perquè a vegades costa molt també llençar floretes, encara que l'altre s'ho mereixi!
L'equilibri. Aquest és el punt. Ni falsa modèstia, ni un ego massa pujat.
on es el punt mig?
Ai la modèstia, com és de punyetera, com va dir el José Bono "a nadie le amarga un dulce", doncs clar que no, i si et diuen coses que pugen la moral, per què dir que no està bé? És que sincerament som massa idiotes els humans, què hi farem.
Un comentari amable sempre s'ha d'agrair, encara que fins i tot internament puguis pensar que no és cert o no te'l mereixes. Però s'ha d'escoltar la gent que fa comentaris constructius, que és d'on més s'aprèn.
Tens tota raó del món però és clar, quan no tens una actitud de "falsa modèstia" davant comentaris com aquests llavors quedes com una creguda i et miren malament. En què quedem? tot plegat ja ho dius tu, una gilipollada! però funcionem així ves! per cert, és veritat que escrius bé, personalment trobo que utilitzes un llenguatge amè, fresc i divertit, que fa que el lector vulgui saber més sobre la història que llegeix. Tens una forma particular d'explicar les coses que enganxa!!
Si però mira que malament està l'esser humà que si li diguessis a algú... que bé que ho has fet! i et contestés: Ja ho sé! lo més normal, seria pensar... Que cregut/da!!!, no? almenys això em passaria a mi. No és el mateix que et considerin inteligent, que dir que ho ets. O això ho reconeixeries?. A mi em faria vergonya, no sé...
Jo sempre dic que responc millor als insults que als afalacs i és cert: si t'insulten, saps com has de reaccionar. Si m'afalaguen, sovint, voldria fondre'm, amagar-me sota d'una pedra, desaparèixer. D'altra banda, també sovint considero que no sóc "digna" de rebre aquells elogis, potser perquè sóc exigent i penso que es podria fer o podria ser millor.
Sí que és un autèntic pal això de ser desagraïda, però ja no em poden canviar a hores d'ara :(
Doncs sí, maduixeta, dons sí... xDDD
Potser sí, Dessmond... duposo que hi ha gent que peca del contrari... de.. cregudisme? xD
Benvinguda annatarambana! xDD
A mi també em passa això que dius: un dia em poso com un tomàquet perquè em diuen: "hosti, que mona aquesta samarreta" i al dia següent vaig pel món cridant "oi que és mona la samarreta?"
I sí que tens raó... la veritat és que costa fer compliments a qui se'ls mereix... moltes vegades pensem que amb l'actitud ja s'entén tot... en fi...
Sí, això és l'ideal, Jordi Jordi, com en tot... lo chungo és trobar-ho! :s
Això dic jo, onix...
Doncs sí, Laprí... a ningú li amarga un dolç... però... és complicat acceptar-ho sincerament. En fi...
Es de bien nacido el ser agradecido, PropDe40.... xDDDD
I sí que és cert, que dels comentaris constructius se n'aprèn!
Doncs a això em venia a referir, iruNa... xDDD. Per cert, gràcies... :$
Efectivament, l'home de la musica!!!
A mi em passa el mateix, nur! Quan m'insulten sempre tinc alguna rèplica més o menys enginyosa per fer. Quan m'afalaguen em poso vermella i... no sé què contestar... encara que pensi que tenen raó... no m'agrada ser descortés... no sé, és tan complicat això del correccionisme polític... xDDDD
a mi quan em diuen cumplits sempre em ric. M´agarra moltíssima vergonya i en eixos moments sols vull fugir o canviar de tema. Això si, quan veig que alguna amiga barreta amic o el que siga ha fet una cosa ben feta o es posa algo que li para bé i li ho dic, i no em fan cas i seguiexen am la seua de : no, no i no, m´emprenye un poc. (coi! no sóc argument d´autoritat o què xDDD).´
Però bé, la cosa és que això de respondre de manera políticament correcta en cada moment és un poc difícil i, moltes voltes no s´encerta!
jajaja. Tens raó Alepsi.
A mi em passa això de no saber com respondre els cumpliments, potser amb alguna cosa així com ara: a mi, també, m'agrada el vestit que portes... És clar que, no sempre, se t'ocorre alguna cosa així... En el cas del bloc, que planteges, pot ser es podria dir: m'ho passa molt bé escrivint-hi, podries provar-ho tu (si l'altre no n'escriu cap)
Doncs això, olenska! Res, nena, que som lo més millor, i toca creure-s'ho! xDDD Bé, potser no tant, però vaja... de tant en tant ja va bé pensar una mica així!
Sí, tornar l'acompliment és una forma de quedar bé i no pecar ni de falsa modèstia ni del contrari, tirai... però es pot acabar pecant de... hipocresia! xDDDD
Pero lo que yo me planteo, j.d, es si la modestia llevada al extremo no es, en sí misma, una falta de educación hacia el que te hace el cumplido. No sé... a ver, está claro que un tanto modestos hay que ser, no se puede uno andar pavoneando por ahí de cuán bien hace las cosas... pero de ahí a agachar la cabeza cada vez que se te hace un cumplido... no sé, debo ser yo que soy muy complicada, pero no sé encontrar el punto medio...
Por cierto... me estás llamando vanidosa??? xDDDDDD
S m'expliqueu com puc penjar una cançò al post... és que no tinc ni idea!
Jo depén a què faci referència el compliment reacciono d´una manera o d´un altre.
Quan el compliment atany al meu aspecte físic o a una labor realitzada amb èxit, normalment no acabo d´aprobar els compliments per què sempre sempre, estaré disconforme amb el resultat. (Autoexigència, pot ser)
Però si em diuen ostia que wapo el teu cotxe!!! Llavors em pavonejo molt i acepto totes les floretes del món i m´inflo com la cua d´un pavo real, per que collons, rebre un piropo per un renault 5 de fa 20 anys, és tot un mèrit xD
l'home de la musica ja he passat pel teu bloc! xDDD
Ja és això, gemminola, que el fet d'acceptar o no els acompliments deu ser directament proporcional a l'autoexigència... o no. Ara, si algú piropeja un renault de fa 20 anys... igual és un antiquari i te'l vol comprar per una pastarada de milions... jo que tu posaria bona cara i li faria propaganda! xD
Alepsi, hi ha una cosa pitjor que la falsa modestia: que el que et fes un compliment fos un fals. No ho penses de veritat i et digues: "Ai, que be que escrius" però que en el fons penses no m'agrada el que escrius. Per tant, si et diuen algun compliment acepta'l com a tal :)
Ok, Anònim, intentaré fer-ho... però vamos, parteixo de la base de que la gent no és tan rastrera... un altre pecat és el de la hipocresia... que, de fet, està bastant més extés, crec... xDDD
ja he posat el tema, i sigues sincera, eh? tú mulla't, que la idea ha sigut teva! ;pp
Ja l'he escoltat dos cops, Músic.... i ara a per la tercera!!! Jajajajaja! Me l'aprendré de memòria pel concert! xDDDDD
Ostres.. Ben mirat tens raó: si dius noo..i ara... quedes com que tens ganes que t'afalaguin, i si dius que sí, quedes com un/a cregut/da i prepotent...
Lo millor és respondre sí, però... o no, però... xDD
Jo crec que és molt difícil parlar de manera desapassionada i objectiva d'un mateix. Vull dir que és impossible "tècnicament". Però és que a més està mal vist. Jo crec que el problema no és la falta modèstia. Sinó no entendre que és falsa. Quan l'actriu deia que tampoc era per tant no volia dir això. Com quan dius "perdone em deixa passar" no estàs demanant perdó perquè encara no has fet res. Això d'interpretar les paraules de manera textual només ho fan els xiquets. O quan et diuen que no podrien viure sense tu t'ho creus? Seguint la lògica de la dona emprenyada, li hauries de contestar: doncs fins ara bé que ho has fet viure sense mi.
Doncs tens tota la rao!
Malament si no ens afalaguem nosaltres mateixos, malament si diem que aquella camisa ens queda de PM!
Una veritat com un temple, alepsi!!
si la societat ens ha dit que hem de ser una xufa i no accepat compliments pk es de creguts.. alla ellos!
jo ara estic aprenent a acceptar els compliments de la gent que m'estima! i es dur eh? xungu de nassos!
has de dir alguna cosa que faci veure que ets modesta pero alhora no sonar massa creguda... que t'hi cagues de lo dificil que es!
weno, seguire barallant-me amb mi mateixa per aconseguir l'equilibri de la força (ui no que aixo es el Jedi :P)
petons petonets a tots/es
Pensa-hi, Joan Marc, pensa-hi... quan tinguis la solució, avisa! xDDDDD
Sí, efe, quan un parla d'un mateix no pot més que ser completament subjectiu... i a qui no li passi, que avisi, que l'estudiaré a fons! xD
Suposo que és el que tu dius, el tema que ja hem parlat algun cop que el llenguatge no deixa de ser un convencionalisme i que no sempre es pot prendre de forma literal....
I això del "no podria viure sense tu"... bé, poder sóc ingènua, però crec que el què vol dir és "ara que et conec, em costaria viure sense tu". Però clar, ja hi tornem a ser, no és una transcripció literal... quant en saps, efe!!! xDDD
Afortunada tu, Fraggle, que n'estàs aprenent! xDDDD
La veritat és que és el que diem, que és chungu trobar l'equilibri entre la falsa modèstia i la prepotència... em sembla que la cosa no té gaire solució, la veritat... xDDD
Si aconsegueixes l'equilibri... dona'ns la recepta! xD
Ben cert..
També també hi caic sense adonarme'n sovint amb moltes coses tontes xD
Com som eh :P
I mira que de vegades seria molt simple dir simplement gràcies, o mostrant que ens ha agradat que ens ho hagin dit..
és que ets divina alepsi, ho has d'acceptar!
Doncs sí, Garf4, seria tan fàcil... mira, vaig a fer-ho:
Gràcies Bellosoli, ets un encant!!!!
[Ho he fet bé??? xDDD]
ho has fet molt be Alepsi, com era d'esperar! (jejeje, peloteo màster! però del sincer! de debó!!!)
Ostres, Bellosoli, si comencem amb afalacs, entrarem en un putubucle... que m'encantarà! xDDDD
mai sabem quin es es punt mitja de les coses XDD
Publica un comentari a l'entrada