Nens petits!

L'ambient està enrarit. A casa es respira tensió. Al carrer es respira... estrany. A la facultat, no sé com es respira perquè des de divendres que no la trepitjo.

I no sé, potser torno a ser jo. Ai mare, ja hi tornem a ser. Nois, no és tan complicat: "vols ser el meu nòvio?" "sí!". I ja està, tots contents. Així ho fan els nens de primària, no? Els més petits diuen: "tinc tres nòvios" i tu et quedes flipant i penses: "collons amb la nena, tan petita i tan espavilada" però clar, no li diràs això. Per quedar bé li fas una pregunta estúpida (d'aquelles que només acabades de fer ja saps quina és la resposta): "i ells ho saben?". Aviam, tu que et penses?. Que la nena s'anirà amagant darrere la porta de la classe ara amb un ara amb l'altre perquè no s'enterin de que festeja amb tres??? Va, home, va!

I aquells nens rosats, tan monos? Que simplement diuen: "la Marieta té unes trenes súper chules!". I van, i li diuen. Així, pim pam. Sense vergonya. I la Marieta probablement li digui: "doncs són meves i no te les dono". Quantes vegades no haurem desitjat dir-li això a un pesat d'aquells que s'apropa dient "m'agrada el jersei que portes" "doncs és meu, no te'l dono". I au, el pesat amb una cara de pa fins al terra i tu amb el teu ego pels aires. Però no, el gènere humà es va entontint mentre creix i la resposta passa a ser "ai, gràcies, jejeje". I clar, li poses cara de tonta i com doni la casualitat de que l'home sigui un d'aquells idiotes emocionals.... ja l'has cagat. El tens penjat tota la nit. Fins que li'n dius alguna de fresca. Amb lo senzill que hagués sigut dir-li "doncs és meu, no te'l dono...". El que passa és que la Marieta, encara que es faci la dura, acaba sent la tercera nòvia del nen rosat. I clar, potser ens ho hauríem de mirar això, noies. Perquè els nens petits ja ho tenen això, que són sincers. Però pobrets, ho són sense malícia: l'altre dia d'excursió amb els nens de l'esplai, un d'ells em va veure la motxilla (que òbviament era més gran que la seva) i "ni corto ni perezoso" em diu: "ala, quina motxilla més gran... [moment de silenci]... clar, com estàs tan gorda...". Sincerament, primer vaig pensar "serà cabronàs el nen", però clar, no li diràs això al pobre nano "ets un cabró!" (es quedaria amb el moc penjant pobret). Simplement li vaig dir "deu ser això". I és que aquesta és una altra qualitat dels nens petits (que poques persones adultes aconsegueixen en mi): moltes vegades em deixen sense parla...

I així són (som) feliços a la primària, entre nòvios que duren un dia (per que al dia següent ja ha vingut la Marieta i te l'ha tret, i és que ella té unes trenes més llargues que les teves i clar...), entrepans de nocilla (que encara no et preocupa si engreixen o no, perquè total, és ben sabut que els nens petits, quant més rodonets, millor), preocupacions existencials que no passen del "podré ser la primera a la fila, avui?", i el dret a la sinceritat absoluta que concedeix el ser un nen petit encara sense malícia....

Potser hauríem de tornar a ser petits de tant en tant, no?